La Planeta, la sala resistent

Escriu: Dani Chicano

“L’escena teatral gironina té moltes ganes de fer coses, vol resistir i superar el moment. La gent s’ha armat i té ganes de lluitar, i això es comprova en la temàtica dels espectacles”. Pere Puig, director artístic de la Sala La Planeta, va descriure així el moment que viu la creació escènica, en la presentació de la programació de la sala pel segon trimestre de l’any 2013, que inclou 19 espectacles o concerts i 4 diàlegs o col·loquis. La programació, respecte la presentació que se’n va fer a l’inici del semestre, incorpora moltes novetats. Programar música amb mig o un any vista, és factible. Programar espectacles teatrals amb la mateixa perspectiva temporal, qui conegui una mica el sector, sabrà que és una quimera.

Programa planeta

La programació de la sala gironina inclou 7 estrenes absolutes, entre les quals la presentació del nou disc d’Els Catarres, Postals, en el marc del Festival Strenes, que es celebrarà a Girona de l’11 al 21 d’abril. També dins el mateix festival, La Planeta acollirà dues sessions del cicle Converses Enderrock, una proposta que barreja la música, la paraula i el pensament i confronten maneres de viure i veure el món, i que estaran protagonitzades per Mine! i Pau Riba, per una banda, i Pi de la Serra i Sanjosex, per l’altra. La Planeta també acollirà el concert de presentació del disc La figura del buit, d’El Petit de Cal Eril, inclòs també a Strenes.

L’escena independent no té més remei que buscar-se la vida recorrent a la creativitat, davant la passivitat més absoluta de l’administració, i molt especialment la catalana que, com en ocasions anteriors, aboca diners de manera impúdica a la celebració de fastos com els de l’Any Espriu -començant per la desproporcionada retribució al seu comissari, Xavier Bru de Sala-, en comptes de dimensionar les partides d’acord a la conjuntura, i prioritzar les inversions per protegir el teixit creatiu del país. Política d’aparador se’n diu. L’escena independent, deia, prescindeix de tot això per obligació i mostra el seu vigor. L’estrena de Pau I, el Conqueridor (Teatre a la Llauna i l’Avi Robert), amb text d’Alberto Ramos, direcció de Llàtzer Garcia i interpretació de David Planas, n’és una mostra. L’obra presenta un emprenedor, que porta tan lluny la seva ànsia emprenedora, com per fer que Catalunya sigui un país independent.

Les Antonietes, una de les companyies més interessants del panorama actual -només cal repassar la seva trajectòria i quins espectacles decideixen aixecar-, que ja han portat a La Planeta, en anteriors ocasions, El mal de la joventut (Brückner) i Molt soroll per res (Shakespeare), estrenaran a la sala gironina un dels seus nous espectacles, Stockmann -l’altre és Res, i es troba en fase de preparació-, una adaptació lliure d’Un enemic del poble, d’Henrik Ibsen. A l’entorn d’aquest espectacle arribarà un dels capítols del cicle Propostes Singulars, un col·loqui sobre la recepció de l’obra d’Ibsen a Catalunya -sobretot a través d’un dels seus lectors i divulgadors, el poeta empordanès Salvador Albert-, en què participaran el dramaturg Carles Batlle, l’historiador Josep Brugada i el director de la peça, Oriol Tarrasón. A Les Antonietes devem que, per exemple, s’hagi situat darrerament als escenaris l’obra Jesús Moncada, amb l’espectacle L’aigua, dirigit per Xicu Masó i basat en textos que es poden trobar al Cafè de la Granota, Històries de la mà esquerra, Cabòries Estivals i Calaveres Atònites, remetent tot plegat a l’univers o l’atmosfera de Camí de Sirga. Masó, posteriorment, va dirigir un altre magnífic espectacle vinculat a l’obra de Moncada, Mequinensa, produït pel TNC, el CAER i Bitò.

L'actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

L’actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

Més mostres de vigor. L’estrena del projecte d’investigació teatral emprès per l’actor Jordi Subirà (En Pere i el Capità, Un conte de les mil i una nits, La cabreta sense por, El nen que riu, Granes, Ismène après Creont, Antígona) i l’actriu i directora Cristina Cervià (Lúcid, Bondat), titulat Històries de boscos (on ni res ni ningú gosa moure’s), a partir del monòleg, com ja es deu haver deduït, La nit just abans dels boscos, de Bernard-Marie Koltès. La particularitat d’aquest espectacle i de Pau I, el Conqueridor, és que funcionen per l’anomenada taquilla inversa, això és, en funció de les possibilitats de l’espectador i de si li ha agradat o no, pagarà allò que consideri just al final de la funció.

Que La Planeta és un aparador indispensable per a la creació teatral catalana contemporània ho corrobora una experiència com el cicle Diàlegs a 4 bandes, promogut per la Platadedrama (Plataforma de Dramatúrgia de les Comarques Gironines), que arriba a la quarta edició. En aquesta ocasió es varia el format i, si bé en les edicions anteriors eren 6 dramaturgs gironins que presentaven els seus textos breus, en aquesta ocasió hi ha un canvi de format i seran tres els dramaturgs (Cristina Matas, Tona Puig i Nene Coca) que escriuran tres històries, vinculades per un tema genèrici un espai comú, però que conformarà una sola peça teatral, que es titula Bellavista, 18. Pertany també a aquesta categoria l’estrena de la peça De quan somiava que somiava quan, escrita i dirigida per Jordi Prat i Coll, un monòleg d’una actriu a l’atur, emocionalment tocada, interpretat a quatre veus per Màrcia Cisteró (Incendis, Luces de Bohemia), Sara Espígol (Litus), Berta Giraut (Elles mateixes, Bondat) i Fiona Rycroft (El fil del mite, El ventall de Lady Windermere).   

Una imatge de L'editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

Una imatge de L’editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

No ens movem d’un tipus de teatre molt concret, fugint de la intel·lectualització gratuïta, però fent anàlisis de fons, que tractin la de crisis del sistema i la crisi de de valors, quelcom que, coincideixo amb Pere Puig, és el que hem de demanar als creadors actualment. En aquest marc es situa Si no ens paguen, no paguem!!, de la companyia Teatre de l’Enjòlit, un altre d’aquelles companyies joves que val la pena seguir i que, en aquesta ocasió posa en escena la darrera actualització d’aquesta peça de Dario Fo, amb la qual ha aconseguit una bona resposta al Teatre Tantarantana. La vigència de l’obra és evident: un grup de treballadors, tips de la crisi provocada per la banca i l’encariment de preus, decideix deixar de pagar. També es submergeix en el món de la política la Companyia La Calòrica, que presenta L’editto bulgaro, de Joan Yago, que va escriure un text a partir d’un episodi real protagonitzat per Silvio Berlusconi el 2002, quan va aconseguir que fessin fora de la televisió pública italiana a un humorista i dos periodistes que el posaven en evidència als seus espais.

