Poderosa Norma

Norma (Sondra Radvanovsky), s'enfronta a Pollione (Josep Bros). FOTO: Josep Aznar

Norma (Sondra Radvanovsky), s’enfronta a Pollione (Josep Bros). FOTO: Josep Aznar

 

Escriu: Dani Chicano

Si hi ha soprano, hi ha Norma. Axioma de dret que es va fer palès a l’escenari del Festival Castell de Peralada en la posada en escena d’aquesta peça cabdal del belcantisme. Hi va haver Norma, perquè hi era la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky (Chicago, 1969), que va encarnar la suprema sacerdotessa celta d’Irminsul amb suficiència i elegància, mostrant el seguit de recursos necessaris per afrontar un rol d’aquesta magnitud: agilitat, potència, expressivitat, capacitat dramàtica… Norma, un dels personatges operístics amb més complexitat dramàtica que s’han composat -inspirada en la figura de Medea-, és l’autoritat, però també és l’amant, i la traïda, i la desesperada i la contradictòria, la irada i la venjativa, i Radvanovsky les va fer presents a totes. Casta diva, la cèlebre cavatina, va ser, òbviament, dels moments esperats i gaudits amb delectança pel públic, i hi va passar amb brillantor. La majoria de les rèpliques a Norma les hi dóna Adalgisa, també sacerdotessa i un dels vèrtexs del triangle amorós format per ella mateixa, Norma i el procònsol romà Pollione, un personatge dramàticament poc definit i d’interpretació ingrata, un pocapena que l’autor del llibret, amb una exasperant tendència moralitzant, mira de redimir enviant-lo a la pira amb Norma, gairebé com a torna. La mezzosoprano Marina Prudenskaia va fer el paper d’Adalgisa amb correcció, mentre el tenor Josep Bros va patir, i fer patir, en els aguts de la seva intervenció inicial, una circumstància que va condicionar una interpretació que va anar de menys a més. Un altre retorn esperat al festival, a més del de Radvanovsky, va ser el de Carlo Colombara, un baix d’una elegància excepcional, en el paper d’Oroveso, que a Peralada va afrontar l’any 2010 el primer paper buf de la seva carrera, el protagonista de Don Pasquale, de Donizetti, aleshores salvat amb correcció. Colombara va donar a Oroveso l’autoritat i noblesa que li pertoquen, però sense aquell punt de bel·licisme que traspua un personatge tan desagraït com la resta de secundaris. De fet, el contrast era clar, i mentre Radvanovsky brillava, la resta fregaven la correcció, inclosa l’OBC, dirigida per Carlo Montanaro, i el Cor de Cambra del Palau, un bon grup de gals emprenyats per l’assetjament dels romans i per la traïció de la seva sacerdotessa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La posada en escena, a càrrec de Susana Gómez, és de les que provoca debat. Va ser qualificada de semiescenificació, si és que això vol dir alguna cosa més que quedar-se a mig camí. Gómez va obviar absolutament qualsevol referència temporal, històrica o ètnica, per posar-la a ella, a Norma i la seva tragèdia, al centre de tot plegat, i va fer bé, si és que el problema era la modèstia de recursos. Una pendent omnipresent al terra, l’escenari absolutament buit tota la primera part, i efectes d’il·luminació ben pensats, jugant amb les teles posteriors, van deixar pas, en la segona part, a una mena de podi al bell mig de l’escena -jaç del sacrifici no reeixit i pira purificadora-, un tul translúcid que va caure passada l’escena de desesperació de la mare que està a punt d’acabar amb la vida dels fills i, més endavant, una aparent i gegantina lluna, que va aconseguir alguns moments de bellesa visual remarcable. Sempre, omnipresent, al fons de l’escena, un ciclorama del qual la directora en va treure un gran rendiment, tintant-lo dels colors convenients a cada escena, des de la boscúria ombrívola on es situava el temple d’Irminsul, fins el vermell del foc i la tragèdia. Però per damunt de tot, Radvanovsky, sempre per damunt de tot, Norma.

