Llac contemporani

Sa Majestat La Nit, el Príncep i el Cigne Negre, Odile, a Peralada. FOTO: Toti Ferrer

Sa Majestat La Nit, el Príncep i el Cigne Negre, Odile, a Peralada. FOTO: Toti Ferrer

Escriu: Dani Chicano

La relectura que fan a LAC el coreògraf Jean-Christophe Maillot (Les Ballets de Montecarlo) i l’escriptor Jean Rouaud d’El Llac dels cignes és bella, poètica, seductora i estimulant, en el fons i en la forma. Rouaud i Maillot en fan una reinterpretació fosca, complexa, gairebé tel·lúrica, fugint de l’ortodòxia i el pes de la tradició, i introduint elements que estan al límit de la subversió del relat original, fins el punt de canviar un personatge clau en la trama com és el mag Rothbart per Sa Majestat la Nit, encarnada per una fascinant Bernice Coppieters, o de desdoblar els cignes negre i blanc, Odile i Odette. La funcionalitat del rol de Sa Majestat la Nit és la mateixa, però aquest canvi l’enriqueix, atorgant una altra dimensió al seu personatge, però també al de la seva filla Odile i de passada a tots els de la família reial, posant de relleu unes pulsions impensables en una lectura ortodoxa de la peça, molt més senzilla, i obviant determinats elements màgics que distancien, de manera que el públic té més present encara que el que s’escateix dalt de l’escenari té molt a veure amb la pròpia condició humana. L’operació només es pot portar a terme lliure de qualsevol prejudici i coneixement anterior mínimament profund de l’argument d’aquest ballet, tal i com reconeix Rouaud.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El resultat és una lectura de la història radicalment contemporània, preservant la tradició, amb un punt maquiavèl·lic, en què el motor narratiu són les dualitats i les tensions creades entre el bé i el mal, el dia i la nit, el candor i l’erotisme (n’hi ha a cabassos, i això casa malament amb els tutús, inexistents) o l’amor i el desig nu, per llançar una mirada inquisitiva sobre les pors arcaiques. La subversió, però, no és en l’esperit de l’espectacle. En la narració i en la coreografia existeix el desig d’evolucionar, d’incorporar avantguarda a la tradició, i existeix també un esplèndid sentit de la teatralitat que permet al públic seguir la narració amb facilitat, sense concessions a l’efectisme, reivindicant el relat i situant-lo al centre de l’espectacle, desproveït d’excessos que l’enfarfeguin. L’embolcall és la bella música de Txaikovski, són delicioses composicions de grup estèticament impecables, és la latència d’una ironia fina i d’un maliciós sentit de l’humor, és la tècnica exquisida i la capacitat expressiva de la cinquantena llarga de ballarins de la companyia, amb una menció especial als rols protagonistes. Mai ha estat més adequada, en marxar, la salutació dels cignes de l’estany del majestuós Castell de Peralada.

Fitxa

  • Coreografia: Jean-Christophe Maillot. 
  • Música: Piotr I. Txaikovski. 
  • Escenografia: Ernest Pignon.
  • Vestuari: Phillipe Guillotel.
  • Il·luminació: J.C. Maillot i S. Théry.
  • Dramatúrgia: Jean Rouaud.
  • Rols principals: G. Corrado (Rei), M. Koike (Reina), B. Coppieters (Sa Majestat La Nit), S. Bourgond (El Príncep), A. Behrend (Cigne Blanc), A. Ball (Cigne Negre), J. Berbruggen (Confident)
Anuncis

La força d’un silenci

Guillem Motos, Laura Pujolàs, Gal Soler i Muguet Franc, en un moment d'un assaig de 'La terra oblidada'. FOTO: Cia. Arcàdia

Guillem Motos, Laura Pujolàs, Gal Soler i Muguet Franc, en un moment d’un assaig de ‘La terra oblidada’. FOTO: Cia. Arcàdia

Escriu: Dani Chicano

Llàtzer Garcia i la seva companyia, Arcàdia, ens tenien acostumats fins ara a un gènere molt més amable, el de la comèdia, fent-ne gairebé una reivindicació (Ens hauríem d’haver quedat a casa, Vent a les veles, Esquivel…). Fa relativament poc van fer un sobtat canvi de registre i van presentar a la Sala Flyhard un drama sec, dur, sense rastre d’ironia: La terra oblidada. Arcàdia l’ha dut aquest cap de setmana a La Planeta -amb els canvis en el repartiment de Laura Pujolàs per Mima Riera, i Gal Soler pel traspassat Josep Mota-, a la sala de cafè-teatre, potenciant així la proximitat amb el públic, i dintre d’uns dies començarà una estada a la Sala Atrium de Barcelona. Es tracta d’una peça que té quelcom de la tradició del teatre costumista, que presenta el conflicte en una família en què el patriarca, que viu en un entorn rural, emmalalteix i acaba encadenat a una cadira de rodes i depenent de la seva filla mitjana, mentre la gran i el petit viuen a ciutat, desentenent-se’n, especialment aquest darrer. Un bon dia, sense motiu aparent, el pare deixa de parlar, i aquesta circumstància és el catalitzador dramàtic de l’obra escrita i dirigida per Garcia, ja que la filla que en té cura, absolutament destarotada per l’incomprensible silenci que manté el pare, convoca a la resta. Els intents per trencar el silenci de l’ancià i les tensions que va creant cada temptativa fallida permeten anar dibuixant els personatges, fins i tot el del vell decrèpit, eventualment mut. La mala consciència fa acte de presència; velles ferides, esmorteïdes pel pas del temps però latents, tornen a coure, i es verbalitzen els retrets, els malentesos i una profunda manca d’afecte entre els membres d’aquesta família, en la qual els clixés es repeteixen. Queden en l’aire expectatives que parteixen del text mateix, però que no es concreten i li resten una certa profunditat, aixi com alguna disfunció incomprensible, però sense importància cabdal. La terra oblidada, però, aconsegueix que el públic prengui partit, i només això ja mereix l’elogi. Queda també una agradable sensació de bones interpretacions, ben treballades, malgrat una certa dificultat en l’evolució dels personatges, condicionats per la reiteració o redundància en el plantejament general de la peça, amb la insistència en què el pare pronunciï algun mot que, obstinadament, es nega a pronunciar.

