Memòria de Julieta

Un moment de Radio & Julieta, a Peralada: FOTO: Josep Aznar

Un moment de Radio & Julieta, a Peralada: FOTO: Josep Aznar

Escriu: Dani Chicano

La tragèdia enfocada des del punt de vista de Julieta i, per si això fos poc, a través de la seva memòria, la memòria d’una dona que ja és morta, d’una dona que, de fet, Edward Clug, coreògraf d’aquesta peça, afirma que va morir en el moment en què es va adonar que no podria viure lliurement el seu amor. Això és Radio & Julieta, una coreografia titulada amb un joc de paraules fet amb el títol de la tragèdia de Shakespeare i els Radiohead, grup britànic autor de la música triada per Clug, que es va poder veure al Festival Castell de Peralada. Una esplèndida Julieta, encarnada per Anastasia Matvienko és, amb permís de Romeu –Matjaz Marin va substituir amb brillantor el lesionat Denis Matvienko-, la protagonista absoluta de la peça, que desprèn tota ella un aire oníric remarcable a causa del punt de vista des del qual s’explica la història. Els personatges, tots, actuen en conseqüència, de manera que el moviment no pot ser natural. Deu ser per aquest motiu que Clug va idear una coreografia que té quelcom de robòtica, d’inhumana, d’impersonal. Moviments secs, tallants, inesperats, repetitius, fuetades, fins i tot convulsions, una dansa un punt hipnòtica, a la qual cosa hi ajudava de manera decisiva l’escena absolutament buida, l’asèptica il·luminació, que ratllava la penombra gairebé sempre, i la meravellosa música de Radiohead. No hi ha subtrames, no existeix ha fluctuació de comèdia a tragèdia que es troba en la peça teatral, tot i que el poc humor existent prové en aquest cas d’algunes de les lletres dels 11 temes de Radiohead que sonen. Hi és Julieta i el seu món, i un seguit de successos concrets presents en l’original -el ball o l’assassinat de Mercutio-, imprescindibles per seguir el fil, tan imprescindibles com les projeccions per situar a l’espectador, per indicar-li que el què està veient passa pel tamís dels ulls i la ment de la noia i, de passada, introduir-hi un aire de Verona, de casal o palau decadent, en blanc i negre i amb gra de film antic. Aquesta idea d’apel·lar a la robòtica té un inconvenient: l’allunyament del públic, de l’emoció, tret de tres moments concrets, el ja esmentat assassinat de Mercutio, un instant de confidències i intercanvi entre enamorats, i la reacció de Julieta davant la mort de Romeu: el suïcidi. Fosc. Només mancava la veu dels Radioheadfent l’anunci fatal: Game is over.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona part de l’espectacle va ser més irregular. Va conservar l’estructura clàssica d’un gala de ballet, amb la desfilada per l’escenari, en nou números, de les grans estrelles del BolxoiMariinskiEifmann iMikhailovski, com ara Anna Antonitxeva, Irina Perren, Anastasia i Denis Matvienko, Marat Xemiunov, Elena Kuzmina o Alexei Turko a més de la participació estel·lar d’Ángel Corella i Kazuko Omori. Kuzmina, d’una elegància proverbial, va destacar en una peça amb molta ironia, In tango style, amb coreografia pròpia, i en el duet que va fer amb TurkoMaleïts per estimar, mentre que la intervenció més ovacionada pel públic va ser, a part de les de Corella, que ja és un mite pels assidus del festival, la d’Irina Perren i Marat Xemiunov a l’Adagio d’Espartac i Phrysia (música d’Aram Khatxaturian i coregografia deGeorge Kovtun), en què les figures executades eren d’una gran dificultat. Va tancar la gala Ángel Corellaen solitari, amb la peça D’Casta, títol il·lustratiu per a una coreografia construïda sobre ritmes de percussió populars.

Fitxa

  • Ballarins principals: A. Matvienko, M. Marin, Z. Roman, G. Petrovskii, I. Kostenko, D. Txebotar i V. Netrunenko (Radio & Julieta), D. Matvienko, A. Antonitxeva, I. Perren, E. Kuzmina, A. Matvienko, A. Xemiunov, A. Turko, Á. Corella i Kazuko Omori (gala).
  • Director artístic: A.M. Akhmetov 

Poderosa Norma

Norma (Sondra Radvanovsky), s'enfronta a Pollione (Josep Bros). FOTO: Josep Aznar

Norma (Sondra Radvanovsky), s’enfronta a Pollione (Josep Bros). FOTO: Josep Aznar

 

Escriu: Dani Chicano

Si hi ha soprano, hi ha Norma. Axioma de dret que es va fer palès a l’escenari del Festival Castell de Peralada en la posada en escena d’aquesta peça cabdal del belcantisme. Hi va haver Norma, perquè hi era la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky (Chicago, 1969), que va encarnar la suprema sacerdotessa celta d’Irminsul amb suficiència i elegància, mostrant el seguit de recursos necessaris per afrontar un rol d’aquesta magnitud: agilitat, potència, expressivitat, capacitat dramàtica… Norma, un dels personatges operístics amb més complexitat dramàtica que s’han composat -inspirada en la figura de Medea-, és l’autoritat, però també és l’amant, i la traïda, i la desesperada i la contradictòria, la irada i la venjativa, i Radvanovsky les va fer presents a totes. Casta diva, la cèlebre cavatina, va ser, òbviament, dels moments esperats i gaudits amb delectança pel públic, i hi va passar amb brillantor. La majoria de les rèpliques a Norma les hi dóna Adalgisa, també sacerdotessa i un dels vèrtexs del triangle amorós format per ella mateixa, Norma i el procònsol romà Pollione, un personatge dramàticament poc definit i d’interpretació ingrata, un pocapena que l’autor del llibret, amb una exasperant tendència moralitzant, mira de redimir enviant-lo a la pira amb Norma, gairebé com a torna. La mezzosoprano Marina Prudenskaia va fer el paper d’Adalgisa amb correcció, mentre el tenor Josep Bros va patir, i fer patir, en els aguts de la seva intervenció inicial, una circumstància que va condicionar una interpretació que va anar de menys a més. Un altre retorn esperat al festival, a més del de Radvanovsky, va ser el de Carlo Colombara, un baix d’una elegància excepcional, en el paper d’Oroveso, que a Peralada va afrontar l’any 2010 el primer paper buf de la seva carrera, el protagonista de Don Pasquale, de Donizetti, aleshores salvat amb correcció. Colombara va donar a Oroveso l’autoritat i noblesa que li pertoquen, però sense aquell punt de bel·licisme que traspua un personatge tan desagraït com la resta de secundaris. De fet, el contrast era clar, i mentre Radvanovsky brillava, la resta fregaven la correcció, inclosa l’OBC, dirigida per Carlo Montanaro, i el Cor de Cambra del Palau, un bon grup de gals emprenyats per l’assetjament dels romans i per la traïció de la seva sacerdotessa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La posada en escena, a càrrec de Susana Gómez, és de les que provoca debat. Va ser qualificada de semiescenificació, si és que això vol dir alguna cosa més que quedar-se a mig camí. Gómez va obviar absolutament qualsevol referència temporal, històrica o ètnica, per posar-la a ella, a Norma i la seva tragèdia, al centre de tot plegat, i va fer bé, si és que el problema era la modèstia de recursos. Una pendent omnipresent al terra, l’escenari absolutament buit tota la primera part, i efectes d’il·luminació ben pensats, jugant amb les teles posteriors, van deixar pas, en la segona part, a una mena de podi al bell mig de l’escena -jaç del sacrifici no reeixit i pira purificadora-, un tul translúcid que va caure passada l’escena de desesperació de la mare que està a punt d’acabar amb la vida dels fills i, més endavant, una aparent i gegantina lluna, que va aconseguir alguns moments de bellesa visual remarcable. Sempre, omnipresent, al fons de l’escena, un ciclorama del qual la directora en va treure un gran rendiment, tintant-lo dels colors convenients a cada escena, des de la boscúria ombrívola on es situava el temple d’Irminsul, fins el vermell del foc i la tragèdia. Però per damunt de tot, Radvanovsky, sempre per damunt de tot, Norma.

