Llac contemporani

Sa Majestat La Nit, el Príncep i el Cigne Negre, Odile, a Peralada. FOTO: Toti Ferrer

Sa Majestat La Nit, el Príncep i el Cigne Negre, Odile, a Peralada. FOTO: Toti Ferrer

Escriu: Dani Chicano

La relectura que fan a LAC el coreògraf Jean-Christophe Maillot (Les Ballets de Montecarlo) i l’escriptor Jean Rouaud d’El Llac dels cignes és bella, poètica, seductora i estimulant, en el fons i en la forma. Rouaud i Maillot en fan una reinterpretació fosca, complexa, gairebé tel·lúrica, fugint de l’ortodòxia i el pes de la tradició, i introduint elements que estan al límit de la subversió del relat original, fins el punt de canviar un personatge clau en la trama com és el mag Rothbart per Sa Majestat la Nit, encarnada per una fascinant Bernice Coppieters, o de desdoblar els cignes negre i blanc, Odile i Odette. La funcionalitat del rol de Sa Majestat la Nit és la mateixa, però aquest canvi l’enriqueix, atorgant una altra dimensió al seu personatge, però també al de la seva filla Odile i de passada a tots els de la família reial, posant de relleu unes pulsions impensables en una lectura ortodoxa de la peça, molt més senzilla, i obviant determinats elements màgics que distancien, de manera que el públic té més present encara que el que s’escateix dalt de l’escenari té molt a veure amb la pròpia condició humana. L’operació només es pot portar a terme lliure de qualsevol prejudici i coneixement anterior mínimament profund de l’argument d’aquest ballet, tal i com reconeix Rouaud.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El resultat és una lectura de la història radicalment contemporània, preservant la tradició, amb un punt maquiavèl·lic, en què el motor narratiu són les dualitats i les tensions creades entre el bé i el mal, el dia i la nit, el candor i l’erotisme (n’hi ha a cabassos, i això casa malament amb els tutús, inexistents) o l’amor i el desig nu, per llançar una mirada inquisitiva sobre les pors arcaiques. La subversió, però, no és en l’esperit de l’espectacle. En la narració i en la coreografia existeix el desig d’evolucionar, d’incorporar avantguarda a la tradició, i existeix també un esplèndid sentit de la teatralitat que permet al públic seguir la narració amb facilitat, sense concessions a l’efectisme, reivindicant el relat i situant-lo al centre de l’espectacle, desproveït d’excessos que l’enfarfeguin. L’embolcall és la bella música de Txaikovski, són delicioses composicions de grup estèticament impecables, és la latència d’una ironia fina i d’un maliciós sentit de l’humor, és la tècnica exquisida i la capacitat expressiva de la cinquantena llarga de ballarins de la companyia, amb una menció especial als rols protagonistes. Mai ha estat més adequada, en marxar, la salutació dels cignes de l’estany del majestuós Castell de Peralada.

Fitxa

  • Coreografia: Jean-Christophe Maillot. 
  • Música: Piotr I. Txaikovski. 
  • Escenografia: Ernest Pignon.
  • Vestuari: Phillipe Guillotel.
  • Il·luminació: J.C. Maillot i S. Théry.
  • Dramatúrgia: Jean Rouaud.
  • Rols principals: G. Corrado (Rei), M. Koike (Reina), B. Coppieters (Sa Majestat La Nit), S. Bourgond (El Príncep), A. Behrend (Cigne Blanc), A. Ball (Cigne Negre), J. Berbruggen (Confident)
Anuncis

Memorable ‘Missa de Rèquiem’ de Verdi, a Peralada

La soprano Eva-Maria Westbroek, amb la mezzo Luciana D'Intino a la seva esquerra, a l'escenari de Peralada. FOTO: Shooting - Miquel González

La soprano Eva-Maria Westbroek, amb la mezzo Luciana D’Intino a la seva esquerra, a l’escenari de Peralada. FOTO: Shooting – Miquel González

