Correspondència a propòsit de Mazùt

Escriuen: Dani Chicano i Laura Iglesias (@lauratrafach)

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Estimada Laura,

Encara estic enlluernat. Recordo que, el mes de febrer passat, vam assistir a una presentació pública, al centre de creació L’Animal a l’Esquena, de la “improvisació amb pautes” que van oferir Blaï Mateu i Camille Decourtye (Baro d’Evel Cirk Cie.). Aleshores allò era les beceroles d’un espectacle que s’havia de dir Busca. Ja llavors, havent vist Ï i el que en el seu moment vaig pensar que seria insuperable, Le sort du dedans, es podia percebre una evolució en la manera de fer d’aquest dos creadors, que diria que és atribuïble al treball d’intercanvi realitzat amb María Muñoz i Pep Ramis, Mal Pelo, referents de la dansa i la creació contemporània d’aquest país, en el període de residència que havien fet al centre que gestionen a Celrà.

La sensació que vam tenir quan va finalitzar la “improvisació amb pautes” va ser que, si part d’aquell material meravellós que ens havien mostrat havia de quedar fora de l’espectacle definitiu, seria una llàstima. Busca s’ha transformat en MAZÙT, i haig de dir, ras i curt, que és un dels millors espectacles que he vist mai. De fet, aquest cap de setmana hem pogut assistir a dos espectacles que, per sí mateixos, podrien justificar la celebració de tot el festival. Curiosament, cap dels dos és de text. Tots dos tenen a veure amb la dansa, el moviment, el cos, la música, la reflexió a través d’un discurs intel·lectual gens complex però molt potent, i la composició d’imatges d’una potència poc usual. L’altre és, esclar, Play, de Sidi Larbi Cherkaoui i Shantala Shivalingappa. Sincerament, això fa que et sentis un privilegiat, no sé si comparteixes aquest estat…

Això de les interpretacions és molt subjectiu, de manera que jo t’explico i vejam què en surt de tot plegat. Des del punt inicial, anunciat, en què ens presenten dos éssers superats per la humanitat i amb l’instint atrofiat, hi ha un procés de recerca que comença amb aquell espectacular duet de força, una mostra sublim de compenetració, fluïdesa, de compassar respiracions. Abans, ja hem albirat que la creació de l’espai sonor, els elements escenogràfics i la il·luminació jugaran un paper fonamental en tot plegat, utilitzats amb una intel·ligència i bon gust extraordinaris. Un crit insistent, allez!, marca l’inici de la recerca, un per sobre i l’altre per sota del gran teló de paper translúcid estès a l’escenari i amb una sonoritat molt peculiar, sota el qual anirà prenent forma i creixerà l’animal, un cavall gegantí.

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Permet-me un incís. Estic absolutament admirat de fins a quin punt arriben a ser uns virtuosos Mateu i Decourtye. Estirant d’alguns fils que ja havien localitzat en la investigació duta a terme per composar Le sort du dedans, sobretot el que té a veure amb l’animalitat, tant pel que fa als moviments com al comportament, han aprofundit en aquesta línia prenent com a model un preciós cavall, el seu, Bonito, un membre més de la companyia, que també va fer l’estada de residència a Celrà. Així, m’assembla increïble la capacitat de mimesi de Mateu per esdevenir un cavall, mostrant aquell nerviosisme i anarquia de moviments aparent de l’animal, incapaç de restar en repòs, o els seus desplaçaments laterals. Quin domini del cos!

Tornem a l’espectacle. Desfeta la figura de l’imponent cavall, es desferma la màgia: el cant de Camille. A aquestes alçades, entre el cant, l’humor deliciós i subtil, i les imatges que vessen poesia i tendresa de per tot arreu, jo ja estava més que commogut. Experimenten, amb el cos, amb la veu, el so; un nou duet deliciós de dansa i de portées, de llançaments i fregament de pells, de força, equilibri, destresa i complicitat. “Quant temps fa que som aquí? Què busquem exactament? És difícil ser el cavall…” Un final increïble, amb el llenç blanc penjant de la pinta, regalimant tinta negra i vermella, mentre a ell, assegut a escena, la tinta blanca li emmascara el rostre. I aleshores em ve al cap allò que hi havia en la “improvisació amb pautes”, part del poc text que contenia aquella presentació pública i que Blaï Mateu deia a escena: “La pedra no fa, l’home fa massa. L’animal és al mig; l’animal fa, i l’home busca; l’home és l’únic animal que delira”. L’animalitat és, doncs, l’equilibri? Quina vesprada més meravellosa, Laura! No creus?

Un petó enorme. Salut i pau.

Dani

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Benvolgut Dani,

Coincideixo amb tu que MAZÙT és un espectacle extraordinari però jo no m’atreviria a dir que és un dels millors espectacles que he vist. Certament la dansa s’està convertint en un gran puntal del Festival Temporada Alta que ens hi ha anat introduint mica en mica amb les millors propostes que corren per Europa i això és un gran privilegi. Ser introduït en una altra disciplina de la mà dels millors, no té preu i el públic gironí ens hem anat acostumant, fins i tot, a gaudir i a apreciar propostes innovadores i arriscades en aquesta disciplina. Com tu dius, les interpretacions d’un espectacle són molt subjectives sobre tot si el muntatge té una concepció molt oberta i això amb la dansa sol passar sovint. De fet a vegades penso que com a espectadors, tenim la masoquista mania de preguntar-nos:

– Què ha volgut dir? De què anava?

I acabem decebuts amb la sentència:

-Jo no hi he entès res!

I no ens deixem anar al gaudi estètic, al plaer dels sentits sense haver de passar pel raciocini. Tot ho volem cíclic, amb un començament i un final, amb un fil argumental que ens transiti amb comoditat per l’espectacle. A vegades cal deixar-se anar, obrir-se als sentits i amarar-se de les percepcions, dels estímuls que ens arriben pel simple plaer visual, sonor, estètic… Això amb altres disciplines no passa tant. Pregunta’t quanta gent davant un concert de Mozart diu:  -Jo no hi he entès res!
Així doncs, cal deixar-se anar al plaer audiovisual, estètic i despreocupar-se de racionalitzar tot el que un veu sobre l’escenari buscant aquest argument que ens desvia del gaudi. En tot cas, aquest procés ha de ser “natural” no ha de ser forçat . Crec que és aquí on radica la gran diferència per fruir d’ un espectacle.

