La casa de Txèkhov

Escriu: Joaquim Armengol

A la casa dels Pròzorov hi ha un jardí on sovint hi reposen els ulls d’Olga, Maixa i d’Irina; els d’Andrei, l’altre germà, es fixen, més aviat en Natàlia i els naips que hi ha damunt una taula qualsevol, perquè a l’Andrei li encanta perdre i no li manca cap virtut per fer-ho. La vida aquí és profundament quieta. Què hi fa la família Pròzorov en aquesta petita vila des de fa onze anys? Ells pertanyen a Moscou, a la gran ciutat, són gent culta i refinada. Avui, Maixa, celebra el seu sant, també fa un any que el pare se’ls va morir, i encara que ella sembla raure en algun abisme i entristida, hi ha alegria dins la casa. Hi volten els militars convidats de la guarnició, el rude Solioni el qual només tolera el número dos, si de persones parlem, en cas de ser-ne tres, comptant-s’hi ell, es torna grotesc, intractable i agressiu, ni ell mateix ho comprèn. Ni ell, ni ningú, encara menys el seu benvolgut baró Tuzenbakh, que es deleix per treballar i no hi ha manera de poder-ho fer. A Rússia, els barons no treballen pas, només tracten malament i menyspreu els serfs que els pertanyen, no és pas costum i prou, sinó un deure adquirit de casta, de seguida es veu que li sap molt greu. Per què no va aprendre a disparar? Kuliguin vindrà més tard, en sortir de l’escola, aquest marit amatent que va enlluernar Maixa fa uns anys – per la seva intel·ligència i el seu saber-, ha perdut, sense saber-ho, l’aura. Per què, es pregunta Maixa, m’hi vaig casar? Què dimonis li vaig veure? Olga, la germana gran, també treballa a l’escola, segurament acabarà sent-ne la directora, malgrat no desitjar-ho gens. El seu vestit és blau i seriós, com ella té tot l’aire d’una figura patriarcal, i em penso que l’és. Falta encara el vell metge militar, en Txebutikin; el nas vermell el delata una mica, però diu que fa dos mesos que no beu. No sé pas si creure-me’l, tant se val, la seva lucidesa ho compensa tot. Ah! Acaba d’arribar el tinent coronel Verxinin. En Verxinin té l’aire nostàlgic del passat i no para de fantasiejar sobre el futur. Ell filosofa sempre que pot, incapaç de veure el forat que rau enmig del cercle per on dóna voltes sense parar. A casa hi té dues filles deixades de la mà de Déu i una dona que li fa la vida impossible. Això l’empeny. Jo penso, que en un moment o altre, besarà d’amagat a Maixa, que està bellíssima com el foc i acaba d’alçar els ulls en veure i sentir la veu de tro del nostre filosòfic comandant de bateria. Fem una mica de lloc també, ni que sigui per un moment, als subtinents Fedòtik i Rodé, que semblen sempre a punt per celebrar alguna cosa: l’un canta, l’altre grata una guitarra més que content, però amb aquell aire tan afectat de sentimentalisme, tan rus. Ferapont, sord com una perola, no deixaria de ser vigilant encara que li manessin, ja té massa anys per a qualsevol altra cosa. A ell el que li agrada és que li repeteixin les coses. L’Andrei s’hi desespera, però què hi voleu fer. No ens oblidéssim pas de l’antiga mainadera, és l’Anfissa, als seu vuitanta anys tragina el samovar amb l’esquena ben corbada. No entendrem mai com Natàlia la maltracta amb tanta incúria. Un encara es pot imaginar Anfissa bressolant les tres criatures, té aquest tipus de dolcesa damunt el rostre. Deixem ara, una mica de llum per Irina, la més jove de les germanes, bella i angelical, alegre i càndida, encara plena d’immaculada fantasia, somia tornar trepitjar Moscou dels braços d’un home, qui sap si el baró que l’observa amb aquella brillantor als ulls tan reconeguda. En mirar-la tenim la sensació que, si pogués, no deixaria mai de ballar… I això em penso que és tot, perquè si us contés el que passarà no podríeu pas assumir la pèrdua de les falses il·lusions. I ja sabeu que la interpretació multiplica els sentits i fa créixer el misteri. Nosaltres abandonem-nos a la nostàlgia i als espectadors deixem-los la bogeria de viure en el futur.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fitxa:

