Maleït ticketing

Escriu: Dani Chicano

Avui, dia 26, en el moment en què redacto aquest post, és impossible adquirir entrades en línia dels espectacles dels espais que programa l‘Ajuntament de Girona, i també de la sala La Planeta que, per conveni, va en el mateix paquet. Això malgrat que es va anunciar que des del dia 18 d’aquest mes, a partir de les 10 del matí, es podien comprar les entrades dels espectacles programats fins el mes de juny del 2013. En el rerefons d’aquesta greu disfunció hi ha el canvi en l’empresa que ofereix el servei, “en règim de no exclusivitat, de venda anticipada d’entrades per internet, dispositius mòbils i altres canals integrables en el sistema, per a esdeveniments”, tal i com resa l’enunciat del concurs convocat pel consistori.Fins abans de la darrera edició de Temporada Alta, el servei el feia Serviticket, això és la Caixa -ara s’ha venut el negoci a una altra empresa, Ticketmaster, amb seu a Bilbao, que continua essent la Caixa-, amb unes comissions que anaven d’abusives a escandalosament abusives, amb l’afegit que les dades del comprador, un botí molt valuós, restava en poder de l’empresa prestadora del servei, i no de qui la contractava, com seria el més normal. Davant la inacció de l’Ajuntament, l’organització de Temporada Alta, Bitò Produccions, va rastrejar el mercat a la recerca d’una empresa que oferís un servei més avantatjós econòmicament i que, a més, permetés que la base de dades fos propietat de l’organització, per tal d’elaborar estratègies de màrqueting i treballar amb més efectivitat sobre els públics per confegir ofertes personalitzades. Finalment en van trobar una que complia aquests requisits, que era referent en el sector -havia fet la venda d’entrades de les dues darreres finals a quatre europees de bàsquet, treballa amb gran part de clubs de l’ACB i amb no pocs equipaments culturals, des de museus a auditoris i teatres- i que, a més, per acabar d’arrodonir-ho, té la seu al Parc Tecnològic i Científic de la Universitat de Girona. Una empresa gironina, que també té seus a Turquia (2011) i Alemanya (2012). L’empresa es Koobin Sports & Cultural Events Management. Oli en un llum!

Una vista interior del Teatre Municipal de Girona, un coliseu preciós. FOTO: Vistes360.com

Bitò va fer la proposta al consistori i, després de vèncer no poques i incomprensibles resistències, finalment aquest va cedir, i en la darrera edició de Temporada Alta, després de dos mesos de feina per implantar el nou sistema de venda d’entrades, personalitzat, fet a mida, va entrar en funcionament, amb resultats excel·lents, tal i com es remarcava en la roda de premsa de balanç de Temporada Alta. Només un però: algun problema el primer dia de venda, per l’acumulació de públic a taquilla. Cal fer esment d’un detall, que no és menor, per tal que cadascú en faci la seva interpretació: el Director Executiu (CEO) de Koobin, és Carles Arnal, número 10 com a independent de la llista del PSC per Girona, encapçalada per Pia Bosch, en les darreres eleccions municipals.

La lògica assenyala que, si hi ha una empresa gironina, referent en el seu sector, que a més ha funcionat bé, superant una prova de foc com és Temporada Alta, és una candidata a tenir en compte per prestar el servei en el futur. Però heus aquí que les coses s’han de fer seguint un procediment correcte, i l’Ajuntament, per contractar aquest servei, està obligat a convocar concurs públic. I ho fa. Pressupost bàsic de licitació: 8.161,99 euros, IVA inclòs. Durada del contracte: 2 anys. Termini de presentació d’ofertes: 31/08/2012. Això vol dir que es va convocar a principis o mitjans d’agost que, com tothom sap, és un més molt hàbil. Valor estimat del contracte: 162.896,16 euros (sense IVA). L’obertura de pliques va ser el 5 i 17 de setembre; la data d’adjudicació del contracte va ser el 18 de novembre ; la data de formalització del contracte va ser el 4 de desembre i la de publicació, el 13 de desembre, i el dia 18 havia de començar la venda anticipada d’entrades.