Fitxa

  • Música: Vincenzo Bellini
  • Llibret: Felice Romani
  • Norma: Sondra Radvanovsky; Adalgisa: Marina Prudenskaia; Pollione: Josep Bros; Oroveso: Carlo Colombara; Clotilde: Mieria Pintó; Flavio: Joan Plazaola.
  • Direcció Escènica: Susana Gómez
  • Cor de Cambra del Palau (Dir. Josep Vila) i OBC
  • Direcció Musical: Carlo Montanaro.

Llac contemporani

Sa Majestat La Nit, el Príncep i el Cigne Negre, Odile, a Peralada. FOTO: Toti Ferrer

Sa Majestat La Nit, el Príncep i el Cigne Negre, Odile, a Peralada. FOTO: Toti Ferrer

Escriu: Dani Chicano

La relectura que fan a LAC el coreògraf Jean-Christophe Maillot (Les Ballets de Montecarlo) i l’escriptor Jean Rouaud d’El Llac dels cignes és bella, poètica, seductora i estimulant, en el fons i en la forma. Rouaud i Maillot en fan una reinterpretació fosca, complexa, gairebé tel·lúrica, fugint de l’ortodòxia i el pes de la tradició, i introduint elements que estan al límit de la subversió del relat original, fins el punt de canviar un personatge clau en la trama com és el mag Rothbart per Sa Majestat la Nit, encarnada per una fascinant Bernice Coppieters, o de desdoblar els cignes negre i blanc, Odile i Odette. La funcionalitat del rol de Sa Majestat la Nit és la mateixa, però aquest canvi l’enriqueix, atorgant una altra dimensió al seu personatge, però també al de la seva filla Odile i de passada a tots els de la família reial, posant de relleu unes pulsions impensables en una lectura ortodoxa de la peça, molt més senzilla, i obviant determinats elements màgics que distancien, de manera que el públic té més present encara que el que s’escateix dalt de l’escenari té molt a veure amb la pròpia condició humana. L’operació només es pot portar a terme lliure de qualsevol prejudici i coneixement anterior mínimament profund de l’argument d’aquest ballet, tal i com reconeix Rouaud.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El resultat és una lectura de la història radicalment contemporània, preservant la tradició, amb un punt maquiavèl·lic, en què el motor narratiu són les dualitats i les tensions creades entre el bé i el mal, el dia i la nit, el candor i l’erotisme (n’hi ha a cabassos, i això casa malament amb els tutús, inexistents) o l’amor i el desig nu, per llançar una mirada inquisitiva sobre les pors arcaiques. La subversió, però, no és en l’esperit de l’espectacle. En la narració i en la coreografia existeix el desig d’evolucionar, d’incorporar avantguarda a la tradició, i existeix també un esplèndid sentit de la teatralitat que permet al públic seguir la narració amb facilitat, sense concessions a l’efectisme, reivindicant el relat i situant-lo al centre de l’espectacle, desproveït d’excessos que l’enfarfeguin. L’embolcall és la bella música de Txaikovski, són delicioses composicions de grup estèticament impecables, és la latència d’una ironia fina i d’un maliciós sentit de l’humor, és la tècnica exquisida i la capacitat expressiva de la cinquantena llarga de ballarins de la companyia, amb una menció especial als rols protagonistes. Mai ha estat més adequada, en marxar, la salutació dels cignes de l’estany del majestuós Castell de Peralada.

Fitxa

  • Coreografia: Jean-Christophe Maillot. 
  • Música: Piotr I. Txaikovski. 
  • Escenografia: Ernest Pignon.
  • Vestuari: Phillipe Guillotel.
  • Il·luminació: J.C. Maillot i S. Théry.
  • Dramatúrgia: Jean Rouaud.
  • Rols principals: G. Corrado (Rei), M. Koike (Reina), B. Coppieters (Sa Majestat La Nit), S. Bourgond (El Príncep), A. Behrend (Cigne Blanc), A. Ball (Cigne Negre), J. Berbruggen (Confident)

Memorable ‘Missa de Rèquiem’ de Verdi, a Peralada

La soprano Eva-Maria Westbroek, amb la mezzo Luciana D'Intino a la seva esquerra, a l'escenari de Peralada. FOTO: Shooting - Miquel González

La soprano Eva-Maria Westbroek, amb la mezzo Luciana D’Intino a la seva esquerra, a l’escenari de Peralada. FOTO: Shooting – Miquel González

Escriu: Dani Chicano

Possiblement existeixen molt pocs monuments fúnebres tan bells com la Missa de Rèquiem que Giuseppe Verdi va compondre en memòria de l’intel·lectual italià del Risorgimento, Alessandro Manzoni, que va morir el maig del 1873. Aquell decés va consternar el compositor, de la mateixa manera que l’havia trasbalsat el de Rossini, el 1868. Ja llavors Verdi va mirar d’unir la professió per composar col·lectivament una Missa de Rèquiem. Ell s’encarregaria del Libera me conclusiu. No va reeixir, però amb la mort de Manzoni va recuperar el projecte, en solitari, i el resultat va ser estrenat exactament en la data en què es complia l’aniversari del traspàs de l’escriptor. Dissabte, el Festival Castell de Peralada va tenir l’encert d’obrir l’edició d’enguany amb aquesta peça, interpretada pel Cor del Gran Teatre del Liceu (dir. José Luis Basso), la Polifònica de Puig-Reig (dir. Ramon Noguera) i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu (dir. Josep Pons) i el quartet de solistes format per la prodigiosa soprano alemanya Eva-Maria Westbroek, la mezzosoprano Luciana D’Intino, el tenor Giuseppe Filianoti i el baix Michele Pertusi.

Se’n parla molt del caràcter teatral i operístic de l’obra mestra composada per Verdi, en contraposició a altres misses de rèquiem, la qual cosa vol dir que el nivell d’expressivitat, la capacitat de connectar i emocionar el públic, és altíssima, fruit possiblement de la seva reconeguda desafecció a la religió, que el va desproveir de cotilles derivades de les convencions: el recolliment i la intimitat. Això però, planteja un repte als intèrprets, a tots, al cor, a l’orquestra i als solistes, que és vehicular aquesta expressivitat i transmetre-la. A Peralada ho van aconseguir amb eficiència i passió, a partir de dos o tres puntals. Un d’ells és, sense dubte, la soprano Eva-Marie Westbroek, que debutava al país i que enguany farà doblet a Peralada -el 2 d’agost en el concert dedicat a Wagner, sota la direcció musical de Valery Gergiev-, i que és un prodigi d’expressivitat, a més de posseir una veu privilegiada. La potència del cor i una orquestra més que solvent van contribuir a crear un clima d’emoció remarcable, amb passatges memorables, especialment en el primer terç del concert, és a dir el Rèquiem i Kyrie, i el Dies Irae.