  • Director: Declan Donnellan
  • Intèrprets: Denis Beresnev, Alexei Dadonov, Evgenia Dmitrieva, Sergei Lanbamin, Alexander Feklistov, Irina Grineva, Andrei Kuzitxev, Iuri Makeev, Galina Moratxeva, Evgeni Samarin, Ekaterina Sibiriakova, Nelli Uvarova, Igor Iasulovitx i Mikhail Zhigalov
  • Escenografia i vestuari: Nick Ormerod
  • Música: Sergei Txekrizhov
  • Il·luminació: Judith Greenwood
  • Producció: Txèkhov International Theatre Festival (Moscú) i Cheek by Jowl
  • Coproducció: Teatre “Les Gemeaux” (París), Teatre “La Filature (Mulhouse)
Anuncis

Ritual de seducció

Escriu: Dani Chicano

Estic pensant que, quan Pere Hosta va presentar en roda de premsa el seu darrer treball, Pàjaru, una producció d’El Canal, que s’ha estrenat a la imprescindible Sala La Planeta en el marc de Temporada Alta, i va explicar que l’espectacle girava a l’entorn de la necessitat de trobar parella, de seduir, d’agradar al proïsme, em va venir al cap el seu segon treball en solitari, l’espectacle Talcomsóc (2005), en què el protagonista era un estrellat que compareixia a l’escenari repentinat com si l’hagués llepat una vaca, un anacronisme amb potes a l’estil Tony Manero, amb ferum de Baron Dandy, que empenyia un carro groc i estrafolari, el qual acollia al seu interior una minidisco mòbil, i que es trobava a la recerca permanent de “pareja”. El fet que Hosta hagi donat continuïtat a aquest desfici aparellador a Pàjaru pot fer pensar que aquesta és la seva obsessió, però tenint en compte la resta de la seva trajectòria en sala -a banda del carrer, en què triomfa amb Postal Express– , que inclou On ets, noia? (2002) i Out! (2008) -aquest darrer és el seu millor espectacle-, arribes a la conclusió que el denominador comú de tot plegat és una veritable obsessió per la solitud, per dissecar aquesta necessitat tan humana de formar part d’un col·lectiu, de sentir-se estimat i acceptat, i aconseguir-ho des de la diferència.

El Pàjaru de Pere Hosta, atent al públic, abans de començar el ritual. FOTO: D.C.

El comportament dels ocells es presta a fer tota mena de paral·lelismes i metàfores amb el comportament humà. De fet, el compendi de frases fetes en la nostra llengua en què hi ha un component avícola és immens: amagar el cap sota l’ala, arrencar el vol, fer volar coloms, ser un gallina… És a partir d’aquesta possibilitat d’establir paral·lelismes que Hosta, amb Manel Trias i Jordi Palet, han fet un espectacle protagonitzat per un altre estrellat, un ornitòleg llampat que exhibeix uns coneixements enciclopèdics sobre el tema i fa referència constant a un ocell en concret: El Bowerbird australià, el Ptilonorhynchus, un espècimen que realitza un ritual d’aparellament absolutament fascinant. Per atreure la femella construeix una mena de glorieta amb branques que, posteriorment, ornamenta, preferentment amb fruits o objectes de color blau, però també amb objectes d’altre naturalesa i colors. El punt de partida conceptual és engrescador, i la matèria primera ha permès la companyia construir un niu confortable, tot i que és possible que li manqui una mica de consistència degut a la tria de les branques i branquillons, i la seva disposició estructural. Ara bé, tornant al Bowerbird, i agafant com a excusa el ritual d’aparellament en qüestió, Hosta mostra el seu pallasso seriós, que provoca hilaritat, tendresa, exasperació, astorament i compassió en la mateixa mesura, un clown que va en una línia inconfusible en què es barregen influències de Pep Vila, Claret Clown o Peter Gadish, i fins i tot para atenció en treballs de contemporanis com ara Marcel Tomàs (Cascai Teatre), però sempre a la recerca d’un llenguatge propi que a Out! Ja es dibuixava de manera nítida.