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

El primer que vaig pensar al veure aquell gran mapa a l’escenari va ser “un mapa topogràfic”! Una representació gràfica a escala d’ una àrea determinada. Un mapa topogràfic és fruit d’un procés d’interpretació de tots els elements territorials i de l’aplicació d’un llenguatge d’expressió gràfica. Un mapa que dibuixa les corbes de nivell d’un sol primigeni per fer-nos coneixedors de les seves variacions del relleu. Doncs crec que la topografia és la clau del fil argumental que tant anhelem trobar. En tot cas, del meu, i com tu bé dius, les interpretacions són molt subjectives, però crec que aquest espectacle busca dibuixar la topografia humana. Una representació visual i sonora de la recerca de l’home primigeni. L’home amb els seus instints. Amb aquestes corbes de nivell que dibuixen l’espectacle, la veu, el cos i una encertada banda sonora -el joc sensorial d’unes precises gotes d’aigua caient dins d’unes llaunes- d’una ancestral primigènia, dos éssers busquen l’essència humana. La recerca de la seva topografia. L’instint i l’animalitat perduts en un món on tot va molt de pressa: “Allez! Allez!”

“L’home és l’únic animal que delira” si no retorna a recuperar aquesta pulsió animal que el mantindrà en equilibri en un món cada cop més salvatge. Els elements i recursos dels actors per aquesta recerca són commovedors. Una percussió amb diferents parts del cos com una simfonia del món interior, un cos en moviment que esdevé un poètic cavall i que se’ns emporta en un galop oníric cap a un viatge emocional i estètic .Cap a un homenatge memorable a l’instint animal que ens recorre les venes. Cant, dansa, acrobàcia, clown …les arts escèniques als servei de la recerca del que com a societat hem perdut, l’instint i la pulsió animal. Una cavalcada poètica que converteix l’escenari en un quadre on les pinzellades de pintura dibuixen la nostra topografia.

Meravellosa nit Dani. Estic d’acord amb tu .

Salut i República,

Laura

Nota: 

Aquest post de caràcter epistolar, forma part del blog Apunts de Temporada, del Festival Temporada Alta 2012.

Fitxa:

  • Autors i intèrprets: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias
  • Col•laboradors: Benoît Bonnemoison – Fitte, María Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo
  • Il•luminació: Adèle Grépinet
  • So: Fanny Thollot
  • Vestuari: Céline Sathal
  • Treball rítmic: Marc Miralta
  • Coproducció: EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, Mercat de les Flors, Pronomade(s) en Haute-Garonne, Centre Nacional de la rue, La Verrerie, pôle national des arts du cirque Llanguedoc-Roussillon i Festival Montpellier – Danse 2012

El Canal. Cinc anys perdent el temps

La presentació de Temporada Alta 2012 al Teatre Municipal. FOTO: ACN / AraGirona.cat

La presentació de Temporada Alta 2012 al Teatre Municipal. FOTO: ACN / AraGirona.cat

Escriu: Dani Chicano

Després d’aproximadament cinc anys de marejar la perdiu, els polítics ja s’han posat d’acord, o no, i el Centre d’Arts Escèniques de Salt i Girona, El Canal, ja té una personalitat jurídica: un consorci. Celebrem-ho, toquin timbales i campanes, i sortim al carrer a proclamar la bona nova. La pregunta és: aquests cinc anys, què han estat fent, que els ha costat tant a tots plegats? Doncs bé, aquests cinc anys, sobretot, han
mirat de trobar un encaix, en aquesta personalitat jurídica, al Festival de Tardor de Catalunya, Temporada Alta, quelcom que no han aconseguit, de manera que l’objectiu principal, cinc anys després, no ha estat assolit. Enhorabona!

Temporada Alta, una iniciativa privada -aquest és el principal obstacle per a la seva integració al centre El Canal-, cal recordar-ho, sorgida del si de la saltenca Bitò Produccions, estarà vinculat al centre a través d’un conveni que, depenent de les clàusules de constitució, establirà fins a quin punt un agent o l’altre poden decidir unilateralment, o de mutu acord, un bon dia, que els seus camins se separen. Durant aquests cinc anys l’escenari també ha anat canviant i s’han hagut d’escatir més qüestions, com per exemple, qui dirigiria l’ens que s’havia de crear -fundació o consorci-? Un aspecte que en principi, amb Joan Manel Tresserras (ERC) a la conselleria, quedava clar: era el Departament de Cultura qui portaria la veu cantant, ja que és la Generalitat qui aporta més diners. Però amb l’entrada de CiU i “els millors” al govern, amb el conseller de la cultura barcelonina Ferran Mascarell -amb el malnom de “Bon Pagador”- al capdavant, s’han dictat ordres estrictes de no constituir ni entrar en cap organisme nou, de manera que el control se l’havien de disputar els ajuntaments de Salt i Girona, amb la Diputació de Girona d’espectador privilegiat. Salt gestiona El Canal per delegació des de la seva creació, l’any 2007, però està clar que la tasca supera la seva capacitat de gestió, per una simple qüestió de dimensió. De fet, el gestiona Salt perquè la magnífica seu física d’El Canal, recentment inaugurada -bé, la primera fase-, se situa a la Factoria Cultural de la Coma Cros, després d’una altra mena de lluita absurda amb Girona per veure qui es quedava amb els dos centres de creació artística de la Generalitat que estaven en disputa: el d’arts escèniques i el d’art contemporani.

FOTO: Centre d'Arts Escèniques El Canal

La façana del centre d’arts escèniques de Salt i Girona. FOTO: El Canal

La capital, seguint una tàctica absolutament equivocada, contra qualsevol intenció de fomentar l’equilibri territorial -de fet, Girona, insolidària i egoista per naturalesa, sempre ha viscut donant l’esquena al veí, i part dels problemes d’aquest provenen d’aquesta actitud-, va lluitar primer perquè la seu dels dos centres fos per a ella, però va haver de decidir i es va equivocar per segona vegada perquè, malgrat que la referència eren les arts escèniques i la ciutat era coneguda sobretot per Temporada Alta, va triar que al seu municipi s’hi situés la seu del controvertit Bòlit, un centre d’art contemporani -matèria predilecta de la regidora del moment, Lluïsa Faxedas (PSC)– que s’ha demostrat que té una incidència escassa en la vida artística i cultural tant de les comarques, com del país. Els convergents gironins desmunten actualment el Bòlit peça a peça, deixant-lo morir d’inanició, convertint-lo en un cadàver cultural, en comptes d’aplicar noves directrius, que és el que faria algú que tingués un projecte. Però, esclar, no en tenen cap, més enllà de dir que consideren que “la Cultura és tan important” que el regidor de l’àrea és l’Alcalde, de manera que aquesta està absolutament abandonada i funciona a cops de clientelisme. Han aturat la construcció de la nova seu del Bòlit -un dispendi de 4,5 milions d’euros- apel·lant al mal moment econòmic, un pas lògic, però esperaran que el centre s’enfonsi del tot, per reinventar-lo a la seva manera, és a dir, novament, sense cap idea de què volen que sigui al cap d’uns anys, sense cap projecte més enllà que afavorir personatges de la seva corda, independentment de la seva vàlua artística.

