El Canal. Cinc anys perdent el temps

La presentació de Temporada Alta 2012 al Teatre Municipal. FOTO: ACN / AraGirona.cat

La presentació de Temporada Alta 2012 al Teatre Municipal. FOTO: ACN / AraGirona.cat

Escriu: Dani Chicano

Després d’aproximadament cinc anys de marejar la perdiu, els polítics ja s’han posat d’acord, o no, i el Centre d’Arts Escèniques de Salt i Girona, El Canal, ja té una personalitat jurídica: un consorci. Celebrem-ho, toquin timbales i campanes, i sortim al carrer a proclamar la bona nova. La pregunta és: aquests cinc anys, què han estat fent, que els ha costat tant a tots plegats? Doncs bé, aquests cinc anys, sobretot, han
mirat de trobar un encaix, en aquesta personalitat jurídica, al Festival de Tardor de Catalunya, Temporada Alta, quelcom que no han aconseguit, de manera que l’objectiu principal, cinc anys després, no ha estat assolit. Enhorabona!

Temporada Alta, una iniciativa privada -aquest és el principal obstacle per a la seva integració al centre El Canal-, cal recordar-ho, sorgida del si de la saltenca Bitò Produccions, estarà vinculat al centre a través d’un conveni que, depenent de les clàusules de constitució, establirà fins a quin punt un agent o l’altre poden decidir unilateralment, o de mutu acord, un bon dia, que els seus camins se separen. Durant aquests cinc anys l’escenari també ha anat canviant i s’han hagut d’escatir més qüestions, com per exemple, qui dirigiria l’ens que s’havia de crear -fundació o consorci-? Un aspecte que en principi, amb Joan Manel Tresserras (ERC) a la conselleria, quedava clar: era el Departament de Cultura qui portaria la veu cantant, ja que és la Generalitat qui aporta més diners. Però amb l’entrada de CiU i “els millors” al govern, amb el conseller de la cultura barcelonina Ferran Mascarell -amb el malnom de “Bon Pagador”- al capdavant, s’han dictat ordres estrictes de no constituir ni entrar en cap organisme nou, de manera que el control se l’havien de disputar els ajuntaments de Salt i Girona, amb la Diputació de Girona d’espectador privilegiat. Salt gestiona El Canal per delegació des de la seva creació, l’any 2007, però està clar que la tasca supera la seva capacitat de gestió, per una simple qüestió de dimensió. De fet, el gestiona Salt perquè la magnífica seu física d’El Canal, recentment inaugurada -bé, la primera fase-, se situa a la Factoria Cultural de la Coma Cros, després d’una altra mena de lluita absurda amb Girona per veure qui es quedava amb els dos centres de creació artística de la Generalitat que estaven en disputa: el d’arts escèniques i el d’art contemporani.

FOTO: Centre d'Arts Escèniques El Canal

La façana del centre d’arts escèniques de Salt i Girona. FOTO: El Canal

La capital, seguint una tàctica absolutament equivocada, contra qualsevol intenció de fomentar l’equilibri territorial -de fet, Girona, insolidària i egoista per naturalesa, sempre ha viscut donant l’esquena al veí, i part dels problemes d’aquest provenen d’aquesta actitud-, va lluitar primer perquè la seu dels dos centres fos per a ella, però va haver de decidir i es va equivocar per segona vegada perquè, malgrat que la referència eren les arts escèniques i la ciutat era coneguda sobretot per Temporada Alta, va triar que al seu municipi s’hi situés la seu del controvertit Bòlit, un centre d’art contemporani -matèria predilecta de la regidora del moment, Lluïsa Faxedas (PSC)– que s’ha demostrat que té una incidència escassa en la vida artística i cultural tant de les comarques, com del país. Els convergents gironins desmunten actualment el Bòlit peça a peça, deixant-lo morir d’inanició, convertint-lo en un cadàver cultural, en comptes d’aplicar noves directrius, que és el que faria algú que tingués un projecte. Però, esclar, no en tenen cap, més enllà de dir que consideren que “la Cultura és tan important” que el regidor de l’àrea és l’Alcalde, de manera que aquesta està absolutament abandonada i funciona a cops de clientelisme. Han aturat la construcció de la nova seu del Bòlit -un dispendi de 4,5 milions d’euros- apel·lant al mal moment econòmic, un pas lògic, però esperaran que el centre s’enfonsi del tot, per reinventar-lo a la seva manera, és a dir, novament, sense cap idea de què volen que sigui al cap d’uns anys, sense cap projecte més enllà que afavorir personatges de la seva corda, independentment de la seva vàlua artística.

