Salvador Sunyer, frases d’un balanç

logotempalpetitEscriu: Dani Chicano

Aquesta és una tria de frases que Salvador Sunyer, director del festival, va pronunciar en la roda de premsa de presentació del balanç de la 22a edició de Temporada Alta (2012), al Teatre Municipal de Girona.

“Ha estat, amb diferència, l’edició més complicada i difícil del festival”

“Pel que fa a la qüestió econòmica, la Generalitat encara ens deu les subvencions del 2011 i del 2012, i també hem de tenir en compte l’agressió que suposa la puja de l’IVA al 21%, feta per tal que ningú faci res en l’àmbit cultural”

“Tot i això, i unes circumstàncies personals difícils que no vénen  al cas, el festival ha anat inexplicablement bé”

“Els artistes han ajudat moltíssim. Cal tenir en compte que molts cobren ara la meitat del què cobraven abans”

“La resposta del públic ha estat brutal”

“Fins la inauguració d’El Canal, la veritat és que tenia moltes ganes de plegar”

“La mitjana d’ocupació (90,02%) hauria estat més alta si no s’haguessin fet tantes funcions de Racconto (Mayumaná)”

“El percentatge d’invitacions ha baixat (d’aprox. el 13% al 12,5%), però cal afegir les de caràcter social, que han estat ofertes a gent que pels motius que sigui no poden pagar l’entrada i a darrera hora se’ls convida. Aquesta és una línia que obrirem encara més en el futur”

“No sé perquè hi ha tant públic. Potser és que ja hi ha un cert vici de la gent d’aquí i també cal dir que ve més gent de fora”

“El nou sistema de venda d’entrades ha funcionat a la perfecció, tret d’algun petit incident a l’inici de l’obertura de taquilles, el primer dia, per l’afluència de públic”

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S'estava presentant un èxit d'ocupació, artístic i  de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S’estava presentant un èxit d’ocupació, artístic i de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

” El que caracteritza aquest festival és la mirada diferent que ofereix amb espectacles internacionals com Hamlet (Korsunovas), Ghost Road (Murgia), Play (Sidi Larbi i Shantala Shivalingappa), El cor de les tenebres (Cassiers) o Ping Pang Qiu (Liddell)”

“En el futur crec que és en el teatre del país on hem de posar més energia, oferint espai als creadors de casa i la possibilitat que també s’equivoquin, com Rigola amb el Macbeth i la tonteria posterior del facebook, però també que puguin treure bons espectacles com Blaï Mateu o Pau Miró

“Ara és quan es comença a notar més que aquí treballem en condicions tercermundistes, quan vénen espectacles bons, que treballen en unes condicions que no tenen res a veure amb les d’aquí”

“Quan tens tan pocs mitjans, has d’anar a l’essencial, i aquí encara no ens hi hem acostumat a això”

“Tinc la sensació que des de fora, a Temporada Alta i El Canal, se’ns veu més grossos o se’ns dóna més transcendència de la que realment tenim. Ho hem pogut comprovar amb els participants a la setmana dels programadors”

“En l’àmbit de la promoció econòmica ens hem d’espabilar per elaborar uns bons paquets turístics per tal que el públic s’instal·li 3 o 4 dies a Girona

“L’aspiració que tenim és la d’acostar-nos a la bíblia (33% pressupost cobert per la taquilla, 33% per patrocinadors i 33% per administracions). Ara estem al 24,3% de taquilles”

“De les nostres despeses, el 45% es destina a pagar a les companyies, als artistes i això és important perquè amb la crisi es tendeix a retallar en la part artística”

“Cal començar a pensar l’any que ve quines fórmules apliquem per tal que tothom que vulgui anar a teatre però no tingui recursos, hi pugui anar”

“El festival, en el futur, serà molt diferent per la manca de recursos i perquè, veient cap a on va tot, o ens avancem o no ens en sortirem. Esperarem al nou govern i al nou conseller, a veure què vol fer”