Fitxa

  • Música: Vincenzo Bellini
  • Llibret: Felice Romani
  • Norma: Sondra Radvanovsky; Adalgisa: Marina Prudenskaia; Pollione: Josep Bros; Oroveso: Carlo Colombara; Clotilde: Mieria Pintó; Flavio: Joan Plazaola.
  • Direcció Escènica: Susana Gómez
  • Cor de Cambra del Palau (Dir. Josep Vila) i OBC
  • Direcció Musical: Carlo Montanaro.
Anuncis

Memorable ‘Missa de Rèquiem’ de Verdi, a Peralada

La soprano Eva-Maria Westbroek, amb la mezzo Luciana D'Intino a la seva esquerra, a l'escenari de Peralada. FOTO: Shooting - Miquel González

La soprano Eva-Maria Westbroek, amb la mezzo Luciana D’Intino a la seva esquerra, a l’escenari de Peralada. FOTO: Shooting – Miquel González

Escriu: Dani Chicano

Possiblement existeixen molt pocs monuments fúnebres tan bells com la Missa de Rèquiem que Giuseppe Verdi va compondre en memòria de l’intel·lectual italià del Risorgimento, Alessandro Manzoni, que va morir el maig del 1873. Aquell decés va consternar el compositor, de la mateixa manera que l’havia trasbalsat el de Rossini, el 1868. Ja llavors Verdi va mirar d’unir la professió per composar col·lectivament una Missa de Rèquiem. Ell s’encarregaria del Libera me conclusiu. No va reeixir, però amb la mort de Manzoni va recuperar el projecte, en solitari, i el resultat va ser estrenat exactament en la data en què es complia l’aniversari del traspàs de l’escriptor. Dissabte, el Festival Castell de Peralada va tenir l’encert d’obrir l’edició d’enguany amb aquesta peça, interpretada pel Cor del Gran Teatre del Liceu (dir. José Luis Basso), la Polifònica de Puig-Reig (dir. Ramon Noguera) i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu (dir. Josep Pons) i el quartet de solistes format per la prodigiosa soprano alemanya Eva-Maria Westbroek, la mezzosoprano Luciana D’Intino, el tenor Giuseppe Filianoti i el baix Michele Pertusi.

Se’n parla molt del caràcter teatral i operístic de l’obra mestra composada per Verdi, en contraposició a altres misses de rèquiem, la qual cosa vol dir que el nivell d’expressivitat, la capacitat de connectar i emocionar el públic, és altíssima, fruit possiblement de la seva reconeguda desafecció a la religió, que el va desproveir de cotilles derivades de les convencions: el recolliment i la intimitat. Això però, planteja un repte als intèrprets, a tots, al cor, a l’orquestra i als solistes, que és vehicular aquesta expressivitat i transmetre-la. A Peralada ho van aconseguir amb eficiència i passió, a partir de dos o tres puntals. Un d’ells és, sense dubte, la soprano Eva-Marie Westbroek, que debutava al país i que enguany farà doblet a Peralada -el 2 d’agost en el concert dedicat a Wagner, sota la direcció musical de Valery Gergiev-, i que és un prodigi d’expressivitat, a més de posseir una veu privilegiada. La potència del cor i una orquestra més que solvent van contribuir a crear un clima d’emoció remarcable, amb passatges memorables, especialment en el primer terç del concert, és a dir el Rèquiem i Kyrie, i el Dies Irae.

