La Planeta, la sala resistent

Escriu: Dani Chicano

“L’escena teatral gironina té moltes ganes de fer coses, vol resistir i superar el moment. La gent s’ha armat i té ganes de lluitar, i això es comprova en la temàtica dels espectacles”. Pere Puig, director artístic de la Sala La Planeta, va descriure així el moment que viu la creació escènica, en la presentació de la programació de la sala pel segon trimestre de l’any 2013, que inclou 19 espectacles o concerts i 4 diàlegs o col·loquis. La programació, respecte la presentació que se’n va fer a l’inici del semestre, incorpora moltes novetats. Programar música amb mig o un any vista, és factible. Programar espectacles teatrals amb la mateixa perspectiva temporal, qui conegui una mica el sector, sabrà que és una quimera.

Programa planeta

La programació de la sala gironina inclou 7 estrenes absolutes, entre les quals la presentació del nou disc d’Els Catarres, Postals, en el marc del Festival Strenes, que es celebrarà a Girona de l’11 al 21 d’abril. També dins el mateix festival, La Planeta acollirà dues sessions del cicle Converses Enderrock, una proposta que barreja la música, la paraula i el pensament i confronten maneres de viure i veure el món, i que estaran protagonitzades per Mine! i Pau Riba, per una banda, i Pi de la Serra i Sanjosex, per l’altra. La Planeta també acollirà el concert de presentació del disc La figura del buit, d’El Petit de Cal Eril, inclòs també a Strenes.

L’escena independent no té més remei que buscar-se la vida recorrent a la creativitat, davant la passivitat més absoluta de l’administració, i molt especialment la catalana que, com en ocasions anteriors, aboca diners de manera impúdica a la celebració de fastos com els de l’Any Espriu -començant per la desproporcionada retribució al seu comissari, Xavier Bru de Sala-, en comptes de dimensionar les partides d’acord a la conjuntura, i prioritzar les inversions per protegir el teixit creatiu del país. Política d’aparador se’n diu. L’escena independent, deia, prescindeix de tot això per obligació i mostra el seu vigor. L’estrena de Pau I, el Conqueridor (Teatre a la Llauna i l’Avi Robert), amb text d’Alberto Ramos, direcció de Llàtzer Garcia i interpretació de David Planas, n’és una mostra. L’obra presenta un emprenedor, que porta tan lluny la seva ànsia emprenedora, com per fer que Catalunya sigui un país independent.

Les Antonietes, una de les companyies més interessants del panorama actual -només cal repassar la seva trajectòria i quins espectacles decideixen aixecar-, que ja han portat a La Planeta, en anteriors ocasions, El mal de la joventut (Brückner) i Molt soroll per res (Shakespeare), estrenaran a la sala gironina un dels seus nous espectacles, Stockmann -l’altre és Res, i es troba en fase de preparació-, una adaptació lliure d’Un enemic del poble, d’Henrik Ibsen. A l’entorn d’aquest espectacle arribarà un dels capítols del cicle Propostes Singulars, un col·loqui sobre la recepció de l’obra d’Ibsen a Catalunya -sobretot a través d’un dels seus lectors i divulgadors, el poeta empordanès Salvador Albert-, en què participaran el dramaturg Carles Batlle, l’historiador Josep Brugada i el director de la peça, Oriol Tarrasón. A Les Antonietes devem que, per exemple, s’hagi situat darrerament als escenaris l’obra Jesús Moncada, amb l’espectacle L’aigua, dirigit per Xicu Masó i basat en textos que es poden trobar al Cafè de la Granota, Històries de la mà esquerra, Cabòries Estivals i Calaveres Atònites, remetent tot plegat a l’univers o l’atmosfera de Camí de Sirga. Masó, posteriorment, va dirigir un altre magnífic espectacle vinculat a l’obra de Moncada, Mequinensa, produït pel TNC, el CAER i Bitò.

L'actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

L’actor gironí Jordi subirà. FOTO: Companyia

Més mostres de vigor. L’estrena del projecte d’investigació teatral emprès per l’actor Jordi Subirà (En Pere i el Capità, Un conte de les mil i una nits, La cabreta sense por, El nen que riu, Granes, Ismène après Creont, Antígona) i l’actriu i directora Cristina Cervià (Lúcid, Bondat), titulat Històries de boscos (on ni res ni ningú gosa moure’s), a partir del monòleg, com ja es deu haver deduït, La nit just abans dels boscos, de Bernard-Marie Koltès. La particularitat d’aquest espectacle i de Pau I, el Conqueridor, és que funcionen per l’anomenada taquilla inversa, això és, en funció de les possibilitats de l’espectador i de si li ha agradat o no, pagarà allò que consideri just al final de la funció.