La missió d’Hosta és permetre el públic emmirallar-se, en aquest cas amb l’ajut de les projeccions realitzades per Isaki Lacuesta, en el comportament del Bowerbird, amb un format gairebé de documental, en què es mesclen imatges de fonts diverses, des del cinema als documentals de natura i, per tancar el cercle, imatges en directe del públic i el mateix pallasso, com si tot pertanyés al mateix nivell i, tanmateix, en realitat hi ha com a mínim quatre nivells de lectura. Així de complex i amb un resultat, aparentment, tant simple. Al febrer, el Bowerbird, el Pájaru torna a La Planeta, amb un espectacle que millorarà de ben segur amb el rodatge.

Fitxa:

  • Creació: Pere Hosta, Manel Trias, Jordi Palet i Helena Escobar
  • Direcció i escenografia: Manel Trias
  • Clown: Pere Hosta
  • Dramatúrgia: Jordi Palet
  • So: Pep Pasqual
  • Il·luminació: Nani Valls
  • Realització audiovisual: Isaki Lacuesta
  • Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés
  • Cançó: Carles Cors
  • Coproducció: El Canal i Cia. Perehosta

Nota: aquest post ha estat elaborat expressament i publicat al blog del Festival Temporada Alta, Apunts de Temporada

La palla, la biga i l’ecce homo

Una vista lateral del pas del Sant Sepulcre de la processó de Girona. FOTO: Pedres de Girona

Escriu: Dani Chicano

La palla

Fa poc temps, l’estiu passat, el municipi de Borja (Saragossa) es va convertir en centre de pelegrinatge d’un munt de curiosos que pretenien treure el nas per l’església del poble i, a poder ser, fer-se una foto amb la que va ser la sensació de l’estiu: la restauració d’un ecce homo sense un valor patrimonial i artístic destacat, per part d’una octogenària que, literalment, el va esguerrar en intentar rehabilitar la pintura com, d’altra banda, havia fet fins el moment, sense retocar però el rostre, frontera que va traspassar en aquesta ocasió. Les imatges del resultat final, grotesc, s’han difós amb escreix i han esdevingut icones de les quals fins i tot se n’han arribat a fer samarretes de Halloween als Estats Units. Al voltant d’aquell fet, però, es van produir tot un seguit de successos que van convertir l’afer en un sainet delirant. Es va desfermar la polèmica per determinar a qui corresponien els drets d’autor: si a l’Ajuntament, que no hi tenia res a veure; si a l’octogenària amb vel·leïtats artístiques, que va esguerrar la pintura, o si als familiars d’un pintor poca pena que, si no hagués estat per la veïna de brotxa ràpida, continuaria en el més absolut dels anonimats. El consistori va ser el primer a veure-li les bondats crematístiques a la qüestió, i va determinar que, per entrar a la església, els visitants pagarien un euro -a què em recorda això?- que aniria a parar a la Fundación Sancti Spiritus, que es dedica a tasques socials. Aplicant a ulls clucs allò de veure la palla a l’ull aliè i no la biga al propi, la conyeta vivificant i enginyosa inspirada en el succés de Borja es va escampar i va prendre una dimensió internacional. A casa nostra, però, va proliferar més que enlloc.