Escriu: Dani Chicano

Possiblement existeixen molt pocs monuments fúnebres tan bells com la Missa de Rèquiem que Giuseppe Verdi va compondre en memòria de l’intel·lectual italià del Risorgimento, Alessandro Manzoni, que va morir el maig del 1873. Aquell decés va consternar el compositor, de la mateixa manera que l’havia trasbalsat el de Rossini, el 1868. Ja llavors Verdi va mirar d’unir la professió per composar col·lectivament una Missa de Rèquiem. Ell s’encarregaria del Libera me conclusiu. No va reeixir, però amb la mort de Manzoni va recuperar el projecte, en solitari, i el resultat va ser estrenat exactament en la data en què es complia l’aniversari del traspàs de l’escriptor. Dissabte, el Festival Castell de Peralada va tenir l’encert d’obrir l’edició d’enguany amb aquesta peça, interpretada pel Cor del Gran Teatre del Liceu (dir. José Luis Basso), la Polifònica de Puig-Reig (dir. Ramon Noguera) i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu (dir. Josep Pons) i el quartet de solistes format per la prodigiosa soprano alemanya Eva-Maria Westbroek, la mezzosoprano Luciana D’Intino, el tenor Giuseppe Filianoti i el baix Michele Pertusi.

Se’n parla molt del caràcter teatral i operístic de l’obra mestra composada per Verdi, en contraposició a altres misses de rèquiem, la qual cosa vol dir que el nivell d’expressivitat, la capacitat de connectar i emocionar el públic, és altíssima, fruit possiblement de la seva reconeguda desafecció a la religió, que el va desproveir de cotilles derivades de les convencions: el recolliment i la intimitat. Això però, planteja un repte als intèrprets, a tots, al cor, a l’orquestra i als solistes, que és vehicular aquesta expressivitat i transmetre-la. A Peralada ho van aconseguir amb eficiència i passió, a partir de dos o tres puntals. Un d’ells és, sense dubte, la soprano Eva-Marie Westbroek, que debutava al país i que enguany farà doblet a Peralada -el 2 d’agost en el concert dedicat a Wagner, sota la direcció musical de Valery Gergiev-, i que és un prodigi d’expressivitat, a més de posseir una veu privilegiada. La potència del cor i una orquestra més que solvent van contribuir a crear un clima d’emoció remarcable, amb passatges memorables, especialment en el primer terç del concert, és a dir el Rèquiem i Kyrie, i el Dies Irae.

Josep Pons va dirigir amb passió, concentrat i atent als detalls. FOTO: Shooting - Miquel González

Josep Pons va dirigir amb passió, concentrat i atent als detalls. FOTO: Shooting – Miquel González

El començament, amb el predomini de les cordes greus i el cor recitant sotto voce les frases inicials, seguit de l’entrada dels quatre solistes, va esvair qualsevol dubte respecte l’excepcionalitat de la vetllada. El terror davant l’arribada del dia en què “els segles es redueixin a cendres”, o la crida al juí definitiu d’una fanfara de trompetes repartides entre la platea i l’escenari, són moments que servarem en la memòria. La veu greu de la mezzo Luciana D’Intino, fosca, resultava hipnòtica, malgrat el seu posat inadequat per contrast amb l’entrega de Westbroek, mentre que el baix Michele Pertusi complia amb escreix encarnant amb suficiència la més absoluta estupefacció davant la mort, i el tenor Giuseppe Filianoti passava força desapercebut, fins i tot en el moment de lluïment, amb l’Ingemisco. Així va ser fins el final de la vetllada, amb Josep Pons dirigint amb passió, concentrat i atent als detalls, per acabar amb un Libera Me en què Verdi realment s’entristeix i la soprano crida, gemega, suplica i es lamenta davant la pèrdua, abans de l’esclat final del cor i d’una coda preciosa, remor celestial.

Una visió general de l'escenari de Peralada, la nit de dissabte. FOTO: Shooting - Miquel González

Una visió general de l’escenari de Peralada, la nit de dissabte. FOTO: Shooting – Miquel González