Josep Pons va dirigir amb passió, concentrat i atent als detalls. FOTO: Shooting - Miquel González

Josep Pons va dirigir amb passió, concentrat i atent als detalls. FOTO: Shooting – Miquel González

El començament, amb el predomini de les cordes greus i el cor recitant sotto voce les frases inicials, seguit de l’entrada dels quatre solistes, va esvair qualsevol dubte respecte l’excepcionalitat de la vetllada. El terror davant l’arribada del dia en què “els segles es redueixin a cendres”, o la crida al juí definitiu d’una fanfara de trompetes repartides entre la platea i l’escenari, són moments que servarem en la memòria. La veu greu de la mezzo Luciana D’Intino, fosca, resultava hipnòtica, malgrat el seu posat inadequat per contrast amb l’entrega de Westbroek, mentre que el baix Michele Pertusi complia amb escreix encarnant amb suficiència la més absoluta estupefacció davant la mort, i el tenor Giuseppe Filianoti passava força desapercebut, fins i tot en el moment de lluïment, amb l’Ingemisco. Així va ser fins el final de la vetllada, amb Josep Pons dirigint amb passió, concentrat i atent als detalls, per acabar amb un Libera Me en què Verdi realment s’entristeix i la soprano crida, gemega, suplica i es lamenta davant la pèrdua, abans de l’esclat final del cor i d’una coda preciosa, remor celestial.

Una visió general de l'escenari de Peralada, la nit de dissabte. FOTO: Shooting - Miquel González

Una visió general de l’escenari de Peralada, la nit de dissabte. FOTO: Shooting – Miquel González

La Planeta, la sala resistent

Escriu: Dani Chicano

“L’escena teatral gironina té moltes ganes de fer coses, vol resistir i superar el moment. La gent s’ha armat i té ganes de lluitar, i això es comprova en la temàtica dels espectacles”. Pere Puig, director artístic de la Sala La Planeta, va descriure així el moment que viu la creació escènica, en la presentació de la programació de la sala pel segon trimestre de l’any 2013, que inclou 19 espectacles o concerts i 4 diàlegs o col·loquis. La programació, respecte la presentació que se’n va fer a l’inici del semestre, incorpora moltes novetats. Programar música amb mig o un any vista, és factible. Programar espectacles teatrals amb la mateixa perspectiva temporal, qui conegui una mica el sector, sabrà que és una quimera.

Programa planeta

La programació de la sala gironina inclou 7 estrenes absolutes, entre les quals la presentació del nou disc d’Els Catarres, Postals, en el marc del Festival Strenes, que es celebrarà a Girona de l’11 al 21 d’abril. També dins el mateix festival, La Planeta acollirà dues sessions del cicle Converses Enderrock, una proposta que barreja la música, la paraula i el pensament i confronten maneres de viure i veure el món, i que estaran protagonitzades per Mine! i Pau Riba, per una banda, i Pi de la Serra i Sanjosex, per l’altra. La Planeta també acollirà el concert de presentació del disc La figura del buit, d’El Petit de Cal Eril, inclòs també a Strenes.

L’escena independent no té més remei que buscar-se la vida recorrent a la creativitat, davant la passivitat més absoluta de l’administració, i molt especialment la catalana que, com en ocasions anteriors, aboca diners de manera impúdica a la celebració de fastos com els de l’Any Espriu -començant per la desproporcionada retribució al seu comissari, Xavier Bru de Sala-, en comptes de dimensionar les partides d’acord a la conjuntura, i prioritzar les inversions per protegir el teixit creatiu del país. Política d’aparador se’n diu. L’escena independent, deia, prescindeix de tot això per obligació i mostra el seu vigor. L’estrena de Pau I, el Conqueridor (Teatre a la Llauna i l’Avi Robert), amb text d’Alberto Ramos, direcció de Llàtzer Garcia i interpretació de David Planas, n’és una mostra. L’obra presenta un emprenedor, que porta tan lluny la seva ànsia emprenedora, com per fer que Catalunya sigui un país independent.

