Maleït ticketing

Ticket solultions 385

Escriu: Dani Chicano

Avui, dia 26, en el moment en què redacto aquest post, és impossible adquirir entrades en línia dels espectacles dels espais que programa l‘Ajuntament de Girona, i també de la sala La Planeta que, per conveni, va en el mateix paquet. Això malgrat que es va anunciar que des del dia 18 d’aquest mes, a partir de les 10 del matí, es podien comprar les entrades dels espectacles programats fins el mes de juny del 2013. En el rerefons d’aquesta greu disfunció hi ha el canvi en l’empresa que ofereix el servei, “en règim de no exclusivitat, de venda anticipada d’entrades per internet, dispositius mòbils i altres canals integrables en el sistema, per a esdeveniments”, tal i com resa l’enunciat del concurs convocat pel consistori.Fins abans de la darrera edició de Temporada Alta, el servei el feia Serviticket, això és la Caixa -ara s’ha venut el negoci a una altra empresa, Ticketmaster, amb seu a Bilbao, que continua essent la Caixa-, amb unes comissions que anaven d’abusives a escandalosament abusives, amb l’afegit que les dades del comprador, un botí molt valuós, restava en poder de l’empresa prestadora del servei, i no de qui la contractava, com seria el més normal. Davant la inacció de l’Ajuntament, l’organització de Temporada Alta, Bitò Produccions, va rastrejar el mercat a la recerca d’una empresa que oferís un servei més avantatjós econòmicament i que, a més, permetés que la base de dades fos propietat de l’organització, per tal d’elaborar estratègies de màrqueting i treballar amb més efectivitat sobre els públics per confegir ofertes personalitzades. Finalment en van trobar una que complia aquests requisits, que era referent en el sector -havia fet la venda d’entrades de les dues darreres finals a quatre europees de bàsquet, treballa amb gran part de clubs de l’ACB i amb no pocs equipaments culturals, des de museus a auditoris i teatres- i que, a més, per acabar d’arrodonir-ho, té la seu al Parc Tecnològic i Científic de la Universitat de Girona. Una empresa gironina, que també té seus a Turquia (2011) i Alemanya (2012). L’empresa es Koobin Sports & Cultural Events Management. Oli en un llum!

Una vista interior del Teatre Municipal de Girona, un coliseu preciós. FOTO: Vistes360.com

Una vista interior del Teatre Municipal de Girona, un coliseu preciós. FOTO: Vistes360.com

Bitò va fer la proposta al consistori i, després de vèncer no poques i incomprensibles resistències, finalment aquest va cedir, i en la darrera edició de Temporada Alta, després de dos mesos de feina per implantar el nou sistema de venda d’entrades, personalitzat, fet a mida, va entrar en funcionament, amb resultats excel·lents, tal i com es remarcava en la roda de premsa de balanç de Temporada Alta. Només un però: algun problema el primer dia de venda, per l’acumulació de públic a taquilla. Cal fer esment d’un detall, que no és menor, per tal que cadascú en faci la seva interpretació: el Director Executiu (CEO) de Koobin, és Carles Arnal, número 10 com a independent de la llista del PSC per Girona, encapçalada per Pia Bosch, en les darreres eleccions municipals.

La lògica assenyala que, si hi ha una empresa gironina, referent en el seu sector, que a més ha funcionat bé, superant una prova de foc com és Temporada Alta, és una candidata a tenir en compte per prestar el servei en el futur. Però heus aquí que les coses s’han de fer seguint un procediment correcte, i l’Ajuntament, per contractar aquest servei, està obligat a convocar concurs públic. I ho fa. Pressupost bàsic de licitació: 8.161,99 euros, IVA inclòs. Durada del contracte: 2 anys. Termini de presentació d’ofertes: 31/08/2012. Això vol dir que es va convocar a principis o mitjans d’agost que, com tothom sap, és un més molt hàbil. Valor estimat del contracte: 162.896,16 euros (sense IVA). L’obertura de pliques va ser el 5 i 17 de setembre; la data d’adjudicació del contracte va ser el 18 de novembre ; la data de formalització del contracte va ser el 4 de desembre i la de publicació, el 13 de desembre, i el dia 18 havia de començar la venda anticipada d’entrades.

És de suposar que, quan es convoca un concurs, cal fer una tasca de comunicació per tal que quantes més empreses del sector ho sàpiguen, millor, perquè vol dir més competència i més alternatives, I si a més, n’hi ha una que interessa especialment que s’hi presenti, no seria pas la primera vegada que, des de l’organisme adjudicador, s’hi faci un especial èmfasi en aquest aspecte, no només una trucada que s’assegura que es va fer, però que a més, es va quedar sense resposta. Doncs bé, finalment, el número d’ofertes rebudes va ser, ni més ni menys que de 2. L’empresa adjudicatària va resultar ser Stendhal Museum Solutions, S.L., una empresa amb seu a tocar de Girona, a Dos Hermanas, Sevilla.

Lloc web de Stendhal, amb el portal d'entrada a la seva plataforma de venda d'entrades, batejada com a OberonSaas.

Lloc web de Stendhal, amb el portal d’entrada a la seva plataforma de venda d’entrades, batejada com a OberonSaas i que, vista la situació, esdevé ironia fina: “Sin trabajo extra, sin complicaciones”.

El resultat de tot plegat és que el dia 17 de desembre, un dia abans d’obrir la venda al públic, l’empresa sevillana feia un curset accelerat als responsables de les taquilles dels espais municipals per mostrar-los com anava el sistema. El dia següent, el 18, quan havia de començar la venda, La Planeta decidia retirar tota l’oferta d’entrades, en línia i presencial, pel gran nombre d’errades de tota mena (numeració, horaris, ortografia) que contenia la seva programació en el lloc web de l’empresa. Pel que fa a la resta d’espais, els problemes han estat innombrables, des del primer dia, amb gent esperant fins a 5 hores, per poder comprar les entrades. En línia, hores d’ara, no es pot comprar res, en un lloc web construït de manera absolutament improvisada i amb un munt inadmissible d’errades ortogràfiques. Presencialment, només es poden comprar entrades soltes i, si es demanen abonaments, la resposta és demanar el telèfon del sol·licitant i assegurar-los que Stendhal ja els trucarà.

La campanya de Nadal, en què es consolida l’hàbit de regalar entrades de teatre, ja se n’ha anat a Can Pistraus. A Girona, el teatre, la cultura, a més de ser perjudicada per la pujada al 21% de l’IVA, també és perjudicada per la incompetència de qui hagi decidit engegar aquest procés en un ajuntament en què el regidor de Cultura brilla per la seva absència, i per la incompetència flagrant de la mateixa empresa adjudicatària. Tot això resta autoritat moral i credibilitat a qui des de l’alcaldia, o la regidoria de promoció econòmica, es dedica a fer el discurs aquell tan florit de donar suport a les empreses gironines, i als emprenedors gironins, i bla bla bla. Ah, i si tens problemes, truca’ls a Sevilla, que ara vénen!