La biga

Com va poder passar allò? Permeteu-me canviar de tema, després ja ho relligarem tot plegat. El 24 de març del 1948 el Bisbe de Girona, Josep Cartañà, va beneir el nou pas monumental i artístic de la Confraria del Sant Sepulcre, un conjunt escultòric magnífic que consta de deu àngels de fusta tallada policromada -cadascun en una postura i expressió de cara diferent-, que escolten una urna sepulcral, de fusta i vidre, en la qual hi ha el cos, també de fusta policromada, del Jesús de la Bona Mort. Va ser projectat per l’arquitecte gironí Joaquim Maria Masramón de Ventós, i realitzat a Barcelona, al taller de Claudi Rius, escultor i decorador d’art religiós i deixeble de l’escultor Josep Llimona. Rius va ser autor de diversos passos de setmana santa de diverses ciutats de Catalunya i la resta de l’Estat, i és l’autor de la pràctica totalitat dels altars de la basílica de La Mercè, i d’un gran nombre d’imatges i retaules per a parròquies de Catalunya i de l’Estat. Convindrem doncs que Rius era un artista, i que el pas del Sant Sepulcre és una obra d’art, rellevant pel seu valor històric i artístic. Així ho va entendre la mateixa confraria quan, l’any 2001, segons consta en el programa de Setmana Santa d’aquell any, van encarregar la restauració del pas a una restauradora professional d’obres d’art, Elena Boix. En el programa s’explica de manera exhaustiva el procés realitzat, amb un rigor en consonància amb la rellevància del bé: atacs d’insectes xilòfags combatuts amb l’aplicació de desinfectants, retirada de la pols amb brotxa i succió, fixació de la policromia en perill de despreniment, neteja de la policromia, reposició volumètrica d’alguna zona amb resina i estucat de llacunes existents en la policromia.

Un dels àngels que es troba en procés de “restauració”. FOTO: Pedres de Girona

L’ecce homo

El 2012 els temps han canviat. La confraria, segons informa la revista Tot Girona, en el número de setembre d’aquest any (pàgines 82 a 84), en la secció d’Interiorisme -subsecció de Decoració, Mobles, Reforma-, ha encarregat la tasca de restauració dels deu àngels del pas a la restauradora de mobles Margarida Simón, propietària de l’empresa Trastos i Andròmines (restauració, compra i venda de tot tipus de mobiliari antic, objectes i vintage), que a més també “ven sofàs Chesterfield autèntics, arribats d’Anglaterra. Chesterfield és la ciutat Anglesa d’on són originaris els dissenys Chesterfield. Els sofàs de cuir, en concret, sofàs Chesterfield o popularment coneguts com a Chester, són importats per Chesterco directament de la fàbrica d’entapissats. Poden ser sofàs 3 places, 2 places, sillons o tresillos complets totalment entapissats en cuir. Els mobles entapissats de disseny anglès, són tot un luxe” (sic), segons s’explica en la publicació.

La restauradora anuncia que la feina podria durar 5 o 6 mesos, perquè caldrà “tapar les impureses, polir i posar pasta per unificar”. El material serà de la marca Cucut, nom del magatzem de pintures de Quart on són dipositades les escultures, concretament de la gamma Cucut Clàssic. El pas final a què seran sotmeses les escultures serà “pintar-les amb tons platejats, daurats, i tons naturals per la cara, les mans i els peus”. A aquestes alçades a un restaurador professional d’obres d’art ja se li han eriçat els cabells del clatell. La restauració consisteix en assegurar la conservació, tant com sigui possible, de la peça, netejant-la, i restituir-ne l’aspecte original en la mesura del possible, preservant la pintura aplicada per l’artista, i això no inclou de cap de les maneres un “repintat” de les veladures platejades dels àngels, ni aplicar “pasta per unificar”. La diagnosi ha de ser molt acurada i la prudència i el respecte per l’original han de guiar la tria de la tècnica que s’ha d’emprar i l’actuació del restaurador.

Vés que la gracieta, la conya, no l’haguem de patir la propera Setmana Santa a Girona. Ara bé, si fos així, el Capítol de la Catedral sempre podria demanar la cessió del pas i, tant aficionats com són a cobrar, el poden plantar al costat d’aquella andròmina que és l’orgue instal·lat al bell mig de la majestuosa nau gòtica, i que es resisteixen a retirar, així tindrien una nova atracció i una excusa per augmentar el preu de l’entrada que exigeixen per visitar el patrimoni que és de tots i que es preserva en gran mesura amb diners públics, malgrat que la titularitat sigui de qui és.

Necròpsia

Escriu: Joaquim Armengol

Pienzo, pienzo, pienzo!!!