Les Antonietes, una de les companyies més interessants del panorama actual -només cal repassar la seva trajectòria i quins espectacles decideixen aixecar-, que ja han portat a La Planeta, en anteriors ocasions, El mal de la joventut (Brückner) i Molt soroll per res (Shakespeare), estrenaran a la sala gironina un dels seus nous espectacles, Stockmann -l’altre és Res, i es troba en fase de preparació-, una adaptació lliure d’Un enemic del poble, d’Henrik Ibsen. A l’entorn d’aquest espectacle arribarà un dels capítols del cicle Propostes Singulars, un col·loqui sobre la recepció de l’obra d’Ibsen a Catalunya -sobretot a través d’un dels seus lectors i divulgadors, el poeta empordanès Salvador Albert-, en què participaran el dramaturg Carles Batlle, l’historiador Josep Brugada i el director de la peça, Oriol Tarrasón. A Les Antonietes devem que, per exemple, s’hagi situat darrerament als escenaris l’obra Jesús Moncada, amb l’espectacle L’aigua, dirigit per Xicu Masó i basat en textos que es poden trobar al Cafè de la Granota, Històries de la mà esquerra, Cabòries Estivals i Calaveres Atònites, remetent tot plegat a l’univers o l’atmosfera de Camí de Sirga. Masó, posteriorment, va dirigir un altre magnífic espectacle vinculat a l’obra de Moncada, Mequinensa, produït pel TNC, el CAER i Bitò.

L'actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

L’actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

Més mostres de vigor. L’estrena del projecte d’investigació teatral emprès per l’actor Jordi Subirà (En Pere i el Capità, Un conte de les mil i una nits, La cabreta sense por, El nen que riu, Granes, Ismène après Creont, Antígona) i l’actriu i directora Cristina Cervià (Lúcid, Bondat), titulat Històries de boscos (on ni res ni ningú gosa moure’s), a partir del monòleg, com ja es deu haver deduït, La nit just abans dels boscos, de Bernard-Marie Koltès. La particularitat d’aquest espectacle i de Pau I, el Conqueridor, és que funcionen per l’anomenada taquilla inversa, això és, en funció de les possibilitats de l’espectador i de si li ha agradat o no, pagarà allò que consideri just al final de la funció.

Que La Planeta és un aparador indispensable per a la creació teatral catalana contemporània ho corrobora una experiència com el cicle Diàlegs a 4 bandes, promogut per la Platadedrama (Plataforma de Dramatúrgia de les Comarques Gironines), que arriba a la quarta edició. En aquesta ocasió es varia el format i, si bé en les edicions anteriors eren 6 dramaturgs gironins que presentaven els seus textos breus, en aquesta ocasió hi ha un canvi de format i seran tres els dramaturgs (Cristina Matas, Tona Puig i Nene Coca) que escriuran tres històries, vinculades per un tema genèrici un espai comú, però que conformarà una sola peça teatral, que es titula Bellavista, 18. Pertany també a aquesta categoria l’estrena de la peça De quan somiava que somiava quan, escrita i dirigida per Jordi Prat i Coll, un monòleg d’una actriu a l’atur, emocionalment tocada, interpretat a quatre veus per Màrcia Cisteró (Incendis, Luces de Bohemia), Sara Espígol (Litus), Berta Giraut (Elles mateixes, Bondat) i Fiona Rycroft (El fil del mite, El ventall de Lady Windermere).   

Una imatge de L'editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

Una imatge de L’editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

No ens movem d’un tipus de teatre molt concret, fugint de la intel·lectualització gratuïta, però fent anàlisis de fons, que tractin la de crisis del sistema i la crisi de de valors, quelcom que, coincideixo amb Pere Puig, és el que hem de demanar als creadors actualment. En aquest marc es situa Si no ens paguen, no paguem!!, de la companyia Teatre de l’Enjòlit, un altre d’aquelles companyies joves que val la pena seguir i que, en aquesta ocasió posa en escena la darrera actualització d’aquesta peça de Dario Fo, amb la qual ha aconseguit una bona resposta al Teatre Tantarantana. La vigència de l’obra és evident: un grup de treballadors, tips de la crisi provocada per la banca i l’encariment de preus, decideix deixar de pagar. També es submergeix en el món de la política la Companyia La Calòrica, que presenta L’editto bulgaro, de Joan Yago, que va escriure un text a partir d’un episodi real protagonitzat per Silvio Berlusconi el 2002, quan va aconseguir que fessin fora de la televisió pública italiana a un humorista i dos periodistes que el posaven en evidència als seus espais.

