Memòria de Julieta

Un moment de Radio & Julieta, a Peralada: FOTO: Josep Aznar

Un moment de Radio & Julieta, a Peralada: FOTO: Josep Aznar

Escriu: Dani Chicano

La tragèdia enfocada des del punt de vista de Julieta i, per si això fos poc, a través de la seva memòria, la memòria d’una dona que ja és morta, d’una dona que, de fet, Edward Clug, coreògraf d’aquesta peça, afirma que va morir en el moment en què es va adonar que no podria viure lliurement el seu amor. Això és Radio & Julieta, una coreografia titulada amb un joc de paraules fet amb el títol de la tragèdia de Shakespeare i els Radiohead, grup britànic autor de la música triada per Clug, que es va poder veure al Festival Castell de Peralada. Una esplèndida Julieta, encarnada per Anastasia Matvienko és, amb permís de Romeu –Matjaz Marin va substituir amb brillantor el lesionat Denis Matvienko-, la protagonista absoluta de la peça, que desprèn tota ella un aire oníric remarcable a causa del punt de vista des del qual s’explica la història. Els personatges, tots, actuen en conseqüència, de manera que el moviment no pot ser natural. Deu ser per aquest motiu que Clug va idear una coreografia que té quelcom de robòtica, d’inhumana, d’impersonal. Moviments secs, tallants, inesperats, repetitius, fuetades, fins i tot convulsions, una dansa un punt hipnòtica, a la qual cosa hi ajudava de manera decisiva l’escena absolutament buida, l’asèptica il·luminació, que ratllava la penombra gairebé sempre, i la meravellosa música de Radiohead. No hi ha subtrames, no existeix ha fluctuació de comèdia a tragèdia que es troba en la peça teatral, tot i que el poc humor existent prové en aquest cas d’algunes de les lletres dels 11 temes de Radiohead que sonen. Hi és Julieta i el seu món, i un seguit de successos concrets presents en l’original -el ball o l’assassinat de Mercutio-, imprescindibles per seguir el fil, tan imprescindibles com les projeccions per situar a l’espectador, per indicar-li que el què està veient passa pel tamís dels ulls i la ment de la noia i, de passada, introduir-hi un aire de Verona, de casal o palau decadent, en blanc i negre i amb gra de film antic. Aquesta idea d’apel·lar a la robòtica té un inconvenient: l’allunyament del públic, de l’emoció, tret de tres moments concrets, el ja esmentat assassinat de Mercutio, un instant de confidències i intercanvi entre enamorats, i la reacció de Julieta davant la mort de Romeu: el suïcidi. Fosc. Només mancava la veu dels Radioheadfent l’anunci fatal: Game is over.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona part de l’espectacle va ser més irregular. Va conservar l’estructura clàssica d’un gala de ballet, amb la desfilada per l’escenari, en nou números, de les grans estrelles del BolxoiMariinskiEifmann iMikhailovski, com ara Anna Antonitxeva, Irina Perren, Anastasia i Denis Matvienko, Marat Xemiunov, Elena Kuzmina o Alexei Turko a més de la participació estel·lar d’Ángel Corella i Kazuko Omori. Kuzmina, d’una elegància proverbial, va destacar en una peça amb molta ironia, In tango style, amb coreografia pròpia, i en el duet que va fer amb TurkoMaleïts per estimar, mentre que la intervenció més ovacionada pel públic va ser, a part de les de Corella, que ja és un mite pels assidus del festival, la d’Irina Perren i Marat Xemiunov a l’Adagio d’Espartac i Phrysia (música d’Aram Khatxaturian i coregografia deGeorge Kovtun), en què les figures executades eren d’una gran dificultat. Va tancar la gala Ángel Corellaen solitari, amb la peça D’Casta, títol il·lustratiu per a una coreografia construïda sobre ritmes de percussió populars.

