La Planeta, la sala resistent

Escriu: Dani Chicano

“L’escena teatral gironina té moltes ganes de fer coses, vol resistir i superar el moment. La gent s’ha armat i té ganes de lluitar, i això es comprova en la temàtica dels espectacles”. Pere Puig, director artístic de la Sala La Planeta, va descriure així el moment que viu la creació escènica, en la presentació de la programació de la sala pel segon trimestre de l’any 2013, que inclou 19 espectacles o concerts i 4 diàlegs o col·loquis. La programació, respecte la presentació que se’n va fer a l’inici del semestre, incorpora moltes novetats. Programar música amb mig o un any vista, és factible. Programar espectacles teatrals amb la mateixa perspectiva temporal, qui conegui una mica el sector, sabrà que és una quimera.

Programa planeta

La programació de la sala gironina inclou 7 estrenes absolutes, entre les quals la presentació del nou disc d’Els Catarres, Postals, en el marc del Festival Strenes, que es celebrarà a Girona de l’11 al 21 d’abril. També dins el mateix festival, La Planeta acollirà dues sessions del cicle Converses Enderrock, una proposta que barreja la música, la paraula i el pensament i confronten maneres de viure i veure el món, i que estaran protagonitzades per Mine! i Pau Riba, per una banda, i Pi de la Serra i Sanjosex, per l’altra. La Planeta també acollirà el concert de presentació del disc La figura del buit, d’El Petit de Cal Eril, inclòs també a Strenes.

L’escena independent no té més remei que buscar-se la vida recorrent a la creativitat, davant la passivitat més absoluta de l’administració, i molt especialment la catalana que, com en ocasions anteriors, aboca diners de manera impúdica a la celebració de fastos com els de l’Any Espriu -començant per la desproporcionada retribució al seu comissari, Xavier Bru de Sala-, en comptes de dimensionar les partides d’acord a la conjuntura, i prioritzar les inversions per protegir el teixit creatiu del país. Política d’aparador se’n diu. L’escena independent, deia, prescindeix de tot això per obligació i mostra el seu vigor. L’estrena de Pau I, el Conqueridor (Teatre a la Llauna i l’Avi Robert), amb text d’Alberto Ramos, direcció de Llàtzer Garcia i interpretació de David Planas, n’és una mostra. L’obra presenta un emprenedor, que porta tan lluny la seva ànsia emprenedora, com per fer que Catalunya sigui un país independent.

Les Antonietes, una de les companyies més interessants del panorama actual -només cal repassar la seva trajectòria i quins espectacles decideixen aixecar-, que ja han portat a La Planeta, en anteriors ocasions, El mal de la joventut (Brückner) i Molt soroll per res (Shakespeare), estrenaran a la sala gironina un dels seus nous espectacles, Stockmann -l’altre és Res, i es troba en fase de preparació-, una adaptació lliure d’Un enemic del poble, d’Henrik Ibsen. A l’entorn d’aquest espectacle arribarà un dels capítols del cicle Propostes Singulars, un col·loqui sobre la recepció de l’obra d’Ibsen a Catalunya -sobretot a través d’un dels seus lectors i divulgadors, el poeta empordanès Salvador Albert-, en què participaran el dramaturg Carles Batlle, l’historiador Josep Brugada i el director de la peça, Oriol Tarrasón. A Les Antonietes devem que, per exemple, s’hagi situat darrerament als escenaris l’obra Jesús Moncada, amb l’espectacle L’aigua, dirigit per Xicu Masó i basat en textos que es poden trobar al Cafè de la Granota, Històries de la mà esquerra, Cabòries Estivals i Calaveres Atònites, remetent tot plegat a l’univers o l’atmosfera de Camí de Sirga. Masó, posteriorment, va dirigir un altre magnífic espectacle vinculat a l’obra de Moncada, Mequinensa, produït pel TNC, el CAER i Bitò.

L'actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

L’actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

Més mostres de vigor. L’estrena del projecte d’investigació teatral emprès per l’actor Jordi Subirà (En Pere i el Capità, Un conte de les mil i una nits, La cabreta sense por, El nen que riu, Granes, Ismène après Creont, Antígona) i l’actriu i directora Cristina Cervià (Lúcid, Bondat), titulat Històries de boscos (on ni res ni ningú gosa moure’s), a partir del monòleg, com ja es deu haver deduït, La nit just abans dels boscos, de Bernard-Marie Koltès. La particularitat d’aquest espectacle i de Pau I, el Conqueridor, és que funcionen per l’anomenada taquilla inversa, això és, en funció de les possibilitats de l’espectador i de si li ha agradat o no, pagarà allò que consideri just al final de la funció.

Que La Planeta és un aparador indispensable per a la creació teatral catalana contemporània ho corrobora una experiència com el cicle Diàlegs a 4 bandes, promogut per la Platadedrama (Plataforma de Dramatúrgia de les Comarques Gironines), que arriba a la quarta edició. En aquesta ocasió es varia el format i, si bé en les edicions anteriors eren 6 dramaturgs gironins que presentaven els seus textos breus, en aquesta ocasió hi ha un canvi de format i seran tres els dramaturgs (Cristina Matas, Tona Puig i Nene Coca) que escriuran tres històries, vinculades per un tema genèrici un espai comú, però que conformarà una sola peça teatral, que es titula Bellavista, 18. Pertany també a aquesta categoria l’estrena de la peça De quan somiava que somiava quan, escrita i dirigida per Jordi Prat i Coll, un monòleg d’una actriu a l’atur, emocionalment tocada, interpretat a quatre veus per Màrcia Cisteró (Incendis, Luces de Bohemia), Sara Espígol (Litus), Berta Giraut (Elles mateixes, Bondat) i Fiona Rycroft (El fil del mite, El ventall de Lady Windermere).   

Una imatge de L'editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

Una imatge de L’editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

No ens movem d’un tipus de teatre molt concret, fugint de la intel·lectualització gratuïta, però fent anàlisis de fons, que tractin la de crisis del sistema i la crisi de de valors, quelcom que, coincideixo amb Pere Puig, és el que hem de demanar als creadors actualment. En aquest marc es situa Si no ens paguen, no paguem!!, de la companyia Teatre de l’Enjòlit, un altre d’aquelles companyies joves que val la pena seguir i que, en aquesta ocasió posa en escena la darrera actualització d’aquesta peça de Dario Fo, amb la qual ha aconseguit una bona resposta al Teatre Tantarantana. La vigència de l’obra és evident: un grup de treballadors, tips de la crisi provocada per la banca i l’encariment de preus, decideix deixar de pagar. També es submergeix en el món de la política la Companyia La Calòrica, que presenta L’editto bulgaro, de Joan Yago, que va escriure un text a partir d’un episodi real protagonitzat per Silvio Berlusconi el 2002, quan va aconseguir que fessin fora de la televisió pública italiana a un humorista i dos periodistes que el posaven en evidència als seus espais.