“Estem disposat a aplicar canvis de tot tipus, tret de la qualitat, del nivell artístic. Per mantenir el nivell , no tinc cap problema a reduir la durada”

“També podrien variar els espais i fins i tot podríem arribar a Barcelona. De fet, amb l’arribada del TAV, Barcelona passarà a ser un barri de Girona

“Insistirem en la internacionalització. Hem entrat en un programa amb altres festivals potents (Earpan), engegarem un projecte per portar obres amb una mirada a l’Europa de l’est, treballem amb un nou projecte de caràcter europeu amb el Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, farem un petit Temporada Alta a Buenos Aires amb un torneig de dramatúrgia de catalans contra argentins i continuarem fent la setmana dels programadors”

“Demanarem ajudes per dur més teatre iberoamericà”

“En definitiva, Temporada Alta ha de ser més internacional, més social i cal insistir i millorar en la qüestió de la promoció econòmica”

“Jo acabo com a director d’El Canal el 31 de desembre. Cal que se’n dibuixi el futur, però el fet que encara no se sàpiga el nou director farà que la temporada 2013-2014 sigui pràcticament perduda tant pel què fa a les coproduccions nacionals, com les internacionals, com a la recerca de recursos”

Després d’aquesta roda de premsa, només es pot afegir que el futur de tot plegat és incert, i els interrogants que planen sobre Temporada Alta, El Canal i el clúster de les artes escèniques que s’estava desenvolupant són excessius. Afegiré un fragment, el darrer, del document que es va entregar als mitjans en aquesta roda de premsa, que crec que és molt aclaridor: “Tenim la certesa que per part d’alguns hi ha la voluntat que Temporada Alta i El Canal deixin de treballar conjuntament com a dues potes d’un mateix projecte i això ens sembla greu, perquè creiem que només es pot aconseguir que Girona/Salt tinguin un paper important a l’Europa de l’escena si tots (teatres de la zona, festival, El Canal, etc.) treballem junts i amb uns objectius comuns. Si això no es dóna ens centrarem només en el festival, amb la voluntat que continuï tenint sentit però variant-ne força el model.” Això deixa la porta oberta a possibilitats com que el festival escurci la durada de manera dràstica, o fins i tot que es traslladi parcial o totalment a d’altres localitats. Si les administracions no s’obliden de lluites per les quotes de poder i no fan el paper que toca fer -començant per la Generalitat, que s’ha desentès d’El Canal– i no es tornen a posar d’acord per mantenir i potenciar el model actual, les conseqüències sobre una de les iniciatives culturals més importants del país, i que tenen més projecció internacional, poden ser imprevisibles.

Anuncis

Correspondència a propòsit de Mazùt

Escriuen: Dani Chicano i Laura Iglesias (@lauratrafach)

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Estimada Laura,

Encara estic enlluernat. Recordo que, el mes de febrer passat, vam assistir a una presentació pública, al centre de creació L’Animal a l’Esquena, de la “improvisació amb pautes” que van oferir Blaï Mateu i Camille Decourtye (Baro d’Evel Cirk Cie.). Aleshores allò era les beceroles d’un espectacle que s’havia de dir Busca. Ja llavors, havent vist Ï i el que en el seu moment vaig pensar que seria insuperable, Le sort du dedans, es podia percebre una evolució en la manera de fer d’aquest dos creadors, que diria que és atribuïble al treball d’intercanvi realitzat amb María Muñoz i Pep Ramis, Mal Pelo, referents de la dansa i la creació contemporània d’aquest país, en el període de residència que havien fet al centre que gestionen a Celrà.

