Salvador Sunyer, frases d’un balanç

Escriu: Dani Chicano

Aquesta és una tria de frases que Salvador Sunyer, director del festival, va pronunciar en la roda de premsa de presentació del balanç de la 22a edició de Temporada Alta (2012), al Teatre Municipal de Girona.

“Ha estat, amb diferència, l’edició més complicada i difícil del festival”

“Pel que fa a la qüestió econòmica, la Generalitat encara ens deu les subvencions del 2011 i del 2012, i també hem de tenir en compte l’agressió que suposa la puja de l’IVA al 21%, feta per tal que ningú faci res en l’àmbit cultural”

“Tot i això, i unes circumstàncies personals difícils que no vénen  al cas, el festival ha anat inexplicablement bé”

“Els artistes han ajudat moltíssim. Cal tenir en compte que molts cobren ara la meitat del què cobraven abans”

“La resposta del públic ha estat brutal”

“Fins la inauguració d’El Canal, la veritat és que tenia moltes ganes de plegar”

“La mitjana d’ocupació (90,02%) hauria estat més alta si no s’haguessin fet tantes funcions de Racconto (Mayumaná)”

“El percentatge d’invitacions ha baixat (d’aprox. el 13% al 12,5%), però cal afegir les de caràcter social, que han estat ofertes a gent que pels motius que sigui no poden pagar l’entrada i a darrera hora se’ls convida. Aquesta és una línia que obrirem encara més en el futur”

“No sé perquè hi ha tant públic. Potser és que ja hi ha un cert vici de la gent d’aquí i també cal dir que ve més gent de fora”

“El nou sistema de venda d’entrades ha funcionat a la perfecció, tret d’algun petit incident a l’inici de l’obertura de taquilles, el primer dia, per l’afluència de públic”

Una imatge, que parla per si mateixa, de la roda de premsa de presentació de balanç de Temporada Alta. S’estava presentant un èxit d’ocupació, artístic i de promoció econòmica. FOTO: Dani Chicano

” El que caracteritza aquest festival és la mirada diferent que ofereix amb espectacles internacionals com Hamlet (Korsunovas), Ghost Road (Murgia), Play (Sidi Larbi i Shantala Shivalingappa), El cor de les tenebres (Cassiers) o Ping Pang Qiu (Liddell)”

“En el futur crec que és en el teatre del país on hem de posar més energia, oferint espai als creadors de casa i la possibilitat que també s’equivoquin, com Rigola amb el Macbeth i la tonteria posterior del facebook, però també que puguin treure bons espectacles com Blaï Mateu o Pau Miró”

“Ara és quan es comença a notar més que aquí treballem en condicions tercermundistes, quan vénen espectacles bons, que treballen en unes condicions que no tenen res a veure amb les d’aquí”

“Quan tens tan pocs mitjans, has d’anar a l’essencial, i aquí encara no ens hi hem acostumat a això”

“Tinc la sensació que des de fora, a Temporada Alta i El Canal, se’ns veu més grossos o se’ns dóna més transcendència de la que realment tenim. Ho hem pogut comprovar amb els participants a la setmana dels programadors”

“En l’àmbit de la promoció econòmica ens hem d’espabilar per elaborar uns bons paquets turístics per tal que el públic s’instal·li 3 o 4 dies a Girona”

“L’aspiració que tenim és la d’acostar-nos a la bíblia (33% pressupost cobert per la taquilla, 33% per patrocinadors i 33% per administracions). Ara estem al 24,3% de taquilles”

“De les nostres despeses, el 45% es destina a pagar a les companyies, als artistes i això és important perquè amb la crisi es tendeix a retallar en la part artística”

“Cal començar a pensar l’any que ve quines fórmules apliquem per tal que tothom que vulgui anar a teatre però no tingui recursos, hi pugui anar”

“El festival, en el futur, serà molt diferent per la manca de recursos i perquè, veient cap a on va tot, o ens avancem o no ens en sortirem. Esperarem al nou govern i al nou conseller, a veure què vol fer”