Muguet Franc i Marta Aran fan una feina excel·lent en una peça que, malgrat ser d’un dramaturg jove, fuig de la insubstancialitat i el cofoisme que s’ha instal·lat darrerament en una bona part del teatre català contemporani, que va des de faules futuristes per a instituts, passant per grups de dones neuròtiques obsessionades en un seguit de nicieses colossals, fins a aquelarres de colles d’immadurs que depassen la trentena i afronten el dol amb jocs idiotes. Finalment cal constatar que hi ha dramaturgs joves que parlen de coses interessants, substancials, transcendents, com el mateix Garcia, com Ivan Morales (Sé de un lugar) o com Josep Maria Miró (El principi d’Arquímedes), tractant al públic com a un adult. No és una obra amable. No us ho penseu. No ho és. Gens. És complexa i difícil, perquè acara el públic amb qüestions incòmodes, que el violenten, però que obliguen a reflexions que esdevenen imprescindibles, sobre la soledat, la vellesa i la mort, sobre la condició de pare, de fill, de germà, i sobre la mateixa condició humana.

Fitxa:

  • Autor i director: Llàtzer Garcia
  • Ajudant de direcció: Javier J. Moyano
  • Intèrprets: Muguet Franc, Marta Aran, Laura Pujolàs, Guillem Motos i Gal Soler
  • Espai escènic i vestuari: Albert Pascual
  • Producció: Sala Flyhard i Cia. Arcàdia

Correspondència a propòsit de Mazùt

Escriuen: Dani Chicano i Laura Iglesias (@lauratrafach)

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Estimada Laura,

Encara estic enlluernat. Recordo que, el mes de febrer passat, vam assistir a una presentació pública, al centre de creació L’Animal a l’Esquena, de la “improvisació amb pautes” que van oferir Blaï Mateu i Camille Decourtye (Baro d’Evel Cirk Cie.). Aleshores allò era les beceroles d’un espectacle que s’havia de dir Busca. Ja llavors, havent vist Ï i el que en el seu moment vaig pensar que seria insuperable, Le sort du dedans, es podia percebre una evolució en la manera de fer d’aquest dos creadors, que diria que és atribuïble al treball d’intercanvi realitzat amb María Muñoz i Pep Ramis, Mal Pelo, referents de la dansa i la creació contemporània d’aquest país, en el període de residència que havien fet al centre que gestionen a Celrà.

La sensació que vam tenir quan va finalitzar la “improvisació amb pautes” va ser que, si part d’aquell material meravellós que ens havien mostrat havia de quedar fora de l’espectacle definitiu, seria una llàstima. Busca s’ha transformat en MAZÙT, i haig de dir, ras i curt, que és un dels millors espectacles que he vist mai. De fet, aquest cap de setmana hem pogut assistir a dos espectacles que, per sí mateixos, podrien justificar la celebració de tot el festival. Curiosament, cap dels dos és de text. Tots dos tenen a veure amb la dansa, el moviment, el cos, la música, la reflexió a través d’un discurs intel·lectual gens complex però molt potent, i la composició d’imatges d’una potència poc usual. L’altre és, esclar, Play, de Sidi Larbi Cherkaoui i Shantala Shivalingappa. Sincerament, això fa que et sentis un privilegiat, no sé si comparteixes aquest estat…

Això de les interpretacions és molt subjectiu, de manera que jo t’explico i vejam què en surt de tot plegat. Des del punt inicial, anunciat, en què ens presenten dos éssers superats per la humanitat i amb l’instint atrofiat, hi ha un procés de recerca que comença amb aquell espectacular duet de força, una mostra sublim de compenetració, fluïdesa, de compassar respiracions. Abans, ja hem albirat que la creació de l’espai sonor, els elements escenogràfics i la il·luminació jugaran un paper fonamental en tot plegat, utilitzats amb una intel·ligència i bon gust extraordinaris. Un crit insistent, allez!, marca l’inici de la recerca, un per sobre i l’altre per sota del gran teló de paper translúcid estès a l’escenari i amb una sonoritat molt peculiar, sota el qual anirà prenent forma i creixerà l’animal, un cavall gegantí.

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Permet-me un incís. Estic absolutament admirat de fins a quin punt arriben a ser uns virtuosos Mateu i Decourtye. Estirant d’alguns fils que ja havien localitzat en la investigació duta a terme per composar Le sort du dedans, sobretot el que té a veure amb l’animalitat, tant pel que fa als moviments com al comportament, han aprofundit en aquesta línia prenent com a model un preciós cavall, el seu, Bonito, un membre més de la companyia, que també va fer l’estada de residència a Celrà. Així, m’assembla increïble la capacitat de mimesi de Mateu per esdevenir un cavall, mostrant aquell nerviosisme i anarquia de moviments aparent de l’animal, incapaç de restar en repòs, o els seus desplaçaments laterals. Quin domini del cos!