Tornant a la disputa pel control d’El Canal, el fet que en els dos ajuntaments hi hagi el mateix color polític, CiU -l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé, a més, és el president de la Diputació de Girona, tot i que no està clar que mantingui els càrrecs gaire temps més-, no ha facilitat l’entesa. Tot i això, tal com va anunciar en el ple l’alcalde gironí, Carles Puigdemont, Salt tindrà, literalment, el control d’El Canal i “dret a veto”, mentre que Girona també tindrà “dret a veto” a Temporada Alta, una expressió que deu haver fet molta gràcia a Bitò Produccions. La Conselleria de Cultura diu que la Generalitat hi posarà la major part dels diners i que s’assegura “mecanismes d’intervenció”, mentre que la Diputació de Girona, que en el súmmum de l’absurditat té més miraments amb el festival de teatre amateur que organitza (Fitag), una mediocritat en la qual ha enterrat els darrers 8 anys 1,15 milions d’euros, que no pas amb el festival de referència del país, s’ho mira, però té un paper més actiu que no pas ho sembla. La part privada, Bitò, lògicament ha conservat els drets que tenia sobre Temporada Alta, dirigit per Salvador Sunyer, que fins al desembre és director en pròrroga d’El Canal, i si Bitò qualsevol dia decideix que a Temporada Alta no li convé la línia d’El Canal, se’n separa, malgrat que molt previsiblement perdi les aportacions de les institucions. Però com a mínim conserva aquesta llibertat de decisió. Això, però, no deu preocupar gaire l’ajuntament gironí, que treu i posa festivals sense gaires miraments, eliminant el Festival de Músiques Religioses i del Món, que ha estat substituït per tres cites: el cicle de concerts Nits de Clàssica -amb un èxit considerable-, el Girona A Cappella Festival, pensat per fer lluir el Girona, Temps de Flors i atraure turistes a una ciutat d’aparador que sembla que és l’únic que els preocupa, i el Milestone, una iniciativa multidisciplinària, amb origen a Madrid, que inclou música, art urbà, gastronomia i pensament (sic). A tots aquests s’hi afegirà un altre festival musical la propera primavera.

La sala principal del Centre d'Arts Escèniques El Canal. FOTO: EL Canal

La sala principal del Centre d’Arts Escèniques El Canal. FOTO: EL Canal

Respecte d’El Canal, ara el consorci pot, o no, convocar concurs per a la gestió del centre, i el guanyador n’haurà de convocar un altre per a la direcció artística, o pot convocar només el de direcció artística, que ja es va anunciar que tindria caràcter “internacional”. Això obre les portes de bat a bat a la substitució de Salvador Sunyer, que molt possiblement no s’hi presentarà, per Àlex Rigola, que va deixar el Teatre Lliure la temporada passada, que és director resident d’El Canal i que dirigeix les arts escèniques de la Biennal de Venècia, tot i que haver de tractar amb aquesta classe política d’una mediocritat que tomba d’esquena pot ser un fre. Si això acabés així, Sunyer dirigiria Temporada Alta, i Rigola, a qui Sunyer va promoure a l’inici de la seva carrera i al qual sempre ha donat suport, dirigiria El Canal. Això, si no és que en tot aquest entramat -faig una mica de ficció, com en la qüestió Rigola, en sóc conscient, però ja no m’estranyaria res i miro de preveure totes les possibilitats-, els detractors del director de Temporada Alta, que en té -sobretot per motius polítics, és a dir sectarisme, perquè en l’aspecte artístic hi ha força unanimitat a lloar la seva tasca-, i alguns amb força poder de decisió, no forcen l’entrada a aquest escenari dels satèl·lits aduladors i llepaculs de sempre que, segons com vagin les enquestes, celebren les victòries dels partits polítics en les conteses electorals a la mateixa seu de la força guanyadora per, quatre anys després, veient que no pinta bé per a qui t’ha mantingut fins ara i calculant que es produirà alternança al poder, canviar de jaqueta matusserament i fer una lloança a l’empenta, joventut i proximitat del candidat favorit en les darreres eleccions municipals. Tot podria ser, i això, amb tota probabilitat, provocaria el trencament de la relació entre El Canal, que presenta un balanç artístic més que positiu des que es va posar en funcionament, i Temporada Alta. Un efecte que potser ja interessa a uns quants.

