Memòria de Julieta

Un moment de Radio & Julieta, a Peralada: FOTO: Josep Aznar

Un moment de Radio & Julieta, a Peralada: FOTO: Josep Aznar

Escriu: Dani Chicano

La tragèdia enfocada des del punt de vista de Julieta i, per si això fos poc, a través de la seva memòria, la memòria d’una dona que ja és morta, d’una dona que, de fet, Edward Clug, coreògraf d’aquesta peça, afirma que va morir en el moment en què es va adonar que no podria viure lliurement el seu amor. Això és Radio & Julieta, una coreografia titulada amb un joc de paraules fet amb el títol de la tragèdia de Shakespeare i els Radiohead, grup britànic autor de la música triada per Clug, que es va poder veure al Festival Castell de Peralada. Una esplèndida Julieta, encarnada per Anastasia Matvienko és, amb permís de Romeu –Matjaz Marin va substituir amb brillantor el lesionat Denis Matvienko-, la protagonista absoluta de la peça, que desprèn tota ella un aire oníric remarcable a causa del punt de vista des del qual s’explica la història. Els personatges, tots, actuen en conseqüència, de manera que el moviment no pot ser natural. Deu ser per aquest motiu que Clug va idear una coreografia que té quelcom de robòtica, d’inhumana, d’impersonal. Moviments secs, tallants, inesperats, repetitius, fuetades, fins i tot convulsions, una dansa un punt hipnòtica, a la qual cosa hi ajudava de manera decisiva l’escena absolutament buida, l’asèptica il·luminació, que ratllava la penombra gairebé sempre, i la meravellosa música de Radiohead. No hi ha subtrames, no existeix ha fluctuació de comèdia a tragèdia que es troba en la peça teatral, tot i que el poc humor existent prové en aquest cas d’algunes de les lletres dels 11 temes de Radiohead que sonen. Hi és Julieta i el seu món, i un seguit de successos concrets presents en l’original -el ball o l’assassinat de Mercutio-, imprescindibles per seguir el fil, tan imprescindibles com les projeccions per situar a l’espectador, per indicar-li que el què està veient passa pel tamís dels ulls i la ment de la noia i, de passada, introduir-hi un aire de Verona, de casal o palau decadent, en blanc i negre i amb gra de film antic. Aquesta idea d’apel·lar a la robòtica té un inconvenient: l’allunyament del públic, de l’emoció, tret de tres moments concrets, el ja esmentat assassinat de Mercutio, un instant de confidències i intercanvi entre enamorats, i la reacció de Julieta davant la mort de Romeu: el suïcidi. Fosc. Només mancava la veu dels Radioheadfent l’anunci fatal: Game is over.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona part de l’espectacle va ser més irregular. Va conservar l’estructura clàssica d’un gala de ballet, amb la desfilada per l’escenari, en nou números, de les grans estrelles del BolxoiMariinskiEifmann iMikhailovski, com ara Anna Antonitxeva, Irina Perren, Anastasia i Denis Matvienko, Marat Xemiunov, Elena Kuzmina o Alexei Turko a més de la participació estel·lar d’Ángel Corella i Kazuko Omori. Kuzmina, d’una elegància proverbial, va destacar en una peça amb molta ironia, In tango style, amb coreografia pròpia, i en el duet que va fer amb TurkoMaleïts per estimar, mentre que la intervenció més ovacionada pel públic va ser, a part de les de Corella, que ja és un mite pels assidus del festival, la d’Irina Perren i Marat Xemiunov a l’Adagio d’Espartac i Phrysia (música d’Aram Khatxaturian i coregografia deGeorge Kovtun), en què les figures executades eren d’una gran dificultat. Va tancar la gala Ángel Corellaen solitari, amb la peça D’Casta, títol il·lustratiu per a una coreografia construïda sobre ritmes de percussió populars.