Tornant a la disputa pel control d’El Canal, el fet que en els dos ajuntaments hi hagi el mateix color polític, CiU -l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé, a més, és el president de la Diputació de Girona, tot i que no està clar que mantingui els càrrecs gaire temps més-, no ha facilitat l’entesa. Tot i això, tal com va anunciar en el ple l’alcalde gironí, Carles Puigdemont, Salt tindrà, literalment, el control d’El Canal i “dret a veto”, mentre que Girona també tindrà “dret a veto” a Temporada Alta, una expressió que deu haver fet molta gràcia a Bitò Produccions. La Conselleria de Cultura diu que la Generalitat hi posarà la major part dels diners i que s’assegura “mecanismes d’intervenció”, mentre que la Diputació de Girona, que en el súmmum de l’absurditat té més miraments amb el festival de teatre amateur que organitza (Fitag), una mediocritat en la qual ha enterrat els darrers 8 anys 1,15 milions d’euros, que no pas amb el festival de referència del país, s’ho mira, però té un paper més actiu que no pas ho sembla. La part privada, Bitò, lògicament ha conservat els drets que tenia sobre Temporada Alta, dirigit per Salvador Sunyer, que fins al desembre és director en pròrroga d’El Canal, i si Bitò qualsevol dia decideix que a Temporada Alta no li convé la línia d’El Canal, se’n separa, malgrat que molt previsiblement perdi les aportacions de les institucions. Però com a mínim conserva aquesta llibertat de decisió. Això, però, no deu preocupar gaire l’ajuntament gironí, que treu i posa festivals sense gaires miraments, eliminant el Festival de Músiques Religioses i del Món, que ha estat substituït per tres cites: el cicle de concerts Nits de Clàssica -amb un èxit considerable-, el Girona A Cappella Festival, pensat per fer lluir el Girona, Temps de Flors i atraure turistes a una ciutat d’aparador que sembla que és l’únic que els preocupa, i el Milestone, una iniciativa multidisciplinària, amb origen a Madrid, que inclou música, art urbà, gastronomia i pensament (sic). A tots aquests s’hi afegirà un altre festival musical la propera primavera.

La sala principal del Centre d'Arts Escèniques El Canal. FOTO: EL Canal

La sala principal del Centre d’Arts Escèniques El Canal. FOTO: EL Canal

Respecte d’El Canal, ara el consorci pot, o no, convocar concurs per a la gestió del centre, i el guanyador n’haurà de convocar un altre per a la direcció artística, o pot convocar només el de direcció artística, que ja es va anunciar que tindria caràcter “internacional”. Això obre les portes de bat a bat a la substitució de Salvador Sunyer, que molt possiblement no s’hi presentarà, per Àlex Rigola, que va deixar el Teatre Lliure la temporada passada, que és director resident d’El Canal i que dirigeix les arts escèniques de la Biennal de Venècia, tot i que haver de tractar amb aquesta classe política d’una mediocritat que tomba d’esquena pot ser un fre. Si això acabés així, Sunyer dirigiria Temporada Alta, i Rigola, a qui Sunyer va promoure a l’inici de la seva carrera i al qual sempre ha donat suport, dirigiria El Canal. Això, si no és que en tot aquest entramat -faig una mica de ficció, com en la qüestió Rigola, en sóc conscient, però ja no m’estranyaria res i miro de preveure totes les possibilitats-, els detractors del director de Temporada Alta, que en té -sobretot per motius polítics, és a dir sectarisme, perquè en l’aspecte artístic hi ha força unanimitat a lloar la seva tasca-, i alguns amb força poder de decisió, no forcen l’entrada a aquest escenari dels satèl·lits aduladors i llepaculs de sempre que, segons com vagin les enquestes, celebren les victòries dels partits polítics en les conteses electorals a la mateixa seu de la força guanyadora per, quatre anys després, veient que no pinta bé per a qui t’ha mantingut fins ara i calculant que es produirà alternança al poder, canviar de jaqueta matusserament i fer una lloança a l’empenta, joventut i proximitat del candidat favorit en les darreres eleccions municipals. Tot podria ser, i això, amb tota probabilitat, provocaria el trencament de la relació entre El Canal, que presenta un balanç artístic més que positiu des que es va posar en funcionament, i Temporada Alta. Un efecte que potser ja interessa a uns quants.

El proper capítol d’aquest serial serà el desmembrament del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA) per obra i gràcia de l’Ajuntament de Girona, degut al canvi en la contractació de l’empresa de ticketing en els espais municipals i els espais privats que hi estan vinculats. Mirarem d’explicar-ho, perquè és un veritable sainet.

Nota: aquest article va ser publicat en el número 2 de la revista contracultural El Procès i ha estat recuperat, escurçat i actualitzat.

La rara anatomia dels centaures

Els protagonistes de la peça. FOTO: Iguana Teatre

Carles Molinet, Sergi Bao, Nies Jaume i Aina Calpe. FOTO: Iguana Teatre

Escriu: Joaquim Armengol

Ha passat pel Teatre Lliure de Gràcia una petita gran meravella, un espectacle que fa el teatre una paraula plena a vessar, pel fet extraordinari de combinar l’aleteig poètic amb la simple i bona qualitat intencional; un difícil equilibri, una rara, sí, una rara anatomia teatral. Parlo de la companyia Iguana Teatre que enguany commemora els 25 anys de trajectòria, tota una proesa atesa la mentalitat anihiladora dels agents culturals d’aquest país miserablement inculte i baix. Si no recordo malament carretegen, les espatlles d’aquesta troupe, un munt de premis, gràcies al seu tarannà innovador i compromès, recompensa ínfima pel fet d’assumir el risc com a forma de compromís teatral. Encara recordo l’estupenda No te’n riguis de Rimbaud, aquell assumpte cabareter, dadaista, divertidíssim i deliciós, presos i encativats per una actriu sensacional anomenada  Caterina Alorda; una de les darreres fantasies que varen alenar per l’antic i ruïnós Espai Brossa.

Quan un llegeix Miquel Àngel Riera té la sensació d’haver entre mans l’alè i el coratge de paraules que són una veritable aportació a la cultura. Una cultura, la catalana, per qui l’obra de l’autor transmet una gran estima i amor, tenint com tenia extremat respecte pel que fa a la creació literària. Un sentit moral que avui fàcilment es ridiculitza i penalitza, actitud gairebé en estat d’extinció, aniquilada per la incúria destralera de l‘impertorbable cinisme dels mercats. Aquest respecte i sentit moral és el que mostra Iguana Teatre tot posant en escena aquesta breu, intensa i excel·lent dramatúrgia que ret homenatge al llibre de contes La rara anatomia dels centaures, uns quants relats en el quals es desplega una anàlisi, mena de somieig il·lusori, màgic i estrany, de l’ombria realitat humana. Sis relats entrellaçats per una esplèndida atmosfera, plena d’una llum que reflexa la seva pesantor lírica en l’arena d’una platja, per on els centaures llueixen el bell símbol d’un paradís encantador, tan pur com perdut. Tragèdia, amor, guerra civil, la memòria que recobra, i sempre l’humor, un humor més que particular, insòlit diria jo, que desprèn tota l’ambivalència del replegament interior, la imponderable línia de la humanitat.