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Wajdi Mouawad (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels) és l’autor de Pacamambo, el text que ha decidit posar en escena la companyia osonenca CorCia Teatre, dirigida per Montse Albàs. La mort, des del punt de vista d’una nena, l’acceptació de la mort d’algú estimat, és el tema que Mouawad tracta amb un llenguatge poètic, senzill i contundent, pensant especialment en un públic jove. Una altra companyia jove, La Pulpe Teatro, presentarà l’espectacle guanyador de la Mostra de Barcelona 2012-2013, Está linda la mar, de Denise Duncan, que també va ser mereixedor del guardó a la millor interpretació femenina de la mostra, per a la gironina Lavínia Vila.

Dos espectacles gironins més: Suïcides (PocaCosa Teatre), o el muntatge de les pastanagues de Bescanó, amb dramatúrgia de Llàtzer Garcia, direcció de Marilia Samper i interpretació d’Elena Martinell i Meritxell Yanes. Humor fosc, negre, i música. L’altre també és d’humor, però no és cap comèdia, és el darrer desfici del qui un dia el crític Joaquim Armengol va batejar com a “genial torracollons”, Marcel Tomàs (Cascai Teatre), un dels millors pallassos del país, que provoca “compulsives esqueixades de barra”, que portarà a la sala gironina Hotot, estrenat en la darrera edició de Temporada Alta. Una trobada amb algú que té com a referents Johnny Melville, Rowan Atkinson, Jaques Tati, Michael Crawford o Jerome Deschamps, és una cita absolutament ineludible.

Finalment, només un espectacle familiar, amb títol explícit, Pau. La vida de Pau Casals, una proposta de teatre musical i titelles a càrrec de la Companyia Forani Teatre, que amb aquest treball va estar nominada als Premis Butaca al millor espectacle de teatre familiar. La Planeta també acollirà els assidus tallers de fi de curs d’El Galliner i els dels Escenaris Especials, teatre realitzat per persones en risc d’exclusió social, sota la direcció de Clàudia Cedó. També acollirà La Planeta l’espectacle de fi d’estudis del 4t curs de graduat d’El Galliner (Aysikidim Teatre), Scholastici Bufones, amb dramatúrgia i direcció de Janot Carbonell

Mereixen mencions a part els dos espectacles de l’Aula de Teatre de la UdG, que celebra el seu vintè aniversari amb aquestes dues propostes que compten, amb la direcció de Mercè Mas, en el primer cas, i la col·laboració a la dicció de Salvador Oliva en ambdues. William Shakespeare: els sonets, és la primera. Oliva ja va estrenar un espectacle amb textos triats de l’obra del bard en la darrera edició de Temporada Alta, i també té cura de la dicció dels intèrprets universitaris en la segona proposta, Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. No s’hi posen per poc.

La portada del llibre de Narc

La portada del llibre de Narcís-Jordi Aragó, editat per A Contravent.

Una darrera proposta, que també és una cita ineludible, per a tothom, però molt particularment pels gironins, és la presentació del llibre Periodisme sota sospita, de Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932), editat per la indispensable A Contravent de Quim Torra. Aragó, degà del periodisme gironí i català, ha recollit en un volum les seves pròpies experiències i records com a director de la històrica revista Presència -també va estar vinculat estretament a El Punt i a Revista de Girona, que va dirigir-, i la manera de fer periodisme en català en plena dictadura. L’acte el presentaran Narcís Genís, president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya; l’ex-alcalde i ex-conseller Joaquim Nadal, i l’actual alcalde de Girona, Carles Puigdemont. És la cirera del pastís que han preparat els responsables de La Planeta, la sala resistent. I que duri.

Anuncis

La força d’un silenci

Guillem Motos, Laura Pujolàs, Gal Soler i Muguet Franc, en un moment d'un assaig de 'La terra oblidada'. FOTO: Cia. Arcàdia

Guillem Motos, Laura Pujolàs, Gal Soler i Muguet Franc, en un moment d’un assaig de ‘La terra oblidada’. FOTO: Cia. Arcàdia

Escriu: Dani Chicano

Llàtzer Garcia i la seva companyia, Arcàdia, ens tenien acostumats fins ara a un gènere molt més amable, el de la comèdia, fent-ne gairebé una reivindicació (Ens hauríem d’haver quedat a casa, Vent a les veles, Esquivel…). Fa relativament poc van fer un sobtat canvi de registre i van presentar a la Sala Flyhard un drama sec, dur, sense rastre d’ironia: La terra oblidada. Arcàdia l’ha dut aquest cap de setmana a La Planeta -amb els canvis en el repartiment de Laura Pujolàs per Mima Riera, i Gal Soler pel traspassat Josep Mota-, a la sala de cafè-teatre, potenciant així la proximitat amb el públic, i dintre d’uns dies començarà una estada a la Sala Atrium de Barcelona. Es tracta d’una peça que té quelcom de la tradició del teatre costumista, que presenta el conflicte en una família en què el patriarca, que viu en un entorn rural, emmalalteix i acaba encadenat a una cadira de rodes i depenent de la seva filla mitjana, mentre la gran i el petit viuen a ciutat, desentenent-se’n, especialment aquest darrer. Un bon dia, sense motiu aparent, el pare deixa de parlar, i aquesta circumstància és el catalitzador dramàtic de l’obra escrita i dirigida per Garcia, ja que la filla que en té cura, absolutament destarotada per l’incomprensible silenci que manté el pare, convoca a la resta. Els intents per trencar el silenci de l’ancià i les tensions que va creant cada temptativa fallida permeten anar dibuixant els personatges, fins i tot el del vell decrèpit, eventualment mut. La mala consciència fa acte de presència; velles ferides, esmorteïdes pel pas del temps però latents, tornen a coure, i es verbalitzen els retrets, els malentesos i una profunda manca d’afecte entre els membres d’aquesta família, en la qual els clixés es repeteixen. Queden en l’aire expectatives que parteixen del text mateix, però que no es concreten i li resten una certa profunditat, aixi com alguna disfunció incomprensible, però sense importància cabdal. La terra oblidada, però, aconsegueix que el públic prengui partit, i només això ja mereix l’elogi. Queda també una agradable sensació de bones interpretacions, ben treballades, malgrat una certa dificultat en l’evolució dels personatges, condicionats per la reiteració o redundància en el plantejament general de la peça, amb la insistència en què el pare pronunciï algun mot que, obstinadament, es nega a pronunciar.

Muguet Franc i Marta Aran fan una feina excel·lent en una peça que, malgrat ser d’un dramaturg jove, fuig de la insubstancialitat i el cofoisme que s’ha instal·lat darrerament en una bona part del teatre català contemporani, que va des de faules futuristes per a instituts, passant per grups de dones neuròtiques obsessionades en un seguit de nicieses colossals, fins a aquelarres de colles d’immadurs que depassen la trentena i afronten el dol amb jocs idiotes. Finalment cal constatar que hi ha dramaturgs joves que parlen de coses interessants, substancials, transcendents, com el mateix Garcia, com Ivan Morales (Sé de un lugar) o com Josep Maria Miró (El principi d’Arquímedes), tractant al públic com a un adult. No és una obra amable. No us ho penseu. No ho és. Gens. És complexa i difícil, perquè acara el públic amb qüestions incòmodes, que el violenten, però que obliguen a reflexions que esdevenen imprescindibles, sobre la soledat, la vellesa i la mort, sobre la condició de pare, de fill, de germà, i sobre la mateixa condició humana.