“Estem disposat a aplicar canvis de tot tipus, tret de la qualitat, del nivell artístic. Per mantenir el nivell , no tinc cap problema a reduir la durada”

“També podrien variar els espais i fins i tot podríem arribar a Barcelona. De fet, amb l’arribada del TAV, Barcelona passarà a ser un barri de Girona”

“Insistirem en la internacionalització. Hem entrat en un programa amb altres festivals potents (Earpan), engegarem un projecte per portar obres amb una mirada a l’Europa de l’est, treballem amb un nou projecte de caràcter europeu amb el Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, farem un petit Temporada Alta a Buenos Aires amb un torneig de dramatúrgia de catalans contra argentins i continuarem fent la setmana dels programadors”

“Demanarem ajudes per dur més teatre iberoamericà”

“En definitiva, Temporada Alta ha de ser més internacional, més social i cal insistir i millorar en la qüestió de la promoció econòmica”

“Jo acabo com a director d’El Canal el 31 de desembre. Cal que se’n dibuixi el futur, però el fet que encara no se sàpiga el nou director farà que la temporada 2013-2014 sigui pràcticament perduda tant pel què fa a les coproduccions nacionals, com les internacionals, com a la recerca de recursos”

Després d’aquesta roda de premsa, només es pot afegir que el futur de tot plegat és incert, i els interrogants que planen sobre Temporada Alta, El Canal i el clúster de les artes escèniques que s’estava desenvolupant són excessius. Afegiré un fragment, el darrer, del document que es va entregar als mitjans en aquesta roda de premsa, que crec que és molt aclaridor: “Tenim la certesa que per part d’alguns hi ha la voluntat que Temporada Alta i El Canal deixin de treballar conjuntament com a dues potes d’un mateix projecte i això ens sembla greu, perquè creiem que només es pot aconseguir que Girona/Salt tinguin un paper important a l’Europa de l’escena si tots (teatres de la zona, festival, El Canal, etc.) treballem junts i amb uns objectius comuns. Si això no es dóna ens centrarem només en el festival, amb la voluntat que continuï tenint sentit però variant-ne força el model.” Això deixa la porta oberta a possibilitats com que el festival escurci la durada de manera dràstica, o fins i tot que es traslladi parcial o totalment a d’altres localitats. Si les administracions no s’obliden de lluites per les quotes de poder i no fan el paper que toca fer -començant per la Generalitat, que s’ha desentès d’El Canal– i no es tornen a posar d’acord per mantenir i potenciar el model actual, les conseqüències sobre una de les iniciatives culturals més importants del país, i que tenen més projecció internacional, poden ser imprevisibles.

El Canal. Cinc anys perdent el temps

La presentació de Temporada Alta 2012 al Teatre Municipal. FOTO: ACN / AraGirona.cat

Escriu: Dani Chicano

Després d’aproximadament cinc anys de marejar la perdiu, els polítics ja s’han posat d’acord, o no, i el Centre d’Arts Escèniques de Salt i Girona, El Canal, ja té una personalitat jurídica: un consorci. Celebrem-ho, toquin timbales i campanes, i sortim al carrer a proclamar la bona nova. La pregunta és: aquests cinc anys, què han estat fent, que els ha costat tant a tots plegats? Doncs bé, aquests cinc anys, sobretot, han
mirat de trobar un encaix, en aquesta personalitat jurídica, al Festival de Tardor de Catalunya, Temporada Alta, quelcom que no han aconseguit, de manera que l’objectiu principal, cinc anys després, no ha estat assolit. Enhorabona!