Tornem a l’espectacle. Desfeta la figura de l’imponent cavall, es desferma la màgia: el cant de Camille. A aquestes alçades, entre el cant, l’humor deliciós i subtil, i les imatges que vessen poesia i tendresa de per tot arreu, jo ja estava més que commogut. Experimenten, amb el cos, amb la veu, el so; un nou duet deliciós de dansa i de portées, de llançaments i fregament de pells, de força, equilibri, destresa i complicitat. “Quant temps fa que som aquí? Què busquem exactament? És difícil ser el cavall…” Un final increïble, amb el llenç blanc penjant de la pinta, regalimant tinta negra i vermella, mentre a ell, assegut a escena, la tinta blanca li emmascara el rostre. I aleshores em ve al cap allò que hi havia en la “improvisació amb pautes”, part del poc text que contenia aquella presentació pública i que Blaï Mateu deia a escena: “La pedra no fa, l’home fa massa. L’animal és al mig; l’animal fa, i l’home busca; l’home és l’únic animal que delira”. L’animalitat és, doncs, l’equilibri? Quina vesprada més meravellosa, Laura! No creus?

Un petó enorme. Salut i pau.

Dani

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Benvolgut Dani,

Coincideixo amb tu que MAZÙT és un espectacle extraordinari però jo no m’atreviria a dir que és un dels millors espectacles que he vist. Certament la dansa s’està convertint en un gran puntal del Festival Temporada Alta que ens hi ha anat introduint mica en mica amb les millors propostes que corren per Europa i això és un gran privilegi. Ser introduït en una altra disciplina de la mà dels millors, no té preu i el públic gironí ens hem anat acostumant, fins i tot, a gaudir i a apreciar propostes innovadores i arriscades en aquesta disciplina. Com tu dius, les interpretacions d’un espectacle són molt subjectives sobre tot si el muntatge té una concepció molt oberta i això amb la dansa sol passar sovint. De fet a vegades penso que com a espectadors, tenim la masoquista mania de preguntar-nos:

– Què ha volgut dir? De què anava?

I acabem decebuts amb la sentència:

-Jo no hi he entès res!

I no ens deixem anar al gaudi estètic, al plaer dels sentits sense haver de passar pel raciocini. Tot ho volem cíclic, amb un començament i un final, amb un fil argumental que ens transiti amb comoditat per l’espectacle. A vegades cal deixar-se anar, obrir-se als sentits i amarar-se de les percepcions, dels estímuls que ens arriben pel simple plaer visual, sonor, estètic… Això amb altres disciplines no passa tant. Pregunta’t quanta gent davant un concert de Mozart diu:  -Jo no hi he entès res!
Així doncs, cal deixar-se anar al plaer audiovisual, estètic i despreocupar-se de racionalitzar tot el que un veu sobre l’escenari buscant aquest argument que ens desvia del gaudi. En tot cas, aquest procés ha de ser “natural” no ha de ser forçat . Crec que és aquí on radica la gran diferència per fruir d’ un espectacle.

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

El primer que vaig pensar al veure aquell gran mapa a l’escenari va ser “un mapa topogràfic”! Una representació gràfica a escala d’ una àrea determinada. Un mapa topogràfic és fruit d’un procés d’interpretació de tots els elements territorials i de l’aplicació d’un llenguatge d’expressió gràfica. Un mapa que dibuixa les corbes de nivell d’un sol primigeni per fer-nos coneixedors de les seves variacions del relleu. Doncs crec que la topografia és la clau del fil argumental que tant anhelem trobar. En tot cas, del meu, i com tu bé dius, les interpretacions són molt subjectives, però crec que aquest espectacle busca dibuixar la topografia humana. Una representació visual i sonora de la recerca de l’home primigeni. L’home amb els seus instints. Amb aquestes corbes de nivell que dibuixen l’espectacle, la veu, el cos i una encertada banda sonora -el joc sensorial d’unes precises gotes d’aigua caient dins d’unes llaunes- d’una ancestral primigènia, dos éssers busquen l’essència humana. La recerca de la seva topografia. L’instint i l’animalitat perduts en un món on tot va molt de pressa: “Allez! Allez!”

“L’home és l’únic animal que delira” si no retorna a recuperar aquesta pulsió animal que el mantindrà en equilibri en un món cada cop més salvatge. Els elements i recursos dels actors per aquesta recerca són commovedors. Una percussió amb diferents parts del cos com una simfonia del món interior, un cos en moviment que esdevé un poètic cavall i que se’ns emporta en un galop oníric cap a un viatge emocional i estètic .Cap a un homenatge memorable a l’instint animal que ens recorre les venes. Cant, dansa, acrobàcia, clown …les arts escèniques als servei de la recerca del que com a societat hem perdut, l’instint i la pulsió animal. Una cavalcada poètica que converteix l’escenari en un quadre on les pinzellades de pintura dibuixen la nostra topografia.

Meravellosa nit Dani. Estic d’acord amb tu .

Salut i República,

Laura

Nota: 

Aquest post de caràcter epistolar, forma part del blog Apunts de Temporada, del Festival Temporada Alta 2012.

Fitxa:

  • Autors i intèrprets: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias
  • Col•laboradors: Benoît Bonnemoison – Fitte, María Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo
  • Il•luminació: Adèle Grépinet
  • So: Fanny Thollot
  • Vestuari: Céline Sathal
  • Treball rítmic: Marc Miralta
  • Coproducció: EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, Mercat de les Flors, Pronomade(s) en Haute-Garonne, Centre Nacional de la rue, La Verrerie, pôle national des arts du cirque Llanguedoc-Roussillon i Festival Montpellier – Danse 2012

La rara anatomia dels centaures

Els protagonistes de la peça. FOTO: Iguana Teatre

Carles Molinet, Sergi Bao, Nies Jaume i Aina Calpe. FOTO: Iguana Teatre

Escriu: Joaquim Armengol

Ha passat pel Teatre Lliure de Gràcia una petita gran meravella, un espectacle que fa el teatre una paraula plena a vessar, pel fet extraordinari de combinar l’aleteig poètic amb la simple i bona qualitat intencional; un difícil equilibri, una rara, sí, una rara anatomia teatral. Parlo de la companyia Iguana Teatre que enguany commemora els 25 anys de trajectòria, tota una proesa atesa la mentalitat anihiladora dels agents culturals d’aquest país miserablement inculte i baix. Si no recordo malament carretegen, les espatlles d’aquesta troupe, un munt de premis, gràcies al seu tarannà innovador i compromès, recompensa ínfima pel fet d’assumir el risc com a forma de compromís teatral. Encara recordo l’estupenda No te’n riguis de Rimbaud, aquell assumpte cabareter, dadaista, divertidíssim i deliciós, presos i encativats per una actriu sensacional anomenada  Caterina Alorda; una de les darreres fantasies que varen alenar per l’antic i ruïnós Espai Brossa.