NOTA: Aquesta mesura ha suposat, a més, la liquidació del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA), fent impossible que els espectadors de Salt puguin comprar entrades dels espectacles de Girona a la seva localitat, i a la inversa. Sempre fent-ho fàcil! Caldrà explicar-ho, també. Ah, a Salt, vénen entrades amb normalitat des de fa dies. Han mantingut Koobin.

Aquest post va ser publicat el 28/12/2012 al diari digital Aragirona.cat

Anuncis

Salvador Sunyer, frases d’un balanç

logotempalpetitEscriu: Dani Chicano

Aquesta és una tria de frases que Salvador Sunyer, director del festival, va pronunciar en la roda de premsa de presentació del balanç de la 22a edició de Temporada Alta (2012), al Teatre Municipal de Girona.

“Ha estat, amb diferència, l’edició més complicada i difícil del festival”

“Pel que fa a la qüestió econòmica, la Generalitat encara ens deu les subvencions del 2011 i del 2012, i també hem de tenir en compte l’agressió que suposa la puja de l’IVA al 21%, feta per tal que ningú faci res en l’àmbit cultural”

“Tot i això, i unes circumstàncies personals difícils que no vénen  al cas, el festival ha anat inexplicablement bé”

“Els artistes han ajudat moltíssim. Cal tenir en compte que molts cobren ara la meitat del què cobraven abans”

“La resposta del públic ha estat brutal”

“Fins la inauguració d’El Canal, la veritat és que tenia moltes ganes de plegar”

“La mitjana d’ocupació (90,02%) hauria estat més alta si no s’haguessin fet tantes funcions de Racconto (Mayumaná)”

“El percentatge d’invitacions ha baixat (d’aprox. el 13% al 12,5%), però cal afegir les de caràcter social, que han estat ofertes a gent que pels motius que sigui no poden pagar l’entrada i a darrera hora se’ls convida. Aquesta és una línia que obrirem encara més en el futur”

“No sé perquè hi ha tant públic. Potser és que ja hi ha un cert vici de la gent d’aquí i també cal dir que ve més gent de fora”

“El nou sistema de venda d’entrades ha funcionat a la perfecció, tret d’algun petit incident a l’inici de l’obertura de taquilles, el primer dia, per l’afluència de públic”

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S'estava presentant un èxit d'ocupació, artístic i  de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S’estava presentant un èxit d’ocupació, artístic i de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

” El que caracteritza aquest festival és la mirada diferent que ofereix amb espectacles internacionals com Hamlet (Korsunovas), Ghost Road (Murgia), Play (Sidi Larbi i Shantala Shivalingappa), El cor de les tenebres (Cassiers) o Ping Pang Qiu (Liddell)”

“En el futur crec que és en el teatre del país on hem de posar més energia, oferint espai als creadors de casa i la possibilitat que també s’equivoquin, com Rigola amb el Macbeth i la tonteria posterior del facebook, però també que puguin treure bons espectacles com Blaï Mateu o Pau Miró

“Ara és quan es comença a notar més que aquí treballem en condicions tercermundistes, quan vénen espectacles bons, que treballen en unes condicions que no tenen res a veure amb les d’aquí”

“Quan tens tan pocs mitjans, has d’anar a l’essencial, i aquí encara no ens hi hem acostumat a això”

“Tinc la sensació que des de fora, a Temporada Alta i El Canal, se’ns veu més grossos o se’ns dóna més transcendència de la que realment tenim. Ho hem pogut comprovar amb els participants a la setmana dels programadors”

“En l’àmbit de la promoció econòmica ens hem d’espabilar per elaborar uns bons paquets turístics per tal que el públic s’instal·li 3 o 4 dies a Girona

“L’aspiració que tenim és la d’acostar-nos a la bíblia (33% pressupost cobert per la taquilla, 33% per patrocinadors i 33% per administracions). Ara estem al 24,3% de taquilles”

“De les nostres despeses, el 45% es destina a pagar a les companyies, als artistes i això és important perquè amb la crisi es tendeix a retallar en la part artística”

“Cal començar a pensar l’any que ve quines fórmules apliquem per tal que tothom que vulgui anar a teatre però no tingui recursos, hi pugui anar”

“El festival, en el futur, serà molt diferent per la manca de recursos i perquè, veient cap a on va tot, o ens avancem o no ens en sortirem. Esperarem al nou govern i al nou conseller, a veure què vol fer”

“Estem disposat a aplicar canvis de tot tipus, tret de la qualitat, del nivell artístic. Per mantenir el nivell , no tinc cap problema a reduir la durada”

“També podrien variar els espais i fins i tot podríem arribar a Barcelona. De fet, amb l’arribada del TAV, Barcelona passarà a ser un barri de Girona

“Insistirem en la internacionalització. Hem entrat en un programa amb altres festivals potents (Earpan), engegarem un projecte per portar obres amb una mirada a l’Europa de l’est, treballem amb un nou projecte de caràcter europeu amb el Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, farem un petit Temporada Alta a Buenos Aires amb un torneig de dramatúrgia de catalans contra argentins i continuarem fent la setmana dels programadors”

“Demanarem ajudes per dur més teatre iberoamericà”

“En definitiva, Temporada Alta ha de ser més internacional, més social i cal insistir i millorar en la qüestió de la promoció econòmica”

“Jo acabo com a director d’El Canal el 31 de desembre. Cal que se’n dibuixi el futur, però el fet que encara no se sàpiga el nou director farà que la temporada 2013-2014 sigui pràcticament perduda tant pel què fa a les coproduccions nacionals, com les internacionals, com a la recerca de recursos”

Després d’aquesta roda de premsa, només es pot afegir que el futur de tot plegat és incert, i els interrogants que planen sobre Temporada Alta, El Canal i el clúster de les artes escèniques que s’estava desenvolupant són excessius. Afegiré un fragment, el darrer, del document que es va entregar als mitjans en aquesta roda de premsa, que crec que és molt aclaridor: “Tenim la certesa que per part d’alguns hi ha la voluntat que Temporada Alta i El Canal deixin de treballar conjuntament com a dues potes d’un mateix projecte i això ens sembla greu, perquè creiem que només es pot aconseguir que Girona/Salt tinguin un paper important a l’Europa de l’escena si tots (teatres de la zona, festival, El Canal, etc.) treballem junts i amb uns objectius comuns. Si això no es dóna ens centrarem només en el festival, amb la voluntat que continuï tenint sentit però variant-ne força el model.” Això deixa la porta oberta a possibilitats com que el festival escurci la durada de manera dràstica, o fins i tot que es traslladi parcial o totalment a d’altres localitats. Si les administracions no s’obliden de lluites per les quotes de poder i no fan el paper que toca fer -començant per la Generalitat, que s’ha desentès d’El Canal– i no es tornen a posar d’acord per mantenir i potenciar el model actual, les conseqüències sobre una de les iniciatives culturals més importants del país, i que tenen més projecció internacional, poden ser imprevisibles.