Fitxa:

  • Autor i director: Llàtzer Garcia
  • Ajudant de direcció: Javier J. Moyano
  • Intèrprets: Muguet Franc, Marta Aran, Laura Pujolàs, Guillem Motos i Gal Soler
  • Espai escènic i vestuari: Albert Pascual
  • Producció: Sala Flyhard i Cia. Arcàdia

Maleït ticketing

Ticket solultions 385

Escriu: Dani Chicano

Avui, dia 26, en el moment en què redacto aquest post, és impossible adquirir entrades en línia dels espectacles dels espais que programa l‘Ajuntament de Girona, i també de la sala La Planeta que, per conveni, va en el mateix paquet. Això malgrat que es va anunciar que des del dia 18 d’aquest mes, a partir de les 10 del matí, es podien comprar les entrades dels espectacles programats fins el mes de juny del 2013. En el rerefons d’aquesta greu disfunció hi ha el canvi en l’empresa que ofereix el servei, “en règim de no exclusivitat, de venda anticipada d’entrades per internet, dispositius mòbils i altres canals integrables en el sistema, per a esdeveniments”, tal i com resa l’enunciat del concurs convocat pel consistori.Fins abans de la darrera edició de Temporada Alta, el servei el feia Serviticket, això és la Caixa -ara s’ha venut el negoci a una altra empresa, Ticketmaster, amb seu a Bilbao, que continua essent la Caixa-, amb unes comissions que anaven d’abusives a escandalosament abusives, amb l’afegit que les dades del comprador, un botí molt valuós, restava en poder de l’empresa prestadora del servei, i no de qui la contractava, com seria el més normal. Davant la inacció de l’Ajuntament, l’organització de Temporada Alta, Bitò Produccions, va rastrejar el mercat a la recerca d’una empresa que oferís un servei més avantatjós econòmicament i que, a més, permetés que la base de dades fos propietat de l’organització, per tal d’elaborar estratègies de màrqueting i treballar amb més efectivitat sobre els públics per confegir ofertes personalitzades. Finalment en van trobar una que complia aquests requisits, que era referent en el sector -havia fet la venda d’entrades de les dues darreres finals a quatre europees de bàsquet, treballa amb gran part de clubs de l’ACB i amb no pocs equipaments culturals, des de museus a auditoris i teatres- i que, a més, per acabar d’arrodonir-ho, té la seu al Parc Tecnològic i Científic de la Universitat de Girona. Una empresa gironina, que també té seus a Turquia (2011) i Alemanya (2012). L’empresa es Koobin Sports & Cultural Events Management. Oli en un llum!

Una vista interior del Teatre Municipal de Girona, un coliseu preciós. FOTO: Vistes360.com

Una vista interior del Teatre Municipal de Girona, un coliseu preciós. FOTO: Vistes360.com

Bitò va fer la proposta al consistori i, després de vèncer no poques i incomprensibles resistències, finalment aquest va cedir, i en la darrera edició de Temporada Alta, després de dos mesos de feina per implantar el nou sistema de venda d’entrades, personalitzat, fet a mida, va entrar en funcionament, amb resultats excel·lents, tal i com es remarcava en la roda de premsa de balanç de Temporada Alta. Només un però: algun problema el primer dia de venda, per l’acumulació de públic a taquilla. Cal fer esment d’un detall, que no és menor, per tal que cadascú en faci la seva interpretació: el Director Executiu (CEO) de Koobin, és Carles Arnal, número 10 com a independent de la llista del PSC per Girona, encapçalada per Pia Bosch, en les darreres eleccions municipals.

La lògica assenyala que, si hi ha una empresa gironina, referent en el seu sector, que a més ha funcionat bé, superant una prova de foc com és Temporada Alta, és una candidata a tenir en compte per prestar el servei en el futur. Però heus aquí que les coses s’han de fer seguint un procediment correcte, i l’Ajuntament, per contractar aquest servei, està obligat a convocar concurs públic. I ho fa. Pressupost bàsic de licitació: 8.161,99 euros, IVA inclòs. Durada del contracte: 2 anys. Termini de presentació d’ofertes: 31/08/2012. Això vol dir que es va convocar a principis o mitjans d’agost que, com tothom sap, és un més molt hàbil. Valor estimat del contracte: 162.896,16 euros (sense IVA). L’obertura de pliques va ser el 5 i 17 de setembre; la data d’adjudicació del contracte va ser el 18 de novembre ; la data de formalització del contracte va ser el 4 de desembre i la de publicació, el 13 de desembre, i el dia 18 havia de començar la venda anticipada d’entrades.

És de suposar que, quan es convoca un concurs, cal fer una tasca de comunicació per tal que quantes més empreses del sector ho sàpiguen, millor, perquè vol dir més competència i més alternatives, I si a més, n’hi ha una que interessa especialment que s’hi presenti, no seria pas la primera vegada que, des de l’organisme adjudicador, s’hi faci un especial èmfasi en aquest aspecte, no només una trucada que s’assegura que es va fer, però que a més, es va quedar sense resposta. Doncs bé, finalment, el número d’ofertes rebudes va ser, ni més ni menys que de 2. L’empresa adjudicatària va resultar ser Stendhal Museum Solutions, S.L., una empresa amb seu a tocar de Girona, a Dos Hermanas, Sevilla.

Lloc web de Stendhal, amb el portal d'entrada a la seva plataforma de venda d'entrades, batejada com a OberonSaas.

Lloc web de Stendhal, amb el portal d’entrada a la seva plataforma de venda d’entrades, batejada com a OberonSaas i que, vista la situació, esdevé ironia fina: “Sin trabajo extra, sin complicaciones”.

El resultat de tot plegat és que el dia 17 de desembre, un dia abans d’obrir la venda al públic, l’empresa sevillana feia un curset accelerat als responsables de les taquilles dels espais municipals per mostrar-los com anava el sistema. El dia següent, el 18, quan havia de començar la venda, La Planeta decidia retirar tota l’oferta d’entrades, en línia i presencial, pel gran nombre d’errades de tota mena (numeració, horaris, ortografia) que contenia la seva programació en el lloc web de l’empresa. Pel que fa a la resta d’espais, els problemes han estat innombrables, des del primer dia, amb gent esperant fins a 5 hores, per poder comprar les entrades. En línia, hores d’ara, no es pot comprar res, en un lloc web construït de manera absolutament improvisada i amb un munt inadmissible d’errades ortogràfiques. Presencialment, només es poden comprar entrades soltes i, si es demanen abonaments, la resposta és demanar el telèfon del sol·licitant i assegurar-los que Stendhal ja els trucarà.