Quan un llegeix Miquel Àngel Riera té la sensació d’haver entre mans l’alè i el coratge de paraules que són una veritable aportació a la cultura. Una cultura, la catalana, per qui l’obra de l’autor transmet una gran estima i amor, tenint com tenia extremat respecte pel que fa a la creació literària. Un sentit moral que avui fàcilment es ridiculitza i penalitza, actitud gairebé en estat d’extinció, aniquilada per la incúria destralera de l‘impertorbable cinisme dels mercats. Aquest respecte i sentit moral és el que mostra Iguana Teatre tot posant en escena aquesta breu, intensa i excel·lent dramatúrgia que ret homenatge al llibre de contes La rara anatomia dels centaures, uns quants relats en el quals es desplega una anàlisi, mena de somieig il·lusori, màgic i estrany, de l’ombria realitat humana. Sis relats entrellaçats per una esplèndida atmosfera, plena d’una llum que reflexa la seva pesantor lírica en l’arena d’una platja, per on els centaures llueixen el bell símbol d’un paradís encantador, tan pur com perdut. Tragèdia, amor, guerra civil, la memòria que recobra, i sempre l’humor, un humor més que particular, insòlit diria jo, que desprèn tota l’ambivalència del replegament interior, la imponderable línia de la humanitat.

A fi de comptes, Miquel Àngel Riera, té llum pròpia, un sentit de la bellesa lluminós i gràcia immarcescibles.

Benaurat aquell que un jorn lliurà la vida al compromís profund de cercar bellesa

Una imatge del muntatge dirigit per Pere Fullana. FOTO: Iguana Teatre

Una imatge del muntatge dirigit per Pere Fullana. FOTO: Iguana Teatre

Fitxa:

  • Autor: Miquel Àngel Riera
  • Dramatúrgia i direcció Pere Fullana 
  • Intèrprets: Sergi Baos, Maria Bauçà, Aina Calpe, Antònia ‘Nies’ Jaume i Carles 
  • Molinet.
  • Escenografia: Jordi Banal
  • Il·luminació: Toni Gómez
  • Vestuari: Antònia Fuster
  • Audiovisuals: Nofre Moyà
  • Vídeo Joan Serrano
  • Música original: Miquel Àngel Aguiló
  • Coreografia: Mabel Ribas 
  • Ajudant de direcció: Santi Celaya
  • Coproducció Iguana Teatre, Teatre Principal de Palma, CAER – Centre  d’Arts Escèniques de Reus, CAET – Centre d’Arts Escèniques de Terrassa  i EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona

La casa de Txèkhov

Escriu: Joaquim Armengol

A la casa dels Pròzorov hi ha un jardí on sovint hi reposen els ulls d’Olga, Maixa i d’Irina; els d’Andrei, l’altre germà, es fixen, més aviat en Natàlia i els naips que hi ha damunt una taula qualsevol, perquè a l’Andrei li encanta perdre i no li manca cap virtut per fer-ho. La vida aquí és profundament quieta. Què hi fa la família Pròzorov en aquesta petita vila des de fa onze anys? Ells pertanyen a Moscou, a la gran ciutat, són gent culta i refinada. Avui, Maixa, celebra el seu sant, també fa un any que el pare se’ls va morir, i encara que ella sembla raure en algun abisme i entristida, hi ha alegria dins la casa. Hi volten els militars convidats de la guarnició, el rude Solioni el qual només tolera el número dos, si de persones parlem, en cas de ser-ne tres, comptant-s’hi ell, es torna grotesc, intractable i agressiu, ni ell mateix ho comprèn. Ni ell, ni ningú, encara menys el seu benvolgut baró Tuzenbakh, que es deleix per treballar i no hi ha manera de poder-ho fer. A Rússia, els barons no treballen pas, només tracten malament i menyspreu els serfs que els pertanyen, no és pas costum i prou, sinó un deure adquirit de casta, de seguida es veu que li sap molt greu. Per què no va aprendre a disparar? Kuliguin vindrà més tard, en sortir de l’escola, aquest marit amatent que va enlluernar Maixa fa uns anys – per la seva intel·ligència i el seu saber-, ha perdut, sense saber-ho, l’aura. Per què, es pregunta Maixa, m’hi vaig casar? Què dimonis li vaig veure? Olga, la germana gran, també treballa a l’escola, segurament acabarà sent-ne la directora, malgrat no desitjar-ho gens. El seu vestit és blau i seriós, com ella té tot l’aire d’una figura patriarcal, i em penso que l’és. Falta encara el vell metge militar, en Txebutikin; el nas vermell el delata una mica, però diu que fa dos mesos que no beu. No sé pas si creure-me’l, tant se val, la seva lucidesa ho compensa tot. Ah! Acaba d’arribar el tinent coronel Verxinin. En Verxinin té l’aire nostàlgic del passat i no para de fantasiejar sobre el futur. Ell filosofa sempre que pot, incapaç de veure el forat que rau enmig del cercle per on dóna voltes sense parar. A casa hi té dues filles deixades de la mà de Déu i una dona que li fa la vida impossible. Això l’empeny. Jo penso, que en un moment o altre, besarà d’amagat a Maixa, que està bellíssima com el foc i acaba d’alçar els ulls en veure i sentir la veu de tro del nostre filosòfic comandant de bateria. Fem una mica de lloc també, ni que sigui per un moment, als subtinents Fedòtik i Rodé, que semblen sempre a punt per celebrar alguna cosa: l’un canta, l’altre grata una guitarra més que content, però amb aquell aire tan afectat de sentimentalisme, tan rus. Ferapont, sord com una perola, no deixaria de ser vigilant encara que li manessin, ja té massa anys per a qualsevol altra cosa. A ell el que li agrada és que li repeteixin les coses. L’Andrei s’hi desespera, però què hi voleu fer. No ens oblidéssim pas de l’antiga mainadera, és l’Anfissa, als seu vuitanta anys tragina el samovar amb l’esquena ben corbada. No entendrem mai com Natàlia la maltracta amb tanta incúria. Un encara es pot imaginar Anfissa bressolant les tres criatures, té aquest tipus de dolcesa damunt el rostre. Deixem ara, una mica de llum per Irina, la més jove de les germanes, bella i angelical, alegre i càndida, encara plena d’immaculada fantasia, somia tornar trepitjar Moscou dels braços d’un home, qui sap si el baró que l’observa amb aquella brillantor als ulls tan reconeguda. En mirar-la tenim la sensació que, si pogués, no deixaria mai de ballar… I això em penso que és tot, perquè si us contés el que passarà no podríeu pas assumir la pèrdua de les falses il·lusions. I ja sabeu que la interpretació multiplica els sentits i fa créixer el misteri. Nosaltres abandonem-nos a la nostàlgia i als espectadors deixem-los la bogeria de viure en el futur.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fitxa:

  • Director: Declan Donnellan
  • Intèrprets: Denis Beresnev, Alexei Dadonov, Evgenia Dmitrieva, Sergei Lanbamin, Alexander Feklistov, Irina Grineva, Andrei Kuzitxev, Iuri Makeev, Galina Moratxeva, Evgeni Samarin, Ekaterina Sibiriakova, Nelli Uvarova, Igor Iasulovitx i Mikhail Zhigalov
  • Escenografia i vestuari: Nick Ormerod
  • Música: Sergei Txekrizhov
  • Il·luminació: Judith Greenwood
  • Producció: Txèkhov International Theatre Festival (Moscú) i Cheek by Jowl
  • Coproducció: Teatre “Les Gemeaux” (París), Teatre “La Filature (Mulhouse)

Ritual de seducció

Escriu: Dani Chicano

Estic pensant que, quan Pere Hosta va presentar en roda de premsa el seu darrer treball, Pàjaru, una producció d’El Canal, que s’ha estrenat a la imprescindible Sala La Planeta en el marc de Temporada Alta, i va explicar que l’espectacle girava a l’entorn de la necessitat de trobar parella, de seduir, d’agradar al proïsme, em va venir al cap el seu segon treball en solitari, l’espectacle Talcomsóc (2005), en què el protagonista era un estrellat que compareixia a l’escenari repentinat com si l’hagués llepat una vaca, un anacronisme amb potes a l’estil Tony Manero, amb ferum de Baron Dandy, que empenyia un carro groc i estrafolari, el qual acollia al seu interior una minidisco mòbil, i que es trobava a la recerca permanent de “pareja”. El fet que Hosta hagi donat continuïtat a aquest desfici aparellador a Pàjaru pot fer pensar que aquesta és la seva obsessió, però tenint en compte la resta de la seva trajectòria en sala -a banda del carrer, en què triomfa amb Postal Express– , que inclou On ets, noia? (2002) i Out! (2008) -aquest darrer és el seu millor espectacle-, arribes a la conclusió que el denominador comú de tot plegat és una veritable obsessió per la solitud, per dissecar aquesta necessitat tan humana de formar part d’un col·lectiu, de sentir-se estimat i acceptat, i aconseguir-ho des de la diferència.

El Pàjaru de Pere Hosta, atent al públic, abans de començar el ritual. FOTO: D.C.

El comportament dels ocells es presta a fer tota mena de paral·lelismes i metàfores amb el comportament humà. De fet, el compendi de frases fetes en la nostra llengua en què hi ha un component avícola és immens: amagar el cap sota l’ala, arrencar el vol, fer volar coloms, ser un gallina… És a partir d’aquesta possibilitat d’establir paral·lelismes que Hosta, amb Manel Trias i Jordi Palet, han fet un espectacle protagonitzat per un altre estrellat, un ornitòleg llampat que exhibeix uns coneixements enciclopèdics sobre el tema i fa referència constant a un ocell en concret: El Bowerbird australià, el Ptilonorhynchus, un espècimen que realitza un ritual d’aparellament absolutament fascinant. Per atreure la femella construeix una mena de glorieta amb branques que, posteriorment, ornamenta, preferentment amb fruits o objectes de color blau, però també amb objectes d’altre naturalesa i colors. El punt de partida conceptual és engrescador, i la matèria primera ha permès la companyia construir un niu confortable, tot i que és possible que li manqui una mica de consistència degut a la tria de les branques i branquillons, i la seva disposició estructural. Ara bé, tornant al Bowerbird, i agafant com a excusa el ritual d’aparellament en qüestió, Hosta mostra el seu pallasso seriós, que provoca hilaritat, tendresa, exasperació, astorament i compassió en la mateixa mesura, un clown que va en una línia inconfusible en què es barregen influències de Pep Vila, Claret Clown o Peter Gadish, i fins i tot para atenció en treballs de contemporanis com ara Marcel Tomàs (Cascai Teatre), però sempre a la recerca d’un llenguatge propi que a Out! Ja es dibuixava de manera nítida.