És de suposar que, quan es convoca un concurs, cal fer una tasca de comunicació per tal que quantes més empreses del sector ho sàpiguen, millor, perquè vol dir més competència i més alternatives, I si a més, n’hi ha una que interessa especialment que s’hi presenti, no seria pas la primera vegada que, des de l’organisme adjudicador, s’hi faci un especial èmfasi en aquest aspecte, no només una trucada que s’assegura que es va fer, però que a més, es va quedar sense resposta. Doncs bé, finalment, el número d’ofertes rebudes va ser, ni més ni menys que de 2. L’empresa adjudicatària va resultar ser Stendhal Museum Solutions, S.L., una empresa amb seu a tocar de Girona, a Dos Hermanas, Sevilla.

Lloc web de Stendhal, amb el portal d’entrada a la seva plataforma de venda d’entrades, batejada com a OberonSaas i que, vista la situació, esdevé ironia fina: “Sin trabajo extra, sin complicaciones”.

El resultat de tot plegat és que el dia 17 de desembre, un dia abans d’obrir la venda al públic, l’empresa sevillana feia un curset accelerat als responsables de les taquilles dels espais municipals per mostrar-los com anava el sistema. El dia següent, el 18, quan havia de començar la venda, La Planeta decidia retirar tota l’oferta d’entrades, en línia i presencial, pel gran nombre d’errades de tota mena (numeració, horaris, ortografia) que contenia la seva programació en el lloc web de l’empresa. Pel que fa a la resta d’espais, els problemes han estat innombrables, des del primer dia, amb gent esperant fins a 5 hores, per poder comprar les entrades. En línia, hores d’ara, no es pot comprar res, en un lloc web construït de manera absolutament improvisada i amb un munt inadmissible d’errades ortogràfiques. Presencialment, només es poden comprar entrades soltes i, si es demanen abonaments, la resposta és demanar el telèfon del sol·licitant i assegurar-los que Stendhal ja els trucarà.

La campanya de Nadal, en què es consolida l’hàbit de regalar entrades de teatre, ja se n’ha anat a Can Pistraus. A Girona, el teatre, la cultura, a més de ser perjudicada per la pujada al 21% de l’IVA, també és perjudicada per la incompetència de qui hagi decidit engegar aquest procés en un ajuntament en què el regidor de Cultura brilla per la seva absència, i per la incompetència flagrant de la mateixa empresa adjudicatària. Tot això resta autoritat moral i credibilitat a qui des de l’alcaldia, o la regidoria de promoció econòmica, es dedica a fer el discurs aquell tan florit de donar suport a les empreses gironines, i als emprenedors gironins, i bla bla bla. Ah, i si tens problemes, truca’ls a Sevilla, que ara vénen!

NOTA: Aquesta mesura ha suposat, a més, la liquidació del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA), fent impossible que els espectadors de Salt puguin comprar entrades dels espectacles de Girona a la seva localitat, i a la inversa. Sempre fent-ho fàcil! Caldrà explicar-ho, també. Ah, a Salt, vénen entrades amb normalitat des de fa dies. Han mantingut Koobin.

Aquest post va ser publicat el 28/12/2012 al diari digital Aragirona.cat

El Canal. Cinc anys perdent el temps

La presentació de Temporada Alta 2012 al Teatre Municipal. FOTO: ACN / AraGirona.cat

Escriu: Dani Chicano

Després d’aproximadament cinc anys de marejar la perdiu, els polítics ja s’han posat d’acord, o no, i el Centre d’Arts Escèniques de Salt i Girona, El Canal, ja té una personalitat jurídica: un consorci. Celebrem-ho, toquin timbales i campanes, i sortim al carrer a proclamar la bona nova. La pregunta és: aquests cinc anys, què han estat fent, que els ha costat tant a tots plegats? Doncs bé, aquests cinc anys, sobretot, han
mirat de trobar un encaix, en aquesta personalitat jurídica, al Festival de Tardor de Catalunya, Temporada Alta, quelcom que no han aconseguit, de manera que l’objectiu principal, cinc anys després, no ha estat assolit. Enhorabona!

