Hamletas

Escriu: Joaquim Armengol

El millor Hamlet que he vist mai va ser al Festival Shakespeare de Mataró, era l’any 2010, un festival imprescindible, però que varen occir amb vulgar menyspreu, i amb aquella vocació política tan connatural, freda i reconeguda. Imperatiu que quan la nefanda i brutal política cultural del país canviï (aquí esclato a riure), haurem de recuperar. Hi ha veus que diuen que això ja està fet; però siguem Hamletians i dubtem-ho. L’espectacle va ser un Hamlet impactant, fosc, d’una vitalitat, força i ambivalència desconcertants, d’un moviment escènic que generava tanta suggestió com marejador desconcert. Aquest director, vaig pensar, és d’una intel·ligència excepcional. Era Oskaras Koršunovas, un director lituà d’uns quaranta anys que ens portava Hamletas.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El millor Hamlet que he vist mai ha estat enguany, al Festival Temporada Alta de Girona. Què té aquest muntatge d’especial? En primer: l’atmosfera enfosquida i penetrant, contínua, insinuant, que alguna cosa olora a podrit a Dinamarca, o no, perquè el joc escènic ens manté en el dubte fascinant d’estar movent-nos entre les aigües i els miralls d’una realitat que potser viu en el somni. Els canvis temporals d’escena, un joc real de l’inconscient, genera un dubte veritable i constant, com la ment del mateix Hamlet davant l’espectre del seu pare assassinat. Una idea meravellosa del director, perquè transforma el concepte que teníem del Hamlet. No és aquesta la grandesa de Shakespeare, justament perquè et permet qualsevol joc d’intercanvi, repeticions i recursos inimaginables sense que la cerca de sentit i el drama se’n ressentin? En segon: la lectura psicològica, intel·lectual del director, dotar a tots els personatges d’una pregunta essencial, metafísica i tan humana: Qui sóc? Una pregunta que ressona i queda impregnada en la nostra ment, perquè de seguida passa a nosaltres, identificats com ells en el dubte i en la incapacitat de respondre’ns. Des d’aquest moment tots som, uns i altres, actors del drama que avança inexorablement cap a l’abisme. Bé, haig de dir que no tots, hi havia lamentablement alguns esperits absents. Esperits que qui sap si jeien endormiscats entremig dels boscos o cercant vocals entre les fulles dels seus arbres. Qui sóc? Una pregunta per a tota una vida, la vida concentrada en la foscor de l’interior d’una nou. Com bé sabem, en l’angoixa d’aquesta vigília insomne només hi ha espai per l’impacte del patiment, estridències, sorolls i cops. I el sentit de l’humor? Sí, l’irracional, el d’una rata o d’un bufó sorgits de l’infern. Un espectacle on el color és fonamental: el negre, el de la mala consciència i la traïció, en brutal contrast del vermell de la sang que vessa i el blanc immaculat del vestit nupcial d’Ofèlia, la geisha de Hamlet, la meuca prerafaelita, suggestiva, trastocada i oberta en la pell.

La resta és silenci.

Fitxa:

• Direcció i escenografia: Oskaras Koršunovas
• Intèrprets: Dainius Gavenonis, Darius Gumauskas, Vaidotas Martinaitis, Darius Meskauskas, Rasa Samuolyté, Giedrius Savickas, Nelé Savicenko, Tomas Žaibus i Julius Žalakevicius
• Vestuari i escenografia: Agne Kuzmickaité
• Composició: Antanas Jasenka
• Il•luminació: Eugenijus Sabaliauskas
• So: Povilas Leimonas
• Producció: OKT / Vilnius city theatre
• Coproductors: Capital Europea de la Cultura Stavanger 2008 (Noruega), Capital Europea de la Cultura Vilnius 2009 (Lituània), Ministeri de Cultura de la República de Lituània
• Teatre de Salt, 27 d’octubre del 2012