A fi de comptes, Miquel Àngel Riera, té llum pròpia, un sentit de la bellesa lluminós i gràcia immarcescibles.

Benaurat aquell que un jorn lliurà la vida al compromís profund de cercar bellesa

Una imatge del muntatge dirigit per Pere Fullana. FOTO: Iguana Teatre

Una imatge del muntatge dirigit per Pere Fullana. FOTO: Iguana Teatre

Fitxa:

  • Autor: Miquel Àngel Riera
  • Dramatúrgia i direcció Pere Fullana 
  • Intèrprets: Sergi Baos, Maria Bauçà, Aina Calpe, Antònia ‘Nies’ Jaume i Carles 
  • Molinet.
  • Escenografia: Jordi Banal
  • Il·luminació: Toni Gómez
  • Vestuari: Antònia Fuster
  • Audiovisuals: Nofre Moyà
  • Vídeo Joan Serrano
  • Música original: Miquel Àngel Aguiló
  • Coreografia: Mabel Ribas 
  • Ajudant de direcció: Santi Celaya
  • Coproducció Iguana Teatre, Teatre Principal de Palma, CAER – Centre  d’Arts Escèniques de Reus, CAET – Centre d’Arts Escèniques de Terrassa  i EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona

La casa de Txèkhov

Escriu: Joaquim Armengol

A la casa dels Pròzorov hi ha un jardí on sovint hi reposen els ulls d’Olga, Maixa i d’Irina; els d’Andrei, l’altre germà, es fixen, més aviat en Natàlia i els naips que hi ha damunt una taula qualsevol, perquè a l’Andrei li encanta perdre i no li manca cap virtut per fer-ho. La vida aquí és profundament quieta. Què hi fa la família Pròzorov en aquesta petita vila des de fa onze anys? Ells pertanyen a Moscou, a la gran ciutat, són gent culta i refinada. Avui, Maixa, celebra el seu sant, també fa un any que el pare se’ls va morir, i encara que ella sembla raure en algun abisme i entristida, hi ha alegria dins la casa. Hi volten els militars convidats de la guarnició, el rude Solioni el qual només tolera el número dos, si de persones parlem, en cas de ser-ne tres, comptant-s’hi ell, es torna grotesc, intractable i agressiu, ni ell mateix ho comprèn. Ni ell, ni ningú, encara menys el seu benvolgut baró Tuzenbakh, que es deleix per treballar i no hi ha manera de poder-ho fer. A Rússia, els barons no treballen pas, només tracten malament i menyspreu els serfs que els pertanyen, no és pas costum i prou, sinó un deure adquirit de casta, de seguida es veu que li sap molt greu. Per què no va aprendre a disparar? Kuliguin vindrà més tard, en sortir de l’escola, aquest marit amatent que va enlluernar Maixa fa uns anys – per la seva intel·ligència i el seu saber-, ha perdut, sense saber-ho, l’aura. Per què, es pregunta Maixa, m’hi vaig casar? Què dimonis li vaig veure? Olga, la germana gran, també treballa a l’escola, segurament acabarà sent-ne la directora, malgrat no desitjar-ho gens. El seu vestit és blau i seriós, com ella té tot l’aire d’una figura patriarcal, i em penso que l’és. Falta encara el vell metge militar, en Txebutikin; el nas vermell el delata una mica, però diu que fa dos mesos que no beu. No sé pas si creure-me’l, tant se val, la seva lucidesa ho compensa tot. Ah! Acaba d’arribar el tinent coronel Verxinin. En Verxinin té l’aire nostàlgic del passat i no para de fantasiejar sobre el futur. Ell filosofa sempre que pot, incapaç de veure el forat que rau enmig del cercle per on dóna voltes sense parar. A casa hi té dues filles deixades de la mà de Déu i una dona que li fa la vida impossible. Això l’empeny. Jo penso, que en un moment o altre, besarà d’amagat a Maixa, que està bellíssima com el foc i acaba d’alçar els ulls en veure i sentir la veu de tro del nostre filosòfic comandant de bateria. Fem una mica de lloc també, ni que sigui per un moment, als subtinents Fedòtik i Rodé, que semblen sempre a punt per celebrar alguna cosa: l’un canta, l’altre grata una guitarra més que content, però amb aquell aire tan afectat de sentimentalisme, tan rus. Ferapont, sord com una perola, no deixaria de ser vigilant encara que li manessin, ja té massa anys per a qualsevol altra cosa. A ell el que li agrada és que li repeteixin les coses. L’Andrei s’hi desespera, però què hi voleu fer. No ens oblidéssim pas de l’antiga mainadera, és l’Anfissa, als seu vuitanta anys tragina el samovar amb l’esquena ben corbada. No entendrem mai com Natàlia la maltracta amb tanta incúria. Un encara es pot imaginar Anfissa bressolant les tres criatures, té aquest tipus de dolcesa damunt el rostre. Deixem ara, una mica de llum per Irina, la més jove de les germanes, bella i angelical, alegre i càndida, encara plena d’immaculada fantasia, somia tornar trepitjar Moscou dels braços d’un home, qui sap si el baró que l’observa amb aquella brillantor als ulls tan reconeguda. En mirar-la tenim la sensació que, si pogués, no deixaria mai de ballar… I això em penso que és tot, perquè si us contés el que passarà no podríeu pas assumir la pèrdua de les falses il·lusions. I ja sabeu que la interpretació multiplica els sentits i fa créixer el misteri. Nosaltres abandonem-nos a la nostàlgia i als espectadors deixem-los la bogeria de viure en el futur.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fitxa:

  • Director: Declan Donnellan
  • Intèrprets: Denis Beresnev, Alexei Dadonov, Evgenia Dmitrieva, Sergei Lanbamin, Alexander Feklistov, Irina Grineva, Andrei Kuzitxev, Iuri Makeev, Galina Moratxeva, Evgeni Samarin, Ekaterina Sibiriakova, Nelli Uvarova, Igor Iasulovitx i Mikhail Zhigalov
  • Escenografia i vestuari: Nick Ormerod
  • Música: Sergei Txekrizhov
  • Il·luminació: Judith Greenwood
  • Producció: Txèkhov International Theatre Festival (Moscú) i Cheek by Jowl
  • Coproducció: Teatre “Les Gemeaux” (París), Teatre “La Filature (Mulhouse)