El proper capítol d’aquest serial serà el desmembrament del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA) per obra i gràcia de l’Ajuntament de Girona, degut al canvi en la contractació de l’empresa de ticketing en els espais municipals i els espais privats que hi estan vinculats. Mirarem d’explicar-ho, perquè és un veritable sainet.

Nota: aquest article va ser publicat en el número 2 de la revista contracultural El Procès i ha estat recuperat, escurçat i actualitzat.

Anuncis

La palla, la biga i l’ecce homo

Una vista lateral del pas del Sant Sepulcre de la processó de Girona. FOTO: Pedres de Girona

Escriu: Dani Chicano

La palla

Fa poc temps, l’estiu passat, el municipi de Borja (Saragossa) es va convertir en centre de pelegrinatge d’un munt de curiosos que pretenien treure el nas per l’església del poble i, a poder ser, fer-se una foto amb la que va ser la sensació de l’estiu: la restauració d’un ecce homo sense un valor patrimonial i artístic destacat, per part d’una octogenària que, literalment, el va esguerrar en intentar rehabilitar la pintura com, d’altra banda, havia fet fins el moment, sense retocar però el rostre, frontera que va traspassar en aquesta ocasió. Les imatges del resultat final, grotesc, s’han difós amb escreix i han esdevingut icones de les quals fins i tot se n’han arribat a fer samarretes de Halloween als Estats Units. Al voltant d’aquell fet, però, es van produir tot un seguit de successos que van convertir l’afer en un sainet delirant. Es va desfermar la polèmica per determinar a qui corresponien els drets d’autor: si a l’Ajuntament, que no hi tenia res a veure; si a l’octogenària amb vel·leïtats artístiques, que va esguerrar la pintura, o si als familiars d’un pintor poca pena que, si no hagués estat per la veïna de brotxa ràpida, continuaria en el més absolut dels anonimats. El consistori va ser el primer a veure-li les bondats crematístiques a la qüestió, i va determinar que, per entrar a la església, els visitants pagarien un euro -a què em recorda això?- que aniria a parar a la Fundación Sancti Spiritus, que es dedica a tasques socials. Aplicant a ulls clucs allò de veure la palla a l’ull aliè i no la biga al propi, la conyeta vivificant i enginyosa inspirada en el succés de Borja es va escampar i va prendre una dimensió internacional. A casa nostra, però, va proliferar més que enlloc.

