Correspondència a propòsit de Mazùt

Escriuen: Dani Chicano i Laura Iglesias (@lauratrafach)

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Estimada Laura,

Encara estic enlluernat. Recordo que, el mes de febrer passat, vam assistir a una presentació pública, al centre de creació L’Animal a l’Esquena, de la “improvisació amb pautes” que van oferir Blaï Mateu i Camille Decourtye (Baro d’Evel Cirk Cie.). Aleshores allò era les beceroles d’un espectacle que s’havia de dir Busca. Ja llavors, havent vist Ï i el que en el seu moment vaig pensar que seria insuperable, Le sort du dedans, es podia percebre una evolució en la manera de fer d’aquest dos creadors, que diria que és atribuïble al treball d’intercanvi realitzat amb María Muñoz i Pep Ramis, Mal Pelo, referents de la dansa i la creació contemporània d’aquest país, en el període de residència que havien fet al centre que gestionen a Celrà.

La sensació que vam tenir quan va finalitzar la “improvisació amb pautes” va ser que, si part d’aquell material meravellós que ens havien mostrat havia de quedar fora de l’espectacle definitiu, seria una llàstima. Busca s’ha transformat en MAZÙT, i haig de dir, ras i curt, que és un dels millors espectacles que he vist mai. De fet, aquest cap de setmana hem pogut assistir a dos espectacles que, per sí mateixos, podrien justificar la celebració de tot el festival. Curiosament, cap dels dos és de text. Tots dos tenen a veure amb la dansa, el moviment, el cos, la música, la reflexió a través d’un discurs intel·lectual gens complex però molt potent, i la composició d’imatges d’una potència poc usual. L’altre és, esclar, Play, de Sidi Larbi Cherkaoui i Shantala Shivalingappa. Sincerament, això fa que et sentis un privilegiat, no sé si comparteixes aquest estat…

Això de les interpretacions és molt subjectiu, de manera que jo t’explico i vejam què en surt de tot plegat. Des del punt inicial, anunciat, en què ens presenten dos éssers superats per la humanitat i amb l’instint atrofiat, hi ha un procés de recerca que comença amb aquell espectacular duet de força, una mostra sublim de compenetració, fluïdesa, de compassar respiracions. Abans, ja hem albirat que la creació de l’espai sonor, els elements escenogràfics i la il·luminació jugaran un paper fonamental en tot plegat, utilitzats amb una intel·ligència i bon gust extraordinaris. Un crit insistent, allez!, marca l’inici de la recerca, un per sobre i l’altre per sota del gran teló de paper translúcid estès a l’escenari i amb una sonoritat molt peculiar, sota el qual anirà prenent forma i creixerà l’animal, un cavall gegantí.

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Camille Decourtye, de fons, i Blaï Mateu, el cavall. FOTO: Alexandra Fleurantin

Permet-me un incís. Estic absolutament admirat de fins a quin punt arriben a ser uns virtuosos Mateu i Decourtye. Estirant d’alguns fils que ja havien localitzat en la investigació duta a terme per composar Le sort du dedans, sobretot el que té a veure amb l’animalitat, tant pel que fa als moviments com al comportament, han aprofundit en aquesta línia prenent com a model un preciós cavall, el seu, Bonito, un membre més de la companyia, que també va fer l’estada de residència a Celrà. Així, m’assembla increïble la capacitat de mimesi de Mateu per esdevenir un cavall, mostrant aquell nerviosisme i anarquia de moviments aparent de l’animal, incapaç de restar en repòs, o els seus desplaçaments laterals. Quin domini del cos!

Tornem a l’espectacle. Desfeta la figura de l’imponent cavall, es desferma la màgia: el cant de Camille. A aquestes alçades, entre el cant, l’humor deliciós i subtil, i les imatges que vessen poesia i tendresa de per tot arreu, jo ja estava més que commogut. Experimenten, amb el cos, amb la veu, el so; un nou duet deliciós de dansa i de portées, de llançaments i fregament de pells, de força, equilibri, destresa i complicitat. “Quant temps fa que som aquí? Què busquem exactament? És difícil ser el cavall…” Un final increïble, amb el llenç blanc penjant de la pinta, regalimant tinta negra i vermella, mentre a ell, assegut a escena, la tinta blanca li emmascara el rostre. I aleshores em ve al cap allò que hi havia en la “improvisació amb pautes”, part del poc text que contenia aquella presentació pública i que Blaï Mateu deia a escena: “La pedra no fa, l’home fa massa. L’animal és al mig; l’animal fa, i l’home busca; l’home és l’únic animal que delira”. L’animalitat és, doncs, l’equilibri? Quina vesprada més meravellosa, Laura! No creus?