Temporada Alta, una iniciativa privada -aquest és el principal obstacle per a la seva integració al centre El Canal-, cal recordar-ho, sorgida del si de la saltenca Bitò Produccions, estarà vinculat al centre a través d’un conveni que, depenent de les clàusules de constitució, establirà fins a quin punt un agent o l’altre poden decidir unilateralment, o de mutu acord, un bon dia, que els seus camins se separen. Durant aquests cinc anys l’escenari també ha anat canviant i s’han hagut d’escatir més qüestions, com per exemple, qui dirigiria l’ens que s’havia de crear -fundació o consorci-? Un aspecte que en principi, amb Joan Manel Tresserras (ERC) a la conselleria, quedava clar: era el Departament de Cultura qui portaria la veu cantant, ja que és la Generalitat qui aporta més diners. Però amb l’entrada de CiU i “els millors” al govern, amb el conseller de la cultura barcelonina Ferran Mascarell -amb el malnom de “Bon Pagador”- al capdavant, s’han dictat ordres estrictes de no constituir ni entrar en cap organisme nou, de manera que el control se l’havien de disputar els ajuntaments de Salt i Girona, amb la Diputació de Girona d’espectador privilegiat. Salt gestiona El Canal per delegació des de la seva creació, l’any 2007, però està clar que la tasca supera la seva capacitat de gestió, per una simple qüestió de dimensió. De fet, el gestiona Salt perquè la magnífica seu física d’El Canal, recentment inaugurada -bé, la primera fase-, se situa a la Factoria Cultural de la Coma Cros, després d’una altra mena de lluita absurda amb Girona per veure qui es quedava amb els dos centres de creació artística de la Generalitat que estaven en disputa: el d’arts escèniques i el d’art contemporani.

La façana del centre d’arts escèniques de Salt i Girona. FOTO: El Canal

La capital, seguint una tàctica absolutament equivocada, contra qualsevol intenció de fomentar l’equilibri territorial -de fet, Girona, insolidària i egoista per naturalesa, sempre ha viscut donant l’esquena al veí, i part dels problemes d’aquest provenen d’aquesta actitud-, va lluitar primer perquè la seu dels dos centres fos per a ella, però va haver de decidir i es va equivocar per segona vegada perquè, malgrat que la referència eren les arts escèniques i la ciutat era coneguda sobretot per Temporada Alta, va triar que al seu municipi s’hi situés la seu del controvertit Bòlit, un centre d’art contemporani -matèria predilecta de la regidora del moment, Lluïsa Faxedas (PSC)– que s’ha demostrat que té una incidència escassa en la vida artística i cultural tant de les comarques, com del país. Els convergents gironins desmunten actualment el Bòlit peça a peça, deixant-lo morir d’inanició, convertint-lo en un cadàver cultural, en comptes d’aplicar noves directrius, que és el que faria algú que tingués un projecte. Però, esclar, no en tenen cap, més enllà de dir que consideren que “la Cultura és tan important” que el regidor de l’àrea és l’Alcalde, de manera que aquesta està absolutament abandonada i funciona a cops de clientelisme. Han aturat la construcció de la nova seu del Bòlit -un dispendi de 4,5 milions d’euros- apel·lant al mal moment econòmic, un pas lògic, però esperaran que el centre s’enfonsi del tot, per reinventar-lo a la seva manera, és a dir, novament, sense cap idea de què volen que sigui al cap d’uns anys, sense cap projecte més enllà que afavorir personatges de la seva corda, independentment de la seva vàlua artística.