Correspondència a propòsit de Mazùt

Escriuen: Dani Chicano i Laura Iglesias (@lauratrafach)

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Estimada Laura,

Encara estic enlluernat. Recordo que, el mes de febrer passat, vam assistir a una presentació pública, al centre de creació L’Animal a l’Esquena, de la “improvisació amb pautes” que van oferir Blaï Mateu i Camille Decourtye (Baro d’Evel Cirk Cie.). Aleshores allò era les beceroles d’un espectacle que s’havia de dir Busca. Ja llavors, havent vist Ï i el que en el seu moment vaig pensar que seria insuperable, Le sort du dedans, es podia percebre una evolució en la manera de fer d’aquest dos creadors, que diria que és atribuïble al treball d’intercanvi realitzat amb María Muñoz i Pep Ramis, Mal Pelo, referents de la dansa i la creació contemporània d’aquest país, en el període de residència que havien fet al centre que gestionen a Celrà.

La sensació que vam tenir quan va finalitzar la “improvisació amb pautes” va ser que, si part d’aquell material meravellós que ens havien mostrat havia de quedar fora de l’espectacle definitiu, seria una llàstima. Busca s’ha transformat en MAZÙT, i haig de dir, ras i curt, que és un dels millors espectacles que he vist mai. De fet, aquest cap de setmana hem pogut assistir a dos espectacles que, per sí mateixos, podrien justificar la celebració de tot el festival. Curiosament, cap dels dos és de text. Tots dos tenen a veure amb la dansa, el moviment, el cos, la música, la reflexió a través d’un discurs intel·lectual gens complex però molt potent, i la composició d’imatges d’una potència poc usual. L’altre és, esclar, Play, de Sidi Larbi Cherkaoui i Shantala Shivalingappa. Sincerament, això fa que et sentis un privilegiat, no sé si comparteixes aquest estat…

Això de les interpretacions és molt subjectiu, de manera que jo t’explico i vejam què en surt de tot plegat. Des del punt inicial, anunciat, en què ens presenten dos éssers superats per la humanitat i amb l’instint atrofiat, hi ha un procés de recerca que comença amb aquell espectacular duet de força, una mostra sublim de compenetració, fluïdesa, de compassar respiracions. Abans, ja hem albirat que la creació de l’espai sonor, els elements escenogràfics i la il·luminació jugaran un paper fonamental en tot plegat, utilitzats amb una intel·ligència i bon gust extraordinaris. Un crit insistent, allez!, marca l’inici de la recerca, un per sobre i l’altre per sota del gran teló de paper translúcid estès a l’escenari i amb una sonoritat molt peculiar, sota el qual anirà prenent forma i creixerà l’animal, un cavall gegantí.

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Permet-me un incís. Estic absolutament admirat de fins a quin punt arriben a ser uns virtuosos Mateu i Decourtye. Estirant d’alguns fils que ja havien localitzat en la investigació duta a terme per composar Le sort du dedans, sobretot el que té a veure amb l’animalitat, tant pel que fa als moviments com al comportament, han aprofundit en aquesta línia prenent com a model un preciós cavall, el seu, Bonito, un membre més de la companyia, que també va fer l’estada de residència a Celrà. Així, m’assembla increïble la capacitat de mimesi de Mateu per esdevenir un cavall, mostrant aquell nerviosisme i anarquia de moviments aparent de l’animal, incapaç de restar en repòs, o els seus desplaçaments laterals. Quin domini del cos!

Tornem a l’espectacle. Desfeta la figura de l’imponent cavall, es desferma la màgia: el cant de Camille. A aquestes alçades, entre el cant, l’humor deliciós i subtil, i les imatges que vessen poesia i tendresa de per tot arreu, jo ja estava més que commogut. Experimenten, amb el cos, amb la veu, el so; un nou duet deliciós de dansa i de portées, de llançaments i fregament de pells, de força, equilibri, destresa i complicitat. “Quant temps fa que som aquí? Què busquem exactament? És difícil ser el cavall…” Un final increïble, amb el llenç blanc penjant de la pinta, regalimant tinta negra i vermella, mentre a ell, assegut a escena, la tinta blanca li emmascara el rostre. I aleshores em ve al cap allò que hi havia en la “improvisació amb pautes”, part del poc text que contenia aquella presentació pública i que Blaï Mateu deia a escena: “La pedra no fa, l’home fa massa. L’animal és al mig; l’animal fa, i l’home busca; l’home és l’únic animal que delira”. L’animalitat és, doncs, l’equilibri? Quina vesprada més meravellosa, Laura! No creus?

Un petó enorme. Salut i pau.

Dani

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Benvolgut Dani,

Coincideixo amb tu que MAZÙT és un espectacle extraordinari però jo no m’atreviria a dir que és un dels millors espectacles que he vist. Certament la dansa s’està convertint en un gran puntal del Festival Temporada Alta que ens hi ha anat introduint mica en mica amb les millors propostes que corren per Europa i això és un gran privilegi. Ser introduït en una altra disciplina de la mà dels millors, no té preu i el públic gironí ens hem anat acostumant, fins i tot, a gaudir i a apreciar propostes innovadores i arriscades en aquesta disciplina. Com tu dius, les interpretacions d’un espectacle són molt subjectives sobre tot si el muntatge té una concepció molt oberta i això amb la dansa sol passar sovint. De fet a vegades penso que com a espectadors, tenim la masoquista mania de preguntar-nos:

– Què ha volgut dir? De què anava?

I acabem decebuts amb la sentència:

-Jo no hi he entès res!

I no ens deixem anar al gaudi estètic, al plaer dels sentits sense haver de passar pel raciocini. Tot ho volem cíclic, amb un començament i un final, amb un fil argumental que ens transiti amb comoditat per l’espectacle. A vegades cal deixar-se anar, obrir-se als sentits i amarar-se de les percepcions, dels estímuls que ens arriben pel simple plaer visual, sonor, estètic… Això amb altres disciplines no passa tant. Pregunta’t quanta gent davant un concert de Mozart diu:  -Jo no hi he entès res!
Així doncs, cal deixar-se anar al plaer audiovisual, estètic i despreocupar-se de racionalitzar tot el que un veu sobre l’escenari buscant aquest argument que ens desvia del gaudi. En tot cas, aquest procés ha de ser “natural” no ha de ser forçat . Crec que és aquí on radica la gran diferència per fruir d’ un espectacle.