Un petó enorme. Salut i pau.

Dani

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Un dels cartells de Mazùt, gravats fets in situ, després de la funció. FOTO: Temporada Alta

Benvolgut Dani,

Coincideixo amb tu que MAZÙT és un espectacle extraordinari però jo no m’atreviria a dir que és un dels millors espectacles que he vist. Certament la dansa s’està convertint en un gran puntal del Festival Temporada Alta que ens hi ha anat introduint mica en mica amb les millors propostes que corren per Europa i això és un gran privilegi. Ser introduït en una altra disciplina de la mà dels millors, no té preu i el públic gironí ens hem anat acostumant, fins i tot, a gaudir i a apreciar propostes innovadores i arriscades en aquesta disciplina. Com tu dius, les interpretacions d’un espectacle són molt subjectives sobre tot si el muntatge té una concepció molt oberta i això amb la dansa sol passar sovint. De fet a vegades penso que com a espectadors, tenim la masoquista mania de preguntar-nos:

– Què ha volgut dir? De què anava?

I acabem decebuts amb la sentència:

-Jo no hi he entès res!

I no ens deixem anar al gaudi estètic, al plaer dels sentits sense haver de passar pel raciocini. Tot ho volem cíclic, amb un començament i un final, amb un fil argumental que ens transiti amb comoditat per l’espectacle. A vegades cal deixar-se anar, obrir-se als sentits i amarar-se de les percepcions, dels estímuls que ens arriben pel simple plaer visual, sonor, estètic… Això amb altres disciplines no passa tant. Pregunta’t quanta gent davant un concert de Mozart diu:  -Jo no hi he entès res!
Així doncs, cal deixar-se anar al plaer audiovisual, estètic i despreocupar-se de racionalitzar tot el que un veu sobre l’escenari buscant aquest argument que ens desvia del gaudi. En tot cas, aquest procés ha de ser “natural” no ha de ser forçat . Crec que és aquí on radica la gran diferència per fruir d’ un espectacle.

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

Blaï Mateu, emmascarat de pintura blanca. FOTO: Alexandra Fleurantin

El primer que vaig pensar al veure aquell gran mapa a l’escenari va ser “un mapa topogràfic”! Una representació gràfica a escala d’ una àrea determinada. Un mapa topogràfic és fruit d’un procés d’interpretació de tots els elements territorials i de l’aplicació d’un llenguatge d’expressió gràfica. Un mapa que dibuixa les corbes de nivell d’un sol primigeni per fer-nos coneixedors de les seves variacions del relleu. Doncs crec que la topografia és la clau del fil argumental que tant anhelem trobar. En tot cas, del meu, i com tu bé dius, les interpretacions són molt subjectives, però crec que aquest espectacle busca dibuixar la topografia humana. Una representació visual i sonora de la recerca de l’home primigeni. L’home amb els seus instints. Amb aquestes corbes de nivell que dibuixen l’espectacle, la veu, el cos i una encertada banda sonora -el joc sensorial d’unes precises gotes d’aigua caient dins d’unes llaunes- d’una ancestral primigènia, dos éssers busquen l’essència humana. La recerca de la seva topografia. L’instint i l’animalitat perduts en un món on tot va molt de pressa: “Allez! Allez!”

“L’home és l’únic animal que delira” si no retorna a recuperar aquesta pulsió animal que el mantindrà en equilibri en un món cada cop més salvatge. Els elements i recursos dels actors per aquesta recerca són commovedors. Una percussió amb diferents parts del cos com una simfonia del món interior, un cos en moviment que esdevé un poètic cavall i que se’ns emporta en un galop oníric cap a un viatge emocional i estètic .Cap a un homenatge memorable a l’instint animal que ens recorre les venes. Cant, dansa, acrobàcia, clown …les arts escèniques als servei de la recerca del que com a societat hem perdut, l’instint i la pulsió animal. Una cavalcada poètica que converteix l’escenari en un quadre on les pinzellades de pintura dibuixen la nostra topografia.

Meravellosa nit Dani. Estic d’acord amb tu .

Salut i República,

Laura

Nota: 

Aquest post de caràcter epistolar, forma part del blog Apunts de Temporada, del Festival Temporada Alta 2012.

