La casa de Txèkhov

Escriu: Joaquim Armengol

A la casa dels Pròzorov hi ha un jardí on sovint hi reposen els ulls d’Olga, Maixa i d’Irina; els d’Andrei, l’altre germà, es fixen, més aviat en Natàlia i els naips que hi ha damunt una taula qualsevol, perquè a l’Andrei li encanta perdre i no li manca cap virtut per fer-ho. La vida aquí és profundament quieta. Què hi fa la família Pròzorov en aquesta petita vila des de fa onze anys? Ells pertanyen a Moscou, a la gran ciutat, són gent culta i refinada. Avui, Maixa, celebra el seu sant, també fa un any que el pare se’ls va morir, i encara que ella sembla raure en algun abisme i entristida, hi ha alegria dins la casa. Hi volten els militars convidats de la guarnició, el rude Solioni el qual només tolera el número dos, si de persones parlem, en cas de ser-ne tres, comptant-s’hi ell, es torna grotesc, intractable i agressiu, ni ell mateix ho comprèn. Ni ell, ni ningú, encara menys el seu benvolgut baró Tuzenbakh, que es deleix per treballar i no hi ha manera de poder-ho fer. A Rússia, els barons no treballen pas, només tracten malament i menyspreu els serfs que els pertanyen, no és pas costum i prou, sinó un deure adquirit de casta, de seguida es veu que li sap molt greu. Per què no va aprendre a disparar? Kuliguin vindrà més tard, en sortir de l’escola, aquest marit amatent que va enlluernar Maixa fa uns anys – per la seva intel·ligència i el seu saber-, ha perdut, sense saber-ho, l’aura. Per què, es pregunta Maixa, m’hi vaig casar? Què dimonis li vaig veure? Olga, la germana gran, també treballa a l’escola, segurament acabarà sent-ne la directora, malgrat no desitjar-ho gens. El seu vestit és blau i seriós, com ella té tot l’aire d’una figura patriarcal, i em penso que l’és. Falta encara el vell metge militar, en Txebutikin; el nas vermell el delata una mica, però diu que fa dos mesos que no beu. No sé pas si creure-me’l, tant se val, la seva lucidesa ho compensa tot. Ah! Acaba d’arribar el tinent coronel Verxinin. En Verxinin té l’aire nostàlgic del passat i no para de fantasiejar sobre el futur. Ell filosofa sempre que pot, incapaç de veure el forat que rau enmig del cercle per on dóna voltes sense parar. A casa hi té dues filles deixades de la mà de Déu i una dona que li fa la vida impossible. Això l’empeny. Jo penso, que en un moment o altre, besarà d’amagat a Maixa, que està bellíssima com el foc i acaba d’alçar els ulls en veure i sentir la veu de tro del nostre filosòfic comandant de bateria. Fem una mica de lloc també, ni que sigui per un moment, als subtinents Fedòtik i Rodé, que semblen sempre a punt per celebrar alguna cosa: l’un canta, l’altre grata una guitarra més que content, però amb aquell aire tan afectat de sentimentalisme, tan rus. Ferapont, sord com una perola, no deixaria de ser vigilant encara que li manessin, ja té massa anys per a qualsevol altra cosa. A ell el que li agrada és que li repeteixin les coses. L’Andrei s’hi desespera, però què hi voleu fer. No ens oblidéssim pas de l’antiga mainadera, és l’Anfissa, als seu vuitanta anys tragina el samovar amb l’esquena ben corbada. No entendrem mai com Natàlia la maltracta amb tanta incúria. Un encara es pot imaginar Anfissa bressolant les tres criatures, té aquest tipus de dolcesa damunt el rostre. Deixem ara, una mica de llum per Irina, la més jove de les germanes, bella i angelical, alegre i càndida, encara plena d’immaculada fantasia, somia tornar trepitjar Moscou dels braços d’un home, qui sap si el baró que l’observa amb aquella brillantor als ulls tan reconeguda. En mirar-la tenim la sensació que, si pogués, no deixaria mai de ballar… I això em penso que és tot, perquè si us contés el que passarà no podríeu pas assumir la pèrdua de les falses il·lusions. I ja sabeu que la interpretació multiplica els sentits i fa créixer el misteri. Nosaltres abandonem-nos a la nostàlgia i als espectadors deixem-los la bogeria de viure en el futur.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fitxa:

  • Director: Declan Donnellan
  • Intèrprets: Denis Beresnev, Alexei Dadonov, Evgenia Dmitrieva, Sergei Lanbamin, Alexander Feklistov, Irina Grineva, Andrei Kuzitxev, Iuri Makeev, Galina Moratxeva, Evgeni Samarin, Ekaterina Sibiriakova, Nelli Uvarova, Igor Iasulovitx i Mikhail Zhigalov
  • Escenografia i vestuari: Nick Ormerod
  • Música: Sergei Txekrizhov
  • Il·luminació: Judith Greenwood
  • Producció: Txèkhov International Theatre Festival (Moscú) i Cheek by Jowl
  • Coproducció: Teatre “Les Gemeaux” (París), Teatre “La Filature (Mulhouse)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s