Fitxa

  • Ballarins principals: A. Matvienko, M. Marin, Z. Roman, G. Petrovskii, I. Kostenko, D. Txebotar i V. Netrunenko (Radio & Julieta), D. Matvienko, A. Antonitxeva, I. Perren, E. Kuzmina, A. Matvienko, A. Xemiunov, A. Turko, Á. Corella i Kazuko Omori (gala).
  • Director artístic: A.M. Akhmetov 
Anuncis

Poderosa Norma

Norma (Sondra Radvanovsky), s'enfronta a Pollione (Josep Bros). FOTO: Josep Aznar

Norma (Sondra Radvanovsky), s’enfronta a Pollione (Josep Bros). FOTO: Josep Aznar

 

Escriu: Dani Chicano

Si hi ha soprano, hi ha Norma. Axioma de dret que es va fer palès a l’escenari del Festival Castell de Peralada en la posada en escena d’aquesta peça cabdal del belcantisme. Hi va haver Norma, perquè hi era la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky (Chicago, 1969), que va encarnar la suprema sacerdotessa celta d’Irminsul amb suficiència i elegància, mostrant el seguit de recursos necessaris per afrontar un rol d’aquesta magnitud: agilitat, potència, expressivitat, capacitat dramàtica… Norma, un dels personatges operístics amb més complexitat dramàtica que s’han composat -inspirada en la figura de Medea-, és l’autoritat, però també és l’amant, i la traïda, i la desesperada i la contradictòria, la irada i la venjativa, i Radvanovsky les va fer presents a totes. Casta diva, la cèlebre cavatina, va ser, òbviament, dels moments esperats i gaudits amb delectança pel públic, i hi va passar amb brillantor. La majoria de les rèpliques a Norma les hi dóna Adalgisa, també sacerdotessa i un dels vèrtexs del triangle amorós format per ella mateixa, Norma i el procònsol romà Pollione, un personatge dramàticament poc definit i d’interpretació ingrata, un pocapena que l’autor del llibret, amb una exasperant tendència moralitzant, mira de redimir enviant-lo a la pira amb Norma, gairebé com a torna. La mezzosoprano Marina Prudenskaia va fer el paper d’Adalgisa amb correcció, mentre el tenor Josep Bros va patir, i fer patir, en els aguts de la seva intervenció inicial, una circumstància que va condicionar una interpretació que va anar de menys a més. Un altre retorn esperat al festival, a més del de Radvanovsky, va ser el de Carlo Colombara, un baix d’una elegància excepcional, en el paper d’Oroveso, que a Peralada va afrontar l’any 2010 el primer paper buf de la seva carrera, el protagonista de Don Pasquale, de Donizetti, aleshores salvat amb correcció. Colombara va donar a Oroveso l’autoritat i noblesa que li pertoquen, però sense aquell punt de bel·licisme que traspua un personatge tan desagraït com la resta de secundaris. De fet, el contrast era clar, i mentre Radvanovsky brillava, la resta fregaven la correcció, inclosa l’OBC, dirigida per Carlo Montanaro, i el Cor de Cambra del Palau, un bon grup de gals emprenyats per l’assetjament dels romans i per la traïció de la seva sacerdotessa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La posada en escena, a càrrec de Susana Gómez, és de les que provoca debat. Va ser qualificada de semiescenificació, si és que això vol dir alguna cosa més que quedar-se a mig camí. Gómez va obviar absolutament qualsevol referència temporal, històrica o ètnica, per posar-la a ella, a Norma i la seva tragèdia, al centre de tot plegat, i va fer bé, si és que el problema era la modèstia de recursos. Una pendent omnipresent al terra, l’escenari absolutament buit tota la primera part, i efectes d’il·luminació ben pensats, jugant amb les teles posteriors, van deixar pas, en la segona part, a una mena de podi al bell mig de l’escena -jaç del sacrifici no reeixit i pira purificadora-, un tul translúcid que va caure passada l’escena de desesperació de la mare que està a punt d’acabar amb la vida dels fills i, més endavant, una aparent i gegantina lluna, que va aconseguir alguns moments de bellesa visual remarcable. Sempre, omnipresent, al fons de l’escena, un ciclorama del qual la directora en va treure un gran rendiment, tintant-lo dels colors convenients a cada escena, des de la boscúria ombrívola on es situava el temple d’Irminsul, fins el vermell del foc i la tragèdia. Però per damunt de tot, Radvanovsky, sempre per damunt de tot, Norma.