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

El primer que vaig pensar al veure aquell gran mapa a l’escenari va ser “un mapa topogràfic”! Una representació gràfica a escala d’ una àrea determinada. Un mapa topogràfic és fruit d’un procés d’interpretació de tots els elements territorials i de l’aplicació d’un llenguatge d’expressió gràfica. Un mapa que dibuixa les corbes de nivell d’un sol primigeni per fer-nos coneixedors de les seves variacions del relleu. Doncs crec que la topografia és la clau del fil argumental que tant anhelem trobar. En tot cas, del meu, i com tu bé dius, les interpretacions són molt subjectives, però crec que aquest espectacle busca dibuixar la topografia humana. Una representació visual i sonora de la recerca de l’home primigeni. L’home amb els seus instints. Amb aquestes corbes de nivell que dibuixen l’espectacle, la veu, el cos i una encertada banda sonora -el joc sensorial d’unes precises gotes d’aigua caient dins d’unes llaunes- d’una ancestral primigènia, dos éssers busquen l’essència humana. La recerca de la seva topografia. L’instint i l’animalitat perduts en un món on tot va molt de pressa: “Allez! Allez!”

“L’home és l’únic animal que delira” si no retorna a recuperar aquesta pulsió animal que el mantindrà en equilibri en un món cada cop més salvatge. Els elements i recursos dels actors per aquesta recerca són commovedors. Una percussió amb diferents parts del cos com una simfonia del món interior, un cos en moviment que esdevé un poètic cavall i que se’ns emporta en un galop oníric cap a un viatge emocional i estètic .Cap a un homenatge memorable a l’instint animal que ens recorre les venes. Cant, dansa, acrobàcia, clown …les arts escèniques als servei de la recerca del que com a societat hem perdut, l’instint i la pulsió animal. Una cavalcada poètica que converteix l’escenari en un quadre on les pinzellades de pintura dibuixen la nostra topografia.

Meravellosa nit Dani. Estic d’acord amb tu .

Salut i República,

Laura

Nota: 

Aquest post de caràcter epistolar, forma part del blog Apunts de Temporada, del Festival Temporada Alta 2012.

Fitxa:

  • Autors i intèrprets: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias
  • Col•laboradors: Benoît Bonnemoison – Fitte, María Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo
  • Il•luminació: Adèle Grépinet
  • So: Fanny Thollot
  • Vestuari: Céline Sathal
  • Treball rítmic: Marc Miralta
  • Coproducció: EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, Mercat de les Flors, Pronomade(s) en Haute-Garonne, Centre Nacional de la rue, La Verrerie, pôle national des arts du cirque Llanguedoc-Roussillon i Festival Montpellier – Danse 2012

El Canal. Cinc anys perdent el temps

La presentació de Temporada Alta 2012 al Teatre Municipal. FOTO: ACN / AraGirona.cat

La presentació de Temporada Alta 2012 al Teatre Municipal. FOTO: ACN / AraGirona.cat

Escriu: Dani Chicano

Després d’aproximadament cinc anys de marejar la perdiu, els polítics ja s’han posat d’acord, o no, i el Centre d’Arts Escèniques de Salt i Girona, El Canal, ja té una personalitat jurídica: un consorci. Celebrem-ho, toquin timbales i campanes, i sortim al carrer a proclamar la bona nova. La pregunta és: aquests cinc anys, què han estat fent, que els ha costat tant a tots plegats? Doncs bé, aquests cinc anys, sobretot, han
mirat de trobar un encaix, en aquesta personalitat jurídica, al Festival de Tardor de Catalunya, Temporada Alta, quelcom que no han aconseguit, de manera que l’objectiu principal, cinc anys després, no ha estat assolit. Enhorabona!

Temporada Alta, una iniciativa privada -aquest és el principal obstacle per a la seva integració al centre El Canal-, cal recordar-ho, sorgida del si de la saltenca Bitò Produccions, estarà vinculat al centre a través d’un conveni que, depenent de les clàusules de constitució, establirà fins a quin punt un agent o l’altre poden decidir unilateralment, o de mutu acord, un bon dia, que els seus camins se separen. Durant aquests cinc anys l’escenari també ha anat canviant i s’han hagut d’escatir més qüestions, com per exemple, qui dirigiria l’ens que s’havia de crear -fundació o consorci-? Un aspecte que en principi, amb Joan Manel Tresserras (ERC) a la conselleria, quedava clar: era el Departament de Cultura qui portaria la veu cantant, ja que és la Generalitat qui aporta més diners. Però amb l’entrada de CiU i “els millors” al govern, amb el conseller de la cultura barcelonina Ferran Mascarell -amb el malnom de “Bon Pagador”- al capdavant, s’han dictat ordres estrictes de no constituir ni entrar en cap organisme nou, de manera que el control se l’havien de disputar els ajuntaments de Salt i Girona, amb la Diputació de Girona d’espectador privilegiat. Salt gestiona El Canal per delegació des de la seva creació, l’any 2007, però està clar que la tasca supera la seva capacitat de gestió, per una simple qüestió de dimensió. De fet, el gestiona Salt perquè la magnífica seu física d’El Canal, recentment inaugurada -bé, la primera fase-, se situa a la Factoria Cultural de la Coma Cros, després d’una altra mena de lluita absurda amb Girona per veure qui es quedava amb els dos centres de creació artística de la Generalitat que estaven en disputa: el d’arts escèniques i el d’art contemporani.

FOTO: Centre d'Arts Escèniques El Canal

La façana del centre d’arts escèniques de Salt i Girona. FOTO: El Canal

La capital, seguint una tàctica absolutament equivocada, contra qualsevol intenció de fomentar l’equilibri territorial -de fet, Girona, insolidària i egoista per naturalesa, sempre ha viscut donant l’esquena al veí, i part dels problemes d’aquest provenen d’aquesta actitud-, va lluitar primer perquè la seu dels dos centres fos per a ella, però va haver de decidir i es va equivocar per segona vegada perquè, malgrat que la referència eren les arts escèniques i la ciutat era coneguda sobretot per Temporada Alta, va triar que al seu municipi s’hi situés la seu del controvertit Bòlit, un centre d’art contemporani -matèria predilecta de la regidora del moment, Lluïsa Faxedas (PSC)– que s’ha demostrat que té una incidència escassa en la vida artística i cultural tant de les comarques, com del país. Els convergents gironins desmunten actualment el Bòlit peça a peça, deixant-lo morir d’inanició, convertint-lo en un cadàver cultural, en comptes d’aplicar noves directrius, que és el que faria algú que tingués un projecte. Però, esclar, no en tenen cap, més enllà de dir que consideren que “la Cultura és tan important” que el regidor de l’àrea és l’Alcalde, de manera que aquesta està absolutament abandonada i funciona a cops de clientelisme. Han aturat la construcció de la nova seu del Bòlit -un dispendi de 4,5 milions d’euros- apel·lant al mal moment econòmic, un pas lògic, però esperaran que el centre s’enfonsi del tot, per reinventar-lo a la seva manera, és a dir, novament, sense cap idea de què volen que sigui al cap d’uns anys, sense cap projecte més enllà que afavorir personatges de la seva corda, independentment de la seva vàlua artística.