Josep Pons va dirigir amb passió, concentrat i atent als detalls. FOTO: Shooting - Miquel González

Josep Pons va dirigir amb passió, concentrat i atent als detalls. FOTO: Shooting – Miquel González

El començament, amb el predomini de les cordes greus i el cor recitant sotto voce les frases inicials, seguit de l’entrada dels quatre solistes, va esvair qualsevol dubte respecte l’excepcionalitat de la vetllada. El terror davant l’arribada del dia en què “els segles es redueixin a cendres”, o la crida al juí definitiu d’una fanfara de trompetes repartides entre la platea i l’escenari, són moments que servarem en la memòria. La veu greu de la mezzo Luciana D’Intino, fosca, resultava hipnòtica, malgrat el seu posat inadequat per contrast amb l’entrega de Westbroek, mentre que el baix Michele Pertusi complia amb escreix encarnant amb suficiència la més absoluta estupefacció davant la mort, i el tenor Giuseppe Filianoti passava força desapercebut, fins i tot en el moment de lluïment, amb l’Ingemisco. Així va ser fins el final de la vetllada, amb Josep Pons dirigint amb passió, concentrat i atent als detalls, per acabar amb un Libera Me en què Verdi realment s’entristeix i la soprano crida, gemega, suplica i es lamenta davant la pèrdua, abans de l’esclat final del cor i d’una coda preciosa, remor celestial.

Una visió general de l'escenari de Peralada, la nit de dissabte. FOTO: Shooting - Miquel González

Una visió general de l’escenari de Peralada, la nit de dissabte. FOTO: Shooting – Miquel González

La Planeta, la sala resistent

Escriu: Dani Chicano

“L’escena teatral gironina té moltes ganes de fer coses, vol resistir i superar el moment. La gent s’ha armat i té ganes de lluitar, i això es comprova en la temàtica dels espectacles”. Pere Puig, director artístic de la Sala La Planeta, va descriure així el moment que viu la creació escènica, en la presentació de la programació de la sala pel segon trimestre de l’any 2013, que inclou 19 espectacles o concerts i 4 diàlegs o col·loquis. La programació, respecte la presentació que se’n va fer a l’inici del semestre, incorpora moltes novetats. Programar música amb mig o un any vista, és factible. Programar espectacles teatrals amb la mateixa perspectiva temporal, qui conegui una mica el sector, sabrà que és una quimera.

Programa planeta

La programació de la sala gironina inclou 7 estrenes absolutes, entre les quals la presentació del nou disc d’Els Catarres, Postals, en el marc del Festival Strenes, que es celebrarà a Girona de l’11 al 21 d’abril. També dins el mateix festival, La Planeta acollirà dues sessions del cicle Converses Enderrock, una proposta que barreja la música, la paraula i el pensament i confronten maneres de viure i veure el món, i que estaran protagonitzades per Mine! i Pau Riba, per una banda, i Pi de la Serra i Sanjosex, per l’altra. La Planeta també acollirà el concert de presentació del disc La figura del buit, d’El Petit de Cal Eril, inclòs també a Strenes.

L’escena independent no té més remei que buscar-se la vida recorrent a la creativitat, davant la passivitat més absoluta de l’administració, i molt especialment la catalana que, com en ocasions anteriors, aboca diners de manera impúdica a la celebració de fastos com els de l’Any Espriu -començant per la desproporcionada retribució al seu comissari, Xavier Bru de Sala-, en comptes de dimensionar les partides d’acord a la conjuntura, i prioritzar les inversions per protegir el teixit creatiu del país. Política d’aparador se’n diu. L’escena independent, deia, prescindeix de tot això per obligació i mostra el seu vigor. L’estrena de Pau I, el Conqueridor (Teatre a la Llauna i l’Avi Robert), amb text d’Alberto Ramos, direcció de Llàtzer Garcia i interpretació de David Planas, n’és una mostra. L’obra presenta un emprenedor, que porta tan lluny la seva ànsia emprenedora, com per fer que Catalunya sigui un país independent.

Les Antonietes, una de les companyies més interessants del panorama actual -només cal repassar la seva trajectòria i quins espectacles decideixen aixecar-, que ja han portat a La Planeta, en anteriors ocasions, El mal de la joventut (Brückner) i Molt soroll per res (Shakespeare), estrenaran a la sala gironina un dels seus nous espectacles, Stockmann -l’altre és Res, i es troba en fase de preparació-, una adaptació lliure d’Un enemic del poble, d’Henrik Ibsen. A l’entorn d’aquest espectacle arribarà un dels capítols del cicle Propostes Singulars, un col·loqui sobre la recepció de l’obra d’Ibsen a Catalunya -sobretot a través d’un dels seus lectors i divulgadors, el poeta empordanès Salvador Albert-, en què participaran el dramaturg Carles Batlle, l’historiador Josep Brugada i el director de la peça, Oriol Tarrasón. A Les Antonietes devem que, per exemple, s’hagi situat darrerament als escenaris l’obra Jesús Moncada, amb l’espectacle L’aigua, dirigit per Xicu Masó i basat en textos que es poden trobar al Cafè de la Granota, Històries de la mà esquerra, Cabòries Estivals i Calaveres Atònites, remetent tot plegat a l’univers o l’atmosfera de Camí de Sirga. Masó, posteriorment, va dirigir un altre magnífic espectacle vinculat a l’obra de Moncada, Mequinensa, produït pel TNC, el CAER i Bitò.

L'actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

L’actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

Més mostres de vigor. L’estrena del projecte d’investigació teatral emprès per l’actor Jordi Subirà (En Pere i el Capità, Un conte de les mil i una nits, La cabreta sense por, El nen que riu, Granes, Ismène après Creont, Antígona) i l’actriu i directora Cristina Cervià (Lúcid, Bondat), titulat Històries de boscos (on ni res ni ningú gosa moure’s), a partir del monòleg, com ja es deu haver deduït, La nit just abans dels boscos, de Bernard-Marie Koltès. La particularitat d’aquest espectacle i de Pau I, el Conqueridor, és que funcionen per l’anomenada taquilla inversa, això és, en funció de les possibilitats de l’espectador i de si li ha agradat o no, pagarà allò que consideri just al final de la funció.

Que La Planeta és un aparador indispensable per a la creació teatral catalana contemporània ho corrobora una experiència com el cicle Diàlegs a 4 bandes, promogut per la Platadedrama (Plataforma de Dramatúrgia de les Comarques Gironines), que arriba a la quarta edició. En aquesta ocasió es varia el format i, si bé en les edicions anteriors eren 6 dramaturgs gironins que presentaven els seus textos breus, en aquesta ocasió hi ha un canvi de format i seran tres els dramaturgs (Cristina Matas, Tona Puig i Nene Coca) que escriuran tres històries, vinculades per un tema genèrici un espai comú, però que conformarà una sola peça teatral, que es titula Bellavista, 18. Pertany també a aquesta categoria l’estrena de la peça De quan somiava que somiava quan, escrita i dirigida per Jordi Prat i Coll, un monòleg d’una actriu a l’atur, emocionalment tocada, interpretat a quatre veus per Màrcia Cisteró (Incendis, Luces de Bohemia), Sara Espígol (Litus), Berta Giraut (Elles mateixes, Bondat) i Fiona Rycroft (El fil del mite, El ventall de Lady Windermere).   