Temporada Alta, una iniciativa privada -aquest és el principal obstacle per a la seva integració al centre El Canal-, cal recordar-ho, sorgida del si de la saltenca Bitò Produccions, estarà vinculat al centre a través d’un conveni que, depenent de les clàusules de constitució, establirà fins a quin punt un agent o l’altre poden decidir unilateralment, o de mutu acord, un bon dia, que els seus camins se separen. Durant aquests cinc anys l’escenari també ha anat canviant i s’han hagut d’escatir més qüestions, com per exemple, qui dirigiria l’ens que s’havia de crear -fundació o consorci-? Un aspecte que en principi, amb Joan Manel Tresserras (ERC) a la conselleria, quedava clar: era el Departament de Cultura qui portaria la veu cantant, ja que és la Generalitat qui aporta més diners. Però amb l’entrada de CiU i “els millors” al govern, amb el conseller de la cultura barcelonina Ferran Mascarell -amb el malnom de “Bon Pagador”- al capdavant, s’han dictat ordres estrictes de no constituir ni entrar en cap organisme nou, de manera que el control se l’havien de disputar els ajuntaments de Salt i Girona, amb la Diputació de Girona d’espectador privilegiat. Salt gestiona El Canal per delegació des de la seva creació, l’any 2007, però està clar que la tasca supera la seva capacitat de gestió, per una simple qüestió de dimensió. De fet, el gestiona Salt perquè la magnífica seu física d’El Canal, recentment inaugurada -bé, la primera fase-, se situa a la Factoria Cultural de la Coma Cros, després d’una altra mena de lluita absurda amb Girona per veure qui es quedava amb els dos centres de creació artística de la Generalitat que estaven en disputa: el d’arts escèniques i el d’art contemporani.

La façana del centre d’arts escèniques de Salt i Girona. FOTO: El Canal

La capital, seguint una tàctica absolutament equivocada, contra qualsevol intenció de fomentar l’equilibri territorial -de fet, Girona, insolidària i egoista per naturalesa, sempre ha viscut donant l’esquena al veí, i part dels problemes d’aquest provenen d’aquesta actitud-, va lluitar primer perquè la seu dels dos centres fos per a ella, però va haver de decidir i es va equivocar per segona vegada perquè, malgrat que la referència eren les arts escèniques i la ciutat era coneguda sobretot per Temporada Alta, va triar que al seu municipi s’hi situés la seu del controvertit Bòlit, un centre d’art contemporani -matèria predilecta de la regidora del moment, Lluïsa Faxedas (PSC)– que s’ha demostrat que té una incidència escassa en la vida artística i cultural tant de les comarques, com del país. Els convergents gironins desmunten actualment el Bòlit peça a peça, deixant-lo morir d’inanició, convertint-lo en un cadàver cultural, en comptes d’aplicar noves directrius, que és el que faria algú que tingués un projecte. Però, esclar, no en tenen cap, més enllà de dir que consideren que “la Cultura és tan important” que el regidor de l’àrea és l’Alcalde, de manera que aquesta està absolutament abandonada i funciona a cops de clientelisme. Han aturat la construcció de la nova seu del Bòlit -un dispendi de 4,5 milions d’euros- apel·lant al mal moment econòmic, un pas lògic, però esperaran que el centre s’enfonsi del tot, per reinventar-lo a la seva manera, és a dir, novament, sense cap idea de què volen que sigui al cap d’uns anys, sense cap projecte més enllà que afavorir personatges de la seva corda, independentment de la seva vàlua artística.

Tornant a la disputa pel control d’El Canal, el fet que en els dos ajuntaments hi hagi el mateix color polític, CiU -l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé, a més, és el president de la Diputació de Girona, tot i que no està clar que mantingui els càrrecs gaire temps més-, no ha facilitat l’entesa. Tot i això, tal com va anunciar en el ple l’alcalde gironí, Carles Puigdemont, Salt tindrà, literalment, el control d’El Canal i “dret a veto”, mentre que Girona també tindrà “dret a veto” a Temporada Alta, una expressió que deu haver fet molta gràcia a Bitò Produccions. La Conselleria de Cultura diu que la Generalitat hi posarà la major part dels diners i que s’assegura “mecanismes d’intervenció”, mentre que la Diputació de Girona, que en el súmmum de l’absurditat té més miraments amb el festival de teatre amateur que organitza (Fitag), una mediocritat en la qual ha enterrat els darrers 8 anys 1,15 milions d’euros, que no pas amb el festival de referència del país, s’ho mira, però té un paper més actiu que no pas ho sembla. La part privada, Bitò, lògicament ha conservat els drets que tenia sobre Temporada Alta, dirigit per Salvador Sunyer, que fins al desembre és director en pròrroga d’El Canal, i si Bitò qualsevol dia decideix que a Temporada Alta no li convé la línia d’El Canal, se’n separa, malgrat que molt previsiblement perdi les aportacions de les institucions. Però com a mínim conserva aquesta llibertat de decisió. Això, però, no deu preocupar gaire l’ajuntament gironí, que treu i posa festivals sense gaires miraments, eliminant el Festival de Músiques Religioses i del Món, que ha estat substituït per tres cites: el cicle de concerts Nits de Clàssica -amb un èxit considerable-, el Girona A Cappella Festival, pensat per fer lluir el Girona, Temps de Flors i atraure turistes a una ciutat d’aparador que sembla que és l’únic que els preocupa, i el Milestone, una iniciativa multidisciplinària, amb origen a Madrid, que inclou música, art urbà, gastronomia i pensament (sic). A tots aquests s’hi afegirà un altre festival musical la propera primavera.