La missió d’Hosta és permetre el públic emmirallar-se, en aquest cas amb l’ajut de les projeccions realitzades per Isaki Lacuesta, en el comportament del Bowerbird, amb un format gairebé de documental, en què es mesclen imatges de fonts diverses, des del cinema als documentals de natura i, per tancar el cercle, imatges en directe del públic i el mateix pallasso, com si tot pertanyés al mateix nivell i, tanmateix, en realitat hi ha com a mínim quatre nivells de lectura. Així de complex i amb un resultat, aparentment, tant simple. Al febrer, el Bowerbird, el Pájaru torna a La Planeta, amb un espectacle que millorarà de ben segur amb el rodatge.

Fitxa:

  • Creació: Pere Hosta, Manel Trias, Jordi Palet i Helena Escobar
  • Direcció i escenografia: Manel Trias
  • Clown: Pere Hosta
  • Dramatúrgia: Jordi Palet
  • So: Pep Pasqual
  • Il·luminació: Nani Valls
  • Realització audiovisual: Isaki Lacuesta
  • Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés
  • Cançó: Carles Cors
  • Coproducció: El Canal i Cia. Perehosta

Nota: aquest post ha estat elaborat expressament i publicat al blog del Festival Temporada Alta, Apunts de Temporada

Necròpsia

Escriu: Joaquim Armengol

Pienzo, pienzo, pienzo!!!

Adoro La Zaranda, em recorden que la vida és una autèntica verba brufada, i que som enmig d’aquest mar ben bé per un acte d’esplai rudimentari, més aviat esqueixat i porquí. Uns hi estem atrapats per incompetència real, d’altres per un pur tarannà desvagat i epidèrmic. Malmenats i xacrosos en sortim absurdament cansats, desprès de giravoltar en la circumferència d’un cercle esgotador, on el paràmetre no és altre que l’absurd més colossal. Viure per morir, quina ironia! I El Régimen del Pienso m’evoca tot això de forma excepcional, la repetició d’actes i gestos, sovint enxarxats, grotescos, aleatoris, vulgars, entre la sàtira burlesca i el sainet més fosc, a ritme de pas doble, on tot és tan absolutament esperpèntic i torçat que un només pot trencar a riure en veure la imatge seva reflexa en l’abisme del mirall.

La Zaranda, El Régimen del Pienso, espectacle d’expressió inclassificable, de veterinaris i còmics enquistats, personatges practicant una necròpsia social d’enorme realisme i exactitud. En aquesta fàbrica de porcs, que és el món on pasturem, els garrins es moren. De què ens morim? Ah! D’una epidèmia!!! En percebem la pestilència, aquesta vegada el tuf és d’arrels metafísiques. D’asèpsia, sí. Convertits en éssers anodins l’home mateix s’executa. Subjectats per uns fils clars dels quals depenem, i contra els quals no ens rebel·lem, l’existència esdevé un simulacre de vida. Per què no els tallem? Perquè en tenim prou amb el gra que ens donen, no cal gaire esforç aconseguir-lo i endrapar-lo. Emperò, què passa quan l’engreix és mal distribuït o no arriba en condicions? De fet, el que passa, revelada la metàfora esplèndida, és que ens morim per manca de viure, d’anèmia vital, vet-lo aquí! Perquè jaiem en l’excrescència d’una cort plasent, que ens omple l’estómac amb una mica de pinso, d’un pinso que ens mata, educadament. És el pinso de la servitud mecànica, de l’agraïment pel no-res, en un acte funcional de l’esclau lliure. Aquesta epidèmia fa estralls, cosificats vivim en la ruïna perquè en realitat som incapaços de concebre la vida més enllà d’aquest paràmetres. Porcs submisos, prescindibles, sacrificables.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però un geni anomenat Eusebio Calonge s’hi rebel·la. Que com? Doncs a través del teatre com a representació, esclar, perquè tot està traçat d’antuvi, tot predestinat, és la repetició com a imatge, com a representació. El nostre cadàver acomiadat, el ninot, in articulo mortís al qual seguirem, servirà d’atiador i d’exemple. Naturalment ens en podem burlar prou, hi ho fem, però ell serà un fil arrancat que protesta. Representem-ne la seva tragèdia! Diu l’intel·lectual d’esquerres de torn, per protestar contra l’acomiadament vergonyant! Entesos!!! Galimaties escènic, cabal d’imatges, raig de paraules, embolic de cables, moviment mòrbid en la doble representació, llum obaga, munts de documents, fitxers, certificats, expedients, mentre els porcs s’amunteguen en els compartiments metàl·lics de la cort, i la figura en pena acomiadada s’arrossega, el vell maniquí despatxat no comprèn, pregunta, parla, es queixa, es desplaça per passadissos interminables que no duen enlloc, i es perd en el garbuix incomprensible a les mans dels veterinaris. Alienat, exhaust, finalment desconnectat, el ninot morirà…, matèria per a forenses, una dada a l’arxiu, necròpsia, epopeia final: ‘Todo está cumplido

M’agrada l’aire kafkià, al·legòric, i el missatge representat, que sembla anunciar: aquí teniu un món inculte entossudit en destruir-se com a únic consol, el nostre! Tanmateix, m’ha sorprès l’obvietat expressa i deliberada en la monodia de les paraules.
Bravo! La Zaranda, una vegada més en acte de protesta, mostrant el seu autèntic i meravellós comportament escènic!