Ritual de seducció

Escriu: Dani Chicano

Estic pensant que, quan Pere Hosta va presentar en roda de premsa el seu darrer treball, Pàjaru, una producció d’El Canal, que s’ha estrenat a la imprescindible Sala La Planeta en el marc de Temporada Alta, i va explicar que l’espectacle girava a l’entorn de la necessitat de trobar parella, de seduir, d’agradar al proïsme, em va venir al cap el seu segon treball en solitari, l’espectacle Talcomsóc (2005), en què el protagonista era un estrellat que compareixia a l’escenari repentinat com si l’hagués llepat una vaca, un anacronisme amb potes a l’estil Tony Manero, amb ferum de Baron Dandy, que empenyia un carro groc i estrafolari, el qual acollia al seu interior una minidisco mòbil, i que es trobava a la recerca permanent de “pareja”. El fet que Hosta hagi donat continuïtat a aquest desfici aparellador a Pàjaru pot fer pensar que aquesta és la seva obsessió, però tenint en compte la resta de la seva trajectòria en sala -a banda del carrer, en què triomfa amb Postal Express– , que inclou On ets, noia? (2002) i Out! (2008) -aquest darrer és el seu millor espectacle-, arribes a la conclusió que el denominador comú de tot plegat és una veritable obsessió per la solitud, per dissecar aquesta necessitat tan humana de formar part d’un col·lectiu, de sentir-se estimat i acceptat, i aconseguir-ho des de la diferència.

El Pàjaru de Pere Hosta, atent al públic, abans de començar el ritual. FOTO: D.C.

El comportament dels ocells es presta a fer tota mena de paral·lelismes i metàfores amb el comportament humà. De fet, el compendi de frases fetes en la nostra llengua en què hi ha un component avícola és immens: amagar el cap sota l’ala, arrencar el vol, fer volar coloms, ser un gallina… És a partir d’aquesta possibilitat d’establir paral·lelismes que Hosta, amb Manel Trias i Jordi Palet, han fet un espectacle protagonitzat per un altre estrellat, un ornitòleg llampat que exhibeix uns coneixements enciclopèdics sobre el tema i fa referència constant a un ocell en concret: El Bowerbird australià, el Ptilonorhynchus, un espècimen que realitza un ritual d’aparellament absolutament fascinant. Per atreure la femella construeix una mena de glorieta amb branques que, posteriorment, ornamenta, preferentment amb fruits o objectes de color blau, però també amb objectes d’altre naturalesa i colors. El punt de partida conceptual és engrescador, i la matèria primera ha permès la companyia construir un niu confortable, tot i que és possible que li manqui una mica de consistència degut a la tria de les branques i branquillons, i la seva disposició estructural. Ara bé, tornant al Bowerbird, i agafant com a excusa el ritual d’aparellament en qüestió, Hosta mostra el seu pallasso seriós, que provoca hilaritat, tendresa, exasperació, astorament i compassió en la mateixa mesura, un clown que va en una línia inconfusible en què es barregen influències de Pep Vila, Claret Clown o Peter Gadish, i fins i tot para atenció en treballs de contemporanis com ara Marcel Tomàs (Cascai Teatre), però sempre a la recerca d’un llenguatge propi que a Out! Ja es dibuixava de manera nítida.

La missió d’Hosta és permetre el públic emmirallar-se, en aquest cas amb l’ajut de les projeccions realitzades per Isaki Lacuesta, en el comportament del Bowerbird, amb un format gairebé de documental, en què es mesclen imatges de fonts diverses, des del cinema als documentals de natura i, per tancar el cercle, imatges en directe del públic i el mateix pallasso, com si tot pertanyés al mateix nivell i, tanmateix, en realitat hi ha com a mínim quatre nivells de lectura. Així de complex i amb un resultat, aparentment, tant simple. Al febrer, el Bowerbird, el Pájaru torna a La Planeta, amb un espectacle que millorarà de ben segur amb el rodatge.

Fitxa:

  • Creació: Pere Hosta, Manel Trias, Jordi Palet i Helena Escobar
  • Direcció i escenografia: Manel Trias
  • Clown: Pere Hosta
  • Dramatúrgia: Jordi Palet
  • So: Pep Pasqual
  • Il·luminació: Nani Valls
  • Realització audiovisual: Isaki Lacuesta
  • Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés
  • Cançó: Carles Cors
  • Coproducció: El Canal i Cia. Perehosta

Nota: aquest post ha estat elaborat expressament i publicat al blog del Festival Temporada Alta, Apunts de Temporada

La palla, la biga i l’ecce homo

Una vista lateral del pas del Sant Sepulcre de la processó de Girona. FOTO: Pedres de Girona

Escriu: Dani Chicano

La palla

Fa poc temps, l’estiu passat, el municipi de Borja (Saragossa) es va convertir en centre de pelegrinatge d’un munt de curiosos que pretenien treure el nas per l’església del poble i, a poder ser, fer-se una foto amb la que va ser la sensació de l’estiu: la restauració d’un ecce homo sense un valor patrimonial i artístic destacat, per part d’una octogenària que, literalment, el va esguerrar en intentar rehabilitar la pintura com, d’altra banda, havia fet fins el moment, sense retocar però el rostre, frontera que va traspassar en aquesta ocasió. Les imatges del resultat final, grotesc, s’han difós amb escreix i han esdevingut icones de les quals fins i tot se n’han arribat a fer samarretes de Halloween als Estats Units. Al voltant d’aquell fet, però, es van produir tot un seguit de successos que van convertir l’afer en un sainet delirant. Es va desfermar la polèmica per determinar a qui corresponien els drets d’autor: si a l’Ajuntament, que no hi tenia res a veure; si a l’octogenària amb vel·leïtats artístiques, que va esguerrar la pintura, o si als familiars d’un pintor poca pena que, si no hagués estat per la veïna de brotxa ràpida, continuaria en el més absolut dels anonimats. El consistori va ser el primer a veure-li les bondats crematístiques a la qüestió, i va determinar que, per entrar a la església, els visitants pagarien un euro -a què em recorda això?- que aniria a parar a la Fundación Sancti Spiritus, que es dedica a tasques socials. Aplicant a ulls clucs allò de veure la palla a l’ull aliè i no la biga al propi, la conyeta vivificant i enginyosa inspirada en el succés de Borja es va escampar i va prendre una dimensió internacional. A casa nostra, però, va proliferar més que enlloc.

