Poderosa Norma

Norma (Sondra Radvanovsky), s'enfronta a Pollione (Josep Bros). FOTO: Josep Aznar

Norma (Sondra Radvanovsky), s’enfronta a Pollione (Josep Bros). FOTO: Josep Aznar

 

Escriu: Dani Chicano

Si hi ha soprano, hi ha Norma. Axioma de dret que es va fer palès a l’escenari del Festival Castell de Peralada en la posada en escena d’aquesta peça cabdal del belcantisme. Hi va haver Norma, perquè hi era la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky (Chicago, 1969), que va encarnar la suprema sacerdotessa celta d’Irminsul amb suficiència i elegància, mostrant el seguit de recursos necessaris per afrontar un rol d’aquesta magnitud: agilitat, potència, expressivitat, capacitat dramàtica… Norma, un dels personatges operístics amb més complexitat dramàtica que s’han composat -inspirada en la figura de Medea-, és l’autoritat, però també és l’amant, i la traïda, i la desesperada i la contradictòria, la irada i la venjativa, i Radvanovsky les va fer presents a totes. Casta diva, la cèlebre cavatina, va ser, òbviament, dels moments esperats i gaudits amb delectança pel públic, i hi va passar amb brillantor. La majoria de les rèpliques a Norma les hi dóna Adalgisa, també sacerdotessa i un dels vèrtexs del triangle amorós format per ella mateixa, Norma i el procònsol romà Pollione, un personatge dramàticament poc definit i d’interpretació ingrata, un pocapena que l’autor del llibret, amb una exasperant tendència moralitzant, mira de redimir enviant-lo a la pira amb Norma, gairebé com a torna. La mezzosoprano Marina Prudenskaia va fer el paper d’Adalgisa amb correcció, mentre el tenor Josep Bros va patir, i fer patir, en els aguts de la seva intervenció inicial, una circumstància que va condicionar una interpretació que va anar de menys a més. Un altre retorn esperat al festival, a més del de Radvanovsky, va ser el de Carlo Colombara, un baix d’una elegància excepcional, en el paper d’Oroveso, que a Peralada va afrontar l’any 2010 el primer paper buf de la seva carrera, el protagonista de Don Pasquale, de Donizetti, aleshores salvat amb correcció. Colombara va donar a Oroveso l’autoritat i noblesa que li pertoquen, però sense aquell punt de bel·licisme que traspua un personatge tan desagraït com la resta de secundaris. De fet, el contrast era clar, i mentre Radvanovsky brillava, la resta fregaven la correcció, inclosa l’OBC, dirigida per Carlo Montanaro, i el Cor de Cambra del Palau, un bon grup de gals emprenyats per l’assetjament dels romans i per la traïció de la seva sacerdotessa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La posada en escena, a càrrec de Susana Gómez, és de les que provoca debat. Va ser qualificada de semiescenificació, si és que això vol dir alguna cosa més que quedar-se a mig camí. Gómez va obviar absolutament qualsevol referència temporal, històrica o ètnica, per posar-la a ella, a Norma i la seva tragèdia, al centre de tot plegat, i va fer bé, si és que el problema era la modèstia de recursos. Una pendent omnipresent al terra, l’escenari absolutament buit tota la primera part, i efectes d’il·luminació ben pensats, jugant amb les teles posteriors, van deixar pas, en la segona part, a una mena de podi al bell mig de l’escena -jaç del sacrifici no reeixit i pira purificadora-, un tul translúcid que va caure passada l’escena de desesperació de la mare que està a punt d’acabar amb la vida dels fills i, més endavant, una aparent i gegantina lluna, que va aconseguir alguns moments de bellesa visual remarcable. Sempre, omnipresent, al fons de l’escena, un ciclorama del qual la directora en va treure un gran rendiment, tintant-lo dels colors convenients a cada escena, des de la boscúria ombrívola on es situava el temple d’Irminsul, fins el vermell del foc i la tragèdia. Però per damunt de tot, Radvanovsky, sempre per damunt de tot, Norma.

Fitxa

  • Música: Vincenzo Bellini
  • Llibret: Felice Romani
  • Norma: Sondra Radvanovsky; Adalgisa: Marina Prudenskaia; Pollione: Josep Bros; Oroveso: Carlo Colombara; Clotilde: Mieria Pintó; Flavio: Joan Plazaola.
  • Direcció Escènica: Susana Gómez
  • Cor de Cambra del Palau (Dir. Josep Vila) i OBC
  • Direcció Musical: Carlo Montanaro.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s