Fitxa

  • Ballarins principals: A. Matvienko, M. Marin, Z. Roman, G. Petrovskii, I. Kostenko, D. Txebotar i V. Netrunenko (Radio & Julieta), D. Matvienko, A. Antonitxeva, I. Perren, E. Kuzmina, A. Matvienko, A. Xemiunov, A. Turko, Á. Corella i Kazuko Omori (gala).
  • Director artístic: A.M. Akhmetov 
Anuncis

Llac contemporani

Sa Majestat La Nit, el Príncep i el Cigne Negre, Odile, a Peralada. FOTO: Toti Ferrer

Sa Majestat La Nit, el Príncep i el Cigne Negre, Odile, a Peralada. FOTO: Toti Ferrer

Escriu: Dani Chicano

La relectura que fan a LAC el coreògraf Jean-Christophe Maillot (Les Ballets de Montecarlo) i l’escriptor Jean Rouaud d’El Llac dels cignes és bella, poètica, seductora i estimulant, en el fons i en la forma. Rouaud i Maillot en fan una reinterpretació fosca, complexa, gairebé tel·lúrica, fugint de l’ortodòxia i el pes de la tradició, i introduint elements que estan al límit de la subversió del relat original, fins el punt de canviar un personatge clau en la trama com és el mag Rothbart per Sa Majestat la Nit, encarnada per una fascinant Bernice Coppieters, o de desdoblar els cignes negre i blanc, Odile i Odette. La funcionalitat del rol de Sa Majestat la Nit és la mateixa, però aquest canvi l’enriqueix, atorgant una altra dimensió al seu personatge, però també al de la seva filla Odile i de passada a tots els de la família reial, posant de relleu unes pulsions impensables en una lectura ortodoxa de la peça, molt més senzilla, i obviant determinats elements màgics que distancien, de manera que el públic té més present encara que el que s’escateix dalt de l’escenari té molt a veure amb la pròpia condició humana. L’operació només es pot portar a terme lliure de qualsevol prejudici i coneixement anterior mínimament profund de l’argument d’aquest ballet, tal i com reconeix Rouaud.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El resultat és una lectura de la història radicalment contemporània, preservant la tradició, amb un punt maquiavèl·lic, en què el motor narratiu són les dualitats i les tensions creades entre el bé i el mal, el dia i la nit, el candor i l’erotisme (n’hi ha a cabassos, i això casa malament amb els tutús, inexistents) o l’amor i el desig nu, per llançar una mirada inquisitiva sobre les pors arcaiques. La subversió, però, no és en l’esperit de l’espectacle. En la narració i en la coreografia existeix el desig d’evolucionar, d’incorporar avantguarda a la tradició, i existeix també un esplèndid sentit de la teatralitat que permet al públic seguir la narració amb facilitat, sense concessions a l’efectisme, reivindicant el relat i situant-lo al centre de l’espectacle, desproveït d’excessos que l’enfarfeguin. L’embolcall és la bella música de Txaikovski, són delicioses composicions de grup estèticament impecables, és la latència d’una ironia fina i d’un maliciós sentit de l’humor, és la tècnica exquisida i la capacitat expressiva de la cinquantena llarga de ballarins de la companyia, amb una menció especial als rols protagonistes. Mai ha estat més adequada, en marxar, la salutació dels cignes de l’estany del majestuós Castell de Peralada.

Fitxa

  • Coreografia: Jean-Christophe Maillot. 
  • Música: Piotr I. Txaikovski. 
  • Escenografia: Ernest Pignon.
  • Vestuari: Phillipe Guillotel.
  • Il·luminació: J.C. Maillot i S. Théry.
  • Dramatúrgia: Jean Rouaud.
  • Rols principals: G. Corrado (Rei), M. Koike (Reina), B. Coppieters (Sa Majestat La Nit), S. Bourgond (El Príncep), A. Behrend (Cigne Blanc), A. Ball (Cigne Negre), J. Berbruggen (Confident)

Correspondència a propòsit de Mazùt

Escriuen: Dani Chicano i Laura Iglesias (@lauratrafach)

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Estimada Laura,

Encara estic enlluernat. Recordo que, el mes de febrer passat, vam assistir a una presentació pública, al centre de creació L’Animal a l’Esquena, de la “improvisació amb pautes” que van oferir Blaï Mateu i Camille Decourtye (Baro d’Evel Cirk Cie.). Aleshores allò era les beceroles d’un espectacle que s’havia de dir Busca. Ja llavors, havent vist Ï i el que en el seu moment vaig pensar que seria insuperable, Le sort du dedans, es podia percebre una evolució en la manera de fer d’aquest dos creadors, que diria que és atribuïble al treball d’intercanvi realitzat amb María Muñoz i Pep Ramis, Mal Pelo, referents de la dansa i la creació contemporània d’aquest país, en el període de residència que havien fet al centre que gestionen a Celrà.

