Memòria de Julieta

Un moment de Radio & Julieta, a Peralada: FOTO: Josep Aznar

Un moment de Radio & Julieta, a Peralada: FOTO: Josep Aznar

Escriu: Dani Chicano

La tragèdia enfocada des del punt de vista de Julieta i, per si això fos poc, a través de la seva memòria, la memòria d’una dona que ja és morta, d’una dona que, de fet, Edward Clug, coreògraf d’aquesta peça, afirma que va morir en el moment en què es va adonar que no podria viure lliurement el seu amor. Això és Radio & Julieta, una coreografia titulada amb un joc de paraules fet amb el títol de la tragèdia de Shakespeare i els Radiohead, grup britànic autor de la música triada per Clug, que es va poder veure al Festival Castell de Peralada. Una esplèndida Julieta, encarnada per Anastasia Matvienko és, amb permís de Romeu –Matjaz Marin va substituir amb brillantor el lesionat Denis Matvienko-, la protagonista absoluta de la peça, que desprèn tota ella un aire oníric remarcable a causa del punt de vista des del qual s’explica la història. Els personatges, tots, actuen en conseqüència, de manera que el moviment no pot ser natural. Deu ser per aquest motiu que Clug va idear una coreografia que té quelcom de robòtica, d’inhumana, d’impersonal. Moviments secs, tallants, inesperats, repetitius, fuetades, fins i tot convulsions, una dansa un punt hipnòtica, a la qual cosa hi ajudava de manera decisiva l’escena absolutament buida, l’asèptica il·luminació, que ratllava la penombra gairebé sempre, i la meravellosa música de Radiohead. No hi ha subtrames, no existeix ha fluctuació de comèdia a tragèdia que es troba en la peça teatral, tot i que el poc humor existent prové en aquest cas d’algunes de les lletres dels 11 temes de Radiohead que sonen. Hi és Julieta i el seu món, i un seguit de successos concrets presents en l’original -el ball o l’assassinat de Mercutio-, imprescindibles per seguir el fil, tan imprescindibles com les projeccions per situar a l’espectador, per indicar-li que el què està veient passa pel tamís dels ulls i la ment de la noia i, de passada, introduir-hi un aire de Verona, de casal o palau decadent, en blanc i negre i amb gra de film antic. Aquesta idea d’apel·lar a la robòtica té un inconvenient: l’allunyament del públic, de l’emoció, tret de tres moments concrets, el ja esmentat assassinat de Mercutio, un instant de confidències i intercanvi entre enamorats, i la reacció de Julieta davant la mort de Romeu: el suïcidi. Fosc. Només mancava la veu dels Radioheadfent l’anunci fatal: Game is over.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona part de l’espectacle va ser més irregular. Va conservar l’estructura clàssica d’un gala de ballet, amb la desfilada per l’escenari, en nou números, de les grans estrelles del BolxoiMariinskiEifmann iMikhailovski, com ara Anna Antonitxeva, Irina Perren, Anastasia i Denis Matvienko, Marat Xemiunov, Elena Kuzmina o Alexei Turko a més de la participació estel·lar d’Ángel Corella i Kazuko Omori. Kuzmina, d’una elegància proverbial, va destacar en una peça amb molta ironia, In tango style, amb coreografia pròpia, i en el duet que va fer amb TurkoMaleïts per estimar, mentre que la intervenció més ovacionada pel públic va ser, a part de les de Corella, que ja és un mite pels assidus del festival, la d’Irina Perren i Marat Xemiunov a l’Adagio d’Espartac i Phrysia (música d’Aram Khatxaturian i coregografia deGeorge Kovtun), en què les figures executades eren d’una gran dificultat. Va tancar la gala Ángel Corellaen solitari, amb la peça D’Casta, títol il·lustratiu per a una coreografia construïda sobre ritmes de percussió populars.

Fitxa

  • Ballarins principals: A. Matvienko, M. Marin, Z. Roman, G. Petrovskii, I. Kostenko, D. Txebotar i V. Netrunenko (Radio & Julieta), D. Matvienko, A. Antonitxeva, I. Perren, E. Kuzmina, A. Matvienko, A. Xemiunov, A. Turko, Á. Corella i Kazuko Omori (gala).
  • Director artístic: A.M. Akhmetov 
Anuncis

La Planeta, la sala resistent

Escriu: Dani Chicano

“L’escena teatral gironina té moltes ganes de fer coses, vol resistir i superar el moment. La gent s’ha armat i té ganes de lluitar, i això es comprova en la temàtica dels espectacles”. Pere Puig, director artístic de la Sala La Planeta, va descriure així el moment que viu la creació escènica, en la presentació de la programació de la sala pel segon trimestre de l’any 2013, que inclou 19 espectacles o concerts i 4 diàlegs o col·loquis. La programació, respecte la presentació que se’n va fer a l’inici del semestre, incorpora moltes novetats. Programar música amb mig o un any vista, és factible. Programar espectacles teatrals amb la mateixa perspectiva temporal, qui conegui una mica el sector, sabrà que és una quimera.