Tornant a la disputa pel control d’El Canal, el fet que en els dos ajuntaments hi hagi el mateix color polític, CiU -l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé, a més, és el president de la Diputació de Girona, tot i que no està clar que mantingui els càrrecs gaire temps més-, no ha facilitat l’entesa. Tot i això, tal com va anunciar en el ple l’alcalde gironí, Carles Puigdemont, Salt tindrà, literalment, el control d’El Canal i “dret a veto”, mentre que Girona també tindrà “dret a veto” a Temporada Alta, una expressió que deu haver fet molta gràcia a Bitò Produccions. La Conselleria de Cultura diu que la Generalitat hi posarà la major part dels diners i que s’assegura “mecanismes d’intervenció”, mentre que la Diputació de Girona, que en el súmmum de l’absurditat té més miraments amb el festival de teatre amateur que organitza (Fitag), una mediocritat en la qual ha enterrat els darrers 8 anys 1,15 milions d’euros, que no pas amb el festival de referència del país, s’ho mira, però té un paper més actiu que no pas ho sembla. La part privada, Bitò, lògicament ha conservat els drets que tenia sobre Temporada Alta, dirigit per Salvador Sunyer, que fins al desembre és director en pròrroga d’El Canal, i si Bitò qualsevol dia decideix que a Temporada Alta no li convé la línia d’El Canal, se’n separa, malgrat que molt previsiblement perdi les aportacions de les institucions. Però com a mínim conserva aquesta llibertat de decisió. Això, però, no deu preocupar gaire l’ajuntament gironí, que treu i posa festivals sense gaires miraments, eliminant el Festival de Músiques Religioses i del Món, que ha estat substituït per tres cites: el cicle de concerts Nits de Clàssica -amb un èxit considerable-, el Girona A Cappella Festival, pensat per fer lluir el Girona, Temps de Flors i atraure turistes a una ciutat d’aparador que sembla que és l’únic que els preocupa, i el Milestone, una iniciativa multidisciplinària, amb origen a Madrid, que inclou música, art urbà, gastronomia i pensament (sic). A tots aquests s’hi afegirà un altre festival musical la propera primavera.

La sala principal del Centre d'Arts Escèniques El Canal. FOTO: EL Canal

La sala principal del Centre d’Arts Escèniques El Canal. FOTO: EL Canal

Respecte d’El Canal, ara el consorci pot, o no, convocar concurs per a la gestió del centre, i el guanyador n’haurà de convocar un altre per a la direcció artística, o pot convocar només el de direcció artística, que ja es va anunciar que tindria caràcter “internacional”. Això obre les portes de bat a bat a la substitució de Salvador Sunyer, que molt possiblement no s’hi presentarà, per Àlex Rigola, que va deixar el Teatre Lliure la temporada passada, que és director resident d’El Canal i que dirigeix les arts escèniques de la Biennal de Venècia, tot i que haver de tractar amb aquesta classe política d’una mediocritat que tomba d’esquena pot ser un fre. Si això acabés així, Sunyer dirigiria Temporada Alta, i Rigola, a qui Sunyer va promoure a l’inici de la seva carrera i al qual sempre ha donat suport, dirigiria El Canal. Això, si no és que en tot aquest entramat -faig una mica de ficció, com en la qüestió Rigola, en sóc conscient, però ja no m’estranyaria res i miro de preveure totes les possibilitats-, els detractors del director de Temporada Alta, que en té -sobretot per motius polítics, és a dir sectarisme, perquè en l’aspecte artístic hi ha força unanimitat a lloar la seva tasca-, i alguns amb força poder de decisió, no forcen l’entrada a aquest escenari dels satèl·lits aduladors i llepaculs de sempre que, segons com vagin les enquestes, celebren les victòries dels partits polítics en les conteses electorals a la mateixa seu de la força guanyadora per, quatre anys després, veient que no pinta bé per a qui t’ha mantingut fins ara i calculant que es produirà alternança al poder, canviar de jaqueta matusserament i fer una lloança a l’empenta, joventut i proximitat del candidat favorit en les darreres eleccions municipals. Tot podria ser, i això, amb tota probabilitat, provocaria el trencament de la relació entre El Canal, que presenta un balanç artístic més que positiu des que es va posar en funcionament, i Temporada Alta. Un efecte que potser ja interessa a uns quants.

El proper capítol d’aquest serial serà el desmembrament del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA) per obra i gràcia de l’Ajuntament de Girona, degut al canvi en la contractació de l’empresa de ticketing en els espais municipals i els espais privats que hi estan vinculats. Mirarem d’explicar-ho, perquè és un veritable sainet.

Nota: aquest article va ser publicat en el número 2 de la revista contracultural El Procès i ha estat recuperat, escurçat i actualitzat.