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Wajdi Mouawad (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels) és l’autor de Pacamambo, el text que ha decidit posar en escena la companyia osonenca CorCia Teatre, dirigida per Montse Albàs. La mort, des del punt de vista d’una nena, l’acceptació de la mort d’algú estimat, és el tema que Mouawad tracta amb un llenguatge poètic, senzill i contundent, pensant especialment en un públic jove. Una altra companyia jove, La Pulpe Teatro, presentarà l’espectacle guanyador de la Mostra de Barcelona 2012-2013, Está linda la mar, de Denise Duncan, que també va ser mereixedor del guardó a la millor interpretació femenina de la mostra, per a la gironina Lavínia Vila.

Dos espectacles gironins més: Suïcides (PocaCosa Teatre), o el muntatge de les pastanagues de Bescanó, amb dramatúrgia de Llàtzer Garcia, direcció de Marilia Samper i interpretació d’Elena Martinell i Meritxell Yanes. Humor fosc, negre, i música. L’altre també és d’humor, però no és cap comèdia, és el darrer desfici del qui un dia el crític Joaquim Armengol va batejar com a “genial torracollons”, Marcel Tomàs (Cascai Teatre), un dels millors pallassos del país, que provoca “compulsives esqueixades de barra”, que portarà a la sala gironina Hotot, estrenat en la darrera edició de Temporada Alta. Una trobada amb algú que té com a referents Johnny Melville, Rowan Atkinson, Jaques Tati, Michael Crawford o Jerome Deschamps, és una cita absolutament ineludible.

Finalment, només un espectacle familiar, amb títol explícit, Pau. La vida de Pau Casals, una proposta de teatre musical i titelles a càrrec de la Companyia Forani Teatre, que amb aquest treball va estar nominada als Premis Butaca al millor espectacle de teatre familiar. La Planeta també acollirà els assidus tallers de fi de curs d’El Galliner i els dels Escenaris Especials, teatre realitzat per persones en risc d’exclusió social, sota la direcció de Clàudia Cedó. També acollirà La Planeta l’espectacle de fi d’estudis del 4t curs de graduat d’El Galliner (Aysikidim Teatre), Scholastici Bufones, amb dramatúrgia i direcció de Janot Carbonell

Mereixen mencions a part els dos espectacles de l’Aula de Teatre de la UdG, que celebra el seu vintè aniversari amb aquestes dues propostes que compten, amb la direcció de Mercè Mas, en el primer cas, i la col·laboració a la dicció de Salvador Oliva en ambdues. William Shakespeare: els sonets, és la primera. Oliva ja va estrenar un espectacle amb textos triats de l’obra del bard en la darrera edició de Temporada Alta, i també té cura de la dicció dels intèrprets universitaris en la segona proposta, Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. No s’hi posen per poc.

La portada del llibre de Narc

La portada del llibre de Narcís-Jordi Aragó, editat per A Contravent.

Una darrera proposta, que també és una cita ineludible, per a tothom, però molt particularment pels gironins, és la presentació del llibre Periodisme sota sospita, de Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932), editat per la indispensable A Contravent de Quim Torra. Aragó, degà del periodisme gironí i català, ha recollit en un volum les seves pròpies experiències i records com a director de la històrica revista Presència -també va estar vinculat estretament a El Punt i a Revista de Girona, que va dirigir-, i la manera de fer periodisme en català en plena dictadura. L’acte el presentaran Narcís Genís, president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya; l’ex-alcalde i ex-conseller Joaquim Nadal, i l’actual alcalde de Girona, Carles Puigdemont. És la cirera del pastís que han preparat els responsables de La Planeta, la sala resistent. I que duri.

Anuncis

Les màscares de Salvador Espriu, un report

Escriu: Joaquim Armengol

Salvador Espriu, retratat el 1980. FOTO: Guillermina Puig / Gencat.cat)

Salvador Espriu, retratat el 1980. FOTO: Guillermina Puig / Gencat.cat)

Fa uns dies a Santa Coloma de Farners es va celebrar una taula rodona a l’entorn de la figura de Salvador Espriu. Que Espriu pugui generar rialles i divertiment sembla en aparença un fet contrari a la seva estètica negre i retinguda, però potser no al seu pessimisme grotesc i lúcid. El cert és que durant l’acte es van llevar uns quants vels sense deixar d’haver-hi mai un enjogassat i autèntic nivell intel·lectual. De tal manera que l’acte va tenir un fenomenal ambient d’interlocució dialèctica ple d’humor, coneixement, dissonàncies, consonàncies, exaltació i topants contraris inalterables com si fossin enconades columnes de Telamó. Per raó de tot això, algunes coses varen quedar més o menys esclarissades respecte al poeta: a) La vida no viscuda, reclosa més aviat en un pla mental; b) Una sexualitat mal resolta, probablement homosexual, atès l’enamorament (discutit) i l’amor que sentia l’escriptor per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i l’efecte devastador que va produir-li aquesta mort prematura abans que Espriu pogués reconciliar-s’hi (Salvador i Bartomeu van rompre l’amistat per culpa d’un evident distanciament polític); c) El franquisme social defensat en un principi per Espriu i que a la llarga abandonaria (l’escriptor mai va ser un home separatista, més aviat somiava una Iberia unida amb llengües i cultures pròpies), malgrat alguns se sentissin ofesos per aquest fet incontestable que els va fer trontollar la imatge immaculada i polida del rossinyol líric; d) Que el puntal literari s’escau majorment en la seva narrativa i el teatre, més que en la poesia; e) L’obvietat de la recent biografia publicada; f) El pessimisme atrabiliari respecte a tot; g) El pes de la mort en tota la seva obra; h) La increïble precocitat d’Espriu; i) La contínua i obsessiva reescriptura de la seva obra durant tota la vida; i, en definitiva, j) La certesa que l’única pàtria real d’Espriu va ser pròpiament imaginària: Sinera.

Roger Vilà, Mita Casacuberta, Jordi Galves i Joan Casas, en el transcurs de la taula rodona, a Santa Coloma de Farners. FOTO: Originals i petites criatures.

Roger Vilà, Mita Casacuberta, Jordi Galves i Joan Casas, en el transcurs de la taula rodona, a Santa Coloma de Farners. FOTO: Originals i petites criatures.

L’alegre comitè d’espriuòlegs reunits era format per Mita Casacuberta, Joan Casas i Jordi Galves, que varen fer les delícies d’un públic poc acostumat a la disputa. La doctora Casacuberta, sense deixar el barret professoral, va esbossar l’univers literari més palmari, i no fou fins a la segona volta que va desempallegar-se dels postulats acadèmics deixant-se anar una mica. El doctor Casas va resseguir el seu itinerari personal agafant Espriu de la mà com un company de viatge, fent comprendre que Espriu quedava inserit en la seva vida íntima i social d’una manera aclaparadora, per acabar ocupant, finalment, un espai reduït en cinc volums a la prestatgeria, just per reivindicar-ne, tot seguit, la seva recuperació recent, retrobant l’escriptor que l’havia encativat de nou amb un llibre que acabarà, ben segur, per obsessionar-lo: Les roques i el mar, el blau. El doctor Galves, brillant i divertit, tot afilant la seva reconeguda mirada crítica, va deixar caure uns quants explosius destres entre la concurrència, i no només sobre la figura d’Espriu, també damunt la societat provinciana que el glorifica. Algunes, moltes, coses van quedar pendents per culpa del temps, què hi farem: seria Salvador Espriu el mateix sense Mª Aurèlia Campmany, Ricart Salvat i Raimon? Què hi havia darrera l’acostumada ambivalència d’aquell ésser? Quin és el valor real de la seva poesia? Quina humanitat el definia? Era un home que sempre deia la veritat com afirmava? L’amistat amb Vinyoli? El debat que va desencadenar aquest triangle tant distint i distingit va ser magnífic i exemplar, centellejant i dinàmic, amb l’evident resultat de no avorrir ningú, ni tant sols, les petites i originals criatures que hi havia per allí fent fotografies. La família Espriu va disculpar la seva presència, l’única pega.