La campanya de Nadal, en què es consolida l’hàbit de regalar entrades de teatre, ja se n’ha anat a Can Pistraus. A Girona, el teatre, la cultura, a més de ser perjudicada per la pujada al 21% de l’IVA, també és perjudicada per la incompetència de qui hagi decidit engegar aquest procés en un ajuntament en què el regidor de Cultura brilla per la seva absència, i per la incompetència flagrant de la mateixa empresa adjudicatària. Tot això resta autoritat moral i credibilitat a qui des de l’alcaldia, o la regidoria de promoció econòmica, es dedica a fer el discurs aquell tan florit de donar suport a les empreses gironines, i als emprenedors gironins, i bla bla bla. Ah, i si tens problemes, truca’ls a Sevilla, que ara vénen!

NOTA: Aquesta mesura ha suposat, a més, la liquidació del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA), fent impossible que els espectadors de Salt puguin comprar entrades dels espectacles de Girona a la seva localitat, i a la inversa. Sempre fent-ho fàcil! Caldrà explicar-ho, també. Ah, a Salt, vénen entrades amb normalitat des de fa dies. Han mantingut Koobin.

Aquest post va ser publicat el 28/12/2012 al diari digital Aragirona.cat

Salvador Sunyer, frases d’un balanç

logotempalpetitEscriu: Dani Chicano

Aquesta és una tria de frases que Salvador Sunyer, director del festival, va pronunciar en la roda de premsa de presentació del balanç de la 22a edició de Temporada Alta (2012), al Teatre Municipal de Girona.

“Ha estat, amb diferència, l’edició més complicada i difícil del festival”

“Pel que fa a la qüestió econòmica, la Generalitat encara ens deu les subvencions del 2011 i del 2012, i també hem de tenir en compte l’agressió que suposa la puja de l’IVA al 21%, feta per tal que ningú faci res en l’àmbit cultural”

“Tot i això, i unes circumstàncies personals difícils que no vénen  al cas, el festival ha anat inexplicablement bé”

“Els artistes han ajudat moltíssim. Cal tenir en compte que molts cobren ara la meitat del què cobraven abans”

“La resposta del públic ha estat brutal”

“Fins la inauguració d’El Canal, la veritat és que tenia moltes ganes de plegar”

“La mitjana d’ocupació (90,02%) hauria estat més alta si no s’haguessin fet tantes funcions de Racconto (Mayumaná)”

“El percentatge d’invitacions ha baixat (d’aprox. el 13% al 12,5%), però cal afegir les de caràcter social, que han estat ofertes a gent que pels motius que sigui no poden pagar l’entrada i a darrera hora se’ls convida. Aquesta és una línia que obrirem encara més en el futur”

“No sé perquè hi ha tant públic. Potser és que ja hi ha un cert vici de la gent d’aquí i també cal dir que ve més gent de fora”

“El nou sistema de venda d’entrades ha funcionat a la perfecció, tret d’algun petit incident a l’inici de l’obertura de taquilles, el primer dia, per l’afluència de públic”

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S'estava presentant un èxit d'ocupació, artístic i  de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S’estava presentant un èxit d’ocupació, artístic i de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

” El que caracteritza aquest festival és la mirada diferent que ofereix amb espectacles internacionals com Hamlet (Korsunovas), Ghost Road (Murgia), Play (Sidi Larbi i Shantala Shivalingappa), El cor de les tenebres (Cassiers) o Ping Pang Qiu (Liddell)”

“En el futur crec que és en el teatre del país on hem de posar més energia, oferint espai als creadors de casa i la possibilitat que també s’equivoquin, com Rigola amb el Macbeth i la tonteria posterior del facebook, però també que puguin treure bons espectacles com Blaï Mateu o Pau Miró

“Ara és quan es comença a notar més que aquí treballem en condicions tercermundistes, quan vénen espectacles bons, que treballen en unes condicions que no tenen res a veure amb les d’aquí”

“Quan tens tan pocs mitjans, has d’anar a l’essencial, i aquí encara no ens hi hem acostumat a això”

“Tinc la sensació que des de fora, a Temporada Alta i El Canal, se’ns veu més grossos o se’ns dóna més transcendència de la que realment tenim. Ho hem pogut comprovar amb els participants a la setmana dels programadors”

“En l’àmbit de la promoció econòmica ens hem d’espabilar per elaborar uns bons paquets turístics per tal que el públic s’instal·li 3 o 4 dies a Girona

“L’aspiració que tenim és la d’acostar-nos a la bíblia (33% pressupost cobert per la taquilla, 33% per patrocinadors i 33% per administracions). Ara estem al 24,3% de taquilles”

“De les nostres despeses, el 45% es destina a pagar a les companyies, als artistes i això és important perquè amb la crisi es tendeix a retallar en la part artística”

“Cal començar a pensar l’any que ve quines fórmules apliquem per tal que tothom que vulgui anar a teatre però no tingui recursos, hi pugui anar”

“El festival, en el futur, serà molt diferent per la manca de recursos i perquè, veient cap a on va tot, o ens avancem o no ens en sortirem. Esperarem al nou govern i al nou conseller, a veure què vol fer”

“Estem disposat a aplicar canvis de tot tipus, tret de la qualitat, del nivell artístic. Per mantenir el nivell , no tinc cap problema a reduir la durada”

“També podrien variar els espais i fins i tot podríem arribar a Barcelona. De fet, amb l’arribada del TAV, Barcelona passarà a ser un barri de Girona

“Insistirem en la internacionalització. Hem entrat en un programa amb altres festivals potents (Earpan), engegarem un projecte per portar obres amb una mirada a l’Europa de l’est, treballem amb un nou projecte de caràcter europeu amb el Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, farem un petit Temporada Alta a Buenos Aires amb un torneig de dramatúrgia de catalans contra argentins i continuarem fent la setmana dels programadors”

“Demanarem ajudes per dur més teatre iberoamericà”

“En definitiva, Temporada Alta ha de ser més internacional, més social i cal insistir i millorar en la qüestió de la promoció econòmica”

“Jo acabo com a director d’El Canal el 31 de desembre. Cal que se’n dibuixi el futur, però el fet que encara no se sàpiga el nou director farà que la temporada 2013-2014 sigui pràcticament perduda tant pel què fa a les coproduccions nacionals, com les internacionals, com a la recerca de recursos”

Després d’aquesta roda de premsa, només es pot afegir que el futur de tot plegat és incert, i els interrogants que planen sobre Temporada Alta, El Canal i el clúster de les artes escèniques que s’estava desenvolupant són excessius. Afegiré un fragment, el darrer, del document que es va entregar als mitjans en aquesta roda de premsa, que crec que és molt aclaridor: “Tenim la certesa que per part d’alguns hi ha la voluntat que Temporada Alta i El Canal deixin de treballar conjuntament com a dues potes d’un mateix projecte i això ens sembla greu, perquè creiem que només es pot aconseguir que Girona/Salt tinguin un paper important a l’Europa de l’escena si tots (teatres de la zona, festival, El Canal, etc.) treballem junts i amb uns objectius comuns. Si això no es dóna ens centrarem només en el festival, amb la voluntat que continuï tenint sentit però variant-ne força el model.” Això deixa la porta oberta a possibilitats com que el festival escurci la durada de manera dràstica, o fins i tot que es traslladi parcial o totalment a d’altres localitats. Si les administracions no s’obliden de lluites per les quotes de poder i no fan el paper que toca fer -començant per la Generalitat, que s’ha desentès d’El Canal– i no es tornen a posar d’acord per mantenir i potenciar el model actual, les conseqüències sobre una de les iniciatives culturals més importants del país, i que tenen més projecció internacional, poden ser imprevisibles.