La casa de Txèkhov

Escriu: Joaquim Armengol

A la casa dels Pròzorov hi ha un jardí on sovint hi reposen els ulls d’Olga, Maixa i d’Irina; els d’Andrei, l’altre germà, es fixen, més aviat en Natàlia i els naips que hi ha damunt una taula qualsevol, perquè a l’Andrei li encanta perdre i no li manca cap virtut per fer-ho. La vida aquí és profundament quieta. Què hi fa la família Pròzorov en aquesta petita vila des de fa onze anys? Ells pertanyen a Moscou, a la gran ciutat, són gent culta i refinada. Avui, Maixa, celebra el seu sant, també fa un any que el pare se’ls va morir, i encara que ella sembla raure en algun abisme i entristida, hi ha alegria dins la casa. Hi volten els militars convidats de la guarnició, el rude Solioni el qual només tolera el número dos, si de persones parlem, en cas de ser-ne tres, comptant-s’hi ell, es torna grotesc, intractable i agressiu, ni ell mateix ho comprèn. Ni ell, ni ningú, encara menys el seu benvolgut baró Tuzenbakh, que es deleix per treballar i no hi ha manera de poder-ho fer. A Rússia, els barons no treballen pas, només tracten malament i menyspreu els serfs que els pertanyen, no és pas costum i prou, sinó un deure adquirit de casta, de seguida es veu que li sap molt greu. Per què no va aprendre a disparar? Kuliguin vindrà més tard, en sortir de l’escola, aquest marit amatent que va enlluernar Maixa fa uns anys – per la seva intel·ligència i el seu saber-, ha perdut, sense saber-ho, l’aura. Per què, es pregunta Maixa, m’hi vaig casar? Què dimonis li vaig veure? Olga, la germana gran, també treballa a l’escola, segurament acabarà sent-ne la directora, malgrat no desitjar-ho gens. El seu vestit és blau i seriós, com ella té tot l’aire d’una figura patriarcal, i em penso que l’és. Falta encara el vell metge militar, en Txebutikin; el nas vermell el delata una mica, però diu que fa dos mesos que no beu. No sé pas si creure-me’l, tant se val, la seva lucidesa ho compensa tot. Ah! Acaba d’arribar el tinent coronel Verxinin. En Verxinin té l’aire nostàlgic del passat i no para de fantasiejar sobre el futur. Ell filosofa sempre que pot, incapaç de veure el forat que rau enmig del cercle per on dóna voltes sense parar. A casa hi té dues filles deixades de la mà de Déu i una dona que li fa la vida impossible. Això l’empeny. Jo penso, que en un moment o altre, besarà d’amagat a Maixa, que està bellíssima com el foc i acaba d’alçar els ulls en veure i sentir la veu de tro del nostre filosòfic comandant de bateria. Fem una mica de lloc també, ni que sigui per un moment, als subtinents Fedòtik i Rodé, que semblen sempre a punt per celebrar alguna cosa: l’un canta, l’altre grata una guitarra més que content, però amb aquell aire tan afectat de sentimentalisme, tan rus. Ferapont, sord com una perola, no deixaria de ser vigilant encara que li manessin, ja té massa anys per a qualsevol altra cosa. A ell el que li agrada és que li repeteixin les coses. L’Andrei s’hi desespera, però què hi voleu fer. No ens oblidéssim pas de l’antiga mainadera, és l’Anfissa, als seu vuitanta anys tragina el samovar amb l’esquena ben corbada. No entendrem mai com Natàlia la maltracta amb tanta incúria. Un encara es pot imaginar Anfissa bressolant les tres criatures, té aquest tipus de dolcesa damunt el rostre. Deixem ara, una mica de llum per Irina, la més jove de les germanes, bella i angelical, alegre i càndida, encara plena d’immaculada fantasia, somia tornar trepitjar Moscou dels braços d’un home, qui sap si el baró que l’observa amb aquella brillantor als ulls tan reconeguda. En mirar-la tenim la sensació que, si pogués, no deixaria mai de ballar… I això em penso que és tot, perquè si us contés el que passarà no podríeu pas assumir la pèrdua de les falses il·lusions. I ja sabeu que la interpretació multiplica els sentits i fa créixer el misteri. Nosaltres abandonem-nos a la nostàlgia i als espectadors deixem-los la bogeria de viure en el futur.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fitxa:

  • Director: Declan Donnellan
  • Intèrprets: Denis Beresnev, Alexei Dadonov, Evgenia Dmitrieva, Sergei Lanbamin, Alexander Feklistov, Irina Grineva, Andrei Kuzitxev, Iuri Makeev, Galina Moratxeva, Evgeni Samarin, Ekaterina Sibiriakova, Nelli Uvarova, Igor Iasulovitx i Mikhail Zhigalov
  • Escenografia i vestuari: Nick Ormerod
  • Música: Sergei Txekrizhov
  • Il·luminació: Judith Greenwood
  • Producció: Txèkhov International Theatre Festival (Moscú) i Cheek by Jowl
  • Coproducció: Teatre “Les Gemeaux” (París), Teatre “La Filature (Mulhouse)

Ritual de seducció

Escriu: Dani Chicano

Estic pensant que, quan Pere Hosta va presentar en roda de premsa el seu darrer treball, Pàjaru, una producció d’El Canal, que s’ha estrenat a la imprescindible Sala La Planeta en el marc de Temporada Alta, i va explicar que l’espectacle girava a l’entorn de la necessitat de trobar parella, de seduir, d’agradar al proïsme, em va venir al cap el seu segon treball en solitari, l’espectacle Talcomsóc (2005), en què el protagonista era un estrellat que compareixia a l’escenari repentinat com si l’hagués llepat una vaca, un anacronisme amb potes a l’estil Tony Manero, amb ferum de Baron Dandy, que empenyia un carro groc i estrafolari, el qual acollia al seu interior una minidisco mòbil, i que es trobava a la recerca permanent de “pareja”. El fet que Hosta hagi donat continuïtat a aquest desfici aparellador a Pàjaru pot fer pensar que aquesta és la seva obsessió, però tenint en compte la resta de la seva trajectòria en sala -a banda del carrer, en què triomfa amb Postal Express– , que inclou On ets, noia? (2002) i Out! (2008) -aquest darrer és el seu millor espectacle-, arribes a la conclusió que el denominador comú de tot plegat és una veritable obsessió per la solitud, per dissecar aquesta necessitat tan humana de formar part d’un col·lectiu, de sentir-se estimat i acceptat, i aconseguir-ho des de la diferència.

El Pàjaru de Pere Hosta, atent al públic, abans de començar el ritual. FOTO: D.C.

El comportament dels ocells es presta a fer tota mena de paral·lelismes i metàfores amb el comportament humà. De fet, el compendi de frases fetes en la nostra llengua en què hi ha un component avícola és immens: amagar el cap sota l’ala, arrencar el vol, fer volar coloms, ser un gallina… És a partir d’aquesta possibilitat d’establir paral·lelismes que Hosta, amb Manel Trias i Jordi Palet, han fet un espectacle protagonitzat per un altre estrellat, un ornitòleg llampat que exhibeix uns coneixements enciclopèdics sobre el tema i fa referència constant a un ocell en concret: El Bowerbird australià, el Ptilonorhynchus, un espècimen que realitza un ritual d’aparellament absolutament fascinant. Per atreure la femella construeix una mena de glorieta amb branques que, posteriorment, ornamenta, preferentment amb fruits o objectes de color blau, però també amb objectes d’altre naturalesa i colors. El punt de partida conceptual és engrescador, i la matèria primera ha permès la companyia construir un niu confortable, tot i que és possible que li manqui una mica de consistència degut a la tria de les branques i branquillons, i la seva disposició estructural. Ara bé, tornant al Bowerbird, i agafant com a excusa el ritual d’aparellament en qüestió, Hosta mostra el seu pallasso seriós, que provoca hilaritat, tendresa, exasperació, astorament i compassió en la mateixa mesura, un clown que va en una línia inconfusible en què es barregen influències de Pep Vila, Claret Clown o Peter Gadish, i fins i tot para atenció en treballs de contemporanis com ara Marcel Tomàs (Cascai Teatre), però sempre a la recerca d’un llenguatge propi que a Out! Ja es dibuixava de manera nítida.

La missió d’Hosta és permetre el públic emmirallar-se, en aquest cas amb l’ajut de les projeccions realitzades per Isaki Lacuesta, en el comportament del Bowerbird, amb un format gairebé de documental, en què es mesclen imatges de fonts diverses, des del cinema als documentals de natura i, per tancar el cercle, imatges en directe del públic i el mateix pallasso, com si tot pertanyés al mateix nivell i, tanmateix, en realitat hi ha com a mínim quatre nivells de lectura. Així de complex i amb un resultat, aparentment, tant simple. Al febrer, el Bowerbird, el Pájaru torna a La Planeta, amb un espectacle que millorarà de ben segur amb el rodatge.