La sensació que vam tenir quan va finalitzar la “improvisació amb pautes” va ser que, si part d’aquell material meravellós que ens havien mostrat havia de quedar fora de l’espectacle definitiu, seria una llàstima. Busca s’ha transformat en MAZÙT, i haig de dir, ras i curt, que és un dels millors espectacles que he vist mai. De fet, aquest cap de setmana hem pogut assistir a dos espectacles que, per sí mateixos, podrien justificar la celebració de tot el festival. Curiosament, cap dels dos és de text. Tots dos tenen a veure amb la dansa, el moviment, el cos, la música, la reflexió a través d’un discurs intel·lectual gens complex però molt potent, i la composició d’imatges d’una potència poc usual. L’altre és, esclar, Play, de Sidi Larbi Cherkaoui i Shantala Shivalingappa. Sincerament, això fa que et sentis un privilegiat, no sé si comparteixes aquest estat…

Això de les interpretacions és molt subjectiu, de manera que jo t’explico i vejam què en surt de tot plegat. Des del punt inicial, anunciat, en què ens presenten dos éssers superats per la humanitat i amb l’instint atrofiat, hi ha un procés de recerca que comença amb aquell espectacular duet de força, una mostra sublim de compenetració, fluïdesa, de compassar respiracions. Abans, ja hem albirat que la creació de l’espai sonor, els elements escenogràfics i la il·luminació jugaran un paper fonamental en tot plegat, utilitzats amb una intel·ligència i bon gust extraordinaris. Un crit insistent, allez!, marca l’inici de la recerca, un per sobre i l’altre per sota del gran teló de paper translúcid estès a l’escenari i amb una sonoritat molt peculiar, sota el qual anirà prenent forma i creixerà l’animal, un cavall gegantí.

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Permet-me un incís. Estic absolutament admirat de fins a quin punt arriben a ser uns virtuosos Mateu i Decourtye. Estirant d’alguns fils que ja havien localitzat en la investigació duta a terme per composar Le sort du dedans, sobretot el que té a veure amb l’animalitat, tant pel que fa als moviments com al comportament, han aprofundit en aquesta línia prenent com a model un preciós cavall, el seu, Bonito, un membre més de la companyia, que també va fer l’estada de residència a Celrà. Així, m’assembla increïble la capacitat de mimesi de Mateu per esdevenir un cavall, mostrant aquell nerviosisme i anarquia de moviments aparent de l’animal, incapaç de restar en repòs, o els seus desplaçaments laterals. Quin domini del cos!

Tornem a l’espectacle. Desfeta la figura de l’imponent cavall, es desferma la màgia: el cant de Camille. A aquestes alçades, entre el cant, l’humor deliciós i subtil, i les imatges que vessen poesia i tendresa de per tot arreu, jo ja estava més que commogut. Experimenten, amb el cos, amb la veu, el so; un nou duet deliciós de dansa i de portées, de llançaments i fregament de pells, de força, equilibri, destresa i complicitat. “Quant temps fa que som aquí? Què busquem exactament? És difícil ser el cavall…” Un final increïble, amb el llenç blanc penjant de la pinta, regalimant tinta negra i vermella, mentre a ell, assegut a escena, la tinta blanca li emmascara el rostre. I aleshores em ve al cap allò que hi havia en la “improvisació amb pautes”, part del poc text que contenia aquella presentació pública i que Blaï Mateu deia a escena: “La pedra no fa, l’home fa massa. L’animal és al mig; l’animal fa, i l’home busca; l’home és l’únic animal que delira”. L’animalitat és, doncs, l’equilibri? Quina vesprada més meravellosa, Laura! No creus?

Un petó enorme. Salut i pau.