Una imatge de L'editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

Una imatge de L’editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

No ens movem d’un tipus de teatre molt concret, fugint de la intel·lectualització gratuïta, però fent anàlisis de fons, que tractin la de crisis del sistema i la crisi de de valors, quelcom que, coincideixo amb Pere Puig, és el que hem de demanar als creadors actualment. En aquest marc es situa Si no ens paguen, no paguem!!, de la companyia Teatre de l’Enjòlit, un altre d’aquelles companyies joves que val la pena seguir i que, en aquesta ocasió posa en escena la darrera actualització d’aquesta peça de Dario Fo, amb la qual ha aconseguit una bona resposta al Teatre Tantarantana. La vigència de l’obra és evident: un grup de treballadors, tips de la crisi provocada per la banca i l’encariment de preus, decideix deixar de pagar. També es submergeix en el món de la política la Companyia La Calòrica, que presenta L’editto bulgaro, de Joan Yago, que va escriure un text a partir d’un episodi real protagonitzat per Silvio Berlusconi el 2002, quan va aconseguir que fessin fora de la televisió pública italiana a un humorista i dos periodistes que el posaven en evidència als seus espais.

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Wajdi Mouawad (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels) és l’autor de Pacamambo, el text que ha decidit posar en escena la companyia osonenca CorCia Teatre, dirigida per Montse Albàs. La mort, des del punt de vista d’una nena, l’acceptació de la mort d’algú estimat, és el tema que Mouawad tracta amb un llenguatge poètic, senzill i contundent, pensant especialment en un públic jove. Una altra companyia jove, La Pulpe Teatro, presentarà l’espectacle guanyador de la Mostra de Barcelona 2012-2013, Está linda la mar, de Denise Duncan, que també va ser mereixedor del guardó a la millor interpretació femenina de la mostra, per a la gironina Lavínia Vila.

Dos espectacles gironins més: Suïcides (PocaCosa Teatre), o el muntatge de les pastanagues de Bescanó, amb dramatúrgia de Llàtzer Garcia, direcció de Marilia Samper i interpretació d’Elena Martinell i Meritxell Yanes. Humor fosc, negre, i música. L’altre també és d’humor, però no és cap comèdia, és el darrer desfici del qui un dia el crític Joaquim Armengol va batejar com a “genial torracollons”, Marcel Tomàs (Cascai Teatre), un dels millors pallassos del país, que provoca “compulsives esqueixades de barra”, que portarà a la sala gironina Hotot, estrenat en la darrera edició de Temporada Alta. Una trobada amb algú que té com a referents Johnny Melville, Rowan Atkinson, Jaques Tati, Michael Crawford o Jerome Deschamps, és una cita absolutament ineludible.

Finalment, només un espectacle familiar, amb títol explícit, Pau. La vida de Pau Casals, una proposta de teatre musical i titelles a càrrec de la Companyia Forani Teatre, que amb aquest treball va estar nominada als Premis Butaca al millor espectacle de teatre familiar. La Planeta també acollirà els assidus tallers de fi de curs d’El Galliner i els dels Escenaris Especials, teatre realitzat per persones en risc d’exclusió social, sota la direcció de Clàudia Cedó. També acollirà La Planeta l’espectacle de fi d’estudis del 4t curs de graduat d’El Galliner (Aysikidim Teatre), Scholastici Bufones, amb dramatúrgia i direcció de Janot Carbonell

Mereixen mencions a part els dos espectacles de l’Aula de Teatre de la UdG, que celebra el seu vintè aniversari amb aquestes dues propostes que compten, amb la direcció de Mercè Mas, en el primer cas, i la col·laboració a la dicció de Salvador Oliva en ambdues. William Shakespeare: els sonets, és la primera. Oliva ja va estrenar un espectacle amb textos triats de l’obra del bard en la darrera edició de Temporada Alta, i també té cura de la dicció dels intèrprets universitaris en la segona proposta, Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. No s’hi posen per poc.

La portada del llibre de Narc

La portada del llibre de Narcís-Jordi Aragó, editat per A Contravent.

Una darrera proposta, que també és una cita ineludible, per a tothom, però molt particularment pels gironins, és la presentació del llibre Periodisme sota sospita, de Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932), editat per la indispensable A Contravent de Quim Torra. Aragó, degà del periodisme gironí i català, ha recollit en un volum les seves pròpies experiències i records com a director de la històrica revista Presència -també va estar vinculat estretament a El Punt i a Revista de Girona, que va dirigir-, i la manera de fer periodisme en català en plena dictadura. L’acte el presentaran Narcís Genís, president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya; l’ex-alcalde i ex-conseller Joaquim Nadal, i l’actual alcalde de Girona, Carles Puigdemont. És la cirera del pastís que han preparat els responsables de La Planeta, la sala resistent. I que duri.

Les màscares de Salvador Espriu, un report

Escriu: Joaquim Armengol

Salvador Espriu, retratat el 1980. FOTO: Guillermina Puig / Gencat.cat)

Salvador Espriu, retratat el 1980. FOTO: Guillermina Puig / Gencat.cat)

Fa uns dies a Santa Coloma de Farners es va celebrar una taula rodona a l’entorn de la figura de Salvador Espriu. Que Espriu pugui generar rialles i divertiment sembla en aparença un fet contrari a la seva estètica negre i retinguda, però potser no al seu pessimisme grotesc i lúcid. El cert és que durant l’acte es van llevar uns quants vels sense deixar d’haver-hi mai un enjogassat i autèntic nivell intel·lectual. De tal manera que l’acte va tenir un fenomenal ambient d’interlocució dialèctica ple d’humor, coneixement, dissonàncies, consonàncies, exaltació i topants contraris inalterables com si fossin enconades columnes de Telamó. Per raó de tot això, algunes coses varen quedar més o menys esclarissades respecte al poeta: a) La vida no viscuda, reclosa més aviat en un pla mental; b) Una sexualitat mal resolta, probablement homosexual, atès l’enamorament (discutit) i l’amor que sentia l’escriptor per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i l’efecte devastador que va produir-li aquesta mort prematura abans que Espriu pogués reconciliar-s’hi (Salvador i Bartomeu van rompre l’amistat per culpa d’un evident distanciament polític); c) El franquisme social defensat en un principi per Espriu i que a la llarga abandonaria (l’escriptor mai va ser un home separatista, més aviat somiava una Iberia unida amb llengües i cultures pròpies), malgrat alguns se sentissin ofesos per aquest fet incontestable que els va fer trontollar la imatge immaculada i polida del rossinyol líric; d) Que el puntal literari s’escau majorment en la seva narrativa i el teatre, més que en la poesia; e) L’obvietat de la recent biografia publicada; f) El pessimisme atrabiliari respecte a tot; g) El pes de la mort en tota la seva obra; h) La increïble precocitat d’Espriu; i) La contínua i obsessiva reescriptura de la seva obra durant tota la vida; i, en definitiva, j) La certesa que l’única pàtria real d’Espriu va ser pròpiament imaginària: Sinera.

Roger Vilà, Mita Casacuberta, Jordi Galves i Joan Casas, en el transcurs de la taula rodona, a Santa Coloma de Farners. FOTO: Originals i petites criatures.

Roger Vilà, Mita Casacuberta, Jordi Galves i Joan Casas, en el transcurs de la taula rodona, a Santa Coloma de Farners. FOTO: Originals i petites criatures.