Fitxa:

  • Creació: Pere Hosta, Manel Trias, Jordi Palet i Helena Escobar
  • Direcció i escenografia: Manel Trias
  • Clown: Pere Hosta
  • Dramatúrgia: Jordi Palet
  • So: Pep Pasqual
  • Il·luminació: Nani Valls
  • Realització audiovisual: Isaki Lacuesta
  • Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés
  • Cançó: Carles Cors
  • Coproducció: El Canal i Cia. Perehosta

Nota: aquest post ha estat elaborat expressament i publicat al blog del Festival Temporada Alta, Apunts de Temporada

Necròpsia

Escriu: Joaquim Armengol

Pienzo, pienzo, pienzo!!!

Adoro La Zaranda, em recorden que la vida és una autèntica verba brufada, i que som enmig d’aquest mar ben bé per un acte d’esplai rudimentari, més aviat esqueixat i porquí. Uns hi estem atrapats per incompetència real, d’altres per un pur tarannà desvagat i epidèrmic. Malmenats i xacrosos en sortim absurdament cansats, desprès de giravoltar en la circumferència d’un cercle esgotador, on el paràmetre no és altre que l’absurd més colossal. Viure per morir, quina ironia! I El Régimen del Pienso m’evoca tot això de forma excepcional, la repetició d’actes i gestos, sovint enxarxats, grotescos, aleatoris, vulgars, entre la sàtira burlesca i el sainet més fosc, a ritme de pas doble, on tot és tan absolutament esperpèntic i torçat que un només pot trencar a riure en veure la imatge seva reflexa en l’abisme del mirall.

La Zaranda, El Régimen del Pienso, espectacle d’expressió inclassificable, de veterinaris i còmics enquistats, personatges practicant una necròpsia social d’enorme realisme i exactitud. En aquesta fàbrica de porcs, que és el món on pasturem, els garrins es moren. De què ens morim? Ah! D’una epidèmia!!! En percebem la pestilència, aquesta vegada el tuf és d’arrels metafísiques. D’asèpsia, sí. Convertits en éssers anodins l’home mateix s’executa. Subjectats per uns fils clars dels quals depenem, i contra els quals no ens rebel·lem, l’existència esdevé un simulacre de vida. Per què no els tallem? Perquè en tenim prou amb el gra que ens donen, no cal gaire esforç aconseguir-lo i endrapar-lo. Emperò, què passa quan l’engreix és mal distribuït o no arriba en condicions? De fet, el que passa, revelada la metàfora esplèndida, és que ens morim per manca de viure, d’anèmia vital, vet-lo aquí! Perquè jaiem en l’excrescència d’una cort plasent, que ens omple l’estómac amb una mica de pinso, d’un pinso que ens mata, educadament. És el pinso de la servitud mecànica, de l’agraïment pel no-res, en un acte funcional de l’esclau lliure. Aquesta epidèmia fa estralls, cosificats vivim en la ruïna perquè en realitat som incapaços de concebre la vida més enllà d’aquest paràmetres. Porcs submisos, prescindibles, sacrificables.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però un geni anomenat Eusebio Calonge s’hi rebel·la. Que com? Doncs a través del teatre com a representació, esclar, perquè tot està traçat d’antuvi, tot predestinat, és la repetició com a imatge, com a representació. El nostre cadàver acomiadat, el ninot, in articulo mortís al qual seguirem, servirà d’atiador i d’exemple. Naturalment ens en podem burlar prou, hi ho fem, però ell serà un fil arrancat que protesta. Representem-ne la seva tragèdia! Diu l’intel·lectual d’esquerres de torn, per protestar contra l’acomiadament vergonyant! Entesos!!! Galimaties escènic, cabal d’imatges, raig de paraules, embolic de cables, moviment mòrbid en la doble representació, llum obaga, munts de documents, fitxers, certificats, expedients, mentre els porcs s’amunteguen en els compartiments metàl·lics de la cort, i la figura en pena acomiadada s’arrossega, el vell maniquí despatxat no comprèn, pregunta, parla, es queixa, es desplaça per passadissos interminables que no duen enlloc, i es perd en el garbuix incomprensible a les mans dels veterinaris. Alienat, exhaust, finalment desconnectat, el ninot morirà…, matèria per a forenses, una dada a l’arxiu, necròpsia, epopeia final: ‘Todo está cumplido

M’agrada l’aire kafkià, al·legòric, i el missatge representat, que sembla anunciar: aquí teniu un món inculte entossudit en destruir-se com a únic consol, el nostre! Tanmateix, m’ha sorprès l’obvietat expressa i deliberada en la monodia de les paraules.
Bravo! La Zaranda, una vegada més en acte de protesta, mostrant el seu autèntic i meravellós comportament escènic!

Fitxa:

  • Autor: Eusebio Calonge
  • Direcció: Paco de La Zaranda
  • Intèrprets: Javier Semprún, Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Luis Enrique Bustos 
  • Il·luminació: E. Calonge
  • Coordinació de transports: Eduardo Martínez
  • Publicitat: Víctor Iglesias
  • Cartell: Andrew Polushkin
  • Producció: La Zaranda-Teatro Inestable de Andalucía la Baja
  • Coproducció: Temporada Alta 2012

Renovar-se o morir

Escriu: Dani Chicano

La primera eliminatòria del 2n Torneig de Dramatúrgia Catalana, que organitza Temporada Alta, a partir d’una idea del prolífic dramaturg Jordi Casanovas, ha finalitzat. Hem pogut sentir vuit textos els quals, per norma general, han estat per sota, qualitativament parlant, dels de la primera edició, així com també han estat proporcionalment menys brillants les lectures-interpretacions, a càrrec d’actors i actrius catalans considerats de primer nivell. L’any passat ja em preguntava, sobretot després d’algun combat que s’hauria d’haver declarat nul, en què beneficiava aquesta proposta a la dramatúrgia catalana? La resposta la va oferir Guillem Clua, un dels dramaturgs més interessants del país, en la ja depauperada revista d’arts escèniques Hamlet (Arola Editors). Parlava Clua de la priorització del text, de la possibilitat de descobrir nous dramaturgs, del fet que fos un joc, de l’efecte cohesionador del torneig sobre el col·lectiu, i de la proposta com a generador de produccions futures. En algun punt hi puc estar d’acord, però no en la majoria, i encara ara em pregunto si realment el torneig és beneficiós per a la dramatúrgia catalana.