La sala principal del Centre d’Arts Escèniques El Canal. FOTO: EL Canal

Respecte d’El Canal, ara el consorci pot, o no, convocar concurs per a la gestió del centre, i el guanyador n’haurà de convocar un altre per a la direcció artística, o pot convocar només el de direcció artística, que ja es va anunciar que tindria caràcter “internacional”. Això obre les portes de bat a bat a la substitució de Salvador Sunyer, que molt possiblement no s’hi presentarà, per Àlex Rigola, que va deixar el Teatre Lliure la temporada passada, que és director resident d’El Canal i que dirigeix les arts escèniques de la Biennal de Venècia, tot i que haver de tractar amb aquesta classe política d’una mediocritat que tomba d’esquena pot ser un fre. Si això acabés així, Sunyer dirigiria Temporada Alta, i Rigola, a qui Sunyer va promoure a l’inici de la seva carrera i al qual sempre ha donat suport, dirigiria El Canal. Això, si no és que en tot aquest entramat -faig una mica de ficció, com en la qüestió Rigola, en sóc conscient, però ja no m’estranyaria res i miro de preveure totes les possibilitats-, els detractors del director de Temporada Alta, que en té -sobretot per motius polítics, és a dir sectarisme, perquè en l’aspecte artístic hi ha força unanimitat a lloar la seva tasca-, i alguns amb força poder de decisió, no forcen l’entrada a aquest escenari dels satèl·lits aduladors i llepaculs de sempre que, segons com vagin les enquestes, celebren les victòries dels partits polítics en les conteses electorals a la mateixa seu de la força guanyadora per, quatre anys després, veient que no pinta bé per a qui t’ha mantingut fins ara i calculant que es produirà alternança al poder, canviar de jaqueta matusserament i fer una lloança a l’empenta, joventut i proximitat del candidat favorit en les darreres eleccions municipals. Tot podria ser, i això, amb tota probabilitat, provocaria el trencament de la relació entre El Canal, que presenta un balanç artístic més que positiu des que es va posar en funcionament, i Temporada Alta. Un efecte que potser ja interessa a uns quants.

El proper capítol d’aquest serial serà el desmembrament del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA) per obra i gràcia de l’Ajuntament de Girona, degut al canvi en la contractació de l’empresa de ticketing en els espais municipals i els espais privats que hi estan vinculats. Mirarem d’explicar-ho, perquè és un veritable sainet.

Nota: aquest article va ser publicat en el número 2 de la revista contracultural El Procès i ha estat recuperat, escurçat i actualitzat.