Que cadascú té el seu Salvador Espriu i que alguns no saben qui és, o sigui que no l’han llegit més que d’esquitllentes, com va quedar ben clar fa uns dies quan l’encorbatat públic assistent al Palau de la Música va posar els dos peus a la galleda -pregunteu-li al fenomenal Jordi Boixaderas– en aquell parany polititzat que fou la inauguració del Any Espriu, i que la utilització de la política, abans i ara, d’aquest personatge literari precoç i al·lucinant, és un mal irremeiable, també. D’altra banda, la figura d’Espriu genera un munt de paradoxes francament divertides, per no dir grotesques: essent un autor difícil i tan poc llegit se l’escull com a patum de la literatura catalana? Un franquista, iberista, contraseparatista i alhora convertit en símbol de l’antifranquisme, ara, de nou, esdevé l’abanderat, la proa literària del secessionisme català? El màxim representant del pessimisme més recalcitrant i desesperançador se l’emplaça a ser l’ànima guia de l’esperança d’aquesta pàtria a la deriva i en construcció? Etc.

A Barcelona el festegen d’una manera o altra cada dia, es fan actes, es llencen frases al vol, al metro, arreu, tretes de context, inflant la veneració i l’autèntic desconeixement, però cal recordar que en una entrevista Espriu deia d’aquesta gran ciutat tot això: “Barcelona és una ciutat terrible, un garatge desordenat, monstruós i infecte, un organisme amb milers de ventres atacats de peritonitis aguda i sense adob possible, i això que diuen que tenim, i a ulls clucs ho he creure, els millors administradors que puguis desitjar. Imaginin-se si ara haguéssim de patir, per exemple, el pobre, limitat i virtuós Rius i Taulet! Barcelona ha estat, és i per desgràcia serà sempre el cap i casal de Catalunya i totes aquestes agraïdes bestieses, d’acord. Els nostres afers col·lectius s’han de decidir i de guanyar principalment a Barcelona, però ara no saps on hi ha els seus punts neuràlgics, no els trobes. És una mena d’aduar amb excés d’automòbils arreu i algun camell –o potser dromedari- al parc; no una ciutat. Em fa molta por i de grat fugiria. No sé ben bé què és Barcelona, ni el país tampoc. Però en aquest país gairebé esdernegat hi ha una cosa viva, genuïna, autèntica, susceptible de revifament, malgrat les anihiladores presses combinades del progrés i el turisme: les comarques.”

La placa a la façana de la casa natal de Salvador Espriu, a Santa Coloma de Farners, obra de Josep Martí Sabé. FOTO:  Òmnium Cultural (la Selva)

La placa a la façana de la casa natal de Salvador Espriu, a Santa Coloma de Farners, obra de Josep Martí Sabé. FOTO: Òmnium Cultural (la Selva)

I per què Santa Coloma de Farners celebra una taula rodona en honor a l’escriptor? El fet és que Salvador Espriu hi va néixer, més aviat per accident que per ganes, i s’hi va estar dos anys. Si doneu una volta pel poble, naturalment hi ha una ruta Espriuenca, hi trobareu una placa en una façana feta per en Josep Martí Sabé, algun poema entaforat al mig d’una pedra i una estàtua al·legòrica del senyor Josep Maria Subirach dedicada al poeta. Com que jo també sóc fill d’aquest poble estrany i mai no he entès del tot ni m’ha entusiasmat gaire aquesta estàtua (per cert, la ploma que sosté el poeta a la mà està trencada), cada vegada que hi passava pel davant em preguntava les raons d’un monument com aquell. Amb els anys, i especialment ara a compte del centenari, he buscat en l’obra d’Espriu algun poema, alguna referència a la capital de la Selva; no n’he trobat cap ni un, cap ni una. A excepció d’una insignificança: la Petita antologia poètica lliurada el 26 de setembre de 1980. Un recull fet pel mateix Espriu que consta de 31 poemes amb el qual volia agrair a la ciutat el nomenament de fill predilecte. Dels 31 poemes, hi ha 5 haikús i 18 tankes: “Perquè retorna/quan sóc perdut en l’ombra/un debilíssim/record d’infant les ales/passen sense tocar-me”. És cert que, a més, un alcalde molt persistent li va fer escriure una mena de teula dolça anomenada Aproximació a Santa Coloma i a alguns dels seus entorns, enviant-li unes fotografies horroroses que val més que enterrem i fem com que aquesta cosa impresa no ha existit mai. La memòria d’Espriu d’aquest poble és tan vaga com escassa, de fet sols li va restar el boirós record d’una gran nevada i d’un ninot de neu que va fer el seu pare. És fàcil comprendre que Santa Coloma de Farners no hi pinti res en la vida d’Espriu i que, per tant, tampoc en la seva obra literària. No obstant això he pescat en una altra entrevista unes paraules que molt bé podrien compensar als colomencs d’alguna manera: “Em van nomenar fill adoptiu d’Arenys de Mar en una cerimònia perfecta celebrada a la Generalitat i presidida pel doctor Pujol, i sóc fill predilecte de Santa Coloma de Farners. Jo vaig néixer a Santa Coloma de Farners i, per tant, em sento molt fill d’allà. De manera que ara tinc dues mares, a més de la meva, desgraciadament morta: la vila d’Arenys de Mar i la ciutat de Santa Coloma de Farners, amors que són tots compatibles i que l’un no exclou l’altre.”

En alguna banda he llegit que l’únic que desitjava l’escriptor en morir era que l’oblidessin i desaparèixer del tot, tinc la sensació que això acabarà essent un fet consumat. Salvador Espriu va ser i serà allò que s’anomena una patum i com a tal, terminat aquest any estrambòtic i sacsejat el seu perfil com una bandera, tornarà a passar avall; potser, amb sort, relegat de nou a les prestatgeries d’uns quants, fins a nova ordre.

Nota: article publicat al portal cultural digital El Núvol el 28/2/2013. Inclòs en aquest blog amb autorització expressa de l’autor.