La biga

Com va poder passar allò? Permeteu-me canviar de tema, després ja ho relligarem tot plegat. El 24 de març del 1948 el Bisbe de Girona, Josep Cartañà, va beneir el nou pas monumental i artístic de la Confraria del Sant Sepulcre, un conjunt escultòric magnífic que consta de deu àngels de fusta tallada policromada -cadascun en una postura i expressió de cara diferent-, que escolten una urna sepulcral, de fusta i vidre, en la qual hi ha el cos, també de fusta policromada, del Jesús de la Bona Mort. Va ser projectat per l’arquitecte gironí Joaquim Maria Masramón de Ventós, i realitzat a Barcelona, al taller de Claudi Rius, escultor i decorador d’art religiós i deixeble de l’escultor Josep Llimona. Rius va ser autor de diversos passos de setmana santa de diverses ciutats de Catalunya i la resta de l’Estat, i és l’autor de la pràctica totalitat dels altars de la basílica de La Mercè, i d’un gran nombre d’imatges i retaules per a parròquies de Catalunya i de l’Estat. Convindrem doncs que Rius era un artista, i que el pas del Sant Sepulcre és una obra d’art, rellevant pel seu valor històric i artístic. Així ho va entendre la mateixa confraria quan, l’any 2001, segons consta en el programa de Setmana Santa d’aquell any, van encarregar la restauració del pas a una restauradora professional d’obres d’art, Elena Boix. En el programa s’explica de manera exhaustiva el procés realitzat, amb un rigor en consonància amb la rellevància del bé: atacs d’insectes xilòfags combatuts amb l’aplicació de desinfectants, retirada de la pols amb brotxa i succió, fixació de la policromia en perill de despreniment, neteja de la policromia, reposició volumètrica d’alguna zona amb resina i estucat de llacunes existents en la policromia.

Un dels àngels que es troba en procés de “restauració”. FOTO: Pedres de Girona

L’ecce homo

El 2012 els temps han canviat. La confraria, segons informa la revista Tot Girona, en el número de setembre d’aquest any (pàgines 82 a 84), en la secció d’Interiorisme -subsecció de Decoració, Mobles, Reforma-, ha encarregat la tasca de restauració dels deu àngels del pas a la restauradora de mobles Margarida Simón, propietària de l’empresa Trastos i Andròmines (restauració, compra i venda de tot tipus de mobiliari antic, objectes i vintage), que a més també “ven sofàs Chesterfield autèntics, arribats d’Anglaterra. Chesterfield és la ciutat Anglesa d’on són originaris els dissenys Chesterfield. Els sofàs de cuir, en concret, sofàs Chesterfield o popularment coneguts com a Chester, són importats per Chesterco directament de la fàbrica d’entapissats. Poden ser sofàs 3 places, 2 places, sillons o tresillos complets totalment entapissats en cuir. Els mobles entapissats de disseny anglès, són tot un luxe” (sic), segons s’explica en la publicació.

La restauradora anuncia que la feina podria durar 5 o 6 mesos, perquè caldrà “tapar les impureses, polir i posar pasta per unificar”. El material serà de la marca Cucut, nom del magatzem de pintures de Quart on són dipositades les escultures, concretament de la gamma Cucut Clàssic. El pas final a què seran sotmeses les escultures serà “pintar-les amb tons platejats, daurats, i tons naturals per la cara, les mans i els peus”. A aquestes alçades a un restaurador professional d’obres d’art ja se li han eriçat els cabells del clatell. La restauració consisteix en assegurar la conservació, tant com sigui possible, de la peça, netejant-la, i restituir-ne l’aspecte original en la mesura del possible, preservant la pintura aplicada per l’artista, i això no inclou de cap de les maneres un “repintat” de les veladures platejades dels àngels, ni aplicar “pasta per unificar”. La diagnosi ha de ser molt acurada i la prudència i el respecte per l’original han de guiar la tria de la tècnica que s’ha d’emprar i l’actuació del restaurador.

Vés que la gracieta, la conya, no l’haguem de patir la propera Setmana Santa a Girona. Ara bé, si fos així, el Capítol de la Catedral sempre podria demanar la cessió del pas i, tant aficionats com són a cobrar, el poden plantar al costat d’aquella andròmina que és l’orgue instal·lat al bell mig de la majestuosa nau gòtica, i que es resisteixen a retirar, així tindrien una nova atracció i una excusa per augmentar el preu de l’entrada que exigeixen per visitar el patrimoni que és de tots i que es preserva en gran mesura amb diners públics, malgrat que la titularitat sigui de qui és.

Necròpsia

Escriu: Joaquim Armengol

Pienzo, pienzo, pienzo!!!

Adoro La Zaranda, em recorden que la vida és una autèntica verba brufada, i que som enmig d’aquest mar ben bé per un acte d’esplai rudimentari, més aviat esqueixat i porquí. Uns hi estem atrapats per incompetència real, d’altres per un pur tarannà desvagat i epidèrmic. Malmenats i xacrosos en sortim absurdament cansats, desprès de giravoltar en la circumferència d’un cercle esgotador, on el paràmetre no és altre que l’absurd més colossal. Viure per morir, quina ironia! I El Régimen del Pienso m’evoca tot això de forma excepcional, la repetició d’actes i gestos, sovint enxarxats, grotescos, aleatoris, vulgars, entre la sàtira burlesca i el sainet més fosc, a ritme de pas doble, on tot és tan absolutament esperpèntic i torçat que un només pot trencar a riure en veure la imatge seva reflexa en l’abisme del mirall.

La Zaranda, El Régimen del Pienso, espectacle d’expressió inclassificable, de veterinaris i còmics enquistats, personatges practicant una necròpsia social d’enorme realisme i exactitud. En aquesta fàbrica de porcs, que és el món on pasturem, els garrins es moren. De què ens morim? Ah! D’una epidèmia!!! En percebem la pestilència, aquesta vegada el tuf és d’arrels metafísiques. D’asèpsia, sí. Convertits en éssers anodins l’home mateix s’executa. Subjectats per uns fils clars dels quals depenem, i contra els quals no ens rebel·lem, l’existència esdevé un simulacre de vida. Per què no els tallem? Perquè en tenim prou amb el gra que ens donen, no cal gaire esforç aconseguir-lo i endrapar-lo. Emperò, què passa quan l’engreix és mal distribuït o no arriba en condicions? De fet, el que passa, revelada la metàfora esplèndida, és que ens morim per manca de viure, d’anèmia vital, vet-lo aquí! Perquè jaiem en l’excrescència d’una cort plasent, que ens omple l’estómac amb una mica de pinso, d’un pinso que ens mata, educadament. És el pinso de la servitud mecànica, de l’agraïment pel no-res, en un acte funcional de l’esclau lliure. Aquesta epidèmia fa estralls, cosificats vivim en la ruïna perquè en realitat som incapaços de concebre la vida més enllà d’aquest paràmetres. Porcs submisos, prescindibles, sacrificables.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però un geni anomenat Eusebio Calonge s’hi rebel·la. Que com? Doncs a través del teatre com a representació, esclar, perquè tot està traçat d’antuvi, tot predestinat, és la repetició com a imatge, com a representació. El nostre cadàver acomiadat, el ninot, in articulo mortís al qual seguirem, servirà d’atiador i d’exemple. Naturalment ens en podem burlar prou, hi ho fem, però ell serà un fil arrancat que protesta. Representem-ne la seva tragèdia! Diu l’intel·lectual d’esquerres de torn, per protestar contra l’acomiadament vergonyant! Entesos!!! Galimaties escènic, cabal d’imatges, raig de paraules, embolic de cables, moviment mòrbid en la doble representació, llum obaga, munts de documents, fitxers, certificats, expedients, mentre els porcs s’amunteguen en els compartiments metàl·lics de la cort, i la figura en pena acomiadada s’arrossega, el vell maniquí despatxat no comprèn, pregunta, parla, es queixa, es desplaça per passadissos interminables que no duen enlloc, i es perd en el garbuix incomprensible a les mans dels veterinaris. Alienat, exhaust, finalment desconnectat, el ninot morirà…, matèria per a forenses, una dada a l’arxiu, necròpsia, epopeia final: ‘Todo está cumplido