‘Desig’ a Hamburg

El repartiment alemany de 'Desig' (Begehren): Christina Geiße (Die Frau), Matthias Leja (Der Ehemann), Oda Thormeyer (Sie) i Tilo Werner (Der Mann). FOTO: Thalia Theater

El repartiment alemany de ‘Desig’ (Begehren): Christina Geiße (Die Frau), Matthias Leja (Der Ehemann), Oda Thormeyer (Sie) i Tilo Werner (Der Mann). FOTO: Thalia Theater

Escriu: Joaquim Armengol

Fa unes setmanes, sortint d’un espectacle, vaig trobar-me al centre d’un intercanvi apassionat d’idees, tot girava al voltant d’una peça de teatre: Desig (1991). L’un era el professor d’universitat i crític de dansa Joaquim Noguero, que dedica anualment unes quantes classes a escodrinyar les boscúries d’aquest text tan suggeridor i estrany; l’altra era el propi autor, Josep Maria Benet i Jornet, en Papitu, que es va quedar estupefacte en adonar-se del coneixement exhaustiu que tenia en Quim Noguero de la seva obra, capaç de citar diàlegs sencers de la peça sense despentinar-se, indicar-ne les intencions i les claus per a una òptima comprensió. En Papitu escoltava atentament, els ulls li brillaven, i, de tant en tant, apuntava algun detall concret enmig d’aquell doll extraordinari de paraules que rajaven de l’altre cervell sensacional. Nit de memòria inesborrable, d’apassionada dialèctica entre dos autèntics i enjogassats titans. Quin despullament! Al meu parer, Desig és un dels escassos textos als quals podríem penjar l’etiqueta de clàssic contemporani de la dramatúrgia catalana, un text fonamental, certament, i la punta d’un iceberg que segueix creixent i creixent, enfonsant-se en les riques aigües, i revelant el misteri d’una generació que ha tret alguna personalitat extraordinària.

El dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet, l'abril del 2010, a Barcelona. FOTO: Andreu Puig..

El dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet, l’abril del 2010, a Barcelona.
FOTO: Andreu Puig.

Això ve a tomb perquè avui dissabte, 15 de desembre del 2012, s’estrena a Hamburg Desig (Begehren), a l’històric Thalia Theater; segons en Papitu per indiscutible pura xamba. Tant jo, com Alia Luque, que dirigeix la peça, pensem que la xamba hi té molt poc a veure. La cosa va anar així: l’Alia es va posar a llegir textos i va topar amb Desig, li va agradar, i la va ensenyar a la dramaturga del Thalia Theater, Susanne Meister, que també li va agradar, i endavant! De manera que la Susanne va proposar a quatre actors de primera divisió si volien fer-la, tots quatre van dir que si. On és la xamba? Cal assenyalar que els actors d’aquests teatres oficials alemanys hi són per tota la vida, tenen assegurat el sou fins que els arriba la jubilació, per tant hi sobren les suspicàcies. De manera que Oda Thormeyer serà (Sie/Ella), Matthias Leja (Der Ehemann/el Marit), Tilo Werner (Der Mann/l’Home) i Christina Geiße (Die Frau/la Dona).

D’altra banda, la conquesta europea de Josep Maria Benet i Jornet no s’acaba aquí. En aquests moments a Atenes estan assajant l’última obra del nostre dramaturg, una peça anomenada Com dir-ho?, ells seran els primers en posar-la en escena, em penso que serà pels voltants de gener del 2013. ‘Una obreta molt senzilla, massa senzilla’, segons l’autor. De fet ho deu ser tant de senzilla que el mateix Xavier Albertí ha decidit estrenar-la el proper mes d’abril a Barcelona, -si tot va bé, és clar -, a l’Almeria Teatre. Un compromís que afortunadament ja havia pres abans de ser nomenat nou director del TNC. Cal dir que aquesta envejable i tan saludable situació del teatre de Josep Maria Benet i Jornet va en consonància amb la d’altres dramaturgs catalans, que van estrenant les seves obres arreu, com ara Josep Maria Miró o Xavier Bover, entre molts d’altres. Però, el que em sembla rellevant aquí és que la peça de Benet i Jornet, Desig, és de l’any 1991, i segueix esplèndidament viva el seu camí.

Hamburg i Atenes, si; però m’han dit que també hi ha un jove director anglès que voldria muntar Desig al Young Vic de Londres, ‘però no ho aconseguirà, n’estic segur’, paraules del sempre entusiasta pessimisme d’en Benet i Jornet; de fet, diu, ‘també s’ha esfumat una producció de ‘Dues dones’ a Sao Paulo. Ja s’hauria d’haver estrenat.’ Sigui com sigui, avui, a Hamburg, l’estrena de Begehren serà la meravellosa conquesta d’un dret adquirit. Molta merda!

La rara anatomia dels centaures

Els protagonistes de la peça. FOTO: Iguana Teatre

Carles Molinet, Sergi Bao, Nies Jaume i Aina Calpe. FOTO: Iguana Teatre

Escriu: Joaquim Armengol

Ha passat pel Teatre Lliure de Gràcia una petita gran meravella, un espectacle que fa el teatre una paraula plena a vessar, pel fet extraordinari de combinar l’aleteig poètic amb la simple i bona qualitat intencional; un difícil equilibri, una rara, sí, una rara anatomia teatral. Parlo de la companyia Iguana Teatre que enguany commemora els 25 anys de trajectòria, tota una proesa atesa la mentalitat anihiladora dels agents culturals d’aquest país miserablement inculte i baix. Si no recordo malament carretegen, les espatlles d’aquesta troupe, un munt de premis, gràcies al seu tarannà innovador i compromès, recompensa ínfima pel fet d’assumir el risc com a forma de compromís teatral. Encara recordo l’estupenda No te’n riguis de Rimbaud, aquell assumpte cabareter, dadaista, divertidíssim i deliciós, presos i encativats per una actriu sensacional anomenada  Caterina Alorda; una de les darreres fantasies que varen alenar per l’antic i ruïnós Espai Brossa.