Maleït ticketing

Ticket solultions 385

Escriu: Dani Chicano

Avui, dia 26, en el moment en què redacto aquest post, és impossible adquirir entrades en línia dels espectacles dels espais que programa l‘Ajuntament de Girona, i també de la sala La Planeta que, per conveni, va en el mateix paquet. Això malgrat que es va anunciar que des del dia 18 d’aquest mes, a partir de les 10 del matí, es podien comprar les entrades dels espectacles programats fins el mes de juny del 2013. En el rerefons d’aquesta greu disfunció hi ha el canvi en l’empresa que ofereix el servei, “en règim de no exclusivitat, de venda anticipada d’entrades per internet, dispositius mòbils i altres canals integrables en el sistema, per a esdeveniments”, tal i com resa l’enunciat del concurs convocat pel consistori.Fins abans de la darrera edició de Temporada Alta, el servei el feia Serviticket, això és la Caixa -ara s’ha venut el negoci a una altra empresa, Ticketmaster, amb seu a Bilbao, que continua essent la Caixa-, amb unes comissions que anaven d’abusives a escandalosament abusives, amb l’afegit que les dades del comprador, un botí molt valuós, restava en poder de l’empresa prestadora del servei, i no de qui la contractava, com seria el més normal. Davant la inacció de l’Ajuntament, l’organització de Temporada Alta, Bitò Produccions, va rastrejar el mercat a la recerca d’una empresa que oferís un servei més avantatjós econòmicament i que, a més, permetés que la base de dades fos propietat de l’organització, per tal d’elaborar estratègies de màrqueting i treballar amb més efectivitat sobre els públics per confegir ofertes personalitzades. Finalment en van trobar una que complia aquests requisits, que era referent en el sector -havia fet la venda d’entrades de les dues darreres finals a quatre europees de bàsquet, treballa amb gran part de clubs de l’ACB i amb no pocs equipaments culturals, des de museus a auditoris i teatres- i que, a més, per acabar d’arrodonir-ho, té la seu al Parc Tecnològic i Científic de la Universitat de Girona. Una empresa gironina, que també té seus a Turquia (2011) i Alemanya (2012). L’empresa es Koobin Sports & Cultural Events Management. Oli en un llum!

Una vista interior del Teatre Municipal de Girona, un coliseu preciós. FOTO: Vistes360.com

Una vista interior del Teatre Municipal de Girona, un coliseu preciós. FOTO: Vistes360.com

Bitò va fer la proposta al consistori i, després de vèncer no poques i incomprensibles resistències, finalment aquest va cedir, i en la darrera edició de Temporada Alta, després de dos mesos de feina per implantar el nou sistema de venda d’entrades, personalitzat, fet a mida, va entrar en funcionament, amb resultats excel·lents, tal i com es remarcava en la roda de premsa de balanç de Temporada Alta. Només un però: algun problema el primer dia de venda, per l’acumulació de públic a taquilla. Cal fer esment d’un detall, que no és menor, per tal que cadascú en faci la seva interpretació: el Director Executiu (CEO) de Koobin, és Carles Arnal, número 10 com a independent de la llista del PSC per Girona, encapçalada per Pia Bosch, en les darreres eleccions municipals.

La lògica assenyala que, si hi ha una empresa gironina, referent en el seu sector, que a més ha funcionat bé, superant una prova de foc com és Temporada Alta, és una candidata a tenir en compte per prestar el servei en el futur. Però heus aquí que les coses s’han de fer seguint un procediment correcte, i l’Ajuntament, per contractar aquest servei, està obligat a convocar concurs públic. I ho fa. Pressupost bàsic de licitació: 8.161,99 euros, IVA inclòs. Durada del contracte: 2 anys. Termini de presentació d’ofertes: 31/08/2012. Això vol dir que es va convocar a principis o mitjans d’agost que, com tothom sap, és un més molt hàbil. Valor estimat del contracte: 162.896,16 euros (sense IVA). L’obertura de pliques va ser el 5 i 17 de setembre; la data d’adjudicació del contracte va ser el 18 de novembre ; la data de formalització del contracte va ser el 4 de desembre i la de publicació, el 13 de desembre, i el dia 18 havia de començar la venda anticipada d’entrades.

És de suposar que, quan es convoca un concurs, cal fer una tasca de comunicació per tal que quantes més empreses del sector ho sàpiguen, millor, perquè vol dir més competència i més alternatives, I si a més, n’hi ha una que interessa especialment que s’hi presenti, no seria pas la primera vegada que, des de l’organisme adjudicador, s’hi faci un especial èmfasi en aquest aspecte, no només una trucada que s’assegura que es va fer, però que a més, es va quedar sense resposta. Doncs bé, finalment, el número d’ofertes rebudes va ser, ni més ni menys que de 2. L’empresa adjudicatària va resultar ser Stendhal Museum Solutions, S.L., una empresa amb seu a tocar de Girona, a Dos Hermanas, Sevilla.

Lloc web de Stendhal, amb el portal d'entrada a la seva plataforma de venda d'entrades, batejada com a OberonSaas.

Lloc web de Stendhal, amb el portal d’entrada a la seva plataforma de venda d’entrades, batejada com a OberonSaas i que, vista la situació, esdevé ironia fina: “Sin trabajo extra, sin complicaciones”.

El resultat de tot plegat és que el dia 17 de desembre, un dia abans d’obrir la venda al públic, l’empresa sevillana feia un curset accelerat als responsables de les taquilles dels espais municipals per mostrar-los com anava el sistema. El dia següent, el 18, quan havia de començar la venda, La Planeta decidia retirar tota l’oferta d’entrades, en línia i presencial, pel gran nombre d’errades de tota mena (numeració, horaris, ortografia) que contenia la seva programació en el lloc web de l’empresa. Pel que fa a la resta d’espais, els problemes han estat innombrables, des del primer dia, amb gent esperant fins a 5 hores, per poder comprar les entrades. En línia, hores d’ara, no es pot comprar res, en un lloc web construït de manera absolutament improvisada i amb un munt inadmissible d’errades ortogràfiques. Presencialment, només es poden comprar entrades soltes i, si es demanen abonaments, la resposta és demanar el telèfon del sol·licitant i assegurar-los que Stendhal ja els trucarà.

La campanya de Nadal, en què es consolida l’hàbit de regalar entrades de teatre, ja se n’ha anat a Can Pistraus. A Girona, el teatre, la cultura, a més de ser perjudicada per la pujada al 21% de l’IVA, també és perjudicada per la incompetència de qui hagi decidit engegar aquest procés en un ajuntament en què el regidor de Cultura brilla per la seva absència, i per la incompetència flagrant de la mateixa empresa adjudicatària. Tot això resta autoritat moral i credibilitat a qui des de l’alcaldia, o la regidoria de promoció econòmica, es dedica a fer el discurs aquell tan florit de donar suport a les empreses gironines, i als emprenedors gironins, i bla bla bla. Ah, i si tens problemes, truca’ls a Sevilla, que ara vénen!

NOTA: Aquesta mesura ha suposat, a més, la liquidació del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA), fent impossible que els espectadors de Salt puguin comprar entrades dels espectacles de Girona a la seva localitat, i a la inversa. Sempre fent-ho fàcil! Caldrà explicar-ho, també. Ah, a Salt, vénen entrades amb normalitat des de fa dies. Han mantingut Koobin.