Ritual de seducció

Escriu: Dani Chicano

Estic pensant que, quan Pere Hosta va presentar en roda de premsa el seu darrer treball, Pàjaru, una producció d’El Canal, que s’ha estrenat a la imprescindible Sala La Planeta en el marc de Temporada Alta, i va explicar que l’espectacle girava a l’entorn de la necessitat de trobar parella, de seduir, d’agradar al proïsme, em va venir al cap el seu segon treball en solitari, l’espectacle Talcomsóc (2005), en què el protagonista era un estrellat que compareixia a l’escenari repentinat com si l’hagués llepat una vaca, un anacronisme amb potes a l’estil Tony Manero, amb ferum de Baron Dandy, que empenyia un carro groc i estrafolari, el qual acollia al seu interior una minidisco mòbil, i que es trobava a la recerca permanent de “pareja”. El fet que Hosta hagi donat continuïtat a aquest desfici aparellador a Pàjaru pot fer pensar que aquesta és la seva obsessió, però tenint en compte la resta de la seva trajectòria en sala -a banda del carrer, en què triomfa amb Postal Express– , que inclou On ets, noia? (2002) i Out! (2008) -aquest darrer és el seu millor espectacle-, arribes a la conclusió que el denominador comú de tot plegat és una veritable obsessió per la solitud, per dissecar aquesta necessitat tan humana de formar part d’un col·lectiu, de sentir-se estimat i acceptat, i aconseguir-ho des de la diferència.

El Pàjaru de Pere Hosta, atent al públic, abans de començar el ritual. FOTO: D.C.

El comportament dels ocells es presta a fer tota mena de paral·lelismes i metàfores amb el comportament humà. De fet, el compendi de frases fetes en la nostra llengua en què hi ha un component avícola és immens: amagar el cap sota l’ala, arrencar el vol, fer volar coloms, ser un gallina… És a partir d’aquesta possibilitat d’establir paral·lelismes que Hosta, amb Manel Trias i Jordi Palet, han fet un espectacle protagonitzat per un altre estrellat, un ornitòleg llampat que exhibeix uns coneixements enciclopèdics sobre el tema i fa referència constant a un ocell en concret: El Bowerbird australià, el Ptilonorhynchus, un espècimen que realitza un ritual d’aparellament absolutament fascinant. Per atreure la femella construeix una mena de glorieta amb branques que, posteriorment, ornamenta, preferentment amb fruits o objectes de color blau, però també amb objectes d’altre naturalesa i colors. El punt de partida conceptual és engrescador, i la matèria primera ha permès la companyia construir un niu confortable, tot i que és possible que li manqui una mica de consistència degut a la tria de les branques i branquillons, i la seva disposició estructural. Ara bé, tornant al Bowerbird, i agafant com a excusa el ritual d’aparellament en qüestió, Hosta mostra el seu pallasso seriós, que provoca hilaritat, tendresa, exasperació, astorament i compassió en la mateixa mesura, un clown que va en una línia inconfusible en què es barregen influències de Pep Vila, Claret Clown o Peter Gadish, i fins i tot para atenció en treballs de contemporanis com ara Marcel Tomàs (Cascai Teatre), però sempre a la recerca d’un llenguatge propi que a Out! Ja es dibuixava de manera nítida.

La missió d’Hosta és permetre el públic emmirallar-se, en aquest cas amb l’ajut de les projeccions realitzades per Isaki Lacuesta, en el comportament del Bowerbird, amb un format gairebé de documental, en què es mesclen imatges de fonts diverses, des del cinema als documentals de natura i, per tancar el cercle, imatges en directe del públic i el mateix pallasso, com si tot pertanyés al mateix nivell i, tanmateix, en realitat hi ha com a mínim quatre nivells de lectura. Així de complex i amb un resultat, aparentment, tant simple. Al febrer, el Bowerbird, el Pájaru torna a La Planeta, amb un espectacle que millorarà de ben segur amb el rodatge.

Fitxa:

• Creació: Pere Hosta, Manel Trias, Jordi Palet i Helena Escobar
• Direcció i escenografia: Manel Trias
• Clown: Pere Hosta
• Dramatúrgia: Jordi Palet
• So: Pep Pasqual
• Il·luminació: Nani Valls
• Realització audiovisual: Isaki Lacuesta
• Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés
• Cançó: Carles Cors
• Coproducció: El Canal i Cia. Perehosta

Nota: aquest post ha estat elaborat expressament i publicat al blog del Festival Temporada Alta, Apunts de Temporada