Adoro La Zaranda, em recorden que la vida és una autèntica verba brufada, i que som enmig d’aquest mar ben bé per un acte d’esplai rudimentari, més aviat esqueixat i porquí. Uns hi estem atrapats per incompetència real, d’altres per un pur tarannà desvagat i epidèrmic. Malmenats i xacrosos en sortim absurdament cansats, desprès de giravoltar en la circumferència d’un cercle esgotador, on el paràmetre no és altre que l’absurd més colossal. Viure per morir, quina ironia! I El Régimen del Pienso m’evoca tot això de forma excepcional, la repetició d’actes i gestos, sovint enxarxats, grotescos, aleatoris, vulgars, entre la sàtira burlesca i el sainet més fosc, a ritme de pas doble, on tot és tan absolutament esperpèntic i torçat que un només pot trencar a riure en veure la imatge seva reflexa en l’abisme del mirall.

La Zaranda, El Régimen del Pienso, espectacle d’expressió inclassificable, de veterinaris i còmics enquistats, personatges practicant una necròpsia social d’enorme realisme i exactitud. En aquesta fàbrica de porcs, que és el món on pasturem, els garrins es moren. De què ens morim? Ah! D’una epidèmia!!! En percebem la pestilència, aquesta vegada el tuf és d’arrels metafísiques. D’asèpsia, sí. Convertits en éssers anodins l’home mateix s’executa. Subjectats per uns fils clars dels quals depenem, i contra els quals no ens rebel·lem, l’existència esdevé un simulacre de vida. Per què no els tallem? Perquè en tenim prou amb el gra que ens donen, no cal gaire esforç aconseguir-lo i endrapar-lo. Emperò, què passa quan l’engreix és mal distribuït o no arriba en condicions? De fet, el que passa, revelada la metàfora esplèndida, és que ens morim per manca de viure, d’anèmia vital, vet-lo aquí! Perquè jaiem en l’excrescència d’una cort plasent, que ens omple l’estómac amb una mica de pinso, d’un pinso que ens mata, educadament. És el pinso de la servitud mecànica, de l’agraïment pel no-res, en un acte funcional de l’esclau lliure. Aquesta epidèmia fa estralls, cosificats vivim en la ruïna perquè en realitat som incapaços de concebre la vida més enllà d’aquest paràmetres. Porcs submisos, prescindibles, sacrificables.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però un geni anomenat Eusebio Calonge s’hi rebel·la. Que com? Doncs a través del teatre com a representació, esclar, perquè tot està traçat d’antuvi, tot predestinat, és la repetició com a imatge, com a representació. El nostre cadàver acomiadat, el ninot, in articulo mortís al qual seguirem, servirà d’atiador i d’exemple. Naturalment ens en podem burlar prou, hi ho fem, però ell serà un fil arrancat que protesta. Representem-ne la seva tragèdia! Diu l’intel·lectual d’esquerres de torn, per protestar contra l’acomiadament vergonyant! Entesos!!! Galimaties escènic, cabal d’imatges, raig de paraules, embolic de cables, moviment mòrbid en la doble representació, llum obaga, munts de documents, fitxers, certificats, expedients, mentre els porcs s’amunteguen en els compartiments metàl·lics de la cort, i la figura en pena acomiadada s’arrossega, el vell maniquí despatxat no comprèn, pregunta, parla, es queixa, es desplaça per passadissos interminables que no duen enlloc, i es perd en el garbuix incomprensible a les mans dels veterinaris. Alienat, exhaust, finalment desconnectat, el ninot morirà…, matèria per a forenses, una dada a l’arxiu, necròpsia, epopeia final: ‘Todo está cumplido

M’agrada l’aire kafkià, al·legòric, i el missatge representat, que sembla anunciar: aquí teniu un món inculte entossudit en destruir-se com a únic consol, el nostre! Tanmateix, m’ha sorprès l’obvietat expressa i deliberada en la monodia de les paraules.
Bravo! La Zaranda, una vegada més en acte de protesta, mostrant el seu autèntic i meravellós comportament escènic!