Els dramaturgs participants aquest any, amb Salvador Sunyer i Jordi Casanovas, a l’Ateneu Barcelonès. FOTO: Teatral.net

En l’edició d’aquest any els veterans eren Carles Alberola, Carles Batlle, Marta Buchaca i David Plana, que s’enfrontaven, respectivament, a Ferran Joanmiquel, Marc Angelet, Joan Yago i Blanca Bardagil. Passen a semifinals Carles Alberola, que s’enfrontarà a Marta Buchaca (12 nov.), i Marc Angelet, a David Plana (26 nov.), a la Sala La Planeta. El text més interessant de tots quatre, al meu parer, és el de Marc Angelet, El ninot o la lluna, però té tots els números per guanyar el de Marta Buchaca, Losers. El rival de Buchaca serà Carles Alberola, que presenta Començar de nou, mentre que David Plana va avorrir força al respectable en el darrer combat amb La casa del bosc, i seria una sorpresa que passés a la final, a no ser que l’intèrpret que fa de ninot del text d’Angelet, fonamental, no ho brodi com ho va fer Jacob Torres en l’eliminatòria. Una vegada coneguts els textos, l’imponderable són les interpretacions, que acaben sent decisives. Una bis còmica potent, és imprescindible, així com ganes d’arriscar una miqueta per part del lector/a. I aquí entrem en un primer element: pot semblar que es prioritza el text, però resulta que si no has escrit una comèdia, oblida’t de guanyar. Per tant, el què es prioritza és el gènere i la capacitat de fer riure al públic. El text pot estar escrit de manera deficient, però provoca sovint la hilaritat dels presents, i guanya. Ha passat. Que el torneig dóna a conèixer nous dramaturgs, és una constatació, però està per veure que sigui un element de cohesió del col·lectiu, ja que hores d’ara no s’ha anunciat cap iniciativa conjunta dels dramaturgs catalans, de cap mena, que tingui l’origen en el torneig. Que és un joc queda clar, fins el punt que es detecta en algun moment la banalització del fet creatiu, fruit d’una competència exacerbada, que porta en el pitjor dels casos a la pretensiositat. Com a generador d’espectacles cal dir que ha funcionat -una altra cosa és la qualitat-, ja que en l’edició d’aquest any del mateix festival n’hi ha dos que tenen la gènesi al torneig de l’any passat:  La nostra champions particular – l’han fet a Bescanó-, de Cristina Clemente, finalista el 2011, i Red Pontiac (8 des., a La Planeta), de Pere Riera, que no va arribar a la final, on de ben segur que hagués estat favorita, perquè és tan graciosa que Mercè Martínez i Rosa Boladeras la van desgraciar a la semifinal a base d’incontenibles esclafits de riure, després d’una lectura primorosa de Cristina Cervià i Míriam Iscla en l’eliminatòria. Cervià i Iscla seran finalment les que la duran a escena, dirigides pel mateix Riera. Passa que la fórmula s’esgota, malgrat que La Planeta es continua omplint -1 euro per entrada, bons intèrprets i algun bon autor són vers reclams- , i caldrà començar a pensar en allò de renovar-se o morir.

Hamletas

Escriu: Joaquim Armengol

El millor Hamlet que he vist mai va ser al Festival Shakespeare de Mataró, era l’any 2010, un festival imprescindible, però que varen occir amb vulgar menyspreu, i amb aquella vocació política tan connatural, freda i reconeguda. Imperatiu que quan la nefanda i brutal política cultural del país canviï (aquí esclato a riure), haurem de recuperar. Hi ha veus que diuen que això ja està fet; però siguem Hamletians i dubtem-ho. L’espectacle va ser un Hamlet impactant, fosc, d’una vitalitat, força i ambivalència desconcertants, d’un moviment escènic que generava tanta suggestió com marejador desconcert. Aquest director, vaig pensar, és d’una intel·ligència excepcional. Era Oskaras Koršunovas, un director lituà d’uns quaranta anys que ens portava Hamletas.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El millor Hamlet que he vist mai ha estat enguany, al Festival Temporada Alta de Girona. Què té aquest muntatge d’especial? En primer: l’atmosfera enfosquida i penetrant, contínua, insinuant, que alguna cosa olora a podrit a Dinamarca, o no, perquè el joc escènic ens manté en el dubte fascinant d’estar movent-nos entre les aigües i els miralls d’una realitat que potser viu en el somni. Els canvis temporals d’escena, un joc real de l’inconscient, genera un dubte veritable i constant, com la ment del mateix Hamlet davant l’espectre del seu pare assassinat. Una idea meravellosa del director, perquè transforma el concepte que teníem del Hamlet. No és aquesta la grandesa de Shakespeare, justament perquè et permet qualsevol joc d’intercanvi, repeticions i recursos inimaginables sense que la cerca de sentit i el drama se’n ressentin? En segon: la lectura psicològica, intel·lectual del director, dotar a tots els personatges d’una pregunta essencial, metafísica i tan humana: Qui sóc? Una pregunta que ressona i queda impregnada en la nostra ment, perquè de seguida passa a nosaltres, identificats com ells en el dubte i en la incapacitat de respondre’ns. Des d’aquest moment tots som, uns i altres, actors del drama que avança inexorablement cap a l’abisme. Bé, haig de dir que no tots, hi havia lamentablement alguns esperits absents. Esperits que qui sap si jeien endormiscats entremig dels boscos o cercant vocals entre les fulles dels seus arbres. Qui sóc? Una pregunta per a tota una vida, la vida concentrada en la foscor de l’interior d’una nou. Com bé sabem, en l’angoixa d’aquesta vigília insomne només hi ha espai per l’impacte del patiment, estridències, sorolls i cops. I el sentit de l’humor? Sí, l’irracional, el d’una rata o d’un bufó sorgits de l’infern. Un espectacle on el color és fonamental: el negre, el de la mala consciència i la traïció, en brutal contrast del vermell de la sang que vessa i el blanc immaculat del vestit nupcial d’Ofèlia, la geisha de Hamlet, la meuca prerafaelita, suggestiva, trastocada i oberta en la pell.

La resta és silenci.

Fitxa:

  • Direcció i escenografia: Oskaras Koršunovas
  • Intèrprets: Dainius Gavenonis, Darius Gumauskas, Vaidotas Martinaitis, Darius Meskauskas, Rasa Samuolyté, Giedrius Savickas, Nelé Savicenko, Tomas Žaibus i Julius Žalakevicius
  • Vestuari i escenografia: Agne Kuzmickaité
  • Composició: Antanas Jasenka
  • Il•luminació: Eugenijus Sabaliauskas
  • So: Povilas Leimonas
  • Producció: OKT / Vilnius city theatre
  • Coproductors: Capital Europea de la Cultura Stavanger 2008 (Noruega), Capital Europea de la Cultura Vilnius 2009 (Lituània), Ministeri de Cultura de la República de Lituània
  • Teatre de Salt, 27 d’octubre del 2012