Una vista lateral del pas del Sant Sepulcre de la processó de Girona. FOTO: Pedres de Girona
Escriu: Dani Chicano
La palla
Fa poc temps, l’estiu passat, el municipi de Borja (Saragossa) es va convertir en centre de pelegrinatge d’un munt de curiosos que pretenien treure el nas per l’església del poble i, a poder ser, fer-se una foto amb la que va ser la sensació de l’estiu: la restauració d’un ecce homo sense un valor patrimonial i artístic destacat, per part d’una octogenària que, literalment, el va esguerrar en intentar rehabilitar la pintura com, d’altra banda, havia fet fins el moment, sense retocar però el rostre, frontera que va traspassar en aquesta ocasió. Les imatges del resultat final, grotesc, s’han difós amb escreix i han esdevingut icones de les quals fins i tot se n’han arribat a fer samarretes de Halloween als Estats Units. Al voltant d’aquell fet, però, es van produir tot un seguit de successos que van convertir l’afer en un sainet delirant. Es va desfermar la polèmica per determinar a qui corresponien els drets d’autor: si a l’Ajuntament, que no hi tenia res a veure; si a l’octogenària amb vel·leïtats artístiques, que va esguerrar la pintura, o si als familiars d’un pintor poca pena que, si no hagués estat per la veïna de brotxa ràpida, continuaria en el més absolut dels anonimats. El consistori va ser el primer a veure-li les bondats crematístiques a la qüestió, i va determinar que, per entrar a la església, els visitants pagarien un euro -a què em recorda això?- que aniria a parar a la Fundación Sancti Spiritus, que es dedica a tasques socials. Aplicant a ulls clucs allò de veure la palla a l’ull aliè i no la biga al propi, la conyeta vivificant i enginyosa inspirada en el succés de Borja es va escampar i va prendre una dimensió internacional. A casa nostra, però, va proliferar més que enlloc.
La biga
Com va poder passar allò? Permeteu-me canviar de tema, després ja ho relligarem tot plegat. El 24 de març del 1948 el Bisbe de Girona, Josep Cartañà, va beneir el nou pas monumental i artístic de la Confraria del Sant Sepulcre, un conjunt escultòric magnífic que consta de deu àngels de fusta tallada policromada -cadascun en una postura i expressió de cara diferent-, que escolten una urna sepulcral, de fusta i vidre, en la qual hi ha el cos, també de fusta policromada, del Jesús de la Bona Mort. Va ser projectat per l’arquitecte gironí Joaquim Maria Masramón de Ventós, i realitzat a Barcelona, al taller de Claudi Rius, escultor i decorador d’art religiós i deixeble de l’escultor Josep Llimona. Rius va ser autor de diversos passos de setmana santa de diverses ciutats de Catalunya i la resta de l’Estat, i és l’autor de la pràctica totalitat dels altars de la basílica de La Mercè, i d’un gran nombre d’imatges i retaules per a parròquies de Catalunya i de l’Estat. Convindrem doncs que Rius era un artista, i que el pas del Sant Sepulcre és una obra d’art, rellevant pel seu valor històric i artístic. Així ho va entendre la mateixa confraria quan, l’any 2001, segons consta en el programa de Setmana Santa d’aquell any, van encarregar la restauració del pas a una restauradora professional d’obres d’art, Elena Boix. En el programa s’explica de manera exhaustiva el procés realitzat, amb un rigor en consonància amb la rellevància del bé: atacs d’insectes xilòfags combatuts amb l’aplicació de desinfectants, retirada de la pols amb brotxa i succió, fixació de la policromia en perill de despreniment, neteja de la policromia, reposició volumètrica d’alguna zona amb resina i estucat de llacunes existents en la policromia.
Un dels àngels que es troba en procés de “restauració”. FOTO: Pedres de Girona
L’ecce homo
El 2012 els temps han canviat. La confraria, segons informa la revista Tot Girona, en el número de setembre d’aquest any (pàgines 82 a 84), en la secció d’Interiorisme -subsecció de Decoració, Mobles, Reforma-, ha encarregat la tasca de restauració dels deu àngels del pas a la restauradora de mobles Margarida Simón, propietària de l’empresa Trastos i Andròmines (restauració, compra i venda de tot tipus de mobiliari antic, objectes i vintage), que a més també “ven sofàs Chesterfield autèntics, arribats d’Anglaterra. Chesterfield és la ciutat Anglesa d’on són originaris els dissenys Chesterfield. Els sofàs de cuir, en concret, sofàs Chesterfield o popularment coneguts com a Chester, són importats per Chesterco directament de la fàbrica d’entapissats. Poden ser sofàs 3 places, 2 places, sillons o tresillos complets totalment entapissats en cuir. Els mobles entapissats de disseny anglès, són tot un luxe” (sic), segons s’explica en la publicació.
La restauradora anuncia que la feina podria durar 5 o 6 mesos, perquè caldrà “tapar les impureses, polir i posar pasta per unificar”. El material serà de la marca Cucut, nom del magatzem de pintures de Quart on són dipositades les escultures, concretament de la gamma Cucut Clàssic. El pas final a què seran sotmeses les escultures serà “pintar-les amb tons platejats, daurats, i tons naturals per la cara, les mans i els peus”. A aquestes alçades a un restaurador professional d’obres d’art ja se li han eriçat els cabells del clatell. La restauració consisteix en assegurar la conservació, tant com sigui possible, de la peça, netejant-la, i restituir-ne l’aspecte original en la mesura del possible, preservant la pintura aplicada per l’artista, i això no inclou de cap de les maneres un “repintat” de les veladures platejades dels àngels, ni aplicar “pasta per unificar”. La diagnosi ha de ser molt acurada i la prudència i el respecte per l’original han de guiar la tria de la tècnica que s’ha d’emprar i l’actuació del restaurador.
Vés que la gracieta, la conya, no l’haguem de patir la propera Setmana Santa a Girona. Ara bé, si fos així, el Capítol de la Catedral sempre podria demanar la cessió del pas i, tant aficionats com són a cobrar, el poden plantar al costat d’aquella andròmina que és l’orgue instal·lat al bell mig de la majestuosa nau gòtica, i que es resisteixen a retirar, així tindrien una nova atracció i una excusa per augmentar el preu de l’entrada que exigeixen per visitar el patrimoni que és de tots i que es preserva en gran mesura amb diners públics, malgrat que la titularitat sigui de qui és.
Planetari 