Fitxa:

  • Autors i intèrprets: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias
  • Col•laboradors: Benoît Bonnemoison – Fitte, María Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo
  • Il•luminació: Adèle Grépinet
  • So: Fanny Thollot
  • Vestuari: Céline Sathal
  • Treball rítmic: Marc Miralta
  • Coproducció: EL CANAL, Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona, Mercat de les Flors, Pronomade(s) en Haute-Garonne, Centre Nacional de la rue, La Verrerie, pôle national des arts du cirque Llanguedoc-Roussillon i Festival Montpellier – Danse 2012
Anuncis

Ritual de seducció

Escriu: Dani Chicano

Estic pensant que, quan Pere Hosta va presentar en roda de premsa el seu darrer treball, Pàjaru, una producció d’El Canal, que s’ha estrenat a la imprescindible Sala La Planeta en el marc de Temporada Alta, i va explicar que l’espectacle girava a l’entorn de la necessitat de trobar parella, de seduir, d’agradar al proïsme, em va venir al cap el seu segon treball en solitari, l’espectacle Talcomsóc (2005), en què el protagonista era un estrellat que compareixia a l’escenari repentinat com si l’hagués llepat una vaca, un anacronisme amb potes a l’estil Tony Manero, amb ferum de Baron Dandy, que empenyia un carro groc i estrafolari, el qual acollia al seu interior una minidisco mòbil, i que es trobava a la recerca permanent de “pareja”. El fet que Hosta hagi donat continuïtat a aquest desfici aparellador a Pàjaru pot fer pensar que aquesta és la seva obsessió, però tenint en compte la resta de la seva trajectòria en sala -a banda del carrer, en què triomfa amb Postal Express– , que inclou On ets, noia? (2002) i Out! (2008) -aquest darrer és el seu millor espectacle-, arribes a la conclusió que el denominador comú de tot plegat és una veritable obsessió per la solitud, per dissecar aquesta necessitat tan humana de formar part d’un col·lectiu, de sentir-se estimat i acceptat, i aconseguir-ho des de la diferència.

El Pàjaru de Pere Hosta, atent al públic, abans de començar el ritual. FOTO: D.C.

El comportament dels ocells es presta a fer tota mena de paral·lelismes i metàfores amb el comportament humà. De fet, el compendi de frases fetes en la nostra llengua en què hi ha un component avícola és immens: amagar el cap sota l’ala, arrencar el vol, fer volar coloms, ser un gallina… És a partir d’aquesta possibilitat d’establir paral·lelismes que Hosta, amb Manel Trias i Jordi Palet, han fet un espectacle protagonitzat per un altre estrellat, un ornitòleg llampat que exhibeix uns coneixements enciclopèdics sobre el tema i fa referència constant a un ocell en concret: El Bowerbird australià, el Ptilonorhynchus, un espècimen que realitza un ritual d’aparellament absolutament fascinant. Per atreure la femella construeix una mena de glorieta amb branques que, posteriorment, ornamenta, preferentment amb fruits o objectes de color blau, però també amb objectes d’altre naturalesa i colors. El punt de partida conceptual és engrescador, i la matèria primera ha permès la companyia construir un niu confortable, tot i que és possible que li manqui una mica de consistència degut a la tria de les branques i branquillons, i la seva disposició estructural. Ara bé, tornant al Bowerbird, i agafant com a excusa el ritual d’aparellament en qüestió, Hosta mostra el seu pallasso seriós, que provoca hilaritat, tendresa, exasperació, astorament i compassió en la mateixa mesura, un clown que va en una línia inconfusible en què es barregen influències de Pep Vila, Claret Clown o Peter Gadish, i fins i tot para atenció en treballs de contemporanis com ara Marcel Tomàs (Cascai Teatre), però sempre a la recerca d’un llenguatge propi que a Out! Ja es dibuixava de manera nítida.

La missió d’Hosta és permetre el públic emmirallar-se, en aquest cas amb l’ajut de les projeccions realitzades per Isaki Lacuesta, en el comportament del Bowerbird, amb un format gairebé de documental, en què es mesclen imatges de fonts diverses, des del cinema als documentals de natura i, per tancar el cercle, imatges en directe del públic i el mateix pallasso, com si tot pertanyés al mateix nivell i, tanmateix, en realitat hi ha com a mínim quatre nivells de lectura. Així de complex i amb un resultat, aparentment, tant simple. Al febrer, el Bowerbird, el Pájaru torna a La Planeta, amb un espectacle que millorarà de ben segur amb el rodatge.

Fitxa:

  • Creació: Pere Hosta, Manel Trias, Jordi Palet i Helena Escobar
  • Direcció i escenografia: Manel Trias
  • Clown: Pere Hosta
  • Dramatúrgia: Jordi Palet
  • So: Pep Pasqual
  • Il·luminació: Nani Valls
  • Realització audiovisual: Isaki Lacuesta
  • Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés
  • Cançó: Carles Cors
  • Coproducció: El Canal i Cia. Perehosta

Nota: aquest post ha estat elaborat expressament i publicat al blog del Festival Temporada Alta, Apunts de Temporada