L’alegre comitè d’espriuòlegs reunits era format per Mita Casacuberta, Joan Casas i Jordi Galves, que varen fer les delícies d’un públic poc acostumat a la disputa. La doctora Casacuberta, sense deixar el barret professoral, va esbossar l’univers literari més palmari, i no fou fins a la segona volta que va desempallegar-se dels postulats acadèmics deixant-se anar una mica. El doctor Casas va resseguir el seu itinerari personal agafant Espriu de la mà com un company de viatge, fent comprendre que Espriu quedava inserit en la seva vida íntima i social d’una manera aclaparadora, per acabar ocupant, finalment, un espai reduït en cinc volums a la prestatgeria, just per reivindicar-ne, tot seguit, la seva recuperació recent, retrobant l’escriptor que l’havia encativat de nou amb un llibre que acabarà, ben segur, per obsessionar-lo: Les roques i el mar, el blau. El doctor Galves, brillant i divertit, tot afilant la seva reconeguda mirada crítica, va deixar caure uns quants explosius destres entre la concurrència, i no només sobre la figura d’Espriu, també damunt la societat provinciana que el glorifica. Algunes, moltes, coses van quedar pendents per culpa del temps, què hi farem: seria Salvador Espriu el mateix sense Mª Aurèlia Campmany, Ricart Salvat i Raimon? Què hi havia darrera l’acostumada ambivalència d’aquell ésser? Quin és el valor real de la seva poesia? Quina humanitat el definia? Era un home que sempre deia la veritat com afirmava? L’amistat amb Vinyoli? El debat que va desencadenar aquest triangle tant distint i distingit va ser magnífic i exemplar, centellejant i dinàmic, amb l’evident resultat de no avorrir ningú, ni tant sols, les petites i originals criatures que hi havia per allí fent fotografies. La família Espriu va disculpar la seva presència, l’única pega.

Que cadascú té el seu Salvador Espriu i que alguns no saben qui és, o sigui que no l’han llegit més que d’esquitllentes, com va quedar ben clar fa uns dies quan l’encorbatat públic assistent al Palau de la Música va posar els dos peus a la galleda -pregunteu-li al fenomenal Jordi Boixaderas– en aquell parany polititzat que fou la inauguració del Any Espriu, i que la utilització de la política, abans i ara, d’aquest personatge literari precoç i al·lucinant, és un mal irremeiable, també. D’altra banda, la figura d’Espriu genera un munt de paradoxes francament divertides, per no dir grotesques: essent un autor difícil i tan poc llegit se l’escull com a patum de la literatura catalana? Un franquista, iberista, contraseparatista i alhora convertit en símbol de l’antifranquisme, ara, de nou, esdevé l’abanderat, la proa literària del secessionisme català? El màxim representant del pessimisme més recalcitrant i desesperançador se l’emplaça a ser l’ànima guia de l’esperança d’aquesta pàtria a la deriva i en construcció? Etc.

A Barcelona el festegen d’una manera o altra cada dia, es fan actes, es llencen frases al vol, al metro, arreu, tretes de context, inflant la veneració i l’autèntic desconeixement, però cal recordar que en una entrevista Espriu deia d’aquesta gran ciutat tot això: “Barcelona és una ciutat terrible, un garatge desordenat, monstruós i infecte, un organisme amb milers de ventres atacats de peritonitis aguda i sense adob possible, i això que diuen que tenim, i a ulls clucs ho he creure, els millors administradors que puguis desitjar. Imaginin-se si ara haguéssim de patir, per exemple, el pobre, limitat i virtuós Rius i Taulet! Barcelona ha estat, és i per desgràcia serà sempre el cap i casal de Catalunya i totes aquestes agraïdes bestieses, d’acord. Els nostres afers col·lectius s’han de decidir i de guanyar principalment a Barcelona, però ara no saps on hi ha els seus punts neuràlgics, no els trobes. És una mena d’aduar amb excés d’automòbils arreu i algun camell –o potser dromedari- al parc; no una ciutat. Em fa molta por i de grat fugiria. No sé ben bé què és Barcelona, ni el país tampoc. Però en aquest país gairebé esdernegat hi ha una cosa viva, genuïna, autèntica, susceptible de revifament, malgrat les anihiladores presses combinades del progrés i el turisme: les comarques.”

La placa a la façana de la casa natal de Salvador Espriu, a Santa Coloma de Farners, obra de Josep Martí Sabé. FOTO:  Òmnium Cultural (la Selva)

La placa a la façana de la casa natal de Salvador Espriu, a Santa Coloma de Farners, obra de Josep Martí Sabé. FOTO: Òmnium Cultural (la Selva)

I per què Santa Coloma de Farners celebra una taula rodona en honor a l’escriptor? El fet és que Salvador Espriu hi va néixer, més aviat per accident que per ganes, i s’hi va estar dos anys. Si doneu una volta pel poble, naturalment hi ha una ruta Espriuenca, hi trobareu una placa en una façana feta per en Josep Martí Sabé, algun poema entaforat al mig d’una pedra i una estàtua al·legòrica del senyor Josep Maria Subirach dedicada al poeta. Com que jo també sóc fill d’aquest poble estrany i mai no he entès del tot ni m’ha entusiasmat gaire aquesta estàtua (per cert, la ploma que sosté el poeta a la mà està trencada), cada vegada que hi passava pel davant em preguntava les raons d’un monument com aquell. Amb els anys, i especialment ara a compte del centenari, he buscat en l’obra d’Espriu algun poema, alguna referència a la capital de la Selva; no n’he trobat cap ni un, cap ni una. A excepció d’una insignificança: la Petita antologia poètica lliurada el 26 de setembre de 1980. Un recull fet pel mateix Espriu que consta de 31 poemes amb el qual volia agrair a la ciutat el nomenament de fill predilecte. Dels 31 poemes, hi ha 5 haikús i 18 tankes: “Perquè retorna/quan sóc perdut en l’ombra/un debilíssim/record d’infant les ales/passen sense tocar-me”. És cert que, a més, un alcalde molt persistent li va fer escriure una mena de teula dolça anomenada Aproximació a Santa Coloma i a alguns dels seus entorns, enviant-li unes fotografies horroroses que val més que enterrem i fem com que aquesta cosa impresa no ha existit mai. La memòria d’Espriu d’aquest poble és tan vaga com escassa, de fet sols li va restar el boirós record d’una gran nevada i d’un ninot de neu que va fer el seu pare. És fàcil comprendre que Santa Coloma de Farners no hi pinti res en la vida d’Espriu i que, per tant, tampoc en la seva obra literària. No obstant això he pescat en una altra entrevista unes paraules que molt bé podrien compensar als colomencs d’alguna manera: “Em van nomenar fill adoptiu d’Arenys de Mar en una cerimònia perfecta celebrada a la Generalitat i presidida pel doctor Pujol, i sóc fill predilecte de Santa Coloma de Farners. Jo vaig néixer a Santa Coloma de Farners i, per tant, em sento molt fill d’allà. De manera que ara tinc dues mares, a més de la meva, desgraciadament morta: la vila d’Arenys de Mar i la ciutat de Santa Coloma de Farners, amors que són tots compatibles i que l’un no exclou l’altre.”

En alguna banda he llegit que l’únic que desitjava l’escriptor en morir era que l’oblidessin i desaparèixer del tot, tinc la sensació que això acabarà essent un fet consumat. Salvador Espriu va ser i serà allò que s’anomena una patum i com a tal, terminat aquest any estrambòtic i sacsejat el seu perfil com una bandera, tornarà a passar avall; potser, amb sort, relegat de nou a les prestatgeries d’uns quants, fins a nova ordre.

Nota: article publicat al portal cultural digital El Núvol el 28/2/2013. Inclòs en aquest blog amb autorització expressa de l’autor.