Aquest post va ser publicat el 28/12/2012 al diari digital Aragirona.cat

Salvador Sunyer, frases d’un balanç

logotempalpetitEscriu: Dani Chicano

Aquesta és una tria de frases que Salvador Sunyer, director del festival, va pronunciar en la roda de premsa de presentació del balanç de la 22a edició de Temporada Alta (2012), al Teatre Municipal de Girona.

“Ha estat, amb diferència, l’edició més complicada i difícil del festival”

“Pel que fa a la qüestió econòmica, la Generalitat encara ens deu les subvencions del 2011 i del 2012, i també hem de tenir en compte l’agressió que suposa la puja de l’IVA al 21%, feta per tal que ningú faci res en l’àmbit cultural”

“Tot i això, i unes circumstàncies personals difícils que no vénen  al cas, el festival ha anat inexplicablement bé”

“Els artistes han ajudat moltíssim. Cal tenir en compte que molts cobren ara la meitat del què cobraven abans”

“La resposta del públic ha estat brutal”

“Fins la inauguració d’El Canal, la veritat és que tenia moltes ganes de plegar”

“La mitjana d’ocupació (90,02%) hauria estat més alta si no s’haguessin fet tantes funcions de Racconto (Mayumaná)”

“El percentatge d’invitacions ha baixat (d’aprox. el 13% al 12,5%), però cal afegir les de caràcter social, que han estat ofertes a gent que pels motius que sigui no poden pagar l’entrada i a darrera hora se’ls convida. Aquesta és una línia que obrirem encara més en el futur”

“No sé perquè hi ha tant públic. Potser és que ja hi ha un cert vici de la gent d’aquí i també cal dir que ve més gent de fora”

“El nou sistema de venda d’entrades ha funcionat a la perfecció, tret d’algun petit incident a l’inici de l’obertura de taquilles, el primer dia, per l’afluència de públic”

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S'estava presentant un èxit d'ocupació, artístic i  de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S’estava presentant un èxit d’ocupació, artístic i de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

” El que caracteritza aquest festival és la mirada diferent que ofereix amb espectacles internacionals com Hamlet (Korsunovas), Ghost Road (Murgia), Play (Sidi Larbi i Shantala Shivalingappa), El cor de les tenebres (Cassiers) o Ping Pang Qiu (Liddell)”

“En el futur crec que és en el teatre del país on hem de posar més energia, oferint espai als creadors de casa i la possibilitat que també s’equivoquin, com Rigola amb el Macbeth i la tonteria posterior del facebook, però també que puguin treure bons espectacles com Blaï Mateu o Pau Miró

“Ara és quan es comença a notar més que aquí treballem en condicions tercermundistes, quan vénen espectacles bons, que treballen en unes condicions que no tenen res a veure amb les d’aquí”

“Quan tens tan pocs mitjans, has d’anar a l’essencial, i aquí encara no ens hi hem acostumat a això”

“Tinc la sensació que des de fora, a Temporada Alta i El Canal, se’ns veu més grossos o se’ns dóna més transcendència de la que realment tenim. Ho hem pogut comprovar amb els participants a la setmana dels programadors”

“En l’àmbit de la promoció econòmica ens hem d’espabilar per elaborar uns bons paquets turístics per tal que el públic s’instal·li 3 o 4 dies a Girona

“L’aspiració que tenim és la d’acostar-nos a la bíblia (33% pressupost cobert per la taquilla, 33% per patrocinadors i 33% per administracions). Ara estem al 24,3% de taquilles”

“De les nostres despeses, el 45% es destina a pagar a les companyies, als artistes i això és important perquè amb la crisi es tendeix a retallar en la part artística”

“Cal començar a pensar l’any que ve quines fórmules apliquem per tal que tothom que vulgui anar a teatre però no tingui recursos, hi pugui anar”

“El festival, en el futur, serà molt diferent per la manca de recursos i perquè, veient cap a on va tot, o ens avancem o no ens en sortirem. Esperarem al nou govern i al nou conseller, a veure què vol fer”

“Estem disposat a aplicar canvis de tot tipus, tret de la qualitat, del nivell artístic. Per mantenir el nivell , no tinc cap problema a reduir la durada”

“També podrien variar els espais i fins i tot podríem arribar a Barcelona. De fet, amb l’arribada del TAV, Barcelona passarà a ser un barri de Girona

“Insistirem en la internacionalització. Hem entrat en un programa amb altres festivals potents (Earpan), engegarem un projecte per portar obres amb una mirada a l’Europa de l’est, treballem amb un nou projecte de caràcter europeu amb el Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, farem un petit Temporada Alta a Buenos Aires amb un torneig de dramatúrgia de catalans contra argentins i continuarem fent la setmana dels programadors”

“Demanarem ajudes per dur més teatre iberoamericà”

“En definitiva, Temporada Alta ha de ser més internacional, més social i cal insistir i millorar en la qüestió de la promoció econòmica”

“Jo acabo com a director d’El Canal el 31 de desembre. Cal que se’n dibuixi el futur, però el fet que encara no se sàpiga el nou director farà que la temporada 2013-2014 sigui pràcticament perduda tant pel què fa a les coproduccions nacionals, com les internacionals, com a la recerca de recursos”

Després d’aquesta roda de premsa, només es pot afegir que el futur de tot plegat és incert, i els interrogants que planen sobre Temporada Alta, El Canal i el clúster de les artes escèniques que s’estava desenvolupant són excessius. Afegiré un fragment, el darrer, del document que es va entregar als mitjans en aquesta roda de premsa, que crec que és molt aclaridor: “Tenim la certesa que per part d’alguns hi ha la voluntat que Temporada Alta i El Canal deixin de treballar conjuntament com a dues potes d’un mateix projecte i això ens sembla greu, perquè creiem que només es pot aconseguir que Girona/Salt tinguin un paper important a l’Europa de l’escena si tots (teatres de la zona, festival, El Canal, etc.) treballem junts i amb uns objectius comuns. Si això no es dóna ens centrarem només en el festival, amb la voluntat que continuï tenint sentit però variant-ne força el model.” Això deixa la porta oberta a possibilitats com que el festival escurci la durada de manera dràstica, o fins i tot que es traslladi parcial o totalment a d’altres localitats. Si les administracions no s’obliden de lluites per les quotes de poder i no fan el paper que toca fer -començant per la Generalitat, que s’ha desentès d’El Canal– i no es tornen a posar d’acord per mantenir i potenciar el model actual, les conseqüències sobre una de les iniciatives culturals més importants del país, i que tenen més projecció internacional, poden ser imprevisibles.