Programa planeta

La programació de la sala gironina inclou 7 estrenes absolutes, entre les quals la presentació del nou disc d’Els Catarres, Postals, en el marc del Festival Strenes, que es celebrarà a Girona de l’11 al 21 d’abril. També dins el mateix festival, La Planeta acollirà dues sessions del cicle Converses Enderrock, una proposta que barreja la música, la paraula i el pensament i confronten maneres de viure i veure el món, i que estaran protagonitzades per Mine! i Pau Riba, per una banda, i Pi de la Serra i Sanjosex, per l’altra. La Planeta també acollirà el concert de presentació del disc La figura del buit, d’El Petit de Cal Eril, inclòs també a Strenes.

L’escena independent no té més remei que buscar-se la vida recorrent a la creativitat, davant la passivitat més absoluta de l’administració, i molt especialment la catalana que, com en ocasions anteriors, aboca diners de manera impúdica a la celebració de fastos com els de l’Any Espriu -començant per la desproporcionada retribució al seu comissari, Xavier Bru de Sala-, en comptes de dimensionar les partides d’acord a la conjuntura, i prioritzar les inversions per protegir el teixit creatiu del país. Política d’aparador se’n diu. L’escena independent, deia, prescindeix de tot això per obligació i mostra el seu vigor. L’estrena de Pau I, el Conqueridor (Teatre a la Llauna i l’Avi Robert), amb text d’Alberto Ramos, direcció de Llàtzer Garcia i interpretació de David Planas, n’és una mostra. L’obra presenta un emprenedor, que porta tan lluny la seva ànsia emprenedora, com per fer que Catalunya sigui un país independent.

Les Antonietes, una de les companyies més interessants del panorama actual -només cal repassar la seva trajectòria i quins espectacles decideixen aixecar-, que ja han portat a La Planeta, en anteriors ocasions, El mal de la joventut (Brückner) i Molt soroll per res (Shakespeare), estrenaran a la sala gironina un dels seus nous espectacles, Stockmann -l’altre és Res, i es troba en fase de preparació-, una adaptació lliure d’Un enemic del poble, d’Henrik Ibsen. A l’entorn d’aquest espectacle arribarà un dels capítols del cicle Propostes Singulars, un col·loqui sobre la recepció de l’obra d’Ibsen a Catalunya -sobretot a través d’un dels seus lectors i divulgadors, el poeta empordanès Salvador Albert-, en què participaran el dramaturg Carles Batlle, l’historiador Josep Brugada i el director de la peça, Oriol Tarrasón. A Les Antonietes devem que, per exemple, s’hagi situat darrerament als escenaris l’obra Jesús Moncada, amb l’espectacle L’aigua, dirigit per Xicu Masó i basat en textos que es poden trobar al Cafè de la Granota, Històries de la mà esquerra, Cabòries Estivals i Calaveres Atònites, remetent tot plegat a l’univers o l’atmosfera de Camí de Sirga. Masó, posteriorment, va dirigir un altre magnífic espectacle vinculat a l’obra de Moncada, Mequinensa, produït pel TNC, el CAER i Bitò.

L'actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

L’actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

Més mostres de vigor. L’estrena del projecte d’investigació teatral emprès per l’actor Jordi Subirà (En Pere i el Capità, Un conte de les mil i una nits, La cabreta sense por, El nen que riu, Granes, Ismène après Creont, Antígona) i l’actriu i directora Cristina Cervià (Lúcid, Bondat), titulat Històries de boscos (on ni res ni ningú gosa moure’s), a partir del monòleg, com ja es deu haver deduït, La nit just abans dels boscos, de Bernard-Marie Koltès. La particularitat d’aquest espectacle i de Pau I, el Conqueridor, és que funcionen per l’anomenada taquilla inversa, això és, en funció de les possibilitats de l’espectador i de si li ha agradat o no, pagarà allò que consideri just al final de la funció.

Que La Planeta és un aparador indispensable per a la creació teatral catalana contemporània ho corrobora una experiència com el cicle Diàlegs a 4 bandes, promogut per la Platadedrama (Plataforma de Dramatúrgia de les Comarques Gironines), que arriba a la quarta edició. En aquesta ocasió es varia el format i, si bé en les edicions anteriors eren 6 dramaturgs gironins que presentaven els seus textos breus, en aquesta ocasió hi ha un canvi de format i seran tres els dramaturgs (Cristina Matas, Tona Puig i Nene Coca) que escriuran tres històries, vinculades per un tema genèrici un espai comú, però que conformarà una sola peça teatral, que es titula Bellavista, 18. Pertany també a aquesta categoria l’estrena de la peça De quan somiava que somiava quan, escrita i dirigida per Jordi Prat i Coll, un monòleg d’una actriu a l’atur, emocionalment tocada, interpretat a quatre veus per Màrcia Cisteró (Incendis, Luces de Bohemia), Sara Espígol (Litus), Berta Giraut (Elles mateixes, Bondat) i Fiona Rycroft (El fil del mite, El ventall de Lady Windermere).   