Fitxa:

  • Autor: Eusebio Calonge
  • Direcció: Paco de La Zaranda
  • Intèrprets: Javier Semprún, Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Luis Enrique Bustos 
  • Il·luminació: E. Calonge
  • Coordinació de transports: Eduardo Martínez
  • Publicitat: Víctor Iglesias
  • Cartell: Andrew Polushkin
  • Producció: La Zaranda-Teatro Inestable de Andalucía la Baja
  • Coproducció: Temporada Alta 2012

Renovar-se o morir

Escriu: Dani Chicano

La primera eliminatòria del 2n Torneig de Dramatúrgia Catalana, que organitza Temporada Alta, a partir d’una idea del prolífic dramaturg Jordi Casanovas, ha finalitzat. Hem pogut sentir vuit textos els quals, per norma general, han estat per sota, qualitativament parlant, dels de la primera edició, així com també han estat proporcionalment menys brillants les lectures-interpretacions, a càrrec d’actors i actrius catalans considerats de primer nivell. L’any passat ja em preguntava, sobretot després d’algun combat que s’hauria d’haver declarat nul, en què beneficiava aquesta proposta a la dramatúrgia catalana? La resposta la va oferir Guillem Clua, un dels dramaturgs més interessants del país, en la ja depauperada revista d’arts escèniques Hamlet (Arola Editors). Parlava Clua de la priorització del text, de la possibilitat de descobrir nous dramaturgs, del fet que fos un joc, de l’efecte cohesionador del torneig sobre el col·lectiu, i de la proposta com a generador de produccions futures. En algun punt hi puc estar d’acord, però no en la majoria, i encara ara em pregunto si realment el torneig és beneficiós per a la dramatúrgia catalana.

Els dramaturgs participants aquest any, amb Salvador Sunyer i Jordi Casanovas, a l’Ateneu Barcelonès. FOTO: Teatral.net

En l’edició d’aquest any els veterans eren Carles Alberola, Carles Batlle, Marta Buchaca i David Plana, que s’enfrontaven, respectivament, a Ferran Joanmiquel, Marc Angelet, Joan Yago i Blanca Bardagil. Passen a semifinals Carles Alberola, que s’enfrontarà a Marta Buchaca (12 nov.), i Marc Angelet, a David Plana (26 nov.), a la Sala La Planeta. El text més interessant de tots quatre, al meu parer, és el de Marc Angelet, El ninot o la lluna, però té tots els números per guanyar el de Marta Buchaca, Losers. El rival de Buchaca serà Carles Alberola, que presenta Començar de nou, mentre que David Plana va avorrir força al respectable en el darrer combat amb La casa del bosc, i seria una sorpresa que passés a la final, a no ser que l’intèrpret que fa de ninot del text d’Angelet, fonamental, no ho brodi com ho va fer Jacob Torres en l’eliminatòria. Una vegada coneguts els textos, l’imponderable són les interpretacions, que acaben sent decisives. Una bis còmica potent, és imprescindible, així com ganes d’arriscar una miqueta per part del lector/a. I aquí entrem en un primer element: pot semblar que es prioritza el text, però resulta que si no has escrit una comèdia, oblida’t de guanyar. Per tant, el què es prioritza és el gènere i la capacitat de fer riure al públic. El text pot estar escrit de manera deficient, però provoca sovint la hilaritat dels presents, i guanya. Ha passat. Que el torneig dóna a conèixer nous dramaturgs, és una constatació, però està per veure que sigui un element de cohesió del col·lectiu, ja que hores d’ara no s’ha anunciat cap iniciativa conjunta dels dramaturgs catalans, de cap mena, que tingui l’origen en el torneig. Que és un joc queda clar, fins el punt que es detecta en algun moment la banalització del fet creatiu, fruit d’una competència exacerbada, que porta en el pitjor dels casos a la pretensiositat. Com a generador d’espectacles cal dir que ha funcionat -una altra cosa és la qualitat-, ja que en l’edició d’aquest any del mateix festival n’hi ha dos que tenen la gènesi al torneig de l’any passat:  La nostra champions particular – l’han fet a Bescanó-, de Cristina Clemente, finalista el 2011, i Red Pontiac (8 des., a La Planeta), de Pere Riera, que no va arribar a la final, on de ben segur que hagués estat favorita, perquè és tan graciosa que Mercè Martínez i Rosa Boladeras la van desgraciar a la semifinal a base d’incontenibles esclafits de riure, després d’una lectura primorosa de Cristina Cervià i Míriam Iscla en l’eliminatòria. Cervià i Iscla seran finalment les que la duran a escena, dirigides pel mateix Riera. Passa que la fórmula s’esgota, malgrat que La Planeta es continua omplint -1 euro per entrada, bons intèrprets i algun bon autor són vers reclams- , i caldrà començar a pensar en allò de renovar-se o morir.

Sobrassada i mestrança

Escriu: Dani Chicano

Recupero la crítica que vaig escriure el febrer passat i va ser publicada a El Punt respecte una delícia d’espectacle com és Acorar, de Toni Gomila (Produccions de Ferro) que diumenge (4 de novembre) es va poder tornar a veure a la Sala La Planeta, que es va omplir. No ha perdut gens de força. Un espectacle excepcional, dels millors de la temporada en el teatre català.

Toni Gomila, un bon actor manacorí, productor –condició equiparable actualment a la d’heroi– i, pel que ha quedat clar amb Acorar, notable dramaturg, estava expectant per com rebria el públic de la península, concretament el de Catalunya, el seu monòleg, en què reflexiona sobre la identitat col·lectiva i sobre la mallorquinitat. Més que la naturalesa de la reflexió, l’inquietava un xic el fet que el text el diu en mallorquí. Fora temors. No només això, sinó que una vegada escoltat amb delit, és inimaginable sentir aquest text en altra llengua que no sigui el mallorquí ric i deliciós, el mallorquí de la terra que Toni Gomila ens mostra.

Acorar és una reflexió de tal lucidesa que, darrere les particularitats referents a Ses Illes –allà les lectures, lògicament, són múltiples i molt més profundes–, s’hi pot trobar sense dificultats una dimensió universal. Un públic una mica assabentat no només és perfectament capaç d’entendre la peça, sinó que a més, aquesta el mourà a la reflexió, s’hi sentirà identificat profundament i sortirà de la sala transformat. Aquest és de fet, o hauria de ser, la funció principal del teatre, que es mou actualment, i a Catalunya més que enlloc, entre l’estultícia i la comercialitat, entre la fàtua espectacularitat i l’autocomplaença gremial, amb algun esclat escadusser de clarividència. Sort en tenim.