M’agrada l’aire kafkià, al·legòric, i el missatge representat, que sembla anunciar: aquí teniu un món inculte entossudit en destruir-se com a únic consol, el nostre! Tanmateix, m’ha sorprès l’obvietat expressa i deliberada en la monodia de les paraules.
Bravo! La Zaranda, una vegada més en acte de protesta, mostrant el seu autèntic i meravellós comportament escènic!

Fitxa:

  • Autor: Eusebio Calonge
  • Direcció: Paco de La Zaranda
  • Intèrprets: Javier Semprún, Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Luis Enrique Bustos 
  • Il·luminació: E. Calonge
  • Coordinació de transports: Eduardo Martínez
  • Publicitat: Víctor Iglesias
  • Cartell: Andrew Polushkin
  • Producció: La Zaranda-Teatro Inestable de Andalucía la Baja
  • Coproducció: Temporada Alta 2012

Renovar-se o morir

Escriu: Dani Chicano

La primera eliminatòria del 2n Torneig de Dramatúrgia Catalana, que organitza Temporada Alta, a partir d’una idea del prolífic dramaturg Jordi Casanovas, ha finalitzat. Hem pogut sentir vuit textos els quals, per norma general, han estat per sota, qualitativament parlant, dels de la primera edició, així com també han estat proporcionalment menys brillants les lectures-interpretacions, a càrrec d’actors i actrius catalans considerats de primer nivell. L’any passat ja em preguntava, sobretot després d’algun combat que s’hauria d’haver declarat nul, en què beneficiava aquesta proposta a la dramatúrgia catalana? La resposta la va oferir Guillem Clua, un dels dramaturgs més interessants del país, en la ja depauperada revista d’arts escèniques Hamlet (Arola Editors). Parlava Clua de la priorització del text, de la possibilitat de descobrir nous dramaturgs, del fet que fos un joc, de l’efecte cohesionador del torneig sobre el col·lectiu, i de la proposta com a generador de produccions futures. En algun punt hi puc estar d’acord, però no en la majoria, i encara ara em pregunto si realment el torneig és beneficiós per a la dramatúrgia catalana.

Els dramaturgs participants aquest any, amb Salvador Sunyer i Jordi Casanovas, a l’Ateneu Barcelonès. FOTO: Teatral.net

En l’edició d’aquest any els veterans eren Carles Alberola, Carles Batlle, Marta Buchaca i David Plana, que s’enfrontaven, respectivament, a Ferran Joanmiquel, Marc Angelet, Joan Yago i Blanca Bardagil. Passen a semifinals Carles Alberola, que s’enfrontarà a Marta Buchaca (12 nov.), i Marc Angelet, a David Plana (26 nov.), a la Sala La Planeta. El text més interessant de tots quatre, al meu parer, és el de Marc Angelet, El ninot o la lluna, però té tots els números per guanyar el de Marta Buchaca, Losers. El rival de Buchaca serà Carles Alberola, que presenta Començar de nou, mentre que David Plana va avorrir força al respectable en el darrer combat amb La casa del bosc, i seria una sorpresa que passés a la final, a no ser que l’intèrpret que fa de ninot del text d’Angelet, fonamental, no ho brodi com ho va fer Jacob Torres en l’eliminatòria. Una vegada coneguts els textos, l’imponderable són les interpretacions, que acaben sent decisives. Una bis còmica potent, és imprescindible, així com ganes d’arriscar una miqueta per part del lector/a. I aquí entrem en un primer element: pot semblar que es prioritza el text, però resulta que si no has escrit una comèdia, oblida’t de guanyar. Per tant, el què es prioritza és el gènere i la capacitat de fer riure al públic. El text pot estar escrit de manera deficient, però provoca sovint la hilaritat dels presents, i guanya. Ha passat. Que el torneig dóna a conèixer nous dramaturgs, és una constatació, però està per veure que sigui un element de cohesió del col·lectiu, ja que hores d’ara no s’ha anunciat cap iniciativa conjunta dels dramaturgs catalans, de cap mena, que tingui l’origen en el torneig. Que és un joc queda clar, fins el punt que es detecta en algun moment la banalització del fet creatiu, fruit d’una competència exacerbada, que porta en el pitjor dels casos a la pretensiositat. Com a generador d’espectacles cal dir que ha funcionat -una altra cosa és la qualitat-, ja que en l’edició d’aquest any del mateix festival n’hi ha dos que tenen la gènesi al torneig de l’any passat:  La nostra champions particular – l’han fet a Bescanó-, de Cristina Clemente, finalista el 2011, i Red Pontiac (8 des., a La Planeta), de Pere Riera, que no va arribar a la final, on de ben segur que hagués estat favorita, perquè és tan graciosa que Mercè Martínez i Rosa Boladeras la van desgraciar a la semifinal a base d’incontenibles esclafits de riure, després d’una lectura primorosa de Cristina Cervià i Míriam Iscla en l’eliminatòria. Cervià i Iscla seran finalment les que la duran a escena, dirigides pel mateix Riera. Passa que la fórmula s’esgota, malgrat que La Planeta es continua omplint -1 euro per entrada, bons intèrprets i algun bon autor són vers reclams- , i caldrà començar a pensar en allò de renovar-se o morir.

Sobrassada i mestrança

Escriu: Dani Chicano

Recupero la crítica que vaig escriure el febrer passat i va ser publicada a El Punt respecte una delícia d’espectacle com és Acorar, de Toni Gomila (Produccions de Ferro) que diumenge (4 de novembre) es va poder tornar a veure a la Sala La Planeta, que es va omplir. No ha perdut gens de força. Un espectacle excepcional, dels millors de la temporada en el teatre català.

