Les màscares de Salvador Espriu, un report

Escriu: Joaquim Armengol

Salvador Espriu, retratat el 1980. FOTO: Guillermina Puig / Gencat.cat)

Salvador Espriu, retratat el 1980. FOTO: Guillermina Puig / Gencat.cat)

Fa uns dies a Santa Coloma de Farners es va celebrar una taula rodona a l’entorn de la figura de Salvador Espriu. Que Espriu pugui generar rialles i divertiment sembla en aparença un fet contrari a la seva estètica negre i retinguda, però potser no al seu pessimisme grotesc i lúcid. El cert és que durant l’acte es van llevar uns quants vels sense deixar d’haver-hi mai un enjogassat i autèntic nivell intel·lectual. De tal manera que l’acte va tenir un fenomenal ambient d’interlocució dialèctica ple d’humor, coneixement, dissonàncies, consonàncies, exaltació i topants contraris inalterables com si fossin enconades columnes de Telamó. Per raó de tot això, algunes coses varen quedar més o menys esclarissades respecte al poeta: a) La vida no viscuda, reclosa més aviat en un pla mental; b) Una sexualitat mal resolta, probablement homosexual, atès l’enamorament (discutit) i l’amor que sentia l’escriptor per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i l’efecte devastador que va produir-li aquesta mort prematura abans que Espriu pogués reconciliar-s’hi (Salvador i Bartomeu van rompre l’amistat per culpa d’un evident distanciament polític); c) El franquisme social defensat en un principi per Espriu i que a la llarga abandonaria (l’escriptor mai va ser un home separatista, més aviat somiava una Iberia unida amb llengües i cultures pròpies), malgrat alguns se sentissin ofesos per aquest fet incontestable que els va fer trontollar la imatge immaculada i polida del rossinyol líric; d) Que el puntal literari s’escau majorment en la seva narrativa i el teatre, més que en la poesia; e) L’obvietat de la recent biografia publicada; f) El pessimisme atrabiliari respecte a tot; g) El pes de la mort en tota la seva obra; h) La increïble precocitat d’Espriu; i) La contínua i obsessiva reescriptura de la seva obra durant tota la vida; i, en definitiva, j) La certesa que l’única pàtria real d’Espriu va ser pròpiament imaginària: Sinera.

Roger Vilà, Mita Casacuberta, Jordi Galves i Joan Casas, en el transcurs de la taula rodona, a Santa Coloma de Farners. FOTO: Originals i petites criatures.

Roger Vilà, Mita Casacuberta, Jordi Galves i Joan Casas, en el transcurs de la taula rodona, a Santa Coloma de Farners. FOTO: Originals i petites criatures.

L’alegre comitè d’espriuòlegs reunits era format per Mita Casacuberta, Joan Casas i Jordi Galves, que varen fer les delícies d’un públic poc acostumat a la disputa. La doctora Casacuberta, sense deixar el barret professoral, va esbossar l’univers literari més palmari, i no fou fins a la segona volta que va desempallegar-se dels postulats acadèmics deixant-se anar una mica. El doctor Casas va resseguir el seu itinerari personal agafant Espriu de la mà com un company de viatge, fent comprendre que Espriu quedava inserit en la seva vida íntima i social d’una manera aclaparadora, per acabar ocupant, finalment, un espai reduït en cinc volums a la prestatgeria, just per reivindicar-ne, tot seguit, la seva recuperació recent, retrobant l’escriptor que l’havia encativat de nou amb un llibre que acabarà, ben segur, per obsessionar-lo: Les roques i el mar, el blau. El doctor Galves, brillant i divertit, tot afilant la seva reconeguda mirada crítica, va deixar caure uns quants explosius destres entre la concurrència, i no només sobre la figura d’Espriu, també damunt la societat provinciana que el glorifica. Algunes, moltes, coses van quedar pendents per culpa del temps, què hi farem: seria Salvador Espriu el mateix sense Mª Aurèlia Campmany, Ricart Salvat i Raimon? Què hi havia darrera l’acostumada ambivalència d’aquell ésser? Quin és el valor real de la seva poesia? Quina humanitat el definia? Era un home que sempre deia la veritat com afirmava? L’amistat amb Vinyoli? El debat que va desencadenar aquest triangle tant distint i distingit va ser magnífic i exemplar, centellejant i dinàmic, amb l’evident resultat de no avorrir ningú, ni tant sols, les petites i originals criatures que hi havia per allí fent fotografies. La família Espriu va disculpar la seva presència, l’única pega.

Que cadascú té el seu Salvador Espriu i que alguns no saben qui és, o sigui que no l’han llegit més que d’esquitllentes, com va quedar ben clar fa uns dies quan l’encorbatat públic assistent al Palau de la Música va posar els dos peus a la galleda -pregunteu-li al fenomenal Jordi Boixaderas– en aquell parany polititzat que fou la inauguració del Any Espriu, i que la utilització de la política, abans i ara, d’aquest personatge literari precoç i al·lucinant, és un mal irremeiable, també. D’altra banda, la figura d’Espriu genera un munt de paradoxes francament divertides, per no dir grotesques: essent un autor difícil i tan poc llegit se l’escull com a patum de la literatura catalana? Un franquista, iberista, contraseparatista i alhora convertit en símbol de l’antifranquisme, ara, de nou, esdevé l’abanderat, la proa literària del secessionisme català? El màxim representant del pessimisme més recalcitrant i desesperançador se l’emplaça a ser l’ànima guia de l’esperança d’aquesta pàtria a la deriva i en construcció? Etc.

