Salvador Sunyer, frases d’un balanç

logotempalpetitEscriu: Dani Chicano

Aquesta és una tria de frases que Salvador Sunyer, director del festival, va pronunciar en la roda de premsa de presentació del balanç de la 22a edició de Temporada Alta (2012), al Teatre Municipal de Girona.

“Ha estat, amb diferència, l’edició més complicada i difícil del festival”

“Pel que fa a la qüestió econòmica, la Generalitat encara ens deu les subvencions del 2011 i del 2012, i també hem de tenir en compte l’agressió que suposa la puja de l’IVA al 21%, feta per tal que ningú faci res en l’àmbit cultural”

“Tot i això, i unes circumstàncies personals difícils que no vénen  al cas, el festival ha anat inexplicablement bé”

“Els artistes han ajudat moltíssim. Cal tenir en compte que molts cobren ara la meitat del què cobraven abans”

“La resposta del públic ha estat brutal”

“Fins la inauguració d’El Canal, la veritat és que tenia moltes ganes de plegar”

“La mitjana d’ocupació (90,02%) hauria estat més alta si no s’haguessin fet tantes funcions de Racconto (Mayumaná)”

“El percentatge d’invitacions ha baixat (d’aprox. el 13% al 12,5%), però cal afegir les de caràcter social, que han estat ofertes a gent que pels motius que sigui no poden pagar l’entrada i a darrera hora se’ls convida. Aquesta és una línia que obrirem encara més en el futur”

“No sé perquè hi ha tant públic. Potser és que ja hi ha un cert vici de la gent d’aquí i també cal dir que ve més gent de fora”

“El nou sistema de venda d’entrades ha funcionat a la perfecció, tret d’algun petit incident a l’inici de l’obertura de taquilles, el primer dia, per l’afluència de públic”

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S'estava presentant un èxit d'ocupació, artístic i  de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S’estava presentant un èxit d’ocupació, artístic i de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

” El que caracteritza aquest festival és la mirada diferent que ofereix amb espectacles internacionals com Hamlet (Korsunovas), Ghost Road (Murgia), Play (Sidi Larbi i Shantala Shivalingappa), El cor de les tenebres (Cassiers) o Ping Pang Qiu (Liddell)”

“En el futur crec que és en el teatre del país on hem de posar més energia, oferint espai als creadors de casa i la possibilitat que també s’equivoquin, com Rigola amb el Macbeth i la tonteria posterior del facebook, però també que puguin treure bons espectacles com Blaï Mateu o Pau Miró

“Ara és quan es comença a notar més que aquí treballem en condicions tercermundistes, quan vénen espectacles bons, que treballen en unes condicions que no tenen res a veure amb les d’aquí”

“Quan tens tan pocs mitjans, has d’anar a l’essencial, i aquí encara no ens hi hem acostumat a això”

“Tinc la sensació que des de fora, a Temporada Alta i El Canal, se’ns veu més grossos o se’ns dóna més transcendència de la que realment tenim. Ho hem pogut comprovar amb els participants a la setmana dels programadors”

“En l’àmbit de la promoció econòmica ens hem d’espabilar per elaborar uns bons paquets turístics per tal que el públic s’instal·li 3 o 4 dies a Girona

“L’aspiració que tenim és la d’acostar-nos a la bíblia (33% pressupost cobert per la taquilla, 33% per patrocinadors i 33% per administracions). Ara estem al 24,3% de taquilles”

“De les nostres despeses, el 45% es destina a pagar a les companyies, als artistes i això és important perquè amb la crisi es tendeix a retallar en la part artística”

“Cal començar a pensar l’any que ve quines fórmules apliquem per tal que tothom que vulgui anar a teatre però no tingui recursos, hi pugui anar”

“El festival, en el futur, serà molt diferent per la manca de recursos i perquè, veient cap a on va tot, o ens avancem o no ens en sortirem. Esperarem al nou govern i al nou conseller, a veure què vol fer”

“Estem disposat a aplicar canvis de tot tipus, tret de la qualitat, del nivell artístic. Per mantenir el nivell , no tinc cap problema a reduir la durada”

“També podrien variar els espais i fins i tot podríem arribar a Barcelona. De fet, amb l’arribada del TAV, Barcelona passarà a ser un barri de Girona

“Insistirem en la internacionalització. Hem entrat en un programa amb altres festivals potents (Earpan), engegarem un projecte per portar obres amb una mirada a l’Europa de l’est, treballem amb un nou projecte de caràcter europeu amb el Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, farem un petit Temporada Alta a Buenos Aires amb un torneig de dramatúrgia de catalans contra argentins i continuarem fent la setmana dels programadors”

“Demanarem ajudes per dur més teatre iberoamericà”

“En definitiva, Temporada Alta ha de ser més internacional, més social i cal insistir i millorar en la qüestió de la promoció econòmica”

“Jo acabo com a director d’El Canal el 31 de desembre. Cal que se’n dibuixi el futur, però el fet que encara no se sàpiga el nou director farà que la temporada 2013-2014 sigui pràcticament perduda tant pel què fa a les coproduccions nacionals, com les internacionals, com a la recerca de recursos”