Fitxa:

  • Autor: Eusebio Calonge
  • Direcció: Paco de La Zaranda
  • Intèrprets: Javier Semprún, Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Luis Enrique Bustos 
  • Il·luminació: E. Calonge
  • Coordinació de transports: Eduardo Martínez
  • Publicitat: Víctor Iglesias
  • Cartell: Andrew Polushkin
  • Producció: La Zaranda-Teatro Inestable de Andalucía la Baja
  • Coproducció: Temporada Alta 2012

Renovar-se o morir

Escriu: Dani Chicano

La primera eliminatòria del 2n Torneig de Dramatúrgia Catalana, que organitza Temporada Alta, a partir d’una idea del prolífic dramaturg Jordi Casanovas, ha finalitzat. Hem pogut sentir vuit textos els quals, per norma general, han estat per sota, qualitativament parlant, dels de la primera edició, així com també han estat proporcionalment menys brillants les lectures-interpretacions, a càrrec d’actors i actrius catalans considerats de primer nivell. L’any passat ja em preguntava, sobretot després d’algun combat que s’hauria d’haver declarat nul, en què beneficiava aquesta proposta a la dramatúrgia catalana? La resposta la va oferir Guillem Clua, un dels dramaturgs més interessants del país, en la ja depauperada revista d’arts escèniques Hamlet (Arola Editors). Parlava Clua de la priorització del text, de la possibilitat de descobrir nous dramaturgs, del fet que fos un joc, de l’efecte cohesionador del torneig sobre el col·lectiu, i de la proposta com a generador de produccions futures. En algun punt hi puc estar d’acord, però no en la majoria, i encara ara em pregunto si realment el torneig és beneficiós per a la dramatúrgia catalana.

Els dramaturgs participants aquest any, amb Salvador Sunyer i Jordi Casanovas, a l’Ateneu Barcelonès. FOTO: Teatral.net

En l’edició d’aquest any els veterans eren Carles Alberola, Carles Batlle, Marta Buchaca i David Plana, que s’enfrontaven, respectivament, a Ferran Joanmiquel, Marc Angelet, Joan Yago i Blanca Bardagil. Passen a semifinals Carles Alberola, que s’enfrontarà a Marta Buchaca (12 nov.), i Marc Angelet, a David Plana (26 nov.), a la Sala La Planeta. El text més interessant de tots quatre, al meu parer, és el de Marc Angelet, El ninot o la lluna, però té tots els números per guanyar el de Marta Buchaca, Losers. El rival de Buchaca serà Carles Alberola, que presenta Començar de nou, mentre que David Plana va avorrir força al respectable en el darrer combat amb La casa del bosc, i seria una sorpresa que passés a la final, a no ser que l’intèrpret que fa de ninot del text d’Angelet, fonamental, no ho brodi com ho va fer Jacob Torres en l’eliminatòria. Una vegada coneguts els textos, l’imponderable són les interpretacions, que acaben sent decisives. Una bis còmica potent, és imprescindible, així com ganes d’arriscar una miqueta per part del lector/a. I aquí entrem en un primer element: pot semblar que es prioritza el text, però resulta que si no has escrit una comèdia, oblida’t de guanyar. Per tant, el què es prioritza és el gènere i la capacitat de fer riure al públic. El text pot estar escrit de manera deficient, però provoca sovint la hilaritat dels presents, i guanya. Ha passat. Que el torneig dóna a conèixer nous dramaturgs, és una constatació, però està per veure que sigui un element de cohesió del col·lectiu, ja que hores d’ara no s’ha anunciat cap iniciativa conjunta dels dramaturgs catalans, de cap mena, que tingui l’origen en el torneig. Que és un joc queda clar, fins el punt que es detecta en algun moment la banalització del fet creatiu, fruit d’una competència exacerbada, que porta en el pitjor dels casos a la pretensiositat. Com a generador d’espectacles cal dir que ha funcionat -una altra cosa és la qualitat-, ja que en l’edició d’aquest any del mateix festival n’hi ha dos que tenen la gènesi al torneig de l’any passat:  La nostra champions particular – l’han fet a Bescanó-, de Cristina Clemente, finalista el 2011, i Red Pontiac (8 des., a La Planeta), de Pere Riera, que no va arribar a la final, on de ben segur que hagués estat favorita, perquè és tan graciosa que Mercè Martínez i Rosa Boladeras la van desgraciar a la semifinal a base d’incontenibles esclafits de riure, després d’una lectura primorosa de Cristina Cervià i Míriam Iscla en l’eliminatòria. Cervià i Iscla seran finalment les que la duran a escena, dirigides pel mateix Riera. Passa que la fórmula s’esgota, malgrat que La Planeta es continua omplint -1 euro per entrada, bons intèrprets i algun bon autor són vers reclams- , i caldrà començar a pensar en allò de renovar-se o morir.