A Barcelona el festegen d’una manera o altra cada dia, es fan actes, es llencen frases al vol, al metro, arreu, tretes de context, inflant la veneració i l’autèntic desconeixement, però cal recordar que en una entrevista Espriu deia d’aquesta gran ciutat tot això: “Barcelona és una ciutat terrible, un garatge desordenat, monstruós i infecte, un organisme amb milers de ventres atacats de peritonitis aguda i sense adob possible, i això que diuen que tenim, i a ulls clucs ho he creure, els millors administradors que puguis desitjar. Imaginin-se si ara haguéssim de patir, per exemple, el pobre, limitat i virtuós Rius i Taulet! Barcelona ha estat, és i per desgràcia serà sempre el cap i casal de Catalunya i totes aquestes agraïdes bestieses, d’acord. Els nostres afers col·lectius s’han de decidir i de guanyar principalment a Barcelona, però ara no saps on hi ha els seus punts neuràlgics, no els trobes. És una mena d’aduar amb excés d’automòbils arreu i algun camell –o potser dromedari- al parc; no una ciutat. Em fa molta por i de grat fugiria. No sé ben bé què és Barcelona, ni el país tampoc. Però en aquest país gairebé esdernegat hi ha una cosa viva, genuïna, autèntica, susceptible de revifament, malgrat les anihiladores presses combinades del progrés i el turisme: les comarques.”

La placa a la façana de la casa natal de Salvador Espriu, a Santa Coloma de Farners, obra de Josep Martí Sabé. FOTO:  Òmnium Cultural (la Selva)

La placa a la façana de la casa natal de Salvador Espriu, a Santa Coloma de Farners, obra de Josep Martí Sabé. FOTO: Òmnium Cultural (la Selva)

I per què Santa Coloma de Farners celebra una taula rodona en honor a l’escriptor? El fet és que Salvador Espriu hi va néixer, més aviat per accident que per ganes, i s’hi va estar dos anys. Si doneu una volta pel poble, naturalment hi ha una ruta Espriuenca, hi trobareu una placa en una façana feta per en Josep Martí Sabé, algun poema entaforat al mig d’una pedra i una estàtua al·legòrica del senyor Josep Maria Subirach dedicada al poeta. Com que jo també sóc fill d’aquest poble estrany i mai no he entès del tot ni m’ha entusiasmat gaire aquesta estàtua (per cert, la ploma que sosté el poeta a la mà està trencada), cada vegada que hi passava pel davant em preguntava les raons d’un monument com aquell. Amb els anys, i especialment ara a compte del centenari, he buscat en l’obra d’Espriu algun poema, alguna referència a la capital de la Selva; no n’he trobat cap ni un, cap ni una. A excepció d’una insignificança: la Petita antologia poètica lliurada el 26 de setembre de 1980. Un recull fet pel mateix Espriu que consta de 31 poemes amb el qual volia agrair a la ciutat el nomenament de fill predilecte. Dels 31 poemes, hi ha 5 haikús i 18 tankes: “Perquè retorna/quan sóc perdut en l’ombra/un debilíssim/record d’infant les ales/passen sense tocar-me”. És cert que, a més, un alcalde molt persistent li va fer escriure una mena de teula dolça anomenada Aproximació a Santa Coloma i a alguns dels seus entorns, enviant-li unes fotografies horroroses que val més que enterrem i fem com que aquesta cosa impresa no ha existit mai. La memòria d’Espriu d’aquest poble és tan vaga com escassa, de fet sols li va restar el boirós record d’una gran nevada i d’un ninot de neu que va fer el seu pare. És fàcil comprendre que Santa Coloma de Farners no hi pinti res en la vida d’Espriu i que, per tant, tampoc en la seva obra literària. No obstant això he pescat en una altra entrevista unes paraules que molt bé podrien compensar als colomencs d’alguna manera: “Em van nomenar fill adoptiu d’Arenys de Mar en una cerimònia perfecta celebrada a la Generalitat i presidida pel doctor Pujol, i sóc fill predilecte de Santa Coloma de Farners. Jo vaig néixer a Santa Coloma de Farners i, per tant, em sento molt fill d’allà. De manera que ara tinc dues mares, a més de la meva, desgraciadament morta: la vila d’Arenys de Mar i la ciutat de Santa Coloma de Farners, amors que són tots compatibles i que l’un no exclou l’altre.”

En alguna banda he llegit que l’únic que desitjava l’escriptor en morir era que l’oblidessin i desaparèixer del tot, tinc la sensació que això acabarà essent un fet consumat. Salvador Espriu va ser i serà allò que s’anomena una patum i com a tal, terminat aquest any estrambòtic i sacsejat el seu perfil com una bandera, tornarà a passar avall; potser, amb sort, relegat de nou a les prestatgeries d’uns quants, fins a nova ordre.

Nota: article publicat al portal cultural digital El Núvol el 28/2/2013. Inclòs en aquest blog amb autorització expressa de l’autor.