La sensació que vam tenir quan va finalitzar la “improvisació amb pautes” va ser que, si part d’aquell material meravellós que ens havien mostrat havia de quedar fora de l’espectacle definitiu, seria una llàstima. Busca s’ha transformat en MAZÙT, i haig de dir, ras i curt, que és un dels millors espectacles que he vist mai. De fet, aquest cap de setmana hem pogut assistir a dos espectacles que, per sí mateixos, podrien justificar la celebració de tot el festival. Curiosament, cap dels dos és de text. Tots dos tenen a veure amb la dansa, el moviment, el cos, la música, la reflexió a través d’un discurs intel·lectual gens complex però molt potent, i la composició d’imatges d’una potència poc usual. L’altre és, esclar, Play, de Sidi Larbi Cherkaoui i Shantala Shivalingappa. Sincerament, això fa que et sentis un privilegiat, no sé si comparteixes aquest estat…

Això de les interpretacions és molt subjectiu, de manera que jo t’explico i vejam què en surt de tot plegat. Des del punt inicial, anunciat, en què ens presenten dos éssers superats per la humanitat i amb l’instint atrofiat, hi ha un procés de recerca que comença amb aquell espectacular duet de força, una mostra sublim de compenetració, fluïdesa, de compassar respiracions. Abans, ja hem albirat que la creació de l’espai sonor, els elements escenogràfics i la il·luminació jugaran un paper fonamental en tot plegat, utilitzats amb una intel·ligència i bon gust extraordinaris. Un crit insistent, allez!, marca l’inici de la recerca, un per sobre i l’altre per sota del gran teló de paper translúcid estès a l’escenari i amb una sonoritat molt peculiar, sota el qual anirà prenent forma i creixerà l’animal, un cavall gegantí.

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Permet-me un incís. Estic absolutament admirat de fins a quin punt arriben a ser uns virtuosos Mateu i Decourtye. Estirant d’alguns fils que ja havien localitzat en la investigació duta a terme per composar Le sort du dedans, sobretot el que té a veure amb l’animalitat, tant pel que fa als moviments com al comportament, han aprofundit en aquesta línia prenent com a model un preciós cavall, el seu, Bonito, un membre més de la companyia, que també va fer l’estada de residència a Celrà. Així, m’assembla increïble la capacitat de mimesi de Mateu per esdevenir un cavall, mostrant aquell nerviosisme i anarquia de moviments aparent de l’animal, incapaç de restar en repòs, o els seus desplaçaments laterals. Quin domini del cos!

Tornem a l’espectacle. Desfeta la figura de l’imponent cavall, es desferma la màgia: el cant de Camille. A aquestes alçades, entre el cant, l’humor deliciós i subtil, i les imatges que vessen poesia i tendresa de per tot arreu, jo ja estava més que commogut. Experimenten, amb el cos, amb la veu, el so; un nou duet deliciós de dansa i de portées, de llançaments i fregament de pells, de força, equilibri, destresa i complicitat. “Quant temps fa que som aquí? Què busquem exactament? És difícil ser el cavall…” Un final increïble, amb el llenç blanc penjant de la pinta, regalimant tinta negra i vermella, mentre a ell, assegut a escena, la tinta blanca li emmascara el rostre. I aleshores em ve al cap allò que hi havia en la “improvisació amb pautes”, part del poc text que contenia aquella presentació pública i que Blaï Mateu deia a escena: “La pedra no fa, l’home fa massa. L’animal és al mig; l’animal fa, i l’home busca; l’home és l’únic animal que delira”. L’animalitat és, doncs, l’equilibri? Quina vesprada més meravellosa, Laura! No creus?

Un petó enorme. Salut i pau.

Dani

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Benvolgut Dani,

Coincideixo amb tu que MAZÙT és un espectacle extraordinari però jo no m’atreviria a dir que és un dels millors espectacles que he vist. Certament la dansa s’està convertint en un gran puntal del Festival Temporada Alta que ens hi ha anat introduint mica en mica amb les millors propostes que corren per Europa i això és un gran privilegi. Ser introduït en una altra disciplina de la mà dels millors, no té preu i el públic gironí ens hem anat acostumant, fins i tot, a gaudir i a apreciar propostes innovadores i arriscades en aquesta disciplina. Com tu dius, les interpretacions d’un espectacle són molt subjectives sobre tot si el muntatge té una concepció molt oberta i això amb la dansa sol passar sovint. De fet a vegades penso que com a espectadors, tenim la masoquista mania de preguntar-nos:

– Què ha volgut dir? De què anava?