Després d’aquesta roda de premsa, només es pot afegir que el futur de tot plegat és incert, i els interrogants que planen sobre Temporada Alta, El Canal i el clúster de les artes escèniques que s’estava desenvolupant són excessius. Afegiré un fragment, el darrer, del document que es va entregar als mitjans en aquesta roda de premsa, que crec que és molt aclaridor: “Tenim la certesa que per part d’alguns hi ha la voluntat que Temporada Alta i El Canal deixin de treballar conjuntament com a dues potes d’un mateix projecte i això ens sembla greu, perquè creiem que només es pot aconseguir que Girona/Salt tinguin un paper important a l’Europa de l’escena si tots (teatres de la zona, festival, El Canal, etc.) treballem junts i amb uns objectius comuns. Si això no es dóna ens centrarem només en el festival, amb la voluntat que continuï tenint sentit però variant-ne força el model.” Això deixa la porta oberta a possibilitats com que el festival escurci la durada de manera dràstica, o fins i tot que es traslladi parcial o totalment a d’altres localitats. Si les administracions no s’obliden de lluites per les quotes de poder i no fan el paper que toca fer -començant per la Generalitat, que s’ha desentès d’El Canal– i no es tornen a posar d’acord per mantenir i potenciar el model actual, les conseqüències sobre una de les iniciatives culturals més importants del país, i que tenen més projecció internacional, poden ser imprevisibles.

Anuncis

Hamletas

Escriu: Joaquim Armengol

El millor Hamlet que he vist mai va ser al Festival Shakespeare de Mataró, era l’any 2010, un festival imprescindible, però que varen occir amb vulgar menyspreu, i amb aquella vocació política tan connatural, freda i reconeguda. Imperatiu que quan la nefanda i brutal política cultural del país canviï (aquí esclato a riure), haurem de recuperar. Hi ha veus que diuen que això ja està fet; però siguem Hamletians i dubtem-ho. L’espectacle va ser un Hamlet impactant, fosc, d’una vitalitat, força i ambivalència desconcertants, d’un moviment escènic que generava tanta suggestió com marejador desconcert. Aquest director, vaig pensar, és d’una intel·ligència excepcional. Era Oskaras Koršunovas, un director lituà d’uns quaranta anys que ens portava Hamletas.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El millor Hamlet que he vist mai ha estat enguany, al Festival Temporada Alta de Girona. Què té aquest muntatge d’especial? En primer: l’atmosfera enfosquida i penetrant, contínua, insinuant, que alguna cosa olora a podrit a Dinamarca, o no, perquè el joc escènic ens manté en el dubte fascinant d’estar movent-nos entre les aigües i els miralls d’una realitat que potser viu en el somni. Els canvis temporals d’escena, un joc real de l’inconscient, genera un dubte veritable i constant, com la ment del mateix Hamlet davant l’espectre del seu pare assassinat. Una idea meravellosa del director, perquè transforma el concepte que teníem del Hamlet. No és aquesta la grandesa de Shakespeare, justament perquè et permet qualsevol joc d’intercanvi, repeticions i recursos inimaginables sense que la cerca de sentit i el drama se’n ressentin? En segon: la lectura psicològica, intel·lectual del director, dotar a tots els personatges d’una pregunta essencial, metafísica i tan humana: Qui sóc? Una pregunta que ressona i queda impregnada en la nostra ment, perquè de seguida passa a nosaltres, identificats com ells en el dubte i en la incapacitat de respondre’ns. Des d’aquest moment tots som, uns i altres, actors del drama que avança inexorablement cap a l’abisme. Bé, haig de dir que no tots, hi havia lamentablement alguns esperits absents. Esperits que qui sap si jeien endormiscats entremig dels boscos o cercant vocals entre les fulles dels seus arbres. Qui sóc? Una pregunta per a tota una vida, la vida concentrada en la foscor de l’interior d’una nou. Com bé sabem, en l’angoixa d’aquesta vigília insomne només hi ha espai per l’impacte del patiment, estridències, sorolls i cops. I el sentit de l’humor? Sí, l’irracional, el d’una rata o d’un bufó sorgits de l’infern. Un espectacle on el color és fonamental: el negre, el de la mala consciència i la traïció, en brutal contrast del vermell de la sang que vessa i el blanc immaculat del vestit nupcial d’Ofèlia, la geisha de Hamlet, la meuca prerafaelita, suggestiva, trastocada i oberta en la pell.

La resta és silenci.

Fitxa:

  • Direcció i escenografia: Oskaras Koršunovas
  • Intèrprets: Dainius Gavenonis, Darius Gumauskas, Vaidotas Martinaitis, Darius Meskauskas, Rasa Samuolyté, Giedrius Savickas, Nelé Savicenko, Tomas Žaibus i Julius Žalakevicius
  • Vestuari i escenografia: Agne Kuzmickaité
  • Composició: Antanas Jasenka
  • Il•luminació: Eugenijus Sabaliauskas
  • So: Povilas Leimonas
  • Producció: OKT / Vilnius city theatre
  • Coproductors: Capital Europea de la Cultura Stavanger 2008 (Noruega), Capital Europea de la Cultura Vilnius 2009 (Lituània), Ministeri de Cultura de la República de Lituània
  • Teatre de Salt, 27 d’octubre del 2012