‘Desig’ a Hamburg

El repartiment alemany de 'Desig' (Begehren): Christina Geiße (Die Frau), Matthias Leja (Der Ehemann), Oda Thormeyer (Sie) i Tilo Werner (Der Mann). FOTO: Thalia Theater

El repartiment alemany de ‘Desig’ (Begehren): Christina Geiße (Die Frau), Matthias Leja (Der Ehemann), Oda Thormeyer (Sie) i Tilo Werner (Der Mann). FOTO: Thalia Theater

Escriu: Joaquim Armengol

Fa unes setmanes, sortint d’un espectacle, vaig trobar-me al centre d’un intercanvi apassionat d’idees, tot girava al voltant d’una peça de teatre: Desig (1991). L’un era el professor d’universitat i crític de dansa Joaquim Noguero, que dedica anualment unes quantes classes a escodrinyar les boscúries d’aquest text tan suggeridor i estrany; l’altra era el propi autor, Josep Maria Benet i Jornet, en Papitu, que es va quedar estupefacte en adonar-se del coneixement exhaustiu que tenia en Quim Noguero de la seva obra, capaç de citar diàlegs sencers de la peça sense despentinar-se, indicar-ne les intencions i les claus per a una òptima comprensió. En Papitu escoltava atentament, els ulls li brillaven, i, de tant en tant, apuntava algun detall concret enmig d’aquell doll extraordinari de paraules que rajaven de l’altre cervell sensacional. Nit de memòria inesborrable, d’apassionada dialèctica entre dos autèntics i enjogassats titans. Quin despullament! Al meu parer, Desig és un dels escassos textos als quals podríem penjar l’etiqueta de clàssic contemporani de la dramatúrgia catalana, un text fonamental, certament, i la punta d’un iceberg que segueix creixent i creixent, enfonsant-se en les riques aigües, i revelant el misteri d’una generació que ha tret alguna personalitat extraordinària.

El dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet, l'abril del 2010, a Barcelona. FOTO: Andreu Puig..

El dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet, l’abril del 2010, a Barcelona.
FOTO: Andreu Puig.

Això ve a tomb perquè avui dissabte, 15 de desembre del 2012, s’estrena a Hamburg Desig (Begehren), a l’històric Thalia Theater; segons en Papitu per indiscutible pura xamba. Tant jo, com Alia Luque, que dirigeix la peça, pensem que la xamba hi té molt poc a veure. La cosa va anar així: l’Alia es va posar a llegir textos i va topar amb Desig, li va agradar, i la va ensenyar a la dramaturga del Thalia Theater, Susanne Meister, que també li va agradar, i endavant! De manera que la Susanne va proposar a quatre actors de primera divisió si volien fer-la, tots quatre van dir que si. On és la xamba? Cal assenyalar que els actors d’aquests teatres oficials alemanys hi són per tota la vida, tenen assegurat el sou fins que els arriba la jubilació, per tant hi sobren les suspicàcies. De manera que Oda Thormeyer serà (Sie/Ella), Matthias Leja (Der Ehemann/el Marit), Tilo Werner (Der Mann/l’Home) i Christina Geiße (Die Frau/la Dona).

D’altra banda, la conquesta europea de Josep Maria Benet i Jornet no s’acaba aquí. En aquests moments a Atenes estan assajant l’última obra del nostre dramaturg, una peça anomenada Com dir-ho?, ells seran els primers en posar-la en escena, em penso que serà pels voltants de gener del 2013. ‘Una obreta molt senzilla, massa senzilla’, segons l’autor. De fet ho deu ser tant de senzilla que el mateix Xavier Albertí ha decidit estrenar-la el proper mes d’abril a Barcelona, -si tot va bé, és clar -, a l’Almeria Teatre. Un compromís que afortunadament ja havia pres abans de ser nomenat nou director del TNC. Cal dir que aquesta envejable i tan saludable situació del teatre de Josep Maria Benet i Jornet va en consonància amb la d’altres dramaturgs catalans, que van estrenant les seves obres arreu, com ara Josep Maria Miró o Xavier Bover, entre molts d’altres. Però, el que em sembla rellevant aquí és que la peça de Benet i Jornet, Desig, és de l’any 1991, i segueix esplèndidament viva el seu camí.

Hamburg i Atenes, si; però m’han dit que també hi ha un jove director anglès que voldria muntar Desig al Young Vic de Londres, ‘però no ho aconseguirà, n’estic segur’, paraules del sempre entusiasta pessimisme d’en Benet i Jornet; de fet, diu, ‘també s’ha esfumat una producció de ‘Dues dones’ a Sao Paulo. Ja s’hauria d’haver estrenat.’ Sigui com sigui, avui, a Hamburg, l’estrena de Begehren serà la meravellosa conquesta d’un dret adquirit. Molta merda!

El Canal. Cinc anys perdent el temps

La presentació de Temporada Alta 2012 al Teatre Municipal. FOTO: ACN / AraGirona.cat

La presentació de Temporada Alta 2012 al Teatre Municipal. FOTO: ACN / AraGirona.cat

Escriu: Dani Chicano

Després d’aproximadament cinc anys de marejar la perdiu, els polítics ja s’han posat d’acord, o no, i el Centre d’Arts Escèniques de Salt i Girona, El Canal, ja té una personalitat jurídica: un consorci. Celebrem-ho, toquin timbales i campanes, i sortim al carrer a proclamar la bona nova. La pregunta és: aquests cinc anys, què han estat fent, que els ha costat tant a tots plegats? Doncs bé, aquests cinc anys, sobretot, han
mirat de trobar un encaix, en aquesta personalitat jurídica, al Festival de Tardor de Catalunya, Temporada Alta, quelcom que no han aconseguit, de manera que l’objectiu principal, cinc anys després, no ha estat assolit. Enhorabona!

Temporada Alta, una iniciativa privada -aquest és el principal obstacle per a la seva integració al centre El Canal-, cal recordar-ho, sorgida del si de la saltenca Bitò Produccions, estarà vinculat al centre a través d’un conveni que, depenent de les clàusules de constitució, establirà fins a quin punt un agent o l’altre poden decidir unilateralment, o de mutu acord, un bon dia, que els seus camins se separen. Durant aquests cinc anys l’escenari també ha anat canviant i s’han hagut d’escatir més qüestions, com per exemple, qui dirigiria l’ens que s’havia de crear -fundació o consorci-? Un aspecte que en principi, amb Joan Manel Tresserras (ERC) a la conselleria, quedava clar: era el Departament de Cultura qui portaria la veu cantant, ja que és la Generalitat qui aporta més diners. Però amb l’entrada de CiU i “els millors” al govern, amb el conseller de la cultura barcelonina Ferran Mascarell -amb el malnom de “Bon Pagador”- al capdavant, s’han dictat ordres estrictes de no constituir ni entrar en cap organisme nou, de manera que el control se l’havien de disputar els ajuntaments de Salt i Girona, amb la Diputació de Girona d’espectador privilegiat. Salt gestiona El Canal per delegació des de la seva creació, l’any 2007, però està clar que la tasca supera la seva capacitat de gestió, per una simple qüestió de dimensió. De fet, el gestiona Salt perquè la magnífica seu física d’El Canal, recentment inaugurada -bé, la primera fase-, se situa a la Factoria Cultural de la Coma Cros, després d’una altra mena de lluita absurda amb Girona per veure qui es quedava amb els dos centres de creació artística de la Generalitat que estaven en disputa: el d’arts escèniques i el d’art contemporani.