Que La Planeta és un aparador indispensable per a la creació teatral catalana contemporània ho corrobora una experiència com el cicle Diàlegs a 4 bandes, promogut per la Platadedrama (Plataforma de Dramatúrgia de les Comarques Gironines), que arriba a la quarta edició. En aquesta ocasió es varia el format i, si bé en les edicions anteriors eren 6 dramaturgs gironins que presentaven els seus textos breus, en aquesta ocasió hi ha un canvi de format i seran tres els dramaturgs (Cristina Matas, Tona Puig i Nene Coca) que escriuran tres històries, vinculades per un tema genèrici un espai comú, però que conformarà una sola peça teatral, que es titula Bellavista, 18. Pertany també a aquesta categoria l’estrena de la peça De quan somiava que somiava quan, escrita i dirigida per Jordi Prat i Coll, un monòleg d’una actriu a l’atur, emocionalment tocada, interpretat a quatre veus per Màrcia Cisteró (Incendis, Luces de Bohemia), Sara Espígol (Litus), Berta Giraut (Elles mateixes, Bondat) i Fiona Rycroft (El fil del mite, El ventall de Lady Windermere).   

Una imatge de L'editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

Una imatge de L’editto bulgaro, de La Calòrica. FOTO: Albert Parera.

No ens movem d’un tipus de teatre molt concret, fugint de la intel·lectualització gratuïta, però fent anàlisis de fons, que tractin la de crisis del sistema i la crisi de de valors, quelcom que, coincideixo amb Pere Puig, és el que hem de demanar als creadors actualment. En aquest marc es situa Si no ens paguen, no paguem!!, de la companyia Teatre de l’Enjòlit, un altre d’aquelles companyies joves que val la pena seguir i que, en aquesta ocasió posa en escena la darrera actualització d’aquesta peça de Dario Fo, amb la qual ha aconseguit una bona resposta al Teatre Tantarantana. La vigència de l’obra és evident: un grup de treballadors, tips de la crisi provocada per la banca i l’encariment de preus, decideix deixar de pagar. També es submergeix en el món de la política la Companyia La Calòrica, que presenta L’editto bulgaro, de Joan Yago, que va escriure un text a partir d’un episodi real protagonitzat per Silvio Berlusconi el 2002, quan va aconseguir que fessin fora de la televisió pública italiana a un humorista i dos periodistes que el posaven en evidència als seus espais.

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Imatge promocional de Pacamambo. FOTO: Companyia

Wajdi Mouawad (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels) és l’autor de Pacamambo, el text que ha decidit posar en escena la companyia osonenca CorCia Teatre, dirigida per Montse Albàs. La mort, des del punt de vista d’una nena, l’acceptació de la mort d’algú estimat, és el tema que Mouawad tracta amb un llenguatge poètic, senzill i contundent, pensant especialment en un públic jove. Una altra companyia jove, La Pulpe Teatro, presentarà l’espectacle guanyador de la Mostra de Barcelona 2012-2013, Está linda la mar, de Denise Duncan, que també va ser mereixedor del guardó a la millor interpretació femenina de la mostra, per a la gironina Lavínia Vila.

Dos espectacles gironins més: Suïcides (PocaCosa Teatre), o el muntatge de les pastanagues de Bescanó, amb dramatúrgia de Llàtzer Garcia, direcció de Marilia Samper i interpretació d’Elena Martinell i Meritxell Yanes. Humor fosc, negre, i música. L’altre també és d’humor, però no és cap comèdia, és el darrer desfici del qui un dia el crític Joaquim Armengol va batejar com a “genial torracollons”, Marcel Tomàs (Cascai Teatre), un dels millors pallassos del país, que provoca “compulsives esqueixades de barra”, que portarà a la sala gironina Hotot, estrenat en la darrera edició de Temporada Alta. Una trobada amb algú que té com a referents Johnny Melville, Rowan Atkinson, Jaques Tati, Michael Crawford o Jerome Deschamps, és una cita absolutament ineludible.

Finalment, només un espectacle familiar, amb títol explícit, Pau. La vida de Pau Casals, una proposta de teatre musical i titelles a càrrec de la Companyia Forani Teatre, que amb aquest treball va estar nominada als Premis Butaca al millor espectacle de teatre familiar. La Planeta també acollirà els assidus tallers de fi de curs d’El Galliner i els dels Escenaris Especials, teatre realitzat per persones en risc d’exclusió social, sota la direcció de Clàudia Cedó. També acollirà La Planeta l’espectacle de fi d’estudis del 4t curs de graduat d’El Galliner (Aysikidim Teatre), Scholastici Bufones, amb dramatúrgia i direcció de Janot Carbonell

Mereixen mencions a part els dos espectacles de l’Aula de Teatre de la UdG, que celebra el seu vintè aniversari amb aquestes dues propostes que compten, amb la direcció de Mercè Mas, en el primer cas, i la col·laboració a la dicció de Salvador Oliva en ambdues. William Shakespeare: els sonets, és la primera. Oliva ja va estrenar un espectacle amb textos triats de l’obra del bard en la darrera edició de Temporada Alta, i també té cura de la dicció dels intèrprets universitaris en la segona proposta, Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. No s’hi posen per poc.

La portada del llibre de Narc

La portada del llibre de Narcís-Jordi Aragó, editat per A Contravent.