I acabem decebuts amb la sentència:

-Jo no hi he entès res!

I no ens deixem anar al gaudi estètic, al plaer dels sentits sense haver de passar pel raciocini. Tot ho volem cíclic, amb un començament i un final, amb un fil argumental que ens transiti amb comoditat per l’espectacle. A vegades cal deixar-se anar, obrir-se als sentits i amarar-se de les percepcions, dels estímuls que ens arriben pel simple plaer visual, sonor, estètic… Això amb altres disciplines no passa tant. Pregunta’t quanta gent davant un concert de Mozart diu:  -Jo no hi he entès res!
Així doncs, cal deixar-se anar al plaer audiovisual, estètic i despreocupar-se de racionalitzar tot el que un veu sobre l’escenari buscant aquest argument que ens desvia del gaudi. En tot cas, aquest procés ha de ser “natural” no ha de ser forçat . Crec que és aquí on radica la gran diferència per fruir d’ un espectacle.

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

El primer que vaig pensar al veure aquell gran mapa a l’escenari va ser “un mapa topogràfic”! Una representació gràfica a escala d’ una àrea determinada. Un mapa topogràfic és fruit d’un procés d’interpretació de tots els elements territorials i de l’aplicació d’un llenguatge d’expressió gràfica. Un mapa que dibuixa les corbes de nivell d’un sol primigeni per fer-nos coneixedors de les seves variacions del relleu. Doncs crec que la topografia és la clau del fil argumental que tant anhelem trobar. En tot cas, del meu, i com tu bé dius, les interpretacions són molt subjectives, però crec que aquest espectacle busca dibuixar la topografia humana. Una representació visual i sonora de la recerca de l’home primigeni. L’home amb els seus instints. Amb aquestes corbes de nivell que dibuixen l’espectacle, la veu, el cos i una encertada banda sonora -el joc sensorial d’unes precises gotes d’aigua caient dins d’unes llaunes- d’una ancestral primigènia, dos éssers busquen l’essència humana. La recerca de la seva topografia. L’instint i l’animalitat perduts en un món on tot va molt de pressa: “Allez! Allez!”

“L’home és l’únic animal que delira” si no retorna a recuperar aquesta pulsió animal que el mantindrà en equilibri en un món cada cop més salvatge. Els elements i recursos dels actors per aquesta recerca són commovedors. Una percussió amb diferents parts del cos com una simfonia del món interior, un cos en moviment que esdevé un poètic cavall i que se’ns emporta en un galop oníric cap a un viatge emocional i estètic .Cap a un homenatge memorable a l’instint animal que ens recorre les venes. Cant, dansa, acrobàcia, clown …les arts escèniques als servei de la recerca del que com a societat hem perdut, l’instint i la pulsió animal. Una cavalcada poètica que converteix l’escenari en un quadre on les pinzellades de pintura dibuixen la nostra topografia.

Meravellosa nit Dani. Estic d’acord amb tu .

Salut i República,

Laura

Nota: 

Aquest post de caràcter epistolar, forma part del blog Apunts de Temporada, del Festival Temporada Alta 2012.

Fitxa:

  • Autors i intèrprets: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias
  • Col•laboradors: Benoît Bonnemoison – Fitte, María Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo
  • Il•luminació: Adèle Grépinet
  • So: Fanny Thollot
  • Vestuari: Céline Sathal
  • Treball rítmic: Marc Miralta
  • Coproducció: EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, Mercat de les Flors, Pronomade(s) en Haute-Garonne, Centre Nacional de la rue, La Verrerie, pôle national des arts du cirque Llanguedoc-Roussillon i Festival Montpellier – Danse 2012