Memòria de Julieta

Un moment de Radio & Julieta, a Peralada: FOTO: Josep Aznar

Un moment de Radio & Julieta, a Peralada: FOTO: Josep Aznar

Escriu: Dani Chicano

La tragèdia enfocada des del punt de vista de Julieta i, per si això fos poc, a través de la seva memòria, la memòria d’una dona que ja és morta, d’una dona que, de fet, Edward Clug, coreògraf d’aquesta peça, afirma que va morir en el moment en què es va adonar que no podria viure lliurement el seu amor. Això és Radio & Julieta, una coreografia titulada amb un joc de paraules fet amb el títol de la tragèdia de Shakespeare i els Radiohead, grup britànic autor de la música triada per Clug, que es va poder veure al Festival Castell de Peralada. Una esplèndida Julieta, encarnada per Anastasia Matvienko és, amb permís de Romeu –Matjaz Marin va substituir amb brillantor el lesionat Denis Matvienko-, la protagonista absoluta de la peça, que desprèn tota ella un aire oníric remarcable a causa del punt de vista des del qual s’explica la història. Els personatges, tots, actuen en conseqüència, de manera que el moviment no pot ser natural. Deu ser per aquest motiu que Clug va idear una coreografia que té quelcom de robòtica, d’inhumana, d’impersonal. Moviments secs, tallants, inesperats, repetitius, fuetades, fins i tot convulsions, una dansa un punt hipnòtica, a la qual cosa hi ajudava de manera decisiva l’escena absolutament buida, l’asèptica il·luminació, que ratllava la penombra gairebé sempre, i la meravellosa música de Radiohead. No hi ha subtrames, no existeix ha fluctuació de comèdia a tragèdia que es troba en la peça teatral, tot i que el poc humor existent prové en aquest cas d’algunes de les lletres dels 11 temes de Radiohead que sonen. Hi és Julieta i el seu món, i un seguit de successos concrets presents en l’original -el ball o l’assassinat de Mercutio-, imprescindibles per seguir el fil, tan imprescindibles com les projeccions per situar a l’espectador, per indicar-li que el què està veient passa pel tamís dels ulls i la ment de la noia i, de passada, introduir-hi un aire de Verona, de casal o palau decadent, en blanc i negre i amb gra de film antic. Aquesta idea d’apel·lar a la robòtica té un inconvenient: l’allunyament del públic, de l’emoció, tret de tres moments concrets, el ja esmentat assassinat de Mercutio, un instant de confidències i intercanvi entre enamorats, i la reacció de Julieta davant la mort de Romeu: el suïcidi. Fosc. Només mancava la veu dels Radioheadfent l’anunci fatal: Game is over.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona part de l’espectacle va ser més irregular. Va conservar l’estructura clàssica d’un gala de ballet, amb la desfilada per l’escenari, en nou números, de les grans estrelles del BolxoiMariinskiEifmann iMikhailovski, com ara Anna Antonitxeva, Irina Perren, Anastasia i Denis Matvienko, Marat Xemiunov, Elena Kuzmina o Alexei Turko a més de la participació estel·lar d’Ángel Corella i Kazuko Omori. Kuzmina, d’una elegància proverbial, va destacar en una peça amb molta ironia, In tango style, amb coreografia pròpia, i en el duet que va fer amb TurkoMaleïts per estimar, mentre que la intervenció més ovacionada pel públic va ser, a part de les de Corella, que ja és un mite pels assidus del festival, la d’Irina Perren i Marat Xemiunov a l’Adagio d’Espartac i Phrysia (música d’Aram Khatxaturian i coregografia deGeorge Kovtun), en què les figures executades eren d’una gran dificultat. Va tancar la gala Ángel Corellaen solitari, amb la peça D’Casta, títol il·lustratiu per a una coreografia construïda sobre ritmes de percussió populars.

Fitxa

  • Ballarins principals: A. Matvienko, M. Marin, Z. Roman, G. Petrovskii, I. Kostenko, D. Txebotar i V. Netrunenko (Radio & Julieta), D. Matvienko, A. Antonitxeva, I. Perren, E. Kuzmina, A. Matvienko, A. Xemiunov, A. Turko, Á. Corella i Kazuko Omori (gala).
  • Director artístic: A.M. Akhmetov