Sobrassada i mestrança

Escriu: Dani Chicano

Recupero la crítica que vaig escriure el febrer passat i va ser publicada a El Punt respecte una delícia d’espectacle com és Acorar, de Toni Gomila (Produccions de Ferro) que diumenge (4 de novembre) es va poder tornar a veure a la Sala La Planeta, que es va omplir. No ha perdut gens de força. Un espectacle excepcional, dels millors de la temporada en el teatre català.

Toni Gomila, un bon actor manacorí, productor –condició equiparable actualment a la d’heroi– i, pel que ha quedat clar amb Acorar, notable dramaturg, estava expectant per com rebria el públic de la península, concretament el de Catalunya, el seu monòleg, en què reflexiona sobre la identitat col·lectiva i sobre la mallorquinitat. Més que la naturalesa de la reflexió, l’inquietava un xic el fet que el text el diu en mallorquí. Fora temors. No només això, sinó que una vegada escoltat amb delit, és inimaginable sentir aquest text en altra llengua que no sigui el mallorquí ric i deliciós, el mallorquí de la terra que Toni Gomila ens mostra.

Acorar és una reflexió de tal lucidesa que, darrere les particularitats referents a Ses Illes –allà les lectures, lògicament, són múltiples i molt més profundes–, s’hi pot trobar sense dificultats una dimensió universal. Un públic una mica assabentat no només és perfectament capaç d’entendre la peça, sinó que a més, aquesta el mourà a la reflexió, s’hi sentirà identificat profundament i sortirà de la sala transformat. Aquest és de fet, o hauria de ser, la funció principal del teatre, que es mou actualment, i a Catalunya més que enlloc, entre l’estultícia i la comercialitat, entre la fàtua espectacularitat i l’autocomplaença gremial, amb algun esclat escadusser de clarividència. Sort en tenim.

Gomila parteix de la cerimònia domèstica, ancestral, d’escorxar el porc, les matances, i il·lustra, amb un llenguatge poètic però senzill i bell, sense artifici en les dissertacions, viu i espurnejant en la representació de personatges –barreja sàvia i mesurada de registres–, la progressiva pèrdua de trets que definirien la identitat mallorquina, que radiografia a la perfecció, segons diuen aquells mallorquins que han vist l’espectacle i n’han escrit les excel·lències. Ho fa sense nostàlgia ni fer-se mala sang, amb una finíssima ironia i sense forçar l’acudit.

Perquè les situacions descrites o representades ja disposen d’una càrrega d’humor inherent, que es desprèn de l’estoïcisme foteta d’aquells que han quedat arraconats i assisteixen als canvis sobtats –sense transició–, que s’han anat produint en la societat, i de l’actitud fatxenda d’aquells qui s’han venut la terra i l’ànima a canvi, únicament, de doblers o de poder. La sobrassada com a símbol de genuïnitat, i la mestrança com a producte químic que l’emmascara i que l’adultera, serveixen a Toni Gomila per bastir una completa al·legoria sobre la transformació de la societat: la sobrassada perd el seu llustrós color vermell, es desnaturalitza, i es torna blanca. Pèrdua. Perdició.

No em resisteixo a transcriure un fragment del magnífic i aclaridor text de Gomila, editat per Món de Llibres: “Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un Iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record […]. De ses coses permanents, de ses coses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric, l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa. […] Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros.” Més universal, impossible. No us perdeu Acorar, fóra un pecat imperdonable.

Fitxa:

  • Autor i intèrpret: Toni Gomila.
  • Director: Rafel Duran.
  • Sala La Planeta, 3 de febrer de 2012.