Tornant a la disputa pel control d’El Canal, el fet que en els dos ajuntaments hi hagi el mateix color polític, CiU -l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé, a més, és el president de la Diputació de Girona, tot i que no està clar que mantingui els càrrecs gaire temps més-, no ha facilitat l’entesa. Tot i això, tal com va anunciar en el ple l’alcalde gironí, Carles Puigdemont, Salt tindrà, literalment, el control d’El Canal i “dret a veto”, mentre que Girona també tindrà “dret a veto” a Temporada Alta, una expressió que deu haver fet molta gràcia a Bitò Produccions. La Conselleria de Cultura diu que la Generalitat hi posarà la major part dels diners i que s’assegura “mecanismes d’intervenció”, mentre que la Diputació de Girona, que en el súmmum de l’absurditat té més miraments amb el festival de teatre amateur que organitza (Fitag), una mediocritat en la qual ha enterrat els darrers 8 anys 1,15 milions d’euros, que no pas amb el festival de referència del país, s’ho mira, però té un paper més actiu que no pas ho sembla. La part privada, Bitò, lògicament ha conservat els drets que tenia sobre Temporada Alta, dirigit per Salvador Sunyer, que fins al desembre és director en pròrroga d’El Canal, i si Bitò qualsevol dia decideix que a Temporada Alta no li convé la línia d’El Canal, se’n separa, malgrat que molt previsiblement perdi les aportacions de les institucions. Però com a mínim conserva aquesta llibertat de decisió. Això, però, no deu preocupar gaire l’ajuntament gironí, que treu i posa festivals sense gaires miraments, eliminant el Festival de Músiques Religioses i del Món, que ha estat substituït per tres cites: el cicle de concerts Nits de Clàssica -amb un èxit considerable-, el Girona A Cappella Festival, pensat per fer lluir el Girona, Temps de Flors i atraure turistes a una ciutat d’aparador que sembla que és l’únic que els preocupa, i el Milestone, una iniciativa multidisciplinària, amb origen a Madrid, que inclou música, art urbà, gastronomia i pensament (sic). A tots aquests s’hi afegirà un altre festival musical la propera primavera.

La sala principal del Centre d’Arts Escèniques El Canal. FOTO: EL Canal

Respecte d’El Canal, ara el consorci pot, o no, convocar concurs per a la gestió del centre, i el guanyador n’haurà de convocar un altre per a la direcció artística, o pot convocar només el de direcció artística, que ja es va anunciar que tindria caràcter “internacional”. Això obre les portes de bat a bat a la substitució de Salvador Sunyer, que molt possiblement no s’hi presentarà, per Àlex Rigola, que va deixar el Teatre Lliure la temporada passada, que és director resident d’El Canal i que dirigeix les arts escèniques de la Biennal de Venècia, tot i que haver de tractar amb aquesta classe política d’una mediocritat que tomba d’esquena pot ser un fre. Si això acabés així, Sunyer dirigiria Temporada Alta, i Rigola, a qui Sunyer va promoure a l’inici de la seva carrera i al qual sempre ha donat suport, dirigiria El Canal. Això, si no és que en tot aquest entramat -faig una mica de ficció, com en la qüestió Rigola, en sóc conscient, però ja no m’estranyaria res i miro de preveure totes les possibilitats-, els detractors del director de Temporada Alta, que en té -sobretot per motius polítics, és a dir sectarisme, perquè en l’aspecte artístic hi ha força unanimitat a lloar la seva tasca-, i alguns amb força poder de decisió, no forcen l’entrada a aquest escenari dels satèl·lits aduladors i llepaculs de sempre que, segons com vagin les enquestes, celebren les victòries dels partits polítics en les conteses electorals a la mateixa seu de la força guanyadora per, quatre anys després, veient que no pinta bé per a qui t’ha mantingut fins ara i calculant que es produirà alternança al poder, canviar de jaqueta matusserament i fer una lloança a l’empenta, joventut i proximitat del candidat favorit en les darreres eleccions municipals. Tot podria ser, i això, amb tota probabilitat, provocaria el trencament de la relació entre El Canal, que presenta un balanç artístic més que positiu des que es va posar en funcionament, i Temporada Alta. Un efecte que potser ja interessa a uns quants.

El proper capítol d’aquest serial serà el desmembrament del Sistema Metropolità de Teatres i Auditoris (SMTA) per obra i gràcia de l’Ajuntament de Girona, degut al canvi en la contractació de l’empresa de ticketing en els espais municipals i els espais privats que hi estan vinculats. Mirarem d’explicar-ho, perquè és un veritable sainet.

Nota: aquest article va ser publicat en el número 2 de la revista contracultural El Procès i ha estat recuperat, escurçat i actualitzat.