Una darrera proposta, que també és una cita ineludible, per a tothom, però molt particularment pels gironins, és la presentació del llibre Periodisme sota sospita, de Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932), editat per la indispensable A Contravent de Quim Torra. Aragó, degà del periodisme gironí i català, ha recollit en un volum les seves pròpies experiències i records com a director de la històrica revista Presència -també va estar vinculat estretament a El Punt i a Revista de Girona, que va dirigir-, i la manera de fer periodisme en català en plena dictadura. L’acte el presentaran Narcís Genís, president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya; l’ex-alcalde i ex-conseller Joaquim Nadal, i l’actual alcalde de Girona, Carles Puigdemont. És la cirera del pastís que han preparat els responsables de La Planeta, la sala resistent. I que duri.

Anuncis

Ritual de seducció

Escriu: Dani Chicano

Estic pensant que, quan Pere Hosta va presentar en roda de premsa el seu darrer treball, Pàjaru, una producció d’El Canal, que s’ha estrenat a la imprescindible Sala La Planeta en el marc de Temporada Alta, i va explicar que l’espectacle girava a l’entorn de la necessitat de trobar parella, de seduir, d’agradar al proïsme, em va venir al cap el seu segon treball en solitari, l’espectacle Talcomsóc (2005), en què el protagonista era un estrellat que compareixia a l’escenari repentinat com si l’hagués llepat una vaca, un anacronisme amb potes a l’estil Tony Manero, amb ferum de Baron Dandy, que empenyia un carro groc i estrafolari, el qual acollia al seu interior una minidisco mòbil, i que es trobava a la recerca permanent de “pareja”. El fet que Hosta hagi donat continuïtat a aquest desfici aparellador a Pàjaru pot fer pensar que aquesta és la seva obsessió, però tenint en compte la resta de la seva trajectòria en sala -a banda del carrer, en què triomfa amb Postal Express– , que inclou On ets, noia? (2002) i Out! (2008) -aquest darrer és el seu millor espectacle-, arribes a la conclusió que el denominador comú de tot plegat és una veritable obsessió per la solitud, per dissecar aquesta necessitat tan humana de formar part d’un col·lectiu, de sentir-se estimat i acceptat, i aconseguir-ho des de la diferència.

El Pàjaru de Pere Hosta, atent al públic, abans de començar el ritual. FOTO: D.C.

El comportament dels ocells es presta a fer tota mena de paral·lelismes i metàfores amb el comportament humà. De fet, el compendi de frases fetes en la nostra llengua en què hi ha un component avícola és immens: amagar el cap sota l’ala, arrencar el vol, fer volar coloms, ser un gallina… És a partir d’aquesta possibilitat d’establir paral·lelismes que Hosta, amb Manel Trias i Jordi Palet, han fet un espectacle protagonitzat per un altre estrellat, un ornitòleg llampat que exhibeix uns coneixements enciclopèdics sobre el tema i fa referència constant a un ocell en concret: El Bowerbird australià, el Ptilonorhynchus, un espècimen que realitza un ritual d’aparellament absolutament fascinant. Per atreure la femella construeix una mena de glorieta amb branques que, posteriorment, ornamenta, preferentment amb fruits o objectes de color blau, però també amb objectes d’altre naturalesa i colors. El punt de partida conceptual és engrescador, i la matèria primera ha permès la companyia construir un niu confortable, tot i que és possible que li manqui una mica de consistència degut a la tria de les branques i branquillons, i la seva disposició estructural. Ara bé, tornant al Bowerbird, i agafant com a excusa el ritual d’aparellament en qüestió, Hosta mostra el seu pallasso seriós, que provoca hilaritat, tendresa, exasperació, astorament i compassió en la mateixa mesura, un clown que va en una línia inconfusible en què es barregen influències de Pep Vila, Claret Clown o Peter Gadish, i fins i tot para atenció en treballs de contemporanis com ara Marcel Tomàs (Cascai Teatre), però sempre a la recerca d’un llenguatge propi que a Out! Ja es dibuixava de manera nítida.

La missió d’Hosta és permetre el públic emmirallar-se, en aquest cas amb l’ajut de les projeccions realitzades per Isaki Lacuesta, en el comportament del Bowerbird, amb un format gairebé de documental, en què es mesclen imatges de fonts diverses, des del cinema als documentals de natura i, per tancar el cercle, imatges en directe del públic i el mateix pallasso, com si tot pertanyés al mateix nivell i, tanmateix, en realitat hi ha com a mínim quatre nivells de lectura. Així de complex i amb un resultat, aparentment, tant simple. Al febrer, el Bowerbird, el Pájaru torna a La Planeta, amb un espectacle que millorarà de ben segur amb el rodatge.

Fitxa:

  • Creació: Pere Hosta, Manel Trias, Jordi Palet i Helena Escobar
  • Direcció i escenografia: Manel Trias
  • Clown: Pere Hosta
  • Dramatúrgia: Jordi Palet
  • So: Pep Pasqual
  • Il·luminació: Nani Valls
  • Realització audiovisual: Isaki Lacuesta
  • Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés
  • Cançó: Carles Cors
  • Coproducció: El Canal i Cia. Perehosta

Nota: aquest post ha estat elaborat expressament i publicat al blog del Festival Temporada Alta, Apunts de Temporada