FOTO: Centre d'Arts Escèniques El Canal

La façana del centre d’arts escèniques de Salt i Girona. FOTO: El Canal

La capital, seguint una tàctica absolutament equivocada, contra qualsevol intenció de fomentar l’equilibri territorial -de fet, Girona, insolidària i egoista per naturalesa, sempre ha viscut donant l’esquena al veí, i part dels problemes d’aquest provenen d’aquesta actitud-, va lluitar primer perquè la seu dels dos centres fos per a ella, però va haver de decidir i es va equivocar per segona vegada perquè, malgrat que la referència eren les arts escèniques i la ciutat era coneguda sobretot per Temporada Alta, va triar que al seu municipi s’hi situés la seu del controvertit Bòlit, un centre d’art contemporani -matèria predilecta de la regidora del moment, Lluïsa Faxedas (PSC)– que s’ha demostrat que té una incidència escassa en la vida artística i cultural tant de les comarques, com del país. Els convergents gironins desmunten actualment el Bòlit peça a peça, deixant-lo morir d’inanició, convertint-lo en un cadàver cultural, en comptes d’aplicar noves directrius, que és el que faria algú que tingués un projecte. Però, esclar, no en tenen cap, més enllà de dir que consideren que “la Cultura és tan important” que el regidor de l’àrea és l’Alcalde, de manera que aquesta està absolutament abandonada i funciona a cops de clientelisme. Han aturat la construcció de la nova seu del Bòlit -un dispendi de 4,5 milions d’euros- apel·lant al mal moment econòmic, un pas lògic, però esperaran que el centre s’enfonsi del tot, per reinventar-lo a la seva manera, és a dir, novament, sense cap idea de què volen que sigui al cap d’uns anys, sense cap projecte més enllà que afavorir personatges de la seva corda, independentment de la seva vàlua artística.

Tornant a la disputa pel control d’El Canal, el fet que en els dos ajuntaments hi hagi el mateix color polític, CiU -l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé, a més, és el president de la Diputació de Girona, tot i que no està clar que mantingui els càrrecs gaire temps més-, no ha facilitat l’entesa. Tot i això, tal com va anunciar en el ple l’alcalde gironí, Carles Puigdemont, Salt tindrà, literalment, el control d’El Canal i “dret a veto”, mentre que Girona també tindrà “dret a veto” a Temporada Alta, una expressió que deu haver fet molta gràcia a Bitò Produccions. La Conselleria de Cultura diu que la Generalitat hi posarà la major part dels diners i que s’assegura “mecanismes d’intervenció”, mentre que la Diputació de Girona, que en el súmmum de l’absurditat té més miraments amb el festival de teatre amateur que organitza (Fitag), una mediocritat en la qual ha enterrat els darrers 8 anys 1,15 milions d’euros, que no pas amb el festival de referència del país, s’ho mira, però té un paper més actiu que no pas ho sembla. La part privada, Bitò, lògicament ha conservat els drets que tenia sobre Temporada Alta, dirigit per Salvador Sunyer, que fins al desembre és director en pròrroga d’El Canal, i si Bitò qualsevol dia decideix que a Temporada Alta no li convé la línia d’El Canal, se’n separa, malgrat que molt previsiblement perdi les aportacions de les institucions. Però com a mínim conserva aquesta llibertat de decisió. Això, però, no deu preocupar gaire l’ajuntament gironí, que treu i posa festivals sense gaires miraments, eliminant el Festival de Músiques Religioses i del Món, que ha estat substituït per tres cites: el cicle de concerts Nits de Clàssica -amb un èxit considerable-, el Girona A Cappella Festival, pensat per fer lluir el Girona, Temps de Flors i atraure turistes a una ciutat d’aparador que sembla que és l’únic que els preocupa, i el Milestone, una iniciativa multidisciplinària, amb origen a Madrid, que inclou música, art urbà, gastronomia i pensament (sic). A tots aquests s’hi afegirà un altre festival musical la propera primavera.

La sala principal del Centre d'Arts Escèniques El Canal. FOTO: EL Canal

La sala principal del Centre d’Arts Escèniques El Canal. FOTO: EL Canal

Respecte d’El Canal, ara el consorci pot, o no, convocar concurs per a la gestió del centre, i el guanyador n’haurà de convocar un altre per a la direcció artística, o pot convocar només el de direcció artística, que ja es va anunciar que tindria caràcter “internacional”. Això obre les portes de bat a bat a la substitució de Salvador Sunyer, que molt possiblement no s’hi presentarà, per Àlex Rigola, que va deixar el Teatre Lliure la temporada passada, que és director resident d’El Canal i que dirigeix les arts escèniques de la Biennal de Venècia, tot i que haver de tractar amb aquesta classe política d’una mediocritat que tomba d’esquena pot ser un fre. Si això acabés així, Sunyer dirigiria Temporada Alta, i Rigola, a qui Sunyer va promoure a l’inici de la seva carrera i al qual sempre ha donat suport, dirigiria El Canal. Això, si no és que en tot aquest entramat -faig una mica de ficció, com en la qüestió Rigola, en sóc conscient, però ja no m’estranyaria res i miro de preveure totes les possibilitats-, els detractors del director de Temporada Alta, que en té -sobretot per motius polítics, és a dir sectarisme, perquè en l’aspecte artístic hi ha força unanimitat a lloar la seva tasca-, i alguns amb força poder de decisió, no forcen l’entrada a aquest escenari dels satèl·lits aduladors i llepaculs de sempre que, segons com vagin les enquestes, celebren les victòries dels partits polítics en les conteses electorals a la mateixa seu de la força guanyadora per, quatre anys després, veient que no pinta bé per a qui t’ha mantingut fins ara i calculant que es produirà alternança al poder, canviar de jaqueta matusserament i fer una lloança a l’empenta, joventut i proximitat del candidat favorit en les darreres eleccions municipals. Tot podria ser, i això, amb tota probabilitat, provocaria el trencament de la relació entre El Canal, que presenta un balanç artístic més que positiu des que es va posar en funcionament, i Temporada Alta. Un efecte que potser ja interessa a uns quants.

El proper capítol d’aquest serial serà el desmembrament del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA) per obra i gràcia de l’Ajuntament de Girona, degut al canvi en la contractació de l’empresa de ticketing en els espais municipals i els espais privats que hi estan vinculats. Mirarem d’explicar-ho, perquè és un veritable sainet.

Nota: aquest article va ser publicat en el número 2 de la revista contracultural El Procès i ha estat recuperat, escurçat i actualitzat.