Una imatge de L'editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

Una imatge de L’editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

No ens movem d’un tipus de teatre molt concret, fugint de la intel·lectualització gratuïta, però fent anàlisis de fons, que tractin la de crisis del sistema i la crisi de de valors, quelcom que, coincideixo amb Pere Puig, és el que hem de demanar als creadors actualment. En aquest marc es situa Si no ens paguen, no paguem!!, de la companyia Teatre de l’Enjòlit, un altre d’aquelles companyies joves que val la pena seguir i que, en aquesta ocasió posa en escena la darrera actualització d’aquesta peça de Dario Fo, amb la qual ha aconseguit una bona resposta al Teatre Tantarantana. La vigència de l’obra és evident: un grup de treballadors, tips de la crisi provocada per la banca i l’encariment de preus, decideix deixar de pagar. També es submergeix en el món de la política la Companyia La Calòrica, que presenta L’editto bulgaro, de Joan Yago, que va escriure un text a partir d’un episodi real protagonitzat per Silvio Berlusconi el 2002, quan va aconseguir que fessin fora de la televisió pública italiana a un humorista i dos periodistes que el posaven en evidència als seus espais.

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Wajdi Mouawad (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels) és l’autor de Pacamambo, el text que ha decidit posar en escena la companyia osonenca CorCia Teatre, dirigida per Montse Albàs. La mort, des del punt de vista d’una nena, l’acceptació de la mort d’algú estimat, és el tema que Mouawad tracta amb un llenguatge poètic, senzill i contundent, pensant especialment en un públic jove. Una altra companyia jove, La Pulpe Teatro, presentarà l’espectacle guanyador de la Mostra de Barcelona 2012-2013, Está linda la mar, de Denise Duncan, que també va ser mereixedor del guardó a la millor interpretació femenina de la mostra, per a la gironina Lavínia Vila.

Dos espectacles gironins més: Suïcides (PocaCosa Teatre), o el muntatge de les pastanagues de Bescanó, amb dramatúrgia de Llàtzer Garcia, direcció de Marilia Samper i interpretació d’Elena Martinell i Meritxell Yanes. Humor fosc, negre, i música. L’altre també és d’humor, però no és cap comèdia, és el darrer desfici del qui un dia el crític Joaquim Armengol va batejar com a “genial torracollons”, Marcel Tomàs (Cascai Teatre), un dels millors pallassos del país, que provoca “compulsives esqueixades de barra”, que portarà a la sala gironina Hotot, estrenat en la darrera edició de Temporada Alta. Una trobada amb algú que té com a referents Johnny Melville, Rowan Atkinson, Jaques Tati, Michael Crawford o Jerome Deschamps, és una cita absolutament ineludible.

Finalment, només un espectacle familiar, amb títol explícit, Pau. La vida de Pau Casals, una proposta de teatre musical i titelles a càrrec de la Companyia Forani Teatre, que amb aquest treball va estar nominada als Premis Butaca al millor espectacle de teatre familiar. La Planeta també acollirà els assidus tallers de fi de curs d’El Galliner i els dels Escenaris Especials, teatre realitzat per persones en risc d’exclusió social, sota la direcció de Clàudia Cedó. També acollirà La Planeta l’espectacle de fi d’estudis del 4t curs de graduat d’El Galliner (Aysikidim Teatre), Scholastici Bufones, amb dramatúrgia i direcció de Janot Carbonell

Mereixen mencions a part els dos espectacles de l’Aula de Teatre de la UdG, que celebra el seu vintè aniversari amb aquestes dues propostes que compten, amb la direcció de Mercè Mas, en el primer cas, i la col·laboració a la dicció de Salvador Oliva en ambdues. William Shakespeare: els sonets, és la primera. Oliva ja va estrenar un espectacle amb textos triats de l’obra del bard en la darrera edició de Temporada Alta, i també té cura de la dicció dels intèrprets universitaris en la segona proposta, Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. No s’hi posen per poc.

La portada del llibre de Narc

La portada del llibre de Narcís-Jordi Aragó, editat per A Contravent.

Una darrera proposta, que també és una cita ineludible, per a tothom, però molt particularment pels gironins, és la presentació del llibre Periodisme sota sospita, de Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932), editat per la indispensable A Contravent de Quim Torra. Aragó, degà del periodisme gironí i català, ha recollit en un volum les seves pròpies experiències i records com a director de la històrica revista Presència -també va estar vinculat estretament a El Punt i a Revista de Girona, que va dirigir-, i la manera de fer periodisme en català en plena dictadura. L’acte el presentaran Narcís Genís, president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya; l’ex-alcalde i ex-conseller Joaquim Nadal, i l’actual alcalde de Girona, Carles Puigdemont. És la cirera del pastís que han preparat els responsables de La Planeta, la sala resistent. I que duri.