Gomila parteix de la cerimònia domèstica, ancestral, d’escorxar el porc, les matances, i il·lustra, amb un llenguatge poètic però senzill i bell, sense artifici en les dissertacions, viu i espurnejant en la representació de personatges –barreja sàvia i mesurada de registres–, la progressiva pèrdua de trets que definirien la identitat mallorquina, que radiografia a la perfecció, segons diuen aquells mallorquins que han vist l’espectacle i n’han escrit les excel·lències. Ho fa sense nostàlgia ni fer-se mala sang, amb una finíssima ironia i sense forçar l’acudit.

Perquè les situacions descrites o representades ja disposen d’una càrrega d’humor inherent, que es desprèn de l’estoïcisme foteta d’aquells que han quedat arraconats i assisteixen als canvis sobtats –sense transició–, que s’han anat produint en la societat, i de l’actitud fatxenda d’aquells qui s’han venut la terra i l’ànima a canvi, únicament, de doblers o de poder. La sobrassada com a símbol de genuïnitat, i la mestrança com a producte químic que l’emmascara i que l’adultera, serveixen a Toni Gomila per bastir una completa al·legoria sobre la transformació de la societat: la sobrassada perd el seu llustrós color vermell, es desnaturalitza, i es torna blanca. Pèrdua. Perdició.

No em resisteixo a transcriure un fragment del magnífic i aclaridor text de Gomila, editat per Món de Llibres: “Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un Iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record […]. De ses coses permanents, de ses coses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric, l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa. […] Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros.” Més universal, impossible. No us perdeu Acorar, fóra un pecat imperdonable.

Fitxa:

  • Autor i intèrpret: Toni Gomila.
  • Director: Rafel Duran.
  • Sala La Planeta, 3 de febrer de 2012.

Hamletas

Escriu: Joaquim Armengol

El millor Hamlet que he vist mai va ser al Festival Shakespeare de Mataró, era l’any 2010, un festival imprescindible, però que varen occir amb vulgar menyspreu, i amb aquella vocació política tan connatural, freda i reconeguda. Imperatiu que quan la nefanda i brutal política cultural del país canviï (aquí esclato a riure), haurem de recuperar. Hi ha veus que diuen que això ja està fet; però siguem Hamletians i dubtem-ho. L’espectacle va ser un Hamlet impactant, fosc, d’una vitalitat, força i ambivalència desconcertants, d’un moviment escènic que generava tanta suggestió com marejador desconcert. Aquest director, vaig pensar, és d’una intel·ligència excepcional. Era Oskaras Koršunovas, un director lituà d’uns quaranta anys que ens portava Hamletas.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El millor Hamlet que he vist mai ha estat enguany, al Festival Temporada Alta de Girona. Què té aquest muntatge d’especial? En primer: l’atmosfera enfosquida i penetrant, contínua, insinuant, que alguna cosa olora a podrit a Dinamarca, o no, perquè el joc escènic ens manté en el dubte fascinant d’estar movent-nos entre les aigües i els miralls d’una realitat que potser viu en el somni. Els canvis temporals d’escena, un joc real de l’inconscient, genera un dubte veritable i constant, com la ment del mateix Hamlet davant l’espectre del seu pare assassinat. Una idea meravellosa del director, perquè transforma el concepte que teníem del Hamlet. No és aquesta la grandesa de Shakespeare, justament perquè et permet qualsevol joc d’intercanvi, repeticions i recursos inimaginables sense que la cerca de sentit i el drama se’n ressentin? En segon: la lectura psicològica, intel·lectual del director, dotar a tots els personatges d’una pregunta essencial, metafísica i tan humana: Qui sóc? Una pregunta que ressona i queda impregnada en la nostra ment, perquè de seguida passa a nosaltres, identificats com ells en el dubte i en la incapacitat de respondre’ns. Des d’aquest moment tots som, uns i altres, actors del drama que avança inexorablement cap a l’abisme. Bé, haig de dir que no tots, hi havia lamentablement alguns esperits absents. Esperits que qui sap si jeien endormiscats entremig dels boscos o cercant vocals entre les fulles dels seus arbres. Qui sóc? Una pregunta per a tota una vida, la vida concentrada en la foscor de l’interior d’una nou. Com bé sabem, en l’angoixa d’aquesta vigília insomne només hi ha espai per l’impacte del patiment, estridències, sorolls i cops. I el sentit de l’humor? Sí, l’irracional, el d’una rata o d’un bufó sorgits de l’infern. Un espectacle on el color és fonamental: el negre, el de la mala consciència i la traïció, en brutal contrast del vermell de la sang que vessa i el blanc immaculat del vestit nupcial d’Ofèlia, la geisha de Hamlet, la meuca prerafaelita, suggestiva, trastocada i oberta en la pell.

La resta és silenci.

Fitxa:

  • Direcció i escenografia: Oskaras Koršunovas
  • Intèrprets: Dainius Gavenonis, Darius Gumauskas, Vaidotas Martinaitis, Darius Meskauskas, Rasa Samuolyté, Giedrius Savickas, Nelé Savicenko, Tomas Žaibus i Julius Žalakevicius
  • Vestuari i escenografia: Agne Kuzmickaité
  • Composició: Antanas Jasenka
  • Il•luminació: Eugenijus Sabaliauskas
  • So: Povilas Leimonas
  • Producció: OKT / Vilnius city theatre
  • Coproductors: Capital Europea de la Cultura Stavanger 2008 (Noruega), Capital Europea de la Cultura Vilnius 2009 (Lituània), Ministeri de Cultura de la República de Lituània
  • Teatre de Salt, 27 d’octubre del 2012