Quan un llegeix Miquel Àngel Riera té la sensació d’haver entre mans l’alè i el coratge de paraules que són una veritable aportació a la cultura. Una cultura, la catalana, per qui l’obra de l’autor transmet una gran estima i amor, tenint com tenia extremat respecte pel que fa a la creació literària. Un sentit moral que avui fàcilment es ridiculitza i penalitza, actitud gairebé en estat d’extinció, aniquilada per la incúria destralera de l‘impertorbable cinisme dels mercats. Aquest respecte i sentit moral és el que mostra Iguana Teatre tot posant en escena aquesta breu, intensa i excel·lent dramatúrgia que ret homenatge al llibre de contes La rara anatomia dels centaures, uns quants relats en el quals es desplega una anàlisi, mena de somieig il·lusori, màgic i estrany, de l’ombria realitat humana. Sis relats entrellaçats per una esplèndida atmosfera, plena d’una llum que reflexa la seva pesantor lírica en l’arena d’una platja, per on els centaures llueixen el bell símbol d’un paradís encantador, tan pur com perdut. Tragèdia, amor, guerra civil, la memòria que recobra, i sempre l’humor, un humor més que particular, insòlit diria jo, que desprèn tota l’ambivalència del replegament interior, la imponderable línia de la humanitat.

A fi de comptes, Miquel Àngel Riera, té llum pròpia, un sentit de la bellesa lluminós i gràcia immarcescibles.

Benaurat aquell que un jorn lliurà la vida al compromís profund de cercar bellesa

Una imatge del muntatge dirigit per Pere Fullana. FOTO: Iguana Teatre

Una imatge del muntatge dirigit per Pere Fullana. FOTO: Iguana Teatre

Fitxa:

  • Autor: Miquel Àngel Riera
  • Dramatúrgia i direcció Pere Fullana 
  • Intèrprets: Sergi Baos, Maria Bauçà, Aina Calpe, Antònia ‘Nies’ Jaume i Carles 
  • Molinet.
  • Escenografia: Jordi Banal
  • Il·luminació: Toni Gómez
  • Vestuari: Antònia Fuster
  • Audiovisuals: Nofre Moyà
  • Vídeo Joan Serrano
  • Música original: Miquel Àngel Aguiló
  • Coreografia: Mabel Ribas 
  • Ajudant de direcció: Santi Celaya
  • Coproducció Iguana Teatre, Teatre Principal de Palma, CAER – Centre  d’Arts Escèniques de Reus, CAET – Centre d’Arts Escèniques de Terrassa  i EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona

La casa de Txèkhov

Escriu: Joaquim Armengol

A la casa dels Pròzorov hi ha un jardí on sovint hi reposen els ulls d’Olga, Maixa i d’Irina; els d’Andrei, l’altre germà, es fixen, més aviat en Natàlia i els naips que hi ha damunt una taula qualsevol, perquè a l’Andrei li encanta perdre i no li manca cap virtut per fer-ho. La vida aquí és profundament quieta. Què hi fa la família Pròzorov en aquesta petita vila des de fa onze anys? Ells pertanyen a Moscou, a la gran ciutat, són gent culta i refinada. Avui, Maixa, celebra el seu sant, també fa un any que el pare se’ls va morir, i encara que ella sembla raure en algun abisme i entristida, hi ha alegria dins la casa. Hi volten els militars convidats de la guarnició, el rude Solioni el qual només tolera el número dos, si de persones parlem, en cas de ser-ne tres, comptant-s’hi ell, es torna grotesc, intractable i agressiu, ni ell mateix ho comprèn. Ni ell, ni ningú, encara menys el seu benvolgut baró Tuzenbakh, que es deleix per treballar i no hi ha manera de poder-ho fer. A Rússia, els barons no treballen pas, només tracten malament i menyspreu els serfs que els pertanyen, no és pas costum i prou, sinó un deure adquirit de casta, de seguida es veu que li sap molt greu. Per què no va aprendre a disparar? Kuliguin vindrà més tard, en sortir de l’escola, aquest marit amatent que va enlluernar Maixa fa uns anys – per la seva intel·ligència i el seu saber-, ha perdut, sense saber-ho, l’aura. Per què, es pregunta Maixa, m’hi vaig casar? Què dimonis li vaig veure? Olga, la germana gran, també treballa a l’escola, segurament acabarà sent-ne la directora, malgrat no desitjar-ho gens. El seu vestit és blau i seriós, com ella té tot l’aire d’una figura patriarcal, i em penso que l’és. Falta encara el vell metge militar, en Txebutikin; el nas vermell el delata una mica, però diu que fa dos mesos que no beu. No sé pas si creure-me’l, tant se val, la seva lucidesa ho compensa tot. Ah! Acaba d’arribar el tinent coronel Verxinin. En Verxinin té l’aire nostàlgic del passat i no para de fantasiejar sobre el futur. Ell filosofa sempre que pot, incapaç de veure el forat que rau enmig del cercle per on dóna voltes sense parar. A casa hi té dues filles deixades de la mà de Déu i una dona que li fa la vida impossible. Això l’empeny. Jo penso, que en un moment o altre, besarà d’amagat a Maixa, que està bellíssima com el foc i acaba d’alçar els ulls en veure i sentir la veu de tro del nostre filosòfic comandant de bateria. Fem una mica de lloc també, ni que sigui per un moment, als subtinents Fedòtik i Rodé, que semblen sempre a punt per celebrar alguna cosa: l’un canta, l’altre grata una guitarra més que content, però amb aquell aire tan afectat de sentimentalisme, tan rus. Ferapont, sord com una perola, no deixaria de ser vigilant encara que li manessin, ja té massa anys per a qualsevol altra cosa. A ell el que li agrada és que li repeteixin les coses. L’Andrei s’hi desespera, però què hi voleu fer. No ens oblidéssim pas de l’antiga mainadera, és l’Anfissa, als seu vuitanta anys tragina el samovar amb l’esquena ben corbada. No entendrem mai com Natàlia la maltracta amb tanta incúria. Un encara es pot imaginar Anfissa bressolant les tres criatures, té aquest tipus de dolcesa damunt el rostre. Deixem ara, una mica de llum per Irina, la més jove de les germanes, bella i angelical, alegre i càndida, encara plena d’immaculada fantasia, somia tornar trepitjar Moscou dels braços d’un home, qui sap si el baró que l’observa amb aquella brillantor als ulls tan reconeguda. En mirar-la tenim la sensació que, si pogués, no deixaria mai de ballar… I això em penso que és tot, perquè si us contés el que passarà no podríeu pas assumir la pèrdua de les falses il·lusions. I ja sabeu que la interpretació multiplica els sentits i fa créixer el misteri. Nosaltres abandonem-nos a la nostàlgia i als espectadors deixem-los la bogeria de viure en el futur.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fitxa:

  • Director: Declan Donnellan
  • Intèrprets: Denis Beresnev, Alexei Dadonov, Evgenia Dmitrieva, Sergei Lanbamin, Alexander Feklistov, Irina Grineva, Andrei Kuzitxev, Iuri Makeev, Galina Moratxeva, Evgeni Samarin, Ekaterina Sibiriakova, Nelli Uvarova, Igor Iasulovitx i Mikhail Zhigalov
  • Escenografia i vestuari: Nick Ormerod
  • Música: Sergei Txekrizhov
  • Il·luminació: Judith Greenwood
  • Producció: Txèkhov International Theatre Festival (Moscú) i Cheek by Jowl
  • Coproducció: Teatre “Les Gemeaux” (París), Teatre “La Filature (Mulhouse)

Ritual de seducció

Escriu: Dani Chicano

Estic pensant que, quan Pere Hosta va presentar en roda de premsa el seu darrer treball, Pàjaru, una producció d’El Canal, que s’ha estrenat a la imprescindible Sala La Planeta en el marc de Temporada Alta, i va explicar que l’espectacle girava a l’entorn de la necessitat de trobar parella, de seduir, d’agradar al proïsme, em va venir al cap el seu segon treball en solitari, l’espectacle Talcomsóc (2005), en què el protagonista era un estrellat que compareixia a l’escenari repentinat com si l’hagués llepat una vaca, un anacronisme amb potes a l’estil Tony Manero, amb ferum de Baron Dandy, que empenyia un carro groc i estrafolari, el qual acollia al seu interior una minidisco mòbil, i que es trobava a la recerca permanent de “pareja”. El fet que Hosta hagi donat continuïtat a aquest desfici aparellador a Pàjaru pot fer pensar que aquesta és la seva obsessió, però tenint en compte la resta de la seva trajectòria en sala -a banda del carrer, en què triomfa amb Postal Express– , que inclou On ets, noia? (2002) i Out! (2008) -aquest darrer és el seu millor espectacle-, arribes a la conclusió que el denominador comú de tot plegat és una veritable obsessió per la solitud, per dissecar aquesta necessitat tan humana de formar part d’un col·lectiu, de sentir-se estimat i acceptat, i aconseguir-ho des de la diferència.

El Pàjaru de Pere Hosta, atent al públic, abans de començar el ritual. FOTO: D.C.

El comportament dels ocells es presta a fer tota mena de paral·lelismes i metàfores amb el comportament humà. De fet, el compendi de frases fetes en la nostra llengua en què hi ha un component avícola és immens: amagar el cap sota l’ala, arrencar el vol, fer volar coloms, ser un gallina… És a partir d’aquesta possibilitat d’establir paral·lelismes que Hosta, amb Manel Trias i Jordi Palet, han fet un espectacle protagonitzat per un altre estrellat, un ornitòleg llampat que exhibeix uns coneixements enciclopèdics sobre el tema i fa referència constant a un ocell en concret: El Bowerbird australià, el Ptilonorhynchus, un espècimen que realitza un ritual d’aparellament absolutament fascinant. Per atreure la femella construeix una mena de glorieta amb branques que, posteriorment, ornamenta, preferentment amb fruits o objectes de color blau, però també amb objectes d’altre naturalesa i colors. El punt de partida conceptual és engrescador, i la matèria primera ha permès la companyia construir un niu confortable, tot i que és possible que li manqui una mica de consistència degut a la tria de les branques i branquillons, i la seva disposició estructural. Ara bé, tornant al Bowerbird, i agafant com a excusa el ritual d’aparellament en qüestió, Hosta mostra el seu pallasso seriós, que provoca hilaritat, tendresa, exasperació, astorament i compassió en la mateixa mesura, un clown que va en una línia inconfusible en què es barregen influències de Pep Vila, Claret Clown o Peter Gadish, i fins i tot para atenció en treballs de contemporanis com ara Marcel Tomàs (Cascai Teatre), però sempre a la recerca d’un llenguatge propi que a Out! Ja es dibuixava de manera nítida.

La missió d’Hosta és permetre el públic emmirallar-se, en aquest cas amb l’ajut de les projeccions realitzades per Isaki Lacuesta, en el comportament del Bowerbird, amb un format gairebé de documental, en què es mesclen imatges de fonts diverses, des del cinema als documentals de natura i, per tancar el cercle, imatges en directe del públic i el mateix pallasso, com si tot pertanyés al mateix nivell i, tanmateix, en realitat hi ha com a mínim quatre nivells de lectura. Així de complex i amb un resultat, aparentment, tant simple. Al febrer, el Bowerbird, el Pájaru torna a La Planeta, amb un espectacle que millorarà de ben segur amb el rodatge.

Fitxa:

  • Creació: Pere Hosta, Manel Trias, Jordi Palet i Helena Escobar
  • Direcció i escenografia: Manel Trias
  • Clown: Pere Hosta
  • Dramatúrgia: Jordi Palet
  • So: Pep Pasqual
  • Il·luminació: Nani Valls
  • Realització audiovisual: Isaki Lacuesta
  • Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés
  • Cançó: Carles Cors
  • Coproducció: El Canal i Cia. Perehosta

Nota: aquest post ha estat elaborat expressament i publicat al blog del Festival Temporada Alta, Apunts de Temporada

Necròpsia

Escriu: Joaquim Armengol

Pienzo, pienzo, pienzo!!!

Adoro La Zaranda, em recorden que la vida és una autèntica verba brufada, i que som enmig d’aquest mar ben bé per un acte d’esplai rudimentari, més aviat esqueixat i porquí. Uns hi estem atrapats per incompetència real, d’altres per un pur tarannà desvagat i epidèrmic. Malmenats i xacrosos en sortim absurdament cansats, desprès de giravoltar en la circumferència d’un cercle esgotador, on el paràmetre no és altre que l’absurd més colossal. Viure per morir, quina ironia! I El Régimen del Pienso m’evoca tot això de forma excepcional, la repetició d’actes i gestos, sovint enxarxats, grotescos, aleatoris, vulgars, entre la sàtira burlesca i el sainet més fosc, a ritme de pas doble, on tot és tan absolutament esperpèntic i torçat que un només pot trencar a riure en veure la imatge seva reflexa en l’abisme del mirall.