La biga

Com va poder passar allò? Permeteu-me canviar de tema, després ja ho relligarem tot plegat. El 24 de març del 1948 el Bisbe de Girona, Josep Cartañà, va beneir el nou pas monumental i artístic de la Confraria del Sant Sepulcre, un conjunt escultòric magnífic que consta de deu àngels de fusta tallada policromada -cadascun en una postura i expressió de cara diferent-, que escolten una urna sepulcral, de fusta i vidre, en la qual hi ha el cos, també de fusta policromada, del Jesús de la Bona Mort. Va ser projectat per l’arquitecte gironí Joaquim Maria Masramón de Ventós, i realitzat a Barcelona, al taller de Claudi Rius, escultor i decorador d’art religiós i deixeble de l’escultor Josep Llimona. Rius va ser autor de diversos passos de setmana santa de diverses ciutats de Catalunya i la resta de l’Estat, i és l’autor de la pràctica totalitat dels altars de la basílica de La Mercè, i d’un gran nombre d’imatges i retaules per a parròquies de Catalunya i de l’Estat. Convindrem doncs que Rius era un artista, i que el pas del Sant Sepulcre és una obra d’art, rellevant pel seu valor històric i artístic. Així ho va entendre la mateixa confraria quan, l’any 2001, segons consta en el programa de Setmana Santa d’aquell any, van encarregar la restauració del pas a una restauradora professional d’obres d’art, Elena Boix. En el programa s’explica de manera exhaustiva el procés realitzat, amb un rigor en consonància amb la rellevància del bé: atacs d’insectes xilòfags combatuts amb l’aplicació de desinfectants, retirada de la pols amb brotxa i succió, fixació de la policromia en perill de despreniment, neteja de la policromia, reposició volumètrica d’alguna zona amb resina i estucat de llacunes existents en la policromia.

Un dels àngels que es troba en procés de “restauració”. FOTO: Pedres de Girona

L’ecce homo

El 2012 els temps han canviat. La confraria, segons informa la revista Tot Girona, en el número de setembre d’aquest any (pàgines 82 a 84), en la secció d’Interiorisme -subsecció de Decoració, Mobles, Reforma-, ha encarregat la tasca de restauració dels deu àngels del pas a la restauradora de mobles Margarida Simón, propietària de l’empresa Trastos i Andròmines (restauració, compra i venda de tot tipus de mobiliari antic, objectes i vintage), que a més també “ven sofàs Chesterfield autèntics, arribats d’Anglaterra. Chesterfield és la ciutat Anglesa d’on són originaris els dissenys Chesterfield. Els sofàs de cuir, en concret, sofàs Chesterfield o popularment coneguts com a Chester, són importats per Chesterco directament de la fàbrica d’entapissats. Poden ser sofàs 3 places, 2 places, sillons o tresillos complets totalment entapissats en cuir. Els mobles entapissats de disseny anglès, són tot un luxe” (sic), segons s’explica en la publicació.

La restauradora anuncia que la feina podria durar 5 o 6 mesos, perquè caldrà “tapar les impureses, polir i posar pasta per unificar”. El material serà de la marca Cucut, nom del magatzem de pintures de Quart on són dipositades les escultures, concretament de la gamma Cucut Clàssic. El pas final a què seran sotmeses les escultures serà “pintar-les amb tons platejats, daurats, i tons naturals per la cara, les mans i els peus”. A aquestes alçades a un restaurador professional d’obres d’art ja se li han eriçat els cabells del clatell. La restauració consisteix en assegurar la conservació, tant com sigui possible, de la peça, netejant-la, i restituir-ne l’aspecte original en la mesura del possible, preservant la pintura aplicada per l’artista, i això no inclou de cap de les maneres un “repintat” de les veladures platejades dels àngels, ni aplicar “pasta per unificar”. La diagnosi ha de ser molt acurada i la prudència i el respecte per l’original han de guiar la tria de la tècnica que s’ha d’emprar i l’actuació del restaurador.

Vés que la gracieta, la conya, no l’haguem de patir la propera Setmana Santa a Girona. Ara bé, si fos així, el Capítol de la Catedral sempre podria demanar la cessió del pas i, tant aficionats com són a cobrar, el poden plantar al costat d’aquella andròmina que és l’orgue instal·lat al bell mig de la majestuosa nau gòtica, i que es resisteixen a retirar, així tindrien una nova atracció i una excusa per augmentar el preu de l’entrada que exigeixen per visitar el patrimoni que és de tots i que es preserva en gran mesura amb diners públics, malgrat que la titularitat sigui de qui és.