Toni Gomila, un bon actor manacorí, productor –condició equiparable actualment a la d’heroi– i, pel que ha quedat clar amb Acorar, notable dramaturg, estava expectant per com rebria el públic de la península, concretament el de Catalunya, el seu monòleg, en què reflexiona sobre la identitat col·lectiva i sobre la mallorquinitat. Més que la naturalesa de la reflexió, l’inquietava un xic el fet que el text el diu en mallorquí. Fora temors. No només això, sinó que una vegada escoltat amb delit, és inimaginable sentir aquest text en altra llengua que no sigui el mallorquí ric i deliciós, el mallorquí de la terra que Toni Gomila ens mostra.

Acorar és una reflexió de tal lucidesa que, darrere les particularitats referents a Ses Illes –allà les lectures, lògicament, són múltiples i molt més profundes–, s’hi pot trobar sense dificultats una dimensió universal. Un públic una mica assabentat no només és perfectament capaç d’entendre la peça, sinó que a més, aquesta el mourà a la reflexió, s’hi sentirà identificat profundament i sortirà de la sala transformat. Aquest és de fet, o hauria de ser, la funció principal del teatre, que es mou actualment, i a Catalunya més que enlloc, entre l’estultícia i la comercialitat, entre la fàtua espectacularitat i l’autocomplaença gremial, amb algun esclat escadusser de clarividència. Sort en tenim.

Gomila parteix de la cerimònia domèstica, ancestral, d’escorxar el porc, les matances, i il·lustra, amb un llenguatge poètic però senzill i bell, sense artifici en les dissertacions, viu i espurnejant en la representació de personatges –barreja sàvia i mesurada de registres–, la progressiva pèrdua de trets que definirien la identitat mallorquina, que radiografia a la perfecció, segons diuen aquells mallorquins que han vist l’espectacle i n’han escrit les excel·lències. Ho fa sense nostàlgia ni fer-se mala sang, amb una finíssima ironia i sense forçar l’acudit.

Perquè les situacions descrites o representades ja disposen d’una càrrega d’humor inherent, que es desprèn de l’estoïcisme foteta d’aquells que han quedat arraconats i assisteixen als canvis sobtats –sense transició–, que s’han anat produint en la societat, i de l’actitud fatxenda d’aquells qui s’han venut la terra i l’ànima a canvi, únicament, de doblers o de poder. La sobrassada com a símbol de genuïnitat, i la mestrança com a producte químic que l’emmascara i que l’adultera, serveixen a Toni Gomila per bastir una completa al·legoria sobre la transformació de la societat: la sobrassada perd el seu llustrós color vermell, es desnaturalitza, i es torna blanca. Pèrdua. Perdició.

No em resisteixo a transcriure un fragment del magnífic i aclaridor text de Gomila, editat per Món de Llibres: “Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un Iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record […]. De ses coses permanents, de ses coses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric, l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa. […] Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros.” Més universal, impossible. No us perdeu Acorar, fóra un pecat imperdonable.

Fitxa:

  • Autor i intèrpret: Toni Gomila.
  • Director: Rafel Duran.
  • Sala La Planeta, 3 de febrer de 2012.

Hamletas

Escriu: Joaquim Armengol

El millor Hamlet que he vist mai va ser al Festival Shakespeare de Mataró, era l’any 2010, un festival imprescindible, però que varen occir amb vulgar menyspreu, i amb aquella vocació política tan connatural, freda i reconeguda. Imperatiu que quan la nefanda i brutal política cultural del país canviï (aquí esclato a riure), haurem de recuperar. Hi ha veus que diuen que això ja està fet; però siguem Hamletians i dubtem-ho. L’espectacle va ser un Hamlet impactant, fosc, d’una vitalitat, força i ambivalència desconcertants, d’un moviment escènic que generava tanta suggestió com marejador desconcert. Aquest director, vaig pensar, és d’una intel·ligència excepcional. Era Oskaras Koršunovas, un director lituà d’uns quaranta anys que ens portava Hamletas.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El millor Hamlet que he vist mai ha estat enguany, al Festival Temporada Alta de Girona. Què té aquest muntatge d’especial? En primer: l’atmosfera enfosquida i penetrant, contínua, insinuant, que alguna cosa olora a podrit a Dinamarca, o no, perquè el joc escènic ens manté en el dubte fascinant d’estar movent-nos entre les aigües i els miralls d’una realitat que potser viu en el somni. Els canvis temporals d’escena, un joc real de l’inconscient, genera un dubte veritable i constant, com la ment del mateix Hamlet davant l’espectre del seu pare assassinat. Una idea meravellosa del director, perquè transforma el concepte que teníem del Hamlet. No és aquesta la grandesa de Shakespeare, justament perquè et permet qualsevol joc d’intercanvi, repeticions i recursos inimaginables sense que la cerca de sentit i el drama se’n ressentin? En segon: la lectura psicològica, intel·lectual del director, dotar a tots els personatges d’una pregunta essencial, metafísica i tan humana: Qui sóc? Una pregunta que ressona i queda impregnada en la nostra ment, perquè de seguida passa a nosaltres, identificats com ells en el dubte i en la incapacitat de respondre’ns. Des d’aquest moment tots som, uns i altres, actors del drama que avança inexorablement cap a l’abisme. Bé, haig de dir que no tots, hi havia lamentablement alguns esperits absents. Esperits que qui sap si jeien endormiscats entremig dels boscos o cercant vocals entre les fulles dels seus arbres. Qui sóc? Una pregunta per a tota una vida, la vida concentrada en la foscor de l’interior d’una nou. Com bé sabem, en l’angoixa d’aquesta vigília insomne només hi ha espai per l’impacte del patiment, estridències, sorolls i cops. I el sentit de l’humor? Sí, l’irracional, el d’una rata o d’un bufó sorgits de l’infern. Un espectacle on el color és fonamental: el negre, el de la mala consciència i la traïció, en brutal contrast del vermell de la sang que vessa i el blanc immaculat del vestit nupcial d’Ofèlia, la geisha de Hamlet, la meuca prerafaelita, suggestiva, trastocada i oberta en la pell.

La resta és silenci.

Fitxa:

  • Direcció i escenografia: Oskaras Koršunovas
  • Intèrprets: Dainius Gavenonis, Darius Gumauskas, Vaidotas Martinaitis, Darius Meskauskas, Rasa Samuolyté, Giedrius Savickas, Nelé Savicenko, Tomas Žaibus i Julius Žalakevicius
  • Vestuari i escenografia: Agne Kuzmickaité
  • Composició: Antanas Jasenka
  • Il•luminació: Eugenijus Sabaliauskas
  • So: Povilas Leimonas
  • Producció: OKT / Vilnius city theatre
  • Coproductors: Capital Europea de la Cultura Stavanger 2008 (Noruega), Capital Europea de la Cultura Vilnius 2009 (Lituània), Ministeri de Cultura de la República de Lituània
  • Teatre de Salt, 27 d’octubre del 2012