La força d’un silenci

Guillem Motos, Laura Pujolàs, Gal Soler i Muguet Franc, en un moment d'un assaig de 'La terra oblidada'. FOTO: Cia. Arcàdia

Guillem Motos, Laura Pujolàs, Gal Soler i Muguet Franc, en un moment d’un assaig de ‘La terra oblidada’. FOTO: Cia. Arcàdia

Escriu: Dani Chicano

Llàtzer Garcia i la seva companyia, Arcàdia, ens tenien acostumats fins ara a un gènere molt més amable, el de la comèdia, fent-ne gairebé una reivindicació (Ens hauríem d’haver quedat a casa, Vent a les veles, Esquivel…). Fa relativament poc van fer un sobtat canvi de registre i van presentar a la Sala Flyhard un drama sec, dur, sense rastre d’ironia: La terra oblidada. Arcàdia l’ha dut aquest cap de setmana a La Planeta -amb els canvis en el repartiment de Laura Pujolàs per Mima Riera, i Gal Soler pel traspassat Josep Mota-, a la sala de cafè-teatre, potenciant així la proximitat amb el públic, i dintre d’uns dies començarà una estada a la Sala Atrium de Barcelona. Es tracta d’una peça que té quelcom de la tradició del teatre costumista, que presenta el conflicte en una família en què el patriarca, que viu en un entorn rural, emmalalteix i acaba encadenat a una cadira de rodes i depenent de la seva filla mitjana, mentre la gran i el petit viuen a ciutat, desentenent-se’n, especialment aquest darrer. Un bon dia, sense motiu aparent, el pare deixa de parlar, i aquesta circumstància és el catalitzador dramàtic de l’obra escrita i dirigida per Garcia, ja que la filla que en té cura, absolutament destarotada per l’incomprensible silenci que manté el pare, convoca a la resta. Els intents per trencar el silenci de l’ancià i les tensions que va creant cada temptativa fallida permeten anar dibuixant els personatges, fins i tot el del vell decrèpit, eventualment mut. La mala consciència fa acte de presència; velles ferides, esmorteïdes pel pas del temps però latents, tornen a coure, i es verbalitzen els retrets, els malentesos i una profunda manca d’afecte entre els membres d’aquesta família, en la qual els clixés es repeteixen. Queden en l’aire expectatives que parteixen del text mateix, però que no es concreten i li resten una certa profunditat, aixi com alguna disfunció incomprensible, però sense importància cabdal. La terra oblidada, però, aconsegueix que el públic prengui partit, i només això ja mereix l’elogi. Queda també una agradable sensació de bones interpretacions, ben treballades, malgrat una certa dificultat en l’evolució dels personatges, condicionats per la reiteració o redundància en el plantejament general de la peça, amb la insistència en què el pare pronunciï algun mot que, obstinadament, es nega a pronunciar.

Muguet Franc i Marta Aran fan una feina excel·lent en una peça que, malgrat ser d’un dramaturg jove, fuig de la insubstancialitat i el cofoisme que s’ha instal·lat darrerament en una bona part del teatre català contemporani, que va des de faules futuristes per a instituts, passant per grups de dones neuròtiques obsessionades en un seguit de nicieses colossals, fins a aquelarres de colles d’immadurs que depassen la trentena i afronten el dol amb jocs idiotes. Finalment cal constatar que hi ha dramaturgs joves que parlen de coses interessants, substancials, transcendents, com el mateix Garcia, com Ivan Morales (Sé de un lugar) o com Josep Maria Miró (El principi d’Arquímedes), tractant al públic com a un adult. No és una obra amable. No us ho penseu. No ho és. Gens. És complexa i difícil, perquè acara el públic amb qüestions incòmodes, que el violenten, però que obliguen a reflexions que esdevenen imprescindibles, sobre la soledat, la vellesa i la mort, sobre la condició de pare, de fill, de germà, i sobre la mateixa condició humana.

Fitxa:

  • Autor i director: Llàtzer Garcia
  • Ajudant de direcció: Javier J. Moyano
  • Intèrprets: Muguet Franc, Marta Aran, Laura Pujolàs, Guillem Motos i Gal Soler
  • Espai escènic i vestuari: Albert Pascual
  • Producció: Sala Flyhard i Cia. Arcàdia

Maleït ticketing

Ticket solultions 385

Escriu: Dani Chicano

Avui, dia 26, en el moment en què redacto aquest post, és impossible adquirir entrades en línia dels espectacles dels espais que programa l‘Ajuntament de Girona, i també de la sala La Planeta que, per conveni, va en el mateix paquet. Això malgrat que es va anunciar que des del dia 18 d’aquest mes, a partir de les 10 del matí, es podien comprar les entrades dels espectacles programats fins el mes de juny del 2013. En el rerefons d’aquesta greu disfunció hi ha el canvi en l’empresa que ofereix el servei, “en règim de no exclusivitat, de venda anticipada d’entrades per internet, dispositius mòbils i altres canals integrables en el sistema, per a esdeveniments”, tal i com resa l’enunciat del concurs convocat pel consistori.Fins abans de la darrera edició de Temporada Alta, el servei el feia Serviticket, això és la Caixa -ara s’ha venut el negoci a una altra empresa, Ticketmaster, amb seu a Bilbao, que continua essent la Caixa-, amb unes comissions que anaven d’abusives a escandalosament abusives, amb l’afegit que les dades del comprador, un botí molt valuós, restava en poder de l’empresa prestadora del servei, i no de qui la contractava, com seria el més normal. Davant la inacció de l’Ajuntament, l’organització de Temporada Alta, Bitò Produccions, va rastrejar el mercat a la recerca d’una empresa que oferís un servei més avantatjós econòmicament i que, a més, permetés que la base de dades fos propietat de l’organització, per tal d’elaborar estratègies de màrqueting i treballar amb més efectivitat sobre els públics per confegir ofertes personalitzades. Finalment en van trobar una que complia aquests requisits, que era referent en el sector -havia fet la venda d’entrades de les dues darreres finals a quatre europees de bàsquet, treballa amb gran part de clubs de l’ACB i amb no pocs equipaments culturals, des de museus a auditoris i teatres- i que, a més, per acabar d’arrodonir-ho, té la seu al Parc Tecnològic i Científic de la Universitat de Girona. Una empresa gironina, que també té seus a Turquia (2011) i Alemanya (2012). L’empresa es Koobin Sports & Cultural Events Management. Oli en un llum!

Una vista interior del Teatre Municipal de Girona, un coliseu preciós. FOTO: Vistes360.com

Una vista interior del Teatre Municipal de Girona, un coliseu preciós. FOTO: Vistes360.com

Bitò va fer la proposta al consistori i, després de vèncer no poques i incomprensibles resistències, finalment aquest va cedir, i en la darrera edició de Temporada Alta, després de dos mesos de feina per implantar el nou sistema de venda d’entrades, personalitzat, fet a mida, va entrar en funcionament, amb resultats excel·lents, tal i com es remarcava en la roda de premsa de balanç de Temporada Alta. Només un però: algun problema el primer dia de venda, per l’acumulació de públic a taquilla. Cal fer esment d’un detall, que no és menor, per tal que cadascú en faci la seva interpretació: el Director Executiu (CEO) de Koobin, és Carles Arnal, número 10 com a independent de la llista del PSC per Girona, encapçalada per Pia Bosch, en les darreres eleccions municipals.