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Wajdi Mouawad (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels) és l’autor de Pacamambo, el text que ha decidit posar en escena la companyia osonenca CorCia Teatre, dirigida per Montse Albàs. La mort, des del punt de vista d’una nena, l’acceptació de la mort d’algú estimat, és el tema que Mouawad tracta amb un llenguatge poètic, senzill i contundent, pensant especialment en un públic jove. Una altra companyia jove, La Pulpe Teatro, presentarà l’espectacle guanyador de la Mostra de Barcelona 2012-2013, Está linda la mar, de Denise Duncan, que també va ser mereixedor del guardó a la millor interpretació femenina de la mostra, per a la gironina Lavínia Vila.

Dos espectacles gironins més: Suïcides (PocaCosa Teatre), o el muntatge de les pastanagues de Bescanó, amb dramatúrgia de Llàtzer Garcia, direcció de Marilia Samper i interpretació d’Elena Martinell i Meritxell Yanes. Humor fosc, negre, i música. L’altre també és d’humor, però no és cap comèdia, és el darrer desfici del qui un dia el crític Joaquim Armengol va batejar com a “genial torracollons”, Marcel Tomàs (Cascai Teatre), un dels millors pallassos del país, que provoca “compulsives esqueixades de barra”, que portarà a la sala gironina Hotot, estrenat en la darrera edició de Temporada Alta. Una trobada amb algú que té com a referents Johnny Melville, Rowan Atkinson, Jaques Tati, Michael Crawford o Jerome Deschamps, és una cita absolutament ineludible.

Finalment, només un espectacle familiar, amb títol explícit, Pau. La vida de Pau Casals, una proposta de teatre musical i titelles a càrrec de la Companyia Forani Teatre, que amb aquest treball va estar nominada als Premis Butaca al millor espectacle de teatre familiar. La Planeta també acollirà els assidus tallers de fi de curs d’El Galliner i els dels Escenaris Especials, teatre realitzat per persones en risc d’exclusió social, sota la direcció de Clàudia Cedó. També acollirà La Planeta l’espectacle de fi d’estudis del 4t curs de graduat d’El Galliner (Aysikidim Teatre), Scholastici Bufones, amb dramatúrgia i direcció de Janot Carbonell

Mereixen mencions a part els dos espectacles de l’Aula de Teatre de la UdG, que celebra el seu vintè aniversari amb aquestes dues propostes que compten, amb la direcció de Mercè Mas, en el primer cas, i la col·laboració a la dicció de Salvador Oliva en ambdues. William Shakespeare: els sonets, és la primera. Oliva ja va estrenar un espectacle amb textos triats de l’obra del bard en la darrera edició de Temporada Alta, i també té cura de la dicció dels intèrprets universitaris en la segona proposta, Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. No s’hi posen per poc.

La portada del llibre de Narc

La portada del llibre de Narcís-Jordi Aragó, editat per A Contravent.

Una darrera proposta, que també és una cita ineludible, per a tothom, però molt particularment pels gironins, és la presentació del llibre Periodisme sota sospita, de Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932), editat per la indispensable A Contravent de Quim Torra. Aragó, degà del periodisme gironí i català, ha recollit en un volum les seves pròpies experiències i records com a director de la històrica revista Presència -també va estar vinculat estretament a El Punt i a Revista de Girona, que va dirigir-, i la manera de fer periodisme en català en plena dictadura. L’acte el presentaran Narcís Genís, president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya; l’ex-alcalde i ex-conseller Joaquim Nadal, i l’actual alcalde de Girona, Carles Puigdemont. És la cirera del pastís que han preparat els responsables de La Planeta, la sala resistent. I que duri.