La palla, la biga i l’ecce homo

Una vista lateral del pas del Sant Sepulcre de la processó de Girona. FOTO: Pedres de Girona

Escriu: Dani Chicano

La palla

Fa poc temps, l’estiu passat, el municipi de Borja (Saragossa) es va convertir en centre de pelegrinatge d’un munt de curiosos que pretenien treure el nas per l’església del poble i, a poder ser, fer-se una foto amb la que va ser la sensació de l’estiu: la restauració d’un ecce homo sense un valor patrimonial i artístic destacat, per part d’una octogenària que, literalment, el va esguerrar en intentar rehabilitar la pintura com, d’altra banda, havia fet fins el moment, sense retocar però el rostre, frontera que va traspassar en aquesta ocasió. Les imatges del resultat final, grotesc, s’han difós amb escreix i han esdevingut icones de les quals fins i tot se n’han arribat a fer samarretes de Halloween als Estats Units. Al voltant d’aquell fet, però, es van produir tot un seguit de successos que van convertir l’afer en un sainet delirant. Es va desfermar la polèmica per determinar a qui corresponien els drets d’autor: si a l’Ajuntament, que no hi tenia res a veure; si a l’octogenària amb vel·leïtats artístiques, que va esguerrar la pintura, o si als familiars d’un pintor poca pena que, si no hagués estat per la veïna de brotxa ràpida, continuaria en el més absolut dels anonimats. El consistori va ser el primer a veure-li les bondats crematístiques a la qüestió, i va determinar que, per entrar a la església, els visitants pagarien un euro -a què em recorda això?- que aniria a parar a la Fundación Sancti Spiritus, que es dedica a tasques socials. Aplicant a ulls clucs allò de veure la palla a l’ull aliè i no la biga al propi, la conyeta vivificant i enginyosa inspirada en el succés de Borja es va escampar i va prendre una dimensió internacional. A casa nostra, però, va proliferar més que enlloc.

La biga

Com va poder passar allò? Permeteu-me canviar de tema, després ja ho relligarem tot plegat. El 24 de març del 1948 el Bisbe de Girona, Josep Cartañà, va beneir el nou pas monumental i artístic de la Confraria del Sant Sepulcre, un conjunt escultòric magnífic que consta de deu àngels de fusta tallada policromada -cadascun en una postura i expressió de cara diferent-, que escolten una urna sepulcral, de fusta i vidre, en la qual hi ha el cos, també de fusta policromada, del Jesús de la Bona Mort. Va ser projectat per l’arquitecte gironí Joaquim Maria Masramón de Ventós, i realitzat a Barcelona, al taller de Claudi Rius, escultor i decorador d’art religiós i deixeble de l’escultor Josep Llimona. Rius va ser autor de diversos passos de setmana santa de diverses ciutats de Catalunya i la resta de l’Estat, i és l’autor de la pràctica totalitat dels altars de la basílica de La Mercè, i d’un gran nombre d’imatges i retaules per a parròquies de Catalunya i de l’Estat. Convindrem doncs que Rius era un artista, i que el pas del Sant Sepulcre és una obra d’art, rellevant pel seu valor històric i artístic. Així ho va entendre la mateixa confraria quan, l’any 2001, segons consta en el programa de Setmana Santa d’aquell any, van encarregar la restauració del pas a una restauradora professional d’obres d’art, Elena Boix. En el programa s’explica de manera exhaustiva el procés realitzat, amb un rigor en consonància amb la rellevància del bé: atacs d’insectes xilòfags combatuts amb l’aplicació de desinfectants, retirada de la pols amb brotxa i succió, fixació de la policromia en perill de despreniment, neteja de la policromia, reposició volumètrica d’alguna zona amb resina i estucat de llacunes existents en la policromia.

Un dels àngels que es troba en procés de “restauració”. FOTO: Pedres de Girona

L’ecce homo

El 2012 els temps han canviat. La confraria, segons informa la revista Tot Girona, en el número de setembre d’aquest any (pàgines 82 a 84), en la secció d’Interiorisme -subsecció de Decoració, Mobles, Reforma-, ha encarregat la tasca de restauració dels deu àngels del pas a la restauradora de mobles Margarida Simón, propietària de l’empresa Trastos i Andròmines (restauració, compra i venda de tot tipus de mobiliari antic, objectes i vintage), que a més també “ven sofàs Chesterfield autèntics, arribats d’Anglaterra. Chesterfield és la ciutat Anglesa d’on són originaris els dissenys Chesterfield. Els sofàs de cuir, en concret, sofàs Chesterfield o popularment coneguts com a Chester, són importats per Chesterco directament de la fàbrica d’entapissats. Poden ser sofàs 3 places, 2 places, sillons o tresillos complets totalment entapissats en cuir. Els mobles entapissats de disseny anglès, són tot un luxe” (sic), segons s’explica en la publicació.

La restauradora anuncia que la feina podria durar 5 o 6 mesos, perquè caldrà “tapar les impureses, polir i posar pasta per unificar”. El material serà de la marca Cucut, nom del magatzem de pintures de Quart on són dipositades les escultures, concretament de la gamma Cucut Clàssic. El pas final a què seran sotmeses les escultures serà “pintar-les amb tons platejats, daurats, i tons naturals per la cara, les mans i els peus”. A aquestes alçades a un restaurador professional d’obres d’art ja se li han eriçat els cabells del clatell. La restauració consisteix en assegurar la conservació, tant com sigui possible, de la peça, netejant-la, i restituir-ne l’aspecte original en la mesura del possible, preservant la pintura aplicada per l’artista, i això no inclou de cap de les maneres un “repintat” de les veladures platejades dels àngels, ni aplicar “pasta per unificar”. La diagnosi ha de ser molt acurada i la prudència i el respecte per l’original han de guiar la tria de la tècnica que s’ha d’emprar i l’actuació del restaurador.

Vés que la gracieta, la conya, no l’haguem de patir la propera Setmana Santa a Girona. Ara bé, si fos així, el Capítol de la Catedral sempre podria demanar la cessió del pas i, tant aficionats com són a cobrar, el poden plantar al costat d’aquella andròmina que és l’orgue instal·lat al bell mig de la majestuosa nau gòtica, i que es resisteixen a retirar, així tindrien una nova atracció i una excusa per augmentar el preu de l’entrada que exigeixen per visitar el patrimoni que és de tots i que es preserva en gran mesura amb diners públics, malgrat que la titularitat sigui de qui és.

Obrint la paradeta

La redacció de Girona d'El Punt

La redacció de Girona d’El Punt. Foto: Miquel Ruiz

Fa poc més d’un mes vaig tancar una etapa d’aproximadament 24 anys com a redactor (a la secció d’Esports en una primera etapa, i després a Cultura) de l’edició gironina del diari El Punt. Obrir un bloc com aquest em permet continuar mantenint el contacte amb la cultura en general, i les arts escèniques en particular, des d’una postura que implica el mateix component analític que quan treballava al diari. Em permetrà continuar sentint-me periodista. La tasca que em proposo és anar abocant continguts en aquesta tribuna, pels motius que he exposat abans, i per a qui tingui a bé llegir-los. Espero que li facin servei, l’interessin o li facin passar una bona estona, tant és. També hi haurà veus convidades, com el crític teatral (El Punt Avui) i literari (Ara) Joaquim Armengol -afectat per la garbellada de col·laboradors d’El Punt Avui-, que serà el més assidu a aquest espai, però també d’altres encara no determinades, que em vindrà de gust que escriguin en aquest espai, i m’honoraran si ho fan, seguint el mateix mètode que el poeta, editor i bon amic Roger Costa-Pau, ha aplicat al seu fantàstic bloc, De sals i pedregams, que us recomano vivament que visiteu. Aquest bloc també farà una funció “terapèutica” i serà un calaix de sastre, en la secció Planetari, amb reflexions o notícies a l’entorn de la cultura en tots els seus àmbits, però també a l’entorn de la política, ja sigui estatal, nacional o local. Així doncs, obro la paradeta.

Benvinguts sigueu, salut i pau.