Fitxa

  • Música: Vincenzo Bellini
  • Llibret: Felice Romani
  • Norma: Sondra Radvanovsky; Adalgisa: Marina Prudenskaia; Pollione: Josep Bros; Oroveso: Carlo Colombara; Clotilde: Mieria Pintó; Flavio: Joan Plazaola.
  • Direcció Escènica: Susana Gómez
  • Cor de Cambra del Palau (Dir. Josep Vila) i OBC
  • Direcció Musical: Carlo Montanaro.

Llac contemporani

Sa Majestat La Nit, el Príncep i el Cigne Negre, Odile, a Peralada. FOTO: Toti Ferrer

Sa Majestat La Nit, el Príncep i el Cigne Negre, Odile, a Peralada. FOTO: Toti Ferrer

Escriu: Dani Chicano

La relectura que fan a LAC el coreògraf Jean-Christophe Maillot (Les Ballets de Montecarlo) i l’escriptor Jean Rouaud d’El Llac dels cignes és bella, poètica, seductora i estimulant, en el fons i en la forma. Rouaud i Maillot en fan una reinterpretació fosca, complexa, gairebé tel·lúrica, fugint de l’ortodòxia i el pes de la tradició, i introduint elements que estan al límit de la subversió del relat original, fins el punt de canviar un personatge clau en la trama com és el mag Rothbart per Sa Majestat la Nit, encarnada per una fascinant Bernice Coppieters, o de desdoblar els cignes negre i blanc, Odile i Odette. La funcionalitat del rol de Sa Majestat la Nit és la mateixa, però aquest canvi l’enriqueix, atorgant una altra dimensió al seu personatge, però també al de la seva filla Odile i de passada a tots els de la família reial, posant de relleu unes pulsions impensables en una lectura ortodoxa de la peça, molt més senzilla, i obviant determinats elements màgics que distancien, de manera que el públic té més present encara que el que s’escateix dalt de l’escenari té molt a veure amb la pròpia condició humana. L’operació només es pot portar a terme lliure de qualsevol prejudici i coneixement anterior mínimament profund de l’argument d’aquest ballet, tal i com reconeix Rouaud.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El resultat és una lectura de la història radicalment contemporània, preservant la tradició, amb un punt maquiavèl·lic, en què el motor narratiu són les dualitats i les tensions creades entre el bé i el mal, el dia i la nit, el candor i l’erotisme (n’hi ha a cabassos, i això casa malament amb els tutús, inexistents) o l’amor i el desig nu, per llançar una mirada inquisitiva sobre les pors arcaiques. La subversió, però, no és en l’esperit de l’espectacle. En la narració i en la coreografia existeix el desig d’evolucionar, d’incorporar avantguarda a la tradició, i existeix també un esplèndid sentit de la teatralitat que permet al públic seguir la narració amb facilitat, sense concessions a l’efectisme, reivindicant el relat i situant-lo al centre de l’espectacle, desproveït d’excessos que l’enfarfeguin. L’embolcall és la bella música de Txaikovski, són delicioses composicions de grup estèticament impecables, és la latència d’una ironia fina i d’un maliciós sentit de l’humor, és la tècnica exquisida i la capacitat expressiva de la cinquantena llarga de ballarins de la companyia, amb una menció especial als rols protagonistes. Mai ha estat més adequada, en marxar, la salutació dels cignes de l’estany del majestuós Castell de Peralada.

Fitxa

  • Coreografia: Jean-Christophe Maillot. 
  • Música: Piotr I. Txaikovski. 
  • Escenografia: Ernest Pignon.
  • Vestuari: Phillipe Guillotel.
  • Il·luminació: J.C. Maillot i S. Théry.
  • Dramatúrgia: Jean Rouaud.
  • Rols principals: G. Corrado (Rei), M. Koike (Reina), B. Coppieters (Sa Majestat La Nit), S. Bourgond (El Príncep), A. Behrend (Cigne Blanc), A. Ball (Cigne Negre), J. Berbruggen (Confident)