La lògica assenyala que, si hi ha una empresa gironina, referent en el seu sector, que a més ha funcionat bé, superant una prova de foc com és Temporada Alta, és una candidata a tenir en compte per prestar el servei en el futur. Però heus aquí que les coses s’han de fer seguint un procediment correcte, i l’Ajuntament, per contractar aquest servei, està obligat a convocar concurs públic. I ho fa. Pressupost bàsic de licitació: 8.161,99 euros, IVA inclòs. Durada del contracte: 2 anys. Termini de presentació d’ofertes: 31/08/2012. Això vol dir que es va convocar a principis o mitjans d’agost que, com tothom sap, és un més molt hàbil. Valor estimat del contracte: 162.896,16 euros (sense IVA). L’obertura de pliques va ser el 5 i 17 de setembre; la data d’adjudicació del contracte va ser el 18 de novembre ; la data de formalització del contracte va ser el 4 de desembre i la de publicació, el 13 de desembre, i el dia 18 havia de començar la venda anticipada d’entrades.

És de suposar que, quan es convoca un concurs, cal fer una tasca de comunicació per tal que quantes més empreses del sector ho sàpiguen, millor, perquè vol dir més competència i més alternatives, I si a més, n’hi ha una que interessa especialment que s’hi presenti, no seria pas la primera vegada que, des de l’organisme adjudicador, s’hi faci un especial èmfasi en aquest aspecte, no només una trucada que s’assegura que es va fer, però que a més, es va quedar sense resposta. Doncs bé, finalment, el número d’ofertes rebudes va ser, ni més ni menys que de 2. L’empresa adjudicatària va resultar ser Stendhal Museum Solutions, S.L., una empresa amb seu a tocar de Girona, a Dos Hermanas, Sevilla.

Lloc web de Stendhal, amb el portal d'entrada a la seva plataforma de venda d'entrades, batejada com a OberonSaas.

Lloc web de Stendhal, amb el portal d’entrada a la seva plataforma de venda d’entrades, batejada com a OberonSaas i que, vista la situació, esdevé ironia fina: “Sin trabajo extra, sin complicaciones”.

El resultat de tot plegat és que el dia 17 de desembre, un dia abans d’obrir la venda al públic, l’empresa sevillana feia un curset accelerat als responsables de les taquilles dels espais municipals per mostrar-los com anava el sistema. El dia següent, el 18, quan havia de començar la venda, La Planeta decidia retirar tota l’oferta d’entrades, en línia i presencial, pel gran nombre d’errades de tota mena (numeració, horaris, ortografia) que contenia la seva programació en el lloc web de l’empresa. Pel que fa a la resta d’espais, els problemes han estat innombrables, des del primer dia, amb gent esperant fins a 5 hores, per poder comprar les entrades. En línia, hores d’ara, no es pot comprar res, en un lloc web construït de manera absolutament improvisada i amb un munt inadmissible d’errades ortogràfiques. Presencialment, només es poden comprar entrades soltes i, si es demanen abonaments, la resposta és demanar el telèfon del sol·licitant i assegurar-los que Stendhal ja els trucarà.

La campanya de Nadal, en què es consolida l’hàbit de regalar entrades de teatre, ja se n’ha anat a Can Pistraus. A Girona, el teatre, la cultura, a més de ser perjudicada per la pujada al 21% de l’IVA, també és perjudicada per la incompetència de qui hagi decidit engegar aquest procés en un ajuntament en què el regidor de Cultura brilla per la seva absència, i per la incompetència flagrant de la mateixa empresa adjudicatària. Tot això resta autoritat moral i credibilitat a qui des de l’alcaldia, o la regidoria de promoció econòmica, es dedica a fer el discurs aquell tan florit de donar suport a les empreses gironines, i als emprenedors gironins, i bla bla bla. Ah, i si tens problemes, truca’ls a Sevilla, que ara vénen!

NOTA: Aquesta mesura ha suposat, a més, la liquidació del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA), fent impossible que els espectadors de Salt puguin comprar entrades dels espectacles de Girona a la seva localitat, i a la inversa. Sempre fent-ho fàcil! Caldrà explicar-ho, també. Ah, a Salt, vénen entrades amb normalitat des de fa dies. Han mantingut Koobin.

Aquest post va ser publicat el 28/12/2012 al diari digital Aragirona.cat

Salvador Sunyer, frases d’un balanç

logotempalpetitEscriu: Dani Chicano

Aquesta és una tria de frases que Salvador Sunyer, director del festival, va pronunciar en la roda de premsa de presentació del balanç de la 22a edició de Temporada Alta (2012), al Teatre Municipal de Girona.

“Ha estat, amb diferència, l’edició més complicada i difícil del festival”

“Pel que fa a la qüestió econòmica, la Generalitat encara ens deu les subvencions del 2011 i del 2012, i també hem de tenir en compte l’agressió que suposa la puja de l’IVA al 21%, feta per tal que ningú faci res en l’àmbit cultural”

“Tot i això, i unes circumstàncies personals difícils que no vénen  al cas, el festival ha anat inexplicablement bé”

“Els artistes han ajudat moltíssim. Cal tenir en compte que molts cobren ara la meitat del què cobraven abans”

“La resposta del públic ha estat brutal”

“Fins la inauguració d’El Canal, la veritat és que tenia moltes ganes de plegar”

“La mitjana d’ocupació (90,02%) hauria estat més alta si no s’haguessin fet tantes funcions de Racconto (Mayumaná)”

“El percentatge d’invitacions ha baixat (d’aprox. el 13% al 12,5%), però cal afegir les de caràcter social, que han estat ofertes a gent que pels motius que sigui no poden pagar l’entrada i a darrera hora se’ls convida. Aquesta és una línia que obrirem encara més en el futur”

“No sé perquè hi ha tant públic. Potser és que ja hi ha un cert vici de la gent d’aquí i també cal dir que ve més gent de fora”

“El nou sistema de venda d’entrades ha funcionat a la perfecció, tret d’algun petit incident a l’inici de l’obertura de taquilles, el primer dia, per l’afluència de públic”

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S'estava presentant un èxit d'ocupació, artístic i  de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S’estava presentant un èxit d’ocupació, artístic i de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

” El que caracteritza aquest festival és la mirada diferent que ofereix amb espectacles internacionals com Hamlet (Korsunovas), Ghost Road (Murgia), Play (Sidi Larbi i Shantala Shivalingappa), El cor de les tenebres (Cassiers) o Ping Pang Qiu (Liddell)”

“En el futur crec que és en el teatre del país on hem de posar més energia, oferint espai als creadors de casa i la possibilitat que també s’equivoquin, com Rigola amb el Macbeth i la tonteria posterior del facebook, però també que puguin treure bons espectacles com Blaï Mateu o Pau Miró

“Ara és quan es comença a notar més que aquí treballem en condicions tercermundistes, quan vénen espectacles bons, que treballen en unes condicions que no tenen res a veure amb les d’aquí”

“Quan tens tan pocs mitjans, has d’anar a l’essencial, i aquí encara no ens hi hem acostumat a això”

“Tinc la sensació que des de fora, a Temporada Alta i El Canal, se’ns veu més grossos o se’ns dóna més transcendència de la que realment tenim. Ho hem pogut comprovar amb els participants a la setmana dels programadors”

“En l’àmbit de la promoció econòmica ens hem d’espabilar per elaborar uns bons paquets turístics per tal que el públic s’instal·li 3 o 4 dies a Girona

“L’aspiració que tenim és la d’acostar-nos a la bíblia (33% pressupost cobert per la taquilla, 33% per patrocinadors i 33% per administracions). Ara estem al 24,3% de taquilles”

“De les nostres despeses, el 45% es destina a pagar a les companyies, als artistes i això és important perquè amb la crisi es tendeix a retallar en la part artística”

“Cal començar a pensar l’any que ve quines fórmules apliquem per tal que tothom que vulgui anar a teatre però no tingui recursos, hi pugui anar”