La Zaranda, El Régimen del Pienso, espectacle d’expressió inclassificable, de veterinaris i còmics enquistats, personatges practicant una necròpsia social d’enorme realisme i exactitud. En aquesta fàbrica de porcs, que és el món on pasturem, els garrins es moren. De què ens morim? Ah! D’una epidèmia!!! En percebem la pestilència, aquesta vegada el tuf és d’arrels metafísiques. D’asèpsia, sí. Convertits en éssers anodins l’home mateix s’executa. Subjectats per uns fils clars dels quals depenem, i contra els quals no ens rebel·lem, l’existència esdevé un simulacre de vida. Per què no els tallem? Perquè en tenim prou amb el gra que ens donen, no cal gaire esforç aconseguir-lo i endrapar-lo. Emperò, què passa quan l’engreix és mal distribuït o no arriba en condicions? De fet, el que passa, revelada la metàfora esplèndida, és que ens morim per manca de viure, d’anèmia vital, vet-lo aquí! Perquè jaiem en l’excrescència d’una cort plasent, que ens omple l’estómac amb una mica de pinso, d’un pinso que ens mata, educadament. És el pinso de la servitud mecànica, de l’agraïment pel no-res, en un acte funcional de l’esclau lliure. Aquesta epidèmia fa estralls, cosificats vivim en la ruïna perquè en realitat som incapaços de concebre la vida més enllà d’aquest paràmetres. Porcs submisos, prescindibles, sacrificables.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però un geni anomenat Eusebio Calonge s’hi rebel·la. Que com? Doncs a través del teatre com a representació, esclar, perquè tot està traçat d’antuvi, tot predestinat, és la repetició com a imatge, com a representació. El nostre cadàver acomiadat, el ninot, in articulo mortís al qual seguirem, servirà d’atiador i d’exemple. Naturalment ens en podem burlar prou, hi ho fem, però ell serà un fil arrancat que protesta. Representem-ne la seva tragèdia! Diu l’intel·lectual d’esquerres de torn, per protestar contra l’acomiadament vergonyant! Entesos!!! Galimaties escènic, cabal d’imatges, raig de paraules, embolic de cables, moviment mòrbid en la doble representació, llum obaga, munts de documents, fitxers, certificats, expedients, mentre els porcs s’amunteguen en els compartiments metàl·lics de la cort, i la figura en pena acomiadada s’arrossega, el vell maniquí despatxat no comprèn, pregunta, parla, es queixa, es desplaça per passadissos interminables que no duen enlloc, i es perd en el garbuix incomprensible a les mans dels veterinaris. Alienat, exhaust, finalment desconnectat, el ninot morirà…, matèria per a forenses, una dada a l’arxiu, necròpsia, epopeia final: ‘Todo está cumplido

M’agrada l’aire kafkià, al·legòric, i el missatge representat, que sembla anunciar: aquí teniu un món inculte entossudit en destruir-se com a únic consol, el nostre! Tanmateix, m’ha sorprès l’obvietat expressa i deliberada en la monodia de les paraules.
Bravo! La Zaranda, una vegada més en acte de protesta, mostrant el seu autèntic i meravellós comportament escènic!

Fitxa:

  • Autor: Eusebio Calonge
  • Direcció: Paco de La Zaranda
  • Intèrprets: Javier Semprún, Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Luis Enrique Bustos 
  • Il·luminació: E. Calonge
  • Coordinació de transports: Eduardo Martínez
  • Publicitat: Víctor Iglesias
  • Cartell: Andrew Polushkin
  • Producció: La Zaranda-Teatro Inestable de Andalucía la Baja
  • Coproducció: Temporada Alta 2012

Renovar-se o morir

Escriu: Dani Chicano

La primera eliminatòria del 2n Torneig de Dramatúrgia Catalana, que organitza Temporada Alta, a partir d’una idea del prolífic dramaturg Jordi Casanovas, ha finalitzat. Hem pogut sentir vuit textos els quals, per norma general, han estat per sota, qualitativament parlant, dels de la primera edició, així com també han estat proporcionalment menys brillants les lectures-interpretacions, a càrrec d’actors i actrius catalans considerats de primer nivell. L’any passat ja em preguntava, sobretot després d’algun combat que s’hauria d’haver declarat nul, en què beneficiava aquesta proposta a la dramatúrgia catalana? La resposta la va oferir Guillem Clua, un dels dramaturgs més interessants del país, en la ja depauperada revista d’arts escèniques Hamlet (Arola Editors). Parlava Clua de la priorització del text, de la possibilitat de descobrir nous dramaturgs, del fet que fos un joc, de l’efecte cohesionador del torneig sobre el col·lectiu, i de la proposta com a generador de produccions futures. En algun punt hi puc estar d’acord, però no en la majoria, i encara ara em pregunto si realment el torneig és beneficiós per a la dramatúrgia catalana.

Els dramaturgs participants aquest any, amb Salvador Sunyer i Jordi Casanovas, a l’Ateneu Barcelonès. FOTO: Teatral.net

En l’edició d’aquest any els veterans eren Carles Alberola, Carles Batlle, Marta Buchaca i David Plana, que s’enfrontaven, respectivament, a Ferran Joanmiquel, Marc Angelet, Joan Yago i Blanca Bardagil. Passen a semifinals Carles Alberola, que s’enfrontarà a Marta Buchaca (12 nov.), i Marc Angelet, a David Plana (26 nov.), a la Sala La Planeta. El text més interessant de tots quatre, al meu parer, és el de Marc Angelet, El ninot o la lluna, però té tots els números per guanyar el de Marta Buchaca, Losers. El rival de Buchaca serà Carles Alberola, que presenta Començar de nou, mentre que David Plana va avorrir força al respectable en el darrer combat amb La casa del bosc, i seria una sorpresa que passés a la final, a no ser que l’intèrpret que fa de ninot del text d’Angelet, fonamental, no ho brodi com ho va fer Jacob Torres en l’eliminatòria. Una vegada coneguts els textos, l’imponderable són les interpretacions, que acaben sent decisives. Una bis còmica potent, és imprescindible, així com ganes d’arriscar una miqueta per part del lector/a. I aquí entrem en un primer element: pot semblar que es prioritza el text, però resulta que si no has escrit una comèdia, oblida’t de guanyar. Per tant, el què es prioritza és el gènere i la capacitat de fer riure al públic. El text pot estar escrit de manera deficient, però provoca sovint la hilaritat dels presents, i guanya. Ha passat. Que el torneig dóna a conèixer nous dramaturgs, és una constatació, però està per veure que sigui un element de cohesió del col·lectiu, ja que hores d’ara no s’ha anunciat cap iniciativa conjunta dels dramaturgs catalans, de cap mena, que tingui l’origen en el torneig. Que és un joc queda clar, fins el punt que es detecta en algun moment la banalització del fet creatiu, fruit d’una competència exacerbada, que porta en el pitjor dels casos a la pretensiositat. Com a generador d’espectacles cal dir que ha funcionat -una altra cosa és la qualitat-, ja que en l’edició d’aquest any del mateix festival n’hi ha dos que tenen la gènesi al torneig de l’any passat:  La nostra champions particular – l’han fet a Bescanó-, de Cristina Clemente, finalista el 2011, i Red Pontiac (8 des., a La Planeta), de Pere Riera, que no va arribar a la final, on de ben segur que hagués estat favorita, perquè és tan graciosa que Mercè Martínez i Rosa Boladeras la van desgraciar a la semifinal a base d’incontenibles esclafits de riure, després d’una lectura primorosa de Cristina Cervià i Míriam Iscla en l’eliminatòria. Cervià i Iscla seran finalment les que la duran a escena, dirigides pel mateix Riera. Passa que la fórmula s’esgota, malgrat que La Planeta es continua omplint -1 euro per entrada, bons intèrprets i algun bon autor són vers reclams- , i caldrà començar a pensar en allò de renovar-se o morir.