Dani

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Benvolgut Dani,

Coincideixo amb tu que MAZÙT és un espectacle extraordinari però jo no m’atreviria a dir que és un dels millors espectacles que he vist. Certament la dansa s’està convertint en un gran puntal del Festival Temporada Alta que ens hi ha anat introduint mica en mica amb les millors propostes que corren per Europa i això és un gran privilegi. Ser introduït en una altra disciplina de la mà dels millors, no té preu i el públic gironí ens hem anat acostumant, fins i tot, a gaudir i a apreciar propostes innovadores i arriscades en aquesta disciplina. Com tu dius, les interpretacions d’un espectacle són molt subjectives sobre tot si el muntatge té una concepció molt oberta i això amb la dansa sol passar sovint. De fet a vegades penso que com a espectadors, tenim la masoquista mania de preguntar-nos:

– Què ha volgut dir? De què anava?

I acabem decebuts amb la sentència:

-Jo no hi he entès res!

I no ens deixem anar al gaudi estètic, al plaer dels sentits sense haver de passar pel raciocini. Tot ho volem cíclic, amb un començament i un final, amb un fil argumental que ens transiti amb comoditat per l’espectacle. A vegades cal deixar-se anar, obrir-se als sentits i amarar-se de les percepcions, dels estímuls que ens arriben pel simple plaer visual, sonor, estètic… Això amb altres disciplines no passa tant. Pregunta’t quanta gent davant un concert de Mozart diu:  -Jo no hi he entès res!
Així doncs, cal deixar-se anar al plaer audiovisual, estètic i despreocupar-se de racionalitzar tot el que un veu sobre l’escenari buscant aquest argument que ens desvia del gaudi. En tot cas, aquest procés ha de ser “natural” no ha de ser forçat . Crec que és aquí on radica la gran diferència per fruir d’ un espectacle.

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

El primer que vaig pensar al veure aquell gran mapa a l’escenari va ser “un mapa topogràfic”! Una representació gràfica a escala d’ una àrea determinada. Un mapa topogràfic és fruit d’un procés d’interpretació de tots els elements territorials i de l’aplicació d’un llenguatge d’expressió gràfica. Un mapa que dibuixa les corbes de nivell d’un sol primigeni per fer-nos coneixedors de les seves variacions del relleu. Doncs crec que la topografia és la clau del fil argumental que tant anhelem trobar. En tot cas, del meu, i com tu bé dius, les interpretacions són molt subjectives, però crec que aquest espectacle busca dibuixar la topografia humana. Una representació visual i sonora de la recerca de l’home primigeni. L’home amb els seus instints. Amb aquestes corbes de nivell que dibuixen l’espectacle, la veu, el cos i una encertada banda sonora -el joc sensorial d’unes precises gotes d’aigua caient dins d’unes llaunes- d’una ancestral primigènia, dos éssers busquen l’essència humana. La recerca de la seva topografia. L’instint i l’animalitat perduts en un món on tot va molt de pressa: “Allez! Allez!”

“L’home és l’únic animal que delira” si no retorna a recuperar aquesta pulsió animal que el mantindrà en equilibri en un món cada cop més salvatge. Els elements i recursos dels actors per aquesta recerca són commovedors. Una percussió amb diferents parts del cos com una simfonia del món interior, un cos en moviment que esdevé un poètic cavall i que se’ns emporta en un galop oníric cap a un viatge emocional i estètic .Cap a un homenatge memorable a l’instint animal que ens recorre les venes. Cant, dansa, acrobàcia, clown …les arts escèniques als servei de la recerca del que com a societat hem perdut, l’instint i la pulsió animal. Una cavalcada poètica que converteix l’escenari en un quadre on les pinzellades de pintura dibuixen la nostra topografia.

Meravellosa nit Dani. Estic d’acord amb tu .

Salut i República,

Laura

Nota: 

Aquest post de caràcter epistolar, forma part del blog Apunts de Temporada, del Festival Temporada Alta 2012.

Fitxa:

  • Autors i intèrprets: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias
  • Col•laboradors: Benoît Bonnemoison – Fitte, María Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo
  • Il•luminació: Adèle Grépinet
  • So: Fanny Thollot
  • Vestuari: Céline Sathal
  • Treball rítmic: Marc Miralta
  • Coproducció: EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, Mercat de les Flors, Pronomade(s) en Haute-Garonne, Centre Nacional de la rue, La Verrerie, pôle national des arts du cirque Llanguedoc-Roussillon i Festival Montpellier – Danse 2012