“El festival, en el futur, serà molt diferent per la manca de recursos i perquè, veient cap a on va tot, o ens avancem o no ens en sortirem. Esperarem al nou govern i al nou conseller, a veure què vol fer”

“Estem disposat a aplicar canvis de tot tipus, tret de la qualitat, del nivell artístic. Per mantenir el nivell , no tinc cap problema a reduir la durada”

“També podrien variar els espais i fins i tot podríem arribar a Barcelona. De fet, amb l’arribada del TAV, Barcelona passarà a ser un barri de Girona

“Insistirem en la internacionalització. Hem entrat en un programa amb altres festivals potents (Earpan), engegarem un projecte per portar obres amb una mirada a l’Europa de l’est, treballem amb un nou projecte de caràcter europeu amb el Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, farem un petit Temporada Alta a Buenos Aires amb un torneig de dramatúrgia de catalans contra argentins i continuarem fent la setmana dels programadors”

“Demanarem ajudes per dur més teatre iberoamericà”

“En definitiva, Temporada Alta ha de ser més internacional, més social i cal insistir i millorar en la qüestió de la promoció econòmica”

“Jo acabo com a director d’El Canal el 31 de desembre. Cal que se’n dibuixi el futur, però el fet que encara no se sàpiga el nou director farà que la temporada 2013-2014 sigui pràcticament perduda tant pel què fa a les coproduccions nacionals, com les internacionals, com a la recerca de recursos”

Després d’aquesta roda de premsa, només es pot afegir que el futur de tot plegat és incert, i els interrogants que planen sobre Temporada Alta, El Canal i el clúster de les artes escèniques que s’estava desenvolupant són excessius. Afegiré un fragment, el darrer, del document que es va entregar als mitjans en aquesta roda de premsa, que crec que és molt aclaridor: “Tenim la certesa que per part d’alguns hi ha la voluntat que Temporada Alta i El Canal deixin de treballar conjuntament com a dues potes d’un mateix projecte i això ens sembla greu, perquè creiem que només es pot aconseguir que Girona/Salt tinguin un paper important a l’Europa de l’escena si tots (teatres de la zona, festival, El Canal, etc.) treballem junts i amb uns objectius comuns. Si això no es dóna ens centrarem només en el festival, amb la voluntat que continuï tenint sentit però variant-ne força el model.” Això deixa la porta oberta a possibilitats com que el festival escurci la durada de manera dràstica, o fins i tot que es traslladi parcial o totalment a d’altres localitats. Si les administracions no s’obliden de lluites per les quotes de poder i no fan el paper que toca fer -començant per la Generalitat, que s’ha desentès d’El Canal– i no es tornen a posar d’acord per mantenir i potenciar el model actual, les conseqüències sobre una de les iniciatives culturals més importants del país, i que tenen més projecció internacional, poden ser imprevisibles.

‘Desig’ a Hamburg

El repartiment alemany de 'Desig' (Begehren): Christina Geiße (Die Frau), Matthias Leja (Der Ehemann), Oda Thormeyer (Sie) i Tilo Werner (Der Mann). FOTO: Thalia Theater

El repartiment alemany de ‘Desig’ (Begehren): Christina Geiße (Die Frau), Matthias Leja (Der Ehemann), Oda Thormeyer (Sie) i Tilo Werner (Der Mann). FOTO: Thalia Theater

Escriu: Joaquim Armengol

Fa unes setmanes, sortint d’un espectacle, vaig trobar-me al centre d’un intercanvi apassionat d’idees, tot girava al voltant d’una peça de teatre: Desig (1991). L’un era el professor d’universitat i crític de dansa Joaquim Noguero, que dedica anualment unes quantes classes a escodrinyar les boscúries d’aquest text tan suggeridor i estrany; l’altra era el propi autor, Josep Maria Benet i Jornet, en Papitu, que es va quedar estupefacte en adonar-se del coneixement exhaustiu que tenia en Quim Noguero de la seva obra, capaç de citar diàlegs sencers de la peça sense despentinar-se, indicar-ne les intencions i les claus per a una òptima comprensió. En Papitu escoltava atentament, els ulls li brillaven, i, de tant en tant, apuntava algun detall concret enmig d’aquell doll extraordinari de paraules que rajaven de l’altre cervell sensacional. Nit de memòria inesborrable, d’apassionada dialèctica entre dos autèntics i enjogassats titans. Quin despullament! Al meu parer, Desig és un dels escassos textos als quals podríem penjar l’etiqueta de clàssic contemporani de la dramatúrgia catalana, un text fonamental, certament, i la punta d’un iceberg que segueix creixent i creixent, enfonsant-se en les riques aigües, i revelant el misteri d’una generació que ha tret alguna personalitat extraordinària.

El dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet, l'abril del 2010, a Barcelona. FOTO: Andreu Puig..

El dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet, l’abril del 2010, a Barcelona.
FOTO: Andreu Puig.

Això ve a tomb perquè avui dissabte, 15 de desembre del 2012, s’estrena a Hamburg Desig (Begehren), a l’històric Thalia Theater; segons en Papitu per indiscutible pura xamba. Tant jo, com Alia Luque, que dirigeix la peça, pensem que la xamba hi té molt poc a veure. La cosa va anar així: l’Alia es va posar a llegir textos i va topar amb Desig, li va agradar, i la va ensenyar a la dramaturga del Thalia Theater, Susanne Meister, que també li va agradar, i endavant! De manera que la Susanne va proposar a quatre actors de primera divisió si volien fer-la, tots quatre van dir que si. On és la xamba? Cal assenyalar que els actors d’aquests teatres oficials alemanys hi són per tota la vida, tenen assegurat el sou fins que els arriba la jubilació, per tant hi sobren les suspicàcies. De manera que Oda Thormeyer serà (Sie/Ella), Matthias Leja (Der Ehemann/el Marit), Tilo Werner (Der Mann/l’Home) i Christina Geiße (Die Frau/la Dona).

D’altra banda, la conquesta europea de Josep Maria Benet i Jornet no s’acaba aquí. En aquests moments a Atenes estan assajant l’última obra del nostre dramaturg, una peça anomenada Com dir-ho?, ells seran els primers en posar-la en escena, em penso que serà pels voltants de gener del 2013. ‘Una obreta molt senzilla, massa senzilla’, segons l’autor. De fet ho deu ser tant de senzilla que el mateix Xavier Albertí ha decidit estrenar-la el proper mes d’abril a Barcelona, -si tot va bé, és clar -, a l’Almeria Teatre. Un compromís que afortunadament ja havia pres abans de ser nomenat nou director del TNC. Cal dir que aquesta envejable i tan saludable situació del teatre de Josep Maria Benet i Jornet va en consonància amb la d’altres dramaturgs catalans, que van estrenant les seves obres arreu, com ara Josep Maria Miró o Xavier Bover, entre molts d’altres. Però, el que em sembla rellevant aquí és que la peça de Benet i Jornet, Desig, és de l’any 1991, i segueix esplèndidament viva el seu camí.

Hamburg i Atenes, si; però m’han dit que també hi ha un jove director anglès que voldria muntar Desig al Young Vic de Londres, ‘però no ho aconseguirà, n’estic segur’, paraules del sempre entusiasta pessimisme d’en Benet i Jornet; de fet, diu, ‘també s’ha esfumat una producció de ‘Dues dones’ a Sao Paulo. Ja s’hauria d’haver estrenat.’ Sigui com sigui, avui, a Hamburg, l’estrena de Begehren serà la meravellosa conquesta d’un dret adquirit. Molta merda!