Anuncis

‘Desig’ a Hamburg

El repartiment alemany de 'Desig' (Begehren): Christina Geiße (Die Frau), Matthias Leja (Der Ehemann), Oda Thormeyer (Sie) i Tilo Werner (Der Mann). FOTO: Thalia Theater

El repartiment alemany de ‘Desig’ (Begehren): Christina Geiße (Die Frau), Matthias Leja (Der Ehemann), Oda Thormeyer (Sie) i Tilo Werner (Der Mann). FOTO: Thalia Theater

Escriu: Joaquim Armengol

Fa unes setmanes, sortint d’un espectacle, vaig trobar-me al centre d’un intercanvi apassionat d’idees, tot girava al voltant d’una peça de teatre: Desig (1991). L’un era el professor d’universitat i crític de dansa Joaquim Noguero, que dedica anualment unes quantes classes a escodrinyar les boscúries d’aquest text tan suggeridor i estrany; l’altra era el propi autor, Josep Maria Benet i Jornet, en Papitu, que es va quedar estupefacte en adonar-se del coneixement exhaustiu que tenia en Quim Noguero de la seva obra, capaç de citar diàlegs sencers de la peça sense despentinar-se, indicar-ne les intencions i les claus per a una òptima comprensió. En Papitu escoltava atentament, els ulls li brillaven, i, de tant en tant, apuntava algun detall concret enmig d’aquell doll extraordinari de paraules que rajaven de l’altre cervell sensacional. Nit de memòria inesborrable, d’apassionada dialèctica entre dos autèntics i enjogassats titans. Quin despullament! Al meu parer, Desig és un dels escassos textos als quals podríem penjar l’etiqueta de clàssic contemporani de la dramatúrgia catalana, un text fonamental, certament, i la punta d’un iceberg que segueix creixent i creixent, enfonsant-se en les riques aigües, i revelant el misteri d’una generació que ha tret alguna personalitat extraordinària.

El dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet, l'abril del 2010, a Barcelona. FOTO: Andreu Puig..

El dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet, l’abril del 2010, a Barcelona.
FOTO: Andreu Puig.

Això ve a tomb perquè avui dissabte, 15 de desembre del 2012, s’estrena a Hamburg Desig (Begehren), a l’històric Thalia Theater; segons en Papitu per indiscutible pura xamba. Tant jo, com Alia Luque, que dirigeix la peça, pensem que la xamba hi té molt poc a veure. La cosa va anar així: l’Alia es va posar a llegir textos i va topar amb Desig, li va agradar, i la va ensenyar a la dramaturga del Thalia Theater, Susanne Meister, que també li va agradar, i endavant! De manera que la Susanne va proposar a quatre actors de primera divisió si volien fer-la, tots quatre van dir que si. On és la xamba? Cal assenyalar que els actors d’aquests teatres oficials alemanys hi són per tota la vida, tenen assegurat el sou fins que els arriba la jubilació, per tant hi sobren les suspicàcies. De manera que Oda Thormeyer serà (Sie/Ella), Matthias Leja (Der Ehemann/el Marit), Tilo Werner (Der Mann/l’Home) i Christina Geiße (Die Frau/la Dona).

D’altra banda, la conquesta europea de Josep Maria Benet i Jornet no s’acaba aquí. En aquests moments a Atenes estan assajant l’última obra del nostre dramaturg, una peça anomenada Com dir-ho?, ells seran els primers en posar-la en escena, em penso que serà pels voltants de gener del 2013. ‘Una obreta molt senzilla, massa senzilla’, segons l’autor. De fet ho deu ser tant de senzilla que el mateix Xavier Albertí ha decidit estrenar-la el proper mes d’abril a Barcelona, -si tot va bé, és clar -, a l’Almeria Teatre. Un compromís que afortunadament ja havia pres abans de ser nomenat nou director del TNC. Cal dir que aquesta envejable i tan saludable situació del teatre de Josep Maria Benet i Jornet va en consonància amb la d’altres dramaturgs catalans, que van estrenant les seves obres arreu, com ara Josep Maria Miró o Xavier Bover, entre molts d’altres. Però, el que em sembla rellevant aquí és que la peça de Benet i Jornet, Desig, és de l’any 1991, i segueix esplèndidament viva el seu camí.

Hamburg i Atenes, si; però m’han dit que també hi ha un jove director anglès que voldria muntar Desig al Young Vic de Londres, ‘però no ho aconseguirà, n’estic segur’, paraules del sempre entusiasta pessimisme d’en Benet i Jornet; de fet, diu, ‘també s’ha esfumat una producció de ‘Dues dones’ a Sao Paulo. Ja s’hauria d’haver estrenat.’ Sigui com sigui, avui, a Hamburg, l’estrena de Begehren serà la meravellosa conquesta d’un dret adquirit. Molta merda!

Correspondència a propòsit de Mazùt

Escriuen: Dani Chicano i Laura Iglesias (@lauratrafach)

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Estimada Laura,

Encara estic enlluernat. Recordo que, el mes de febrer passat, vam assistir a una presentació pública, al centre de creació L’Animal a l’Esquena, de la “improvisació amb pautes” que van oferir Blaï Mateu i Camille Decourtye (Baro d’Evel Cirk Cie.). Aleshores allò era les beceroles d’un espectacle que s’havia de dir Busca. Ja llavors, havent vist Ï i el que en el seu moment vaig pensar que seria insuperable, Le sort du dedans, es podia percebre una evolució en la manera de fer d’aquest dos creadors, que diria que és atribuïble al treball d’intercanvi realitzat amb María Muñoz i Pep Ramis, Mal Pelo, referents de la dansa i la creació contemporània d’aquest país, en el període de residència que havien fet al centre que gestionen a Celrà.

La sensació que vam tenir quan va finalitzar la “improvisació amb pautes” va ser que, si part d’aquell material meravellós que ens havien mostrat havia de quedar fora de l’espectacle definitiu, seria una llàstima. Busca s’ha transformat en MAZÙT, i haig de dir, ras i curt, que és un dels millors espectacles que he vist mai. De fet, aquest cap de setmana hem pogut assistir a dos espectacles que, per sí mateixos, podrien justificar la celebració de tot el festival. Curiosament, cap dels dos és de text. Tots dos tenen a veure amb la dansa, el moviment, el cos, la música, la reflexió a través d’un discurs intel·lectual gens complex però molt potent, i la composició d’imatges d’una potència poc usual. L’altre és, esclar, Play, de Sidi Larbi Cherkaoui i Shantala Shivalingappa. Sincerament, això fa que et sentis un privilegiat, no sé si comparteixes aquest estat…

Això de les interpretacions és molt subjectiu, de manera que jo t’explico i vejam què en surt de tot plegat. Des del punt inicial, anunciat, en què ens presenten dos éssers superats per la humanitat i amb l’instint atrofiat, hi ha un procés de recerca que comença amb aquell espectacular duet de força, una mostra sublim de compenetració, fluïdesa, de compassar respiracions. Abans, ja hem albirat que la creació de l’espai sonor, els elements escenogràfics i la il·luminació jugaran un paper fonamental en tot plegat, utilitzats amb una intel·ligència i bon gust extraordinaris. Un crit insistent, allez!, marca l’inici de la recerca, un per sobre i l’altre per sota del gran teló de paper translúcid estès a l’escenari i amb una sonoritat molt peculiar, sota el qual anirà prenent forma i creixerà l’animal, un cavall gegantí.

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Permet-me un incís. Estic absolutament admirat de fins a quin punt arriben a ser uns virtuosos Mateu i Decourtye. Estirant d’alguns fils que ja havien localitzat en la investigació duta a terme per composar Le sort du dedans, sobretot el que té a veure amb l’animalitat, tant pel que fa als moviments com al comportament, han aprofundit en aquesta línia prenent com a model un preciós cavall, el seu, Bonito, un membre més de la companyia, que també va fer l’estada de residència a Celrà. Així, m’assembla increïble la capacitat de mimesi de Mateu per esdevenir un cavall, mostrant aquell nerviosisme i anarquia de moviments aparent de l’animal, incapaç de restar en repòs, o els seus desplaçaments laterals. Quin domini del cos!

Tornem a l’espectacle. Desfeta la figura de l’imponent cavall, es desferma la màgia: el cant de Camille. A aquestes alçades, entre el cant, l’humor deliciós i subtil, i les imatges que vessen poesia i tendresa de per tot arreu, jo ja estava més que commogut. Experimenten, amb el cos, amb la veu, el so; un nou duet deliciós de dansa i de portées, de llançaments i fregament de pells, de força, equilibri, destresa i complicitat. “Quant temps fa que som aquí? Què busquem exactament? És difícil ser el cavall…” Un final increïble, amb el llenç blanc penjant de la pinta, regalimant tinta negra i vermella, mentre a ell, assegut a escena, la tinta blanca li emmascara el rostre. I aleshores em ve al cap allò que hi havia en la “improvisació amb pautes”, part del poc text que contenia aquella presentació pública i que Blaï Mateu deia a escena: “La pedra no fa, l’home fa massa. L’animal és al mig; l’animal fa, i l’home busca; l’home és l’únic animal que delira”. L’animalitat és, doncs, l’equilibri? Quina vesprada més meravellosa, Laura! No creus?

Un petó enorme. Salut i pau.

Dani

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Benvolgut Dani,

Coincideixo amb tu que MAZÙT és un espectacle extraordinari però jo no m’atreviria a dir que és un dels millors espectacles que he vist. Certament la dansa s’està convertint en un gran puntal del Festival Temporada Alta que ens hi ha anat introduint mica en mica amb les millors propostes que corren per Europa i això és un gran privilegi. Ser introduït en una altra disciplina de la mà dels millors, no té preu i el públic gironí ens hem anat acostumant, fins i tot, a gaudir i a apreciar propostes innovadores i arriscades en aquesta disciplina. Com tu dius, les interpretacions d’un espectacle són molt subjectives sobre tot si el muntatge té una concepció molt oberta i això amb la dansa sol passar sovint. De fet a vegades penso que com a espectadors, tenim la masoquista mania de preguntar-nos:

– Què ha volgut dir? De què anava?

I acabem decebuts amb la sentència:

-Jo no hi he entès res!

I no ens deixem anar al gaudi estètic, al plaer dels sentits sense haver de passar pel raciocini. Tot ho volem cíclic, amb un començament i un final, amb un fil argumental que ens transiti amb comoditat per l’espectacle. A vegades cal deixar-se anar, obrir-se als sentits i amarar-se de les percepcions, dels estímuls que ens arriben pel simple plaer visual, sonor, estètic… Això amb altres disciplines no passa tant. Pregunta’t quanta gent davant un concert de Mozart diu:  -Jo no hi he entès res!
Així doncs, cal deixar-se anar al plaer audiovisual, estètic i despreocupar-se de racionalitzar tot el que un veu sobre l’escenari buscant aquest argument que ens desvia del gaudi. En tot cas, aquest procés ha de ser “natural” no ha de ser forçat . Crec que és aquí on radica la gran diferència per fruir d’ un espectacle.

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

El primer que vaig pensar al veure aquell gran mapa a l’escenari va ser “un mapa topogràfic”! Una representació gràfica a escala d’ una àrea determinada. Un mapa topogràfic és fruit d’un procés d’interpretació de tots els elements territorials i de l’aplicació d’un llenguatge d’expressió gràfica. Un mapa que dibuixa les corbes de nivell d’un sol primigeni per fer-nos coneixedors de les seves variacions del relleu. Doncs crec que la topografia és la clau del fil argumental que tant anhelem trobar. En tot cas, del meu, i com tu bé dius, les interpretacions són molt subjectives, però crec que aquest espectacle busca dibuixar la topografia humana. Una representació visual i sonora de la recerca de l’home primigeni. L’home amb els seus instints. Amb aquestes corbes de nivell que dibuixen l’espectacle, la veu, el cos i una encertada banda sonora -el joc sensorial d’unes precises gotes d’aigua caient dins d’unes llaunes- d’una ancestral primigènia, dos éssers busquen l’essència humana. La recerca de la seva topografia. L’instint i l’animalitat perduts en un món on tot va molt de pressa: “Allez! Allez!”

“L’home és l’únic animal que delira” si no retorna a recuperar aquesta pulsió animal que el mantindrà en equilibri en un món cada cop més salvatge. Els elements i recursos dels actors per aquesta recerca són commovedors. Una percussió amb diferents parts del cos com una simfonia del món interior, un cos en moviment que esdevé un poètic cavall i que se’ns emporta en un galop oníric cap a un viatge emocional i estètic .Cap a un homenatge memorable a l’instint animal que ens recorre les venes. Cant, dansa, acrobàcia, clown …les arts escèniques als servei de la recerca del que com a societat hem perdut, l’instint i la pulsió animal. Una cavalcada poètica que converteix l’escenari en un quadre on les pinzellades de pintura dibuixen la nostra topografia.

Meravellosa nit Dani. Estic d’acord amb tu .

Salut i República,

Laura

Nota: 

Aquest post de caràcter epistolar, forma part del blog Apunts de Temporada, del Festival Temporada Alta 2012.

Fitxa:

  • Autors i intèrprets: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias
  • Col•laboradors: Benoît Bonnemoison – Fitte, María Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo
  • Il•luminació: Adèle Grépinet
  • So: Fanny Thollot
  • Vestuari: Céline Sathal
  • Treball rítmic: Marc Miralta
  • Coproducció: EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, Mercat de les Flors, Pronomade(s) en Haute-Garonne, Centre Nacional de la rue, La Verrerie, pôle national des arts du cirque Llanguedoc-Roussillon i Festival Montpellier – Danse 2012

La rara anatomia dels centaures

Els protagonistes de la peça. FOTO: Iguana Teatre

Carles Molinet, Sergi Bao, Nies Jaume i Aina Calpe. FOTO: Iguana Teatre

Escriu: Joaquim Armengol

Ha passat pel Teatre Lliure de Gràcia una petita gran meravella, un espectacle que fa el teatre una paraula plena a vessar, pel fet extraordinari de combinar l’aleteig poètic amb la simple i bona qualitat intencional; un difícil equilibri, una rara, sí, una rara anatomia teatral. Parlo de la companyia Iguana Teatre que enguany commemora els 25 anys de trajectòria, tota una proesa atesa la mentalitat anihiladora dels agents culturals d’aquest país miserablement inculte i baix. Si no recordo malament carretegen, les espatlles d’aquesta troupe, un munt de premis, gràcies al seu tarannà innovador i compromès, recompensa ínfima pel fet d’assumir el risc com a forma de compromís teatral. Encara recordo l’estupenda No te’n riguis de Rimbaud, aquell assumpte cabareter, dadaista, divertidíssim i deliciós, presos i encativats per una actriu sensacional anomenada  Caterina Alorda; una de les darreres fantasies que varen alenar per l’antic i ruïnós Espai Brossa.

Quan un llegeix Miquel Àngel Riera té la sensació d’haver entre mans l’alè i el coratge de paraules que són una veritable aportació a la cultura. Una cultura, la catalana, per qui l’obra de l’autor transmet una gran estima i amor, tenint com tenia extremat respecte pel que fa a la creació literària. Un sentit moral que avui fàcilment es ridiculitza i penalitza, actitud gairebé en estat d’extinció, aniquilada per la incúria destralera de l‘impertorbable cinisme dels mercats. Aquest respecte i sentit moral és el que mostra Iguana Teatre tot posant en escena aquesta breu, intensa i excel·lent dramatúrgia que ret homenatge al llibre de contes La rara anatomia dels centaures, uns quants relats en el quals es desplega una anàlisi, mena de somieig il·lusori, màgic i estrany, de l’ombria realitat humana. Sis relats entrellaçats per una esplèndida atmosfera, plena d’una llum que reflexa la seva pesantor lírica en l’arena d’una platja, per on els centaures llueixen el bell símbol d’un paradís encantador, tan pur com perdut. Tragèdia, amor, guerra civil, la memòria que recobra, i sempre l’humor, un humor més que particular, insòlit diria jo, que desprèn tota l’ambivalència del replegament interior, la imponderable línia de la humanitat.

A fi de comptes, Miquel Àngel Riera, té llum pròpia, un sentit de la bellesa lluminós i gràcia immarcescibles.

Benaurat aquell que un jorn lliurà la vida al compromís profund de cercar bellesa

Una imatge del muntatge dirigit per Pere Fullana. FOTO: Iguana Teatre

Una imatge del muntatge dirigit per Pere Fullana. FOTO: Iguana Teatre

Fitxa:

  • Autor: Miquel Àngel Riera
  • Dramatúrgia i direcció Pere Fullana 
  • Intèrprets: Sergi Baos, Maria Bauçà, Aina Calpe, Antònia ‘Nies’ Jaume i Carles 
  • Molinet.
  • Escenografia: Jordi Banal
  • Il·luminació: Toni Gómez
  • Vestuari: Antònia Fuster
  • Audiovisuals: Nofre Moyà
  • Vídeo Joan Serrano
  • Música original: Miquel Àngel Aguiló
  • Coreografia: Mabel Ribas 
  • Ajudant de direcció: Santi Celaya
  • Coproducció Iguana Teatre, Teatre Principal de Palma, CAER – Centre  d’Arts Escèniques de Reus, CAET – Centre d’Arts Escèniques de Terrassa  i EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona

La casa de Txèkhov

Escriu: Joaquim Armengol

A la casa dels Pròzorov hi ha un jardí on sovint hi reposen els ulls d’Olga, Maixa i d’Irina; els d’Andrei, l’altre germà, es fixen, més aviat en Natàlia i els naips que hi ha damunt una taula qualsevol, perquè a l’Andrei li encanta perdre i no li manca cap virtut per fer-ho. La vida aquí és profundament quieta. Què hi fa la família Pròzorov en aquesta petita vila des de fa onze anys? Ells pertanyen a Moscou, a la gran ciutat, són gent culta i refinada. Avui, Maixa, celebra el seu sant, també fa un any que el pare se’ls va morir, i encara que ella sembla raure en algun abisme i entristida, hi ha alegria dins la casa. Hi volten els militars convidats de la guarnició, el rude Solioni el qual només tolera el número dos, si de persones parlem, en cas de ser-ne tres, comptant-s’hi ell, es torna grotesc, intractable i agressiu, ni ell mateix ho comprèn. Ni ell, ni ningú, encara menys el seu benvolgut baró Tuzenbakh, que es deleix per treballar i no hi ha manera de poder-ho fer. A Rússia, els barons no treballen pas, només tracten malament i menyspreu els serfs que els pertanyen, no és pas costum i prou, sinó un deure adquirit de casta, de seguida es veu que li sap molt greu. Per què no va aprendre a disparar? Kuliguin vindrà més tard, en sortir de l’escola, aquest marit amatent que va enlluernar Maixa fa uns anys – per la seva intel·ligència i el seu saber-, ha perdut, sense saber-ho, l’aura. Per què, es pregunta Maixa, m’hi vaig casar? Què dimonis li vaig veure? Olga, la germana gran, també treballa a l’escola, segurament acabarà sent-ne la directora, malgrat no desitjar-ho gens. El seu vestit és blau i seriós, com ella té tot l’aire d’una figura patriarcal, i em penso que l’és. Falta encara el vell metge militar, en Txebutikin; el nas vermell el delata una mica, però diu que fa dos mesos que no beu. No sé pas si creure-me’l, tant se val, la seva lucidesa ho compensa tot. Ah! Acaba d’arribar el tinent coronel Verxinin. En Verxinin té l’aire nostàlgic del passat i no para de fantasiejar sobre el futur. Ell filosofa sempre que pot, incapaç de veure el forat que rau enmig del cercle per on dóna voltes sense parar. A casa hi té dues filles deixades de la mà de Déu i una dona que li fa la vida impossible. Això l’empeny. Jo penso, que en un moment o altre, besarà d’amagat a Maixa, que està bellíssima com el foc i acaba d’alçar els ulls en veure i sentir la veu de tro del nostre filosòfic comandant de bateria. Fem una mica de lloc també, ni que sigui per un moment, als subtinents Fedòtik i Rodé, que semblen sempre a punt per celebrar alguna cosa: l’un canta, l’altre grata una guitarra més que content, però amb aquell aire tan afectat de sentimentalisme, tan rus. Ferapont, sord com una perola, no deixaria de ser vigilant encara que li manessin, ja té massa anys per a qualsevol altra cosa. A ell el que li agrada és que li repeteixin les coses. L’Andrei s’hi desespera, però què hi voleu fer. No ens oblidéssim pas de l’antiga mainadera, és l’Anfissa, als seu vuitanta anys tragina el samovar amb l’esquena ben corbada. No entendrem mai com Natàlia la maltracta amb tanta incúria. Un encara es pot imaginar Anfissa bressolant les tres criatures, té aquest tipus de dolcesa damunt el rostre. Deixem ara, una mica de llum per Irina, la més jove de les germanes, bella i angelical, alegre i càndida, encara plena d’immaculada fantasia, somia tornar trepitjar Moscou dels braços d’un home, qui sap si el baró que l’observa amb aquella brillantor als ulls tan reconeguda. En mirar-la tenim la sensació que, si pogués, no deixaria mai de ballar… I això em penso que és tot, perquè si us contés el que passarà no podríeu pas assumir la pèrdua de les falses il·lusions. I ja sabeu que la interpretació multiplica els sentits i fa créixer el misteri. Nosaltres abandonem-nos a la nostàlgia i als espectadors deixem-los la bogeria de viure en el futur.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fitxa:

  • Director: Declan Donnellan
  • Intèrprets: Denis Beresnev, Alexei Dadonov, Evgenia Dmitrieva, Sergei Lanbamin, Alexander Feklistov, Irina Grineva, Andrei Kuzitxev, Iuri Makeev, Galina Moratxeva, Evgeni Samarin, Ekaterina Sibiriakova, Nelli Uvarova, Igor Iasulovitx i Mikhail Zhigalov
  • Escenografia i vestuari: Nick Ormerod
  • Música: Sergei Txekrizhov
  • Il·luminació: Judith Greenwood
  • Producció: Txèkhov International Theatre Festival (Moscú) i Cheek by Jowl
  • Coproducció: Teatre “Les Gemeaux” (París), Teatre “La Filature (Mulhouse)

Necròpsia

Escriu: Joaquim Armengol

Pienzo, pienzo, pienzo!!!

Adoro La Zaranda, em recorden que la vida és una autèntica verba brufada, i que som enmig d’aquest mar ben bé per un acte d’esplai rudimentari, més aviat esqueixat i porquí. Uns hi estem atrapats per incompetència real, d’altres per un pur tarannà desvagat i epidèrmic. Malmenats i xacrosos en sortim absurdament cansats, desprès de giravoltar en la circumferència d’un cercle esgotador, on el paràmetre no és altre que l’absurd més colossal. Viure per morir, quina ironia! I El Régimen del Pienso m’evoca tot això de forma excepcional, la repetició d’actes i gestos, sovint enxarxats, grotescos, aleatoris, vulgars, entre la sàtira burlesca i el sainet més fosc, a ritme de pas doble, on tot és tan absolutament esperpèntic i torçat que un només pot trencar a riure en veure la imatge seva reflexa en l’abisme del mirall.

La Zaranda, El Régimen del Pienso, espectacle d’expressió inclassificable, de veterinaris i còmics enquistats, personatges practicant una necròpsia social d’enorme realisme i exactitud. En aquesta fàbrica de porcs, que és el món on pasturem, els garrins es moren. De què ens morim? Ah! D’una epidèmia!!! En percebem la pestilència, aquesta vegada el tuf és d’arrels metafísiques. D’asèpsia, sí. Convertits en éssers anodins l’home mateix s’executa. Subjectats per uns fils clars dels quals depenem, i contra els quals no ens rebel·lem, l’existència esdevé un simulacre de vida. Per què no els tallem? Perquè en tenim prou amb el gra que ens donen, no cal gaire esforç aconseguir-lo i endrapar-lo. Emperò, què passa quan l’engreix és mal distribuït o no arriba en condicions? De fet, el que passa, revelada la metàfora esplèndida, és que ens morim per manca de viure, d’anèmia vital, vet-lo aquí! Perquè jaiem en l’excrescència d’una cort plasent, que ens omple l’estómac amb una mica de pinso, d’un pinso que ens mata, educadament. És el pinso de la servitud mecànica, de l’agraïment pel no-res, en un acte funcional de l’esclau lliure. Aquesta epidèmia fa estralls, cosificats vivim en la ruïna perquè en realitat som incapaços de concebre la vida més enllà d’aquest paràmetres. Porcs submisos, prescindibles, sacrificables.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però un geni anomenat Eusebio Calonge s’hi rebel·la. Que com? Doncs a través del teatre com a representació, esclar, perquè tot està traçat d’antuvi, tot predestinat, és la repetició com a imatge, com a representació. El nostre cadàver acomiadat, el ninot, in articulo mortís al qual seguirem, servirà d’atiador i d’exemple. Naturalment ens en podem burlar prou, hi ho fem, però ell serà un fil arrancat que protesta. Representem-ne la seva tragèdia! Diu l’intel·lectual d’esquerres de torn, per protestar contra l’acomiadament vergonyant! Entesos!!! Galimaties escènic, cabal d’imatges, raig de paraules, embolic de cables, moviment mòrbid en la doble representació, llum obaga, munts de documents, fitxers, certificats, expedients, mentre els porcs s’amunteguen en els compartiments metàl·lics de la cort, i la figura en pena acomiadada s’arrossega, el vell maniquí despatxat no comprèn, pregunta, parla, es queixa, es desplaça per passadissos interminables que no duen enlloc, i es perd en el garbuix incomprensible a les mans dels veterinaris. Alienat, exhaust, finalment desconnectat, el ninot morirà…, matèria per a forenses, una dada a l’arxiu, necròpsia, epopeia final: ‘Todo está cumplido

M’agrada l’aire kafkià, al·legòric, i el missatge representat, que sembla anunciar: aquí teniu un món inculte entossudit en destruir-se com a únic consol, el nostre! Tanmateix, m’ha sorprès l’obvietat expressa i deliberada en la monodia de les paraules.
Bravo! La Zaranda, una vegada més en acte de protesta, mostrant el seu autèntic i meravellós comportament escènic!

Fitxa:

  • Autor: Eusebio Calonge
  • Direcció: Paco de La Zaranda
  • Intèrprets: Javier Semprún, Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Luis Enrique Bustos 
  • Il·luminació: E. Calonge
  • Coordinació de transports: Eduardo Martínez
  • Publicitat: Víctor Iglesias
  • Cartell: Andrew Polushkin
  • Producció: La Zaranda-Teatro Inestable de Andalucía la Baja
  • Coproducció: Temporada Alta 2012

Hamletas

Escriu: Joaquim Armengol

El millor Hamlet que he vist mai va ser al Festival Shakespeare de Mataró, era l’any 2010, un festival imprescindible, però que varen occir amb vulgar menyspreu, i amb aquella vocació política tan connatural, freda i reconeguda. Imperatiu que quan la nefanda i brutal política cultural del país canviï (aquí esclato a riure), haurem de recuperar. Hi ha veus que diuen que això ja està fet; però siguem Hamletians i dubtem-ho. L’espectacle va ser un Hamlet impactant, fosc, d’una vitalitat, força i ambivalència desconcertants, d’un moviment escènic que generava tanta suggestió com marejador desconcert. Aquest director, vaig pensar, és d’una intel·ligència excepcional. Era Oskaras Koršunovas, un director lituà d’uns quaranta anys que ens portava Hamletas.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El millor Hamlet que he vist mai ha estat enguany, al Festival Temporada Alta de Girona. Què té aquest muntatge d’especial? En primer: l’atmosfera enfosquida i penetrant, contínua, insinuant, que alguna cosa olora a podrit a Dinamarca, o no, perquè el joc escènic ens manté en el dubte fascinant d’estar movent-nos entre les aigües i els miralls d’una realitat que potser viu en el somni. Els canvis temporals d’escena, un joc real de l’inconscient, genera un dubte veritable i constant, com la ment del mateix Hamlet davant l’espectre del seu pare assassinat. Una idea meravellosa del director, perquè transforma el concepte que teníem del Hamlet. No és aquesta la grandesa de Shakespeare, justament perquè et permet qualsevol joc d’intercanvi, repeticions i recursos inimaginables sense que la cerca de sentit i el drama se’n ressentin? En segon: la lectura psicològica, intel·lectual del director, dotar a tots els personatges d’una pregunta essencial, metafísica i tan humana: Qui sóc? Una pregunta que ressona i queda impregnada en la nostra ment, perquè de seguida passa a nosaltres, identificats com ells en el dubte i en la incapacitat de respondre’ns. Des d’aquest moment tots som, uns i altres, actors del drama que avança inexorablement cap a l’abisme. Bé, haig de dir que no tots, hi havia lamentablement alguns esperits absents. Esperits que qui sap si jeien endormiscats entremig dels boscos o cercant vocals entre les fulles dels seus arbres. Qui sóc? Una pregunta per a tota una vida, la vida concentrada en la foscor de l’interior d’una nou. Com bé sabem, en l’angoixa d’aquesta vigília insomne només hi ha espai per l’impacte del patiment, estridències, sorolls i cops. I el sentit de l’humor? Sí, l’irracional, el d’una rata o d’un bufó sorgits de l’infern. Un espectacle on el color és fonamental: el negre, el de la mala consciència i la traïció, en brutal contrast del vermell de la sang que vessa i el blanc immaculat del vestit nupcial d’Ofèlia, la geisha de Hamlet, la meuca prerafaelita, suggestiva, trastocada i oberta en la pell.

La resta és silenci.

Fitxa:

  • Direcció i escenografia: Oskaras Koršunovas
  • Intèrprets: Dainius Gavenonis, Darius Gumauskas, Vaidotas Martinaitis, Darius Meskauskas, Rasa Samuolyté, Giedrius Savickas, Nelé Savicenko, Tomas Žaibus i Julius Žalakevicius
  • Vestuari i escenografia: Agne Kuzmickaité
  • Composició: Antanas Jasenka
  • Il•luminació: Eugenijus Sabaliauskas
  • So: Povilas Leimonas
  • Producció: OKT / Vilnius city theatre
  • Coproductors: Capital Europea de la Cultura Stavanger 2008 (Noruega), Capital Europea de la Cultura Vilnius 2009 (Lituània), Ministeri de Cultura de la República de Lituània
  